Festa del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)

Homilia del P. Joan M Recasens, monjo de Montserrat (10 de gener de 2021)

Isaïes 55:1-11 / 1 Joan 5:1-9 / Marc 1:7-11

 

Amb aquesta festa del Baptisme del Senyor es clouen les celebracions litúrgiques nadalenques i s’inicia el període dit de la vida pública de Jesús.

En la primera lectura que se’ns ha proclamat, Isaïes posava en boca de Déu tot allò que el poble d’Israel rebria amb la vinguda del seu Messies. Els deia que seria un temps de prosperitat i de benestar per tots aquells que cerquessin el Senyor. Ell es deixaria trobar i el sentirien ben a prop. Els predeia que talment com la pluja i la neu que cauen del cel fecunden la terra i la fan germinar, la paraula sortida dels llavis del Senyor faria que es complissin en ells tot el que els havia predit.

El poble esperava amb ànsia la vinguda d’aquest Messies de Déu, ja que els esdeveniments polítics que els envoltaven els feien cada vegada més impossible la vida, especialment a la gen senzilla i pobre del poble d’Israel. D’aquesta espera i d’aquest malestar sorgiren diversos moviments messiànics que es presentaven com a precursors de la definitiva vinguda del Messies promès per Déu i que els havia d’alliberar de l’opressió insuportable dels poderosos.

Joan Baptista es presenta com un d’aquests precursors de la vinguda del Messies i predica un moviment de conversió de costums amb un baptisme de purificació per tal d’aplanar els camins per la vinguda definitiva del Messies Salvador anunciat per tots els profetes.

La fama de Joan i de la seva predicació atreien molta gent del poble per fer-se batejar amb el seu baptisme de purificació a les aigües del riu Jordà. Amb tot, Joan dirà a la gent que ell no és pas el Messies esperat ja que darrera d’ell en ve un altre més poderós, de qui no és digne ni d’ajupir-se a deslligar-li la corretja del seu calçat. Els dirà també que ell els bateja només amb aigua, però que el qui ve darrera seu els batejarà amb Esperit Sant.

Jesús, després de viure uns anys una vida normal com la de qualsevol fill del seu poble, atret per la fama del Baptista, ho deixarà tot, família, poble i treball per anar vora el riu Jordà a fer-se batejar per Joan. I en sortir de l’aigua, tal com ens ha dit sant Marc en el fragment evangèlic que se’ns ha proclamat, Jesús veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, en forma de colom, es posava sobre d’Ell i que una veu des del cel estant li deia: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

La trobada amb Joan Baptista serà per Jesús una experiència existencial que li farà donar un gir complert a la seva vida. Després del baptisme, Jesús ja no torna al seu poble de Natzaret ni s’adhereix al moviment del Baptista, es retira un temps al desert per tal de preparar-se per iniciar la missió que creu que l’hi ha estat encomanada i que sent com a únic objectiu de la seva vida futura, la d’anunciar a tothom amb veu insistent la Bona Nova de Salvació d’un Déu que és Amor i Pare i que vol que tothom es converteixi i que es salvi.

Aquesta experiència de Jesús pot tenir també per tots nosaltres un significat existencial de purificació i de canvi de vida. La fe és un itinerari personal que cadascú ha de recórrer si vol atènyer aquella gran missió que tots hem rebut en el moment del nostre baptisme: la de ser imitadors de Jesucrist i testimonis de l’amor de Déu enmig del món en el que vivim.

Avui, en aquest nostre món tant desastrat i amb el flagell d’una pandèmia, hi ha massa gent que pateix per manca de possibilitats econòmiques i per l’explotació d’aquells qui es creuen ser els amos de la humanitat i els possessors de la veritat. És urgent que nosaltres que volem ser seguidors de Jesucrist hi procurem portar un bri d’esperança que els ajudi a canviar de manera de fer i d’actuar davant les necessitats del nostre germà. Potser ens cal aprendre de nou a valorar les coses petites i els gestos petits. Ben cert que no ens sentim cridats a ser ni herois ni màrtirs, però sí que estem invitats a viure posant la nostra vida al servei dels altres amb petits gestos que els puguin donar una mica d’esperança. Aprendre a estar atents a aquell que necessita d’una paraula de confort, d’una mà estesa que el faci sortir del pou on se sent submergit, d’un somriure acollidor a qui està sol i desemparat. En definitiva, a mirar d’imitar Jesucrist tot portant amor i esperança a tots aquells que ens envolten i tenen necessitats de sentir-se estimats i valorats pel que realment són, fills d’un mateix Pare que ens estima de tal manera que ens ha enviat el seu propi Fill per demostrar-nos que el què vol és el nostre benestar i que tinguem pau i joia interior perquè ens sabem estimats amb un amor infinit.

