Diumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (12 de setembre de 2021)

Isaïes 50:5-9a / Jaume 2:14-18 / Marc 8:27-35

 

Estimats germans i germanes,

Acabem d’escoltar, en la versió de sant Marc, com Pere reconeix Jesús com a Messies. Ens és més coneguda la versió de sant Mateu, més desplegada i coronada amb l’anunci que el Senyor fa: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Però el text d’avui no inclou cap promesa sinó, al contrari, una prohibició de parlar-ne.

Aquesta versió d’avui, més antiga, conté, però, igualment el reny que Jesús fa a Pere. L’apòstol, amb la candidesa del qui vol donar lliçons, es resisteix a admetre que el messianisme de Jesús no passa per un triomf humà, sinó pel sofriment de la creu i la glòria de la resurrecció. Jesús és contundent: el tracta de Satanàs, és a dir, d’adversari, del qui posa entrebancs al pla de Déu. A l’apòstol no li quedà més remei que callar i escoltar el que Jesús adreça a tothom: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. 

Prendre la pròpia creu. Ens és feixuc, fer-ho. Conten que un dels anomenats Pares del Desert es queixava de la pesantor de la seva creu. Un àngel el conduí en una estança on hi havia creus de totes les dimensions i pesos. L’asceta les anà provant una per una dient-se interiorment: “Aquesta, no… Aquesta, tampoc… Aquesta!”. Finalment n’havia trobat una que li agradà i se la quedà. L’àngel li digué: “Era la teva…”.

Com veiem, acompanyar Jesús en el camí de la creu és condició essencial per a ser deixeble seu. No vol dir que només els deixebles de Jesús tenim creus, perquè de sofriment, poc o molt, tothom en té. Els seguidors de Jesús ens distingim perquè som cridats a prendre la creu i creiem que Déu ens ajuda a carregar-la. Sant Lluc afegeix el matís “prendre-la cada dia”, perquè d’una manera o altra sempre hem de seguir rere Jesús.

Ens podríem preguntar si aquest seguiment exclou tota mena de felicitat en aquest món. No, si Jesús assumí la creu és perquè la confiança absoluta que tenia en la bondat del Pare li feia prendre amb ell els sofriments humans. Hi havia, al terme de tot, la resurrecció. Potser tan fàcil com és de dir això, és més difícil de fer-ho nostre. Però si ens apleguem per escoltar i assimilar la Paraula de Déu, i especialment l’Evangeli, és perquè sabem que aquí hi trobem el fonament de la nostra esperança.

En aquesta situació també hi val el matís de sant Lluc “cada dia”, perquè forma part de la identitat cristiana saber que cada dia és una nova oportunitat per a augmentar aquesta nostra esperança. I junt amb ella, la fe i la caritat que li són inseparables.

La pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. I ens ha mostrat que la capacitat humana de fer el bé no té límits. Jo us invitaria, per exemple, avui que aquesta basílica torna a tenir el seu aforament normal, avui que comença una etapa en l’Escolania amb l’ingrés de vuit nois cantors, us invitaria a saber valorar totes les novetats que cada dia el Senyor ens ofereix: en la pròpia vida, en la pròpia família, en la pròpia comunitat. És el que ens deia fa una vintena d’anys un abat estranger: saber recollir la gràcia dels començaments, i alguns monjos ens en recordem. 

Tinguem, doncs, aquesta capacitat cristiana d’assumir cada dia la creu i alhora d’enriquir-nos amb l’esperança de començar cada dia amb la confiança que Déu guia el nostre present i el nostre futur. És realment una gràcia. 

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (12 de setembre de 2021)