Diumenge XXIX | Abadia de Montserrat

Diumenge XXIX de durant l’any (16 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (16 d’octubre de 2022)

Èxode 17:8-13 / 2 Timoteu 3:14-4:2 / Lluc 18:1-8

Argue, obsecra, increpa, són tres paraules tretes de la traducció llatina de la segona carta a Timoteu que avui hem llegit i que estan incrustades en el nervi vertical de marbre de l’ambó des del qual us adreço aquestes paraules. Argue, obsecra, increpa: Reprèn, interpel·la i exhorta. Argumenta, desvetlla i anima, podríem traduir amb un llenguatge més dinàmic. Argumentar, desvetllar i animar per mitjà de la vitalitat que posseeix la Paraula de Déu. Aquesta Paraula va dirigida a tota la persona, a la ment i al cor que decideixen, a les mans que concreten; són paraules inspirades i inspiradores, no tant pel que literalment diuen sinó pel que interiorment provoquen.

Les lectures d’aquest diumenge es mouen en aquestes tres dimensions profundament humanes que representen la ment, el cor i les mans: ens fan raonable la confiança en Déu, desvetllen el sentit de la pregària i ens animen a viure en una esperança activa.

L’evangelista sant Lluc introdueix la paràbola del jutge injust i la viuda, per recordar-nos la necessitat de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. La pregària és senzilla però insistent i perseverant. La viuda posa la seva vida ens mans del jutge, i, finalment, contra tot pronòstic, davant d’un jutge que no tem Déu i no té gens de respecte pels homes, obté justícia. L’accent aquí està en l’actitud insistent i perseverant de la viuda que acaba vencent la desídia del jutge. Jesús pren l’exemple d’aquest personatge negatiu, que finalment acaba obrant bé, per fer veure amb més claredat que Déu, que és bo per naturalesa, més encara: que és l’únic bo, atent sempre amb molta més generositat la pregària dels qui l’invoquen.

El Senyor veu però en la viuda el poble d’Israel que en la seva pobresa reclama de Déu nit i dia la salvació i afirma que Déu farà justícia als elegits que li reclamen nit i dia molt aviat. Jesús està anticipant veladament l’hora de la seva passió i de la seva resurrecció d’entre els morts que serà la resposta de Déu al Poble d’Israel i a la humanitat sencera, una resposta que Israel, no esperava, però que és la resposta que el món necessitava, perquè Crist ressuscitat és la resposta més bella als interrogants més foscos i a les preguntes més grans de la humanitat.

La resposta de Déu a la pregària del Poble escollit és Jesucrist i, a partir d’ell, totes les coses prenen un sentit nou. Ja no es tracta d’alçar les mans per guanyar una guerra sinó de formar part de la construcció de la pau que beneficia a tots. I sense deixar el tema de la pregària, podem veure com el mateix evangelista, que ens narra la paràbola del jutge i la viuda en l’evangeli, en el seu segon llibre, Els Fets dels Apòstols, ens explica com van entendre els primers cristians aquest “pregar sempre sense perdre mai l’esperança” a partir de la resurrecció del Senyor. Ho feren amb unanimitat, entre la lloança i el discerniment. El dia de Pentecosta, ens diu sant Lluc, que pregaven tots junts en el mateix lloc i que eren unànimes a les hores de pregària. La pregària, com a lloança, no és evasió sinó anticipació del món nou per no oblidar vers on han de convergir tots els nostres esforços.

Més endavant, en el capítol IV del mateix fets dels Apòstols, reflectint els moments de tribulació que vivia la comunitat, la pregària esdevé camí de discerniment. El primer que els deixebles demanen en la pregària no és protecció, no demanen ni tan sols la fi de les persecucions que comencen a sorgir, es demana discerniment per veure i comprendre el moment present més enllà dels esforços i les precaucions humanes que segurament van prendre. Aquesta interpretació del moment present es fa a partir del coneixement orant de l’Escriptura. El primer que es té present és la transcendència de Déu, la seva sobirania sobre el món, la seva acció en la història d’Israel i, a partir d’aquí, es llegeix l’avui de la tribulació en clau d’identificació amb la vida i la passió redemptora de Jesús, una vida que, gràcies a l’Esperit, continua en la comunitat cristiana. D’aquesta pregària de discerniment dels primers cristians tenim molt a aprendre encara nosaltres.