Desitjo que la festa d’avui ens faci prendre més consciència del què som i del què hauríem de ser.

 

Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (10 gener 2021)

Epifania del Senyor (6 gener 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de gener 2021)

Isaïes 60:1-6 / Efesis 2:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12

 

L’evangeli que ens ha proclamat el diaca, germanes i germans, sembla que ens vulgui instruir més expressant sentiments i actituds que no pas diàlegs. Perquè la part més important de la narració, que és la trobada dels mags amb Jesús, no conté cap reproducció de paraules dites pels personatges que hi intervenen. M’explico.

Primer, l’evangelista ens ha dit que els mags havien vist en el firmament, quan encara eren a la seva terra, a l’Orient, una estrella que brillava d’una forma nova. I deduïren que era l’estrella que indicava el naixement del nou rei dels jueus. Aquesta estrella els posà en camí i els conduí a Jerusalem, la Ciutat Santa d’Israel. En aquest punt de la narració, sí que hi hem trobat un diàleg entre els mags que preguntaven pel lloc on podien trobar el nounat rei dels jueus perquè li volen presentar el seu homenatge, i el rei Herodes del qual esperaven una resposta. Herodes, malgrat la temença pel perill que aquest infant podia representar pel seu tron (cf. Mt 2, 13.15), els la dóna després de consultar els grans sacerdots i els lletrats coneixedors de les Sagrades Escriptures. Els diu que el rei dels jueus ha de néixer a Betlem de Judea.

Un cop rebuda la resposta, els mags es posaren en camí vers aquesta petita població de la terra de Judà. A partir d’aquí, l’evangelista sant Mateu ja no ens relata cap més diàleg. Només vivències interiors dels mags i gestos que les expressen. Aquestes vivències i aquests gestos, però, ens permeten d’entrar en el nucli de la celebració d’avui.

La primera vivència és la humilitat expressada per tot el seu itinerari de recerca però sobretot en la postració a terra davant el nen; ells, alts personatges en les seves terres, se senten petits davant Jesús. La segona vivència dels mags és l’alegria immensa en tornar a veure l’estrella que havien descobert i els havia fet posar en camí i que ara, arribats a Betlem els indicava la casa on hi havia el nen que buscaven per presentar-li el seu homenatge. Hi entren i el troben amb la seva mare, Maria. La tercera vivència és el reconeixement de Jesús expressat amb unes accions concretes. Es prostren a terra, li presenten el seu homenatge, obren les arquetes i li ofereixen els presents d’or, encens i mirra. Amb la prostració a terra, reconeixen en el nen Jesús la seva condició de rei dels jueus, de Messies i Pastor d’Israel i adoren la presència sobirana de Déu en ell. Amb els seus presents, a més, fan realitat allò que afirmava l’esperança messiànica d’Israel, tal com hem escoltat a la primera lectura i al salm responsorial: que els reis d’orient oferirien presents al Messies i li portarien or i encens, i que li farien homenatge tots els pobles.

Així és narrada l’epifania als mags. És a dir, la manifestació de l’infant Jesús als primers no jueus, com a signe que ell ha vingut a “il·luminar tots els pobles” de la terra (cf. prefaci), no sols el poble de la Primera Aliança. Aquesta realitat universal, la tradició cristiana l’ha expressada representant aquests mags com a pertanyents a pobles i races diferents. Perquè, com escoltàvem en la segons lectura: en Jesucrist, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

La narració no parlava gairebé de mirades. Només n’esmentava una quan deia que els mags veieren el nen amb Maria, la seva mare. Veuen Jesús amb els ulls corporals plens d’alegria per haver trobat el nounat objecte de la seva àrdua recerca i, també, el veuen amb la mirada de la fe que els fa descobrir la identitat d’aquell infant davant el qual es prostren per adorar-lo. Però podem deduir altres mirades. Ells, uns personatges tan singulars i vinguts de llunyanes terres, també foren mirats per Maria i per Jesús. Potser per Josep, que en l’evangeli de Mateu té un paper molt important en tota la infància de Jesús, però que en l’escena dels mags no se’ns diu que ho fos present. Foren mirats per Maria que, joiosa perquè amb la seva maternitat ha posat al món el Salvador, els mostra el seu Fill (cf. Mt 1, 21). I foren mirats sobretot per Jesús que, a través dels ulls corporals, els mira amb el cor. Perquè la seva mirada és la de Déu, i tal com diu el Papa Francesc, “Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor” perquè mira des de l’amor que el porta a estimar cada persona concreta sigui qui sigui i sigui com sigui (cf. Fratelli tutti, n. 281).

L’epifania, la manifestació de Jesús, continua també als nostres dies. Jesús es deixa trobar en braços d’aquella que Maria representa i personifica: l’Església. L’Església continua al llarg de la història l’acció de posar Jesucrist al món perquè pugui estar a l’abast de cada persona. Nosaltres, provinents de pobles no jueus, també hem descobert Jesucrist com a Salvador, com aquell que ens mira amb el cor perquè ens estima tal com som, i ens fa entrar en la seva herència juntament amb una multitud de germans.

Enguany la solemnitat de l’epifania està marcada, també, per la pandèmia que sega vides, perjudica la salut, crea preocupació, i augmenta les situacions de precarietat, de pobresa, de marginació. Però, també en d’aquesta conjuntura, Jesucrist és Salvador. I, com els mags en descobrir en la natura el senyal de l’estrella, també nosaltres hem de saber llegir a la llum de la Sagrada Escriptura el senyal de la natura que és la pandèmia i trobar-hi una invitació a posar-nos en camí cap a l’encontre amb el Senyor. Ell ens ajudarà a viure aquesta situació com a moment de salvació i d’amor fratern; i ens consolarà en el sofriment, ens obrirà noves perspectives d’esperança, ens farà trobar l’herència que és la vida més enllà de la mort, ens ensenyarà a construir un dinamisme social nou, més solidari entre les persones, més amarat de pau, més respectuós del medi ambient.

En l’Eucaristia que estem celebrant com a membres de l’Església, el Senyor Jesús es farà present en els Sans Dons del pa i del vi. Atansem-nos-hi amb les actituds profundes que ens ensenyen els mags: amb humilitat, amb fe, amb esperit d’adoració per fer-li homenatge amb el do de la nostra vida i amb el lliurament als altres, amb voluntat de posar en pràctica la seva Paraula divina per arribar a la plenitud de la nostra existència en l’acompliment de la seva promesa. I experimentarem l’alegria de trobar-nos a la presència del Senyor units a una multitud de germans. I de saber-nos mirats amorosament per ell no tant amb els ulls del cos com amb els del cor. Perquè la mirada de Jesús, el Fill de Maria, és la mirada entranyable de Déu.

 

Abadia de MontserratEpifania del Senyor (6 gener 2021)

Diumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 de gener de 2021)

Jesús, fill de Sira 24:1-4.12-16 / Efesis 1:3-6 / Joan 1:1-18

 

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem el segon diumenge de Nadal i se’ns ofereix, en les lectures d’avui, una pàgina de l’Evangeli que ja hem escoltat en dies precedents. Concretament en la missa del dia de Nadal i dijous passat, 31 de desembre. Així doncs, si l’Església ens presenta el mateix passatge tres vegades en un curt espai de temps, vol dir que això és realment important.

I en veritat ho és. Aquest inici conforma el pròleg de l’Evangeli de sant Joan, del qual vol ser una mena d’introducció i resum. En aquests 18 versets, l’evangelista és capaç d’introduir tots els conceptes que després desenvoluparà en el curs de la seva narració: Paraula, Vida, Llum, Gràcia, Filiació… És fonamentalment un himne, dens en teologia, que canta la glòria de la creació i redempció.

Un passatge llarg i també una mica complex. Molt s’ha escrit sobre aquest pròleg i molt es podria dir. Jo només comentaré un parell de frases. La primera, al meu entendre, és realment bella i esperançadora, especialment en els temps que estem vivint: “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”.

Aquesta és veritablement una Bona Notícia. La foscor, tota la foscor, no supera la Llum de Déu. El que Joan vol dir-nos és que la Llum que Déu envia és una llum segura, una llum en la qual podem confiar, perquè és més forta que les tenebres, capaç de brillar fins i tot en la foscor, i superar-la. Aquesta Llum, com bé sabem, és Jesús. En aquest mateix Evangeli dirà: “Jo sóc la llum del món, el que em segueixi tindrà la llum de la vida”.