Sovint la nostra pregària és més de petició que de lloança o d’agraïment, més interessada en coses materials que no pas en les de l’esperit. Demanem i ens desanimem quan no obtenim immediatament el que hem demanat. Però l’oració de petició, segons els Fets dels Apòstols, és força diferent. La comunitat demana una sola cosa: poder continuar vivint i anunciant amb coratge la Paraula de Déu de manera que es manifesti la força transformadora de l’Esperit de Déu en el concret de la vida perquè el món pugui anar transformant-se en part del Regne de Déu, perquè l’estil de vida de tots estigui més d’acord amb la dignitat humana i en harmonia amb la creació diríem avui. Preguen perquè els qui s’odien arribin a estimar-se com a germans, en una paraula preguen amb paraules seves però segons el sentit de l’oració del Senyor: el Parenostre; aquesta és la base de tota pregària cristiana. El cristià que pregant així hi posa l’ànima i la vida, forma part, com Jesús, de la resposta de Déu al món.

L’evangeli d’avui acaba fent servir el registre de la provocació per desvetllar en nosaltres la sana inquietud de l’esperança que ens mantingui desperts per percebre el seu pas entre nosaltres. Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

El Senyor vindrà a la fi dels temps, i per a cadascú de nosaltres, certament, a l’hora de passar d’aquest món al Pare, però també passa ara i aquí en cada persona i en cada esdeveniment.

Trobarà, doncs, prou fe en els nostres cors

ara que se’ns tornarà a donar en l’Eucarística?

Hi ha en nosaltres una fe i una voluntat

prou disposades, ara, a deixar-se treballar pels valors del Regne?

Pot trobar avui, el Senyor, en nosaltres, una fe prou compromesa i joiosa

com perquè el món pugui veure en ella la bellesa del seu rostre?

Diumenge XXIX de durant l’any (17 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (17 d’octubre de 2021)

Isaïes 53:10-11 / Hebreus 4:14-16 / Marc 10:35-45

Benvolguts germans i germanes,

El text que ens acaba de proclamar el diaca ens presenta dues situacions contraposades. La primera situació és doble: d’una banda la petició que Jaume i Joan, els fills del Zebedeu, fan a Jesús per ocupar la seva dreta i de la seva esquerra quan serà glorificat; i d’altra banda, la indignació que suscita en els altres deixebles la petició dels dos germans.

La segona situació, és la resposta de Jesús a la petició que li han fet, una resposta paradoxal, ja que no sols assegura als germans que beuran el calze que ell ha de beure, sinó que manifesta explícitament quin és el sentit últim de la seva vida: “el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”.

Habitualment, en escoltar aquestes paraules de Jesús, pensem fàcilment en la seva donació en la creu i oblidem que tota la seva vida va ser lliurament i servei. En realitat, la mort de Jesús, no fou sinó la culminació del seu “desviure’s” constant. Dia rere dia, va donar tot el que tenia: les seves forces, la seves energies, el seu temps, la seva esperança, el seu amor.

Per això podem dir, sense cap mena de dubte que el centre de la Paraula de Déu d’aquest diumenge és un terme arriscat i que té poca premsa avui i sempre. El concepte és: servir, ser servidor. Verb i substantiu que xoquen amb el desig de sobresortir i de dominar, propis de la fragilitat del cor humà.

La primera lectura, del profeta Isaïes, començava així: “El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor”. Jesús mateix a l’evangeli explicita el sentit de la seva missió. Recordem-ho de nou: “el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Amb aquestes paraules, ens ha donat la definició més bella que es pugui donar de Déu i d’ell, de Déu, només en sabem el que hem vist i sentit per part de Jesús. Déu és aquell que contínuament ve a l’encontre de l’home, i ve com el nostre servidor, com aquell que dóna la vida. En paraules d’un teòleg italià, el P. Ermes Ronchi, “Déu és el qui ve, el qui estima i el qui serveix l’home” .

Jesús afronta directament el contingut de la petició i també de la reacció de la resta de deixebles, ja que uns i altres, tots, ben segur, volien ser els primers encara que els qui ho manifestaren fossin els dos germans. I els diu: “qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots”.

Aquesta explicació de Jesús sobre el que significa ser els primers trobarà la seva concreció en el rentament dels peus, abans del sopar pasqual. Déu no té trons, sinó que es cenyeix una tovallola i s’agenolla davant de cadascun de nosaltres, com ho feu amb els deixebles, per rentar-nos els peus. És des d’aquesta posició, des de baix, que Jesús renta i embena les ferides que l’home de tots els temps té / tenim en els peus que tant sovint estan cansat i plens de nafres a causa de les dificultats per fressar els múltiples i a voltes difícils camins de la vida. Estar per damunt allunya i distancia, en canvi Déu ocupa la màxima proximitat, posar-se als peus dels qui estima entranyablement, és a dir, de tots sense excepció.

Encara, segons la lògica de l’Evangeli, seure a la dreta o a l’esquerra de Jesús significa ocupar també dos llocs en el Golgota, en el Calvari, és a dir seguir Jesús en tots i cadascun dels moments de la seva, tant en aquells moments en que es manifesta com la veu Déu obrant prodigis i miracles, com quan es troba absolutament desarmats en la creu. Ser a la seva dreta o a la seva esquerra voldrà dir també beure el calze del qui estima primer, del qui estima sense condicions ni càlculs. En la creu trobem l’explicitació del amor fet servei fins al final. Per això, Déu l’ha ressuscitat com confiem ens ressuscitarà a nosaltres.

Germans i germanes, Déu és el sembrador incansable de les nostres vides, les enriqueix amb força, paciència, coratge, llibertat, perquè també nosaltres, com ell, esdevinguem servidors de la vida. Començant pels qui tenim més a prop. I aquest és el gran títol d’honor que tindran els deixebles: “vine servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor” (Mt 25, 23).

Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 octubre 2020)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-5b / Mateu 22:15-21

Estimats germans.

L’Evangeli d’avui ens ha dit que els fariseus i partidaris d’Herodes van voler sorprendre Jesús amb un parany comprometedor. Li van preguntar si era lícit pagar impost al Cèsar, és a dir, a l’emperador romà. Si contestava que no era lícit el tribut, mostraria revel•lia enfront de l’emperador, que podia ser denunciada i castigada pels magistrats romans. Si, en canvi, responia que calia pagar aquest impost, estava reconeixent la potestat del Cèsar. En aquest cas, serien els jueus els que reaccionarien, moguts per motius molt poderosos. Cal tenir en compte que el tribut és senyal de submissió a l’autoritat que governa; el poble d’Israel tenia un origen diví, per la promesa feta a Abraham. Per tant, confessava que no tenia altre senyor més que Déu, el que impedia que acceptés cap tipus d’esclavitud. Doncs bé, la saviesa de Jesucrist va neutralitzar fàcilment la malícia dels adversaris. Demana que li ensenyin una moneda de l’impost que portava gravada la imatge i la inscripció del Cèsar i respon amb aquesta frase que tots coneixem: «retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Deixant de banda les dues alternatives, Jesús es va posar en un pla superior, i va respondre distingint l’ordre natural representat pel Cèsar i l’ordre sobrenatural que correspon a Déu. No només s’escapa de la trampa, sinó que a més els fa veure als seus interlocutors la seva superficialitat. La riquesa cal donar-la a l’emperador en la seva justa mesura, però l’home és imatge de Déu i per això li pertany a Déu, que és el seu Creador, el seu Amo i Senyor. És com dir: vosaltres pertanyeu a Déu; heu d’obeir-lo, seguint la seva voluntat.

La formació catòlica ens ha ensenyat a reconèixer que l’home va ser creat amb aquesta finalitat: glorificar al Senyor, honrar-lo i servir-lo segons la voluntat divina, i salvar així la seva ànima, perquè tot en aquest món no té altra raó de ser que ajudar a l’home a assolir aquest fi sobrenatural, la veritable felicitat. Cal que la vida present sigui una preparació per a la vida futura. Cal subordinar els béns temporals als eterns. Per això, avui potser ens pot donar més llum la segona part de la frase de Jesus que ens convida a tenir la mirada posada en Déu per viure a seva presencia, que és una cosa essencial en la vida de tota persona per vèncer qualsevol por.

Però Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva alegria, encara que sovint nosaltres no escoltem les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posant en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos. Tots i cada un de nosaltres, hem estat cridats a la vida nova en Crist, que es desenvolupa en el si de l’Església. És formant part d’ella, d’una manera activa, conscient i fructuosa, com l’home pot experimentar la renovació integral del seu ésser, que ens ha regalat Déu en el misteri de la Encarnació redemptora.

La nostra Mare la Verge va saber donar a Déu el que és de Déu, consagrant-li la seva vida. Que ella ens ajudi a viure cada dia amb Ell, per Ell i en Ell. Així també nosaltres sabrem donar a Déu el que és de Déu.