Què significa tenir la llum de la vida? Vol dir que la nostra vida brilla. Però no per que nosaltres produïm aquesta llum, per mèrits propis, sinó que la reflectim com la lluna reflexa la llum del sol a la nit o els vitralls tenyeixen de colors l’ambient deixant passar els raigs de llum. Aquesta és la veritat, si estem units a Déu, al seu fill Jesús, si escoltem la seva paraula i la posem en pràctica, serem resplendents, perquè estarem contínuament il·luminats per una llum que ningú no ens podrà treure, cap maldat ni arrogància. Si entenem que això és important hem de romandre ancorats en la llum, perquè només així podrem brillar.

I escoltem també una altra expressió important d’aquest passatge: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Així és, uns reben a aquesta persona que és la paraula de Déu, i altres, no. Però tots necessitem la llum d’aquesta paraula. Tots necessitem, per descobrir el sentit de la nostra vida, aquesta saviesa que ens ajuda a veure les coses des

dels ulls de Déu, que és la “Llum dels qui en ell creuen” (Col·lecta). Si no rebem a aquest Crist com la Paraula definitiva de Déu no ens estranyem del desconcert i la confusió que regna en aquest món.

Els cristians no creiem en un Déu aïllat i inaccessible, tancat en el seu Misteri impenetrable. Ens podem trobar amb ell en un ésser humà com nosaltres. Per relacionar-nos amb ell, no hem de sortir del nostre món. No hem de buscar fora de la nostra vida. El trobem fet carn en Jesús. Això ens fa viure la relació amb ell amb una profunditat única i inconfusible. Jesús és per a nosaltres el rostre humà de Déu. En els seus gestos de bondat se’ns va revelant de manera humana com és i com ens vol Déu. En les seves paraules anem escoltant la seva veu, les seves crides i les seves promeses. En el seu projecte descobrim el projecte del Pare.

Tot això ho hem d’entendre de manera viva i concreta. La sensibilitat de Jesús per acostar-se als malalts, guarir els seus mals i alleujar el seu sofriment, ens descobreix com ens mira Déu quan ens veu patir, i com ens vol veure actuar amb els que pateixen. L’acollida amistosa de Jesús a pecadors i marginats ens manifesta com ens comprèn i perdona, i com ens vol veure perdonar els que ens ofenen.

Per això diu Joan que Jesús està «ple de gràcia i de veritat». En ell ens trobem amb l’amor gratuït i desbordant de Déu. En ell acollim el seu amor veritable, ferm i fidel. En aquests temps en què no pocs creients viuen la seva fe de manera perplexa, sense saber què creure ni en qui confiar, no hi ha res més important que posar al centre de la nostra vida Jesús com a rostre humà de Déu.

Germans i germanes, aquesta és la grandesa del Nadal: Déu es fa home, es fa petit per fer-nos com Ell, per fer-nos partícips d’Ell, un amb Ell. No hi ha necessitat d’afegir res més. Aquesta és la grandesa a la qual estem cridats i de la qual som partícips. De nosaltres depèn.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (27 desembre 2020)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52

 

Benvolguts germans i germanes:

Entremig de les grans solemnitats de Nadal, cap d’any i Reis trobem, dins l’octava, la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que aquest any s’escau en diumenge, memòria de Sant Joan Evangelista.

Sant Josep Manyanet, pelegrí i devot de Montserrat, deia: “Fer del món una família, i cada Família un Natzaret”. La festa d’avui ens convida a tots nosaltres a contemplar la vida interior, domèstica i casolana, de la petita i gran Família de Jesús, que vivia a Natzaret, en un senzill llogaret, un lloc petitíssim, de la regió de la Galilea, totalment desconegut en l’Antic Testament, ignorat en el Talmud Jueu, i que l’historiador romà Flavi Josep desconeixia totalment. Una localitat remota que el mateix Apòstol Natanael (conegut com a Bartomeu) exclamà: “De Natzaret pot sortir res de bo?” (Jo 1,46). O com deien els fariseus: “De Galilea no en surt cap dels Profetes!” (Jo 7,52). És en aquest petit poblet on Jesús vivia, amb els seus pares, una vida retirada, normal, de treball, estudi, joia i festa, de contemplació i silenci. Ens diu l’evangelista sant Lluc que hem sentit avui: “La Família tornà a la Galilea, al seu poble de Natzaret. I l’infant creixia i s’enfortia ple d’enteniment”. “Els era obedient, progressava en saviesa i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes”. (Lc 2, 39-52). Jesús era reconegut com a Natzarè pel seu origen familiar, perquè així es complís l’oracle dels profetes: “Li diran Natzarè!” (Mt 2,23). És sobre aquestes venerables ruïnes, ben fonamentades, d’aquesta petita casa-cova, que els primers cristians construïren ràpidament una primitiva Església, que destruïda, enderrocada, reedificada i restaurada més de sis vegades és avui dia la gran Basílica de l’Anunciació de Natzaret.

El Papa Sant Pau VI. en el seu determinant viatge a Terra Santa de 1964, una visita històrica que encara avui roman viva i actual, deia: “Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és la (casa) on s’inicia el coneixement de l’Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil, i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí a Natzaret s’aprèn, fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida Familiar”.

Estem vivim un temps marcat per la dolorosa pandèmia, que desgraciadament es resisteix a marxar del nostre petit planeta i, per dissort, hem hagut d’aprendre a conviure-hi des del començament de la Quaresma passada. Mascaretes que no ens deixen veure l’expressivitat del rostre, obligats a mantenir les distàncies socials, els líquids desinfectants, aïllament total, bombolla familiar, aforament, nous gestos per saludar-nos, teletreball, i la dita nova normalitat… Patim unes restriccions laborals molt fortes motivades sobretot pel Coronavirus, falta de moviments, de treball, de relacions interpersonals i socials, així com la pèrdua de familiars estimats sense poder acompanyar-los i fer un dol cristià; pensem ara, sobretot, en les residències i hospitals. Tot això ens era totalment impensable… i no fa, ni tant sols, un any!

El confinament general o parcial, motivat pel Covid-19, ha comportat un ritme de vida familiar molt més interior, més casolà. Una forma diferent de viure: les hores, els dies i les setmanes reduïts dins una petita llar o residència. Per a moltes cases ha estat un temps d’enfortiment dels lligams matrimonials i familiars, de viure un període de comunió, d’obligació familiar i de llibertat. Una Escola de perdó que no és mai fàcil, on cada membre de la família té la seva responsabilitat. Una presència d’amor cristià

generós, gratuït i viu. Una petita Església domèstica amb les virtuts de la casa de Natzaret.

Desgraciadament, per a moltes altres llars ha estat un temps de trencament definitiu i com sempre els més perjudicats són els fills petits que amb el seu silenci manifesten, calladament, el seu trist dolor. Tot matrimoni és donar, però també és rebre i compartir, en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia tots els dies de la vida.

Hi ha, però, un altre grup, molt gran, de famílies que viuen un: “Statu quo” de facto; un aïllament personal, amb unes fronteres invisibles, però palpables. Un poderós individualisme del meu “jo personal”. Un silenci significatiu, fomentat sobretot amb les noves tecnologies. Un suportem i et suportaré. Tots recordem perfectament els dies negres, de boira, de mal, però ens costa molt de reviure, de repensar els dies de joia i d’alegria? La festa d’avui és una petita invitació a trencar el gel, a parlar i a fomentar el que ens uneix i no el que ens divideix, a viure amb dignitat segons el model de la família de Natzaret. Com ens diu Sant Benet: “Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s’hagi renyit” i “el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (capítols IV i LXX).

Com deia el Papa Benet XVI en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona: “Tots necessitem tornar a Natzaret per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana” (7-11-2010). “Fer del món una família, i cada família un Natzaret” (Sant Josep Manyanet). Permeteu-me, per acabar, aquesta petita pregària de Nadal:

Senyor Jesús, que en són de grans totes les teves obres! Dóna’ns un esperit silenciós com sant Josep, i un cor obert, contemplatiu, acollidor com Santa Maria, perquè ens sadollem sempre mirant la vostra presència dins el petit Pessebre del nostre cor. Amén. Bones Festes!

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Missa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (25 desembre 2020)

Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan 1:1-18

 

El qui és la Paraula es va fer home. Aquest és, germans i germanes, l’anunci que ens fa l’evangeli d’aquest matí radiant, tot ajudant-nos a penetrar més i més el sentit del naixement del fill de Maria que hem contemplat aquesta nit.

El qui és la Paraula es va fer home. Va plantar entre nosaltres el seu tabernacle, per ser un de nosaltres. Per això és en el Nadal que prenen tota la seva força les paraules d’Isaïes que escoltàvem a la primera lectura: quin goig de sentir […] els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova. Que anuncia la pau i porta l’Evangeli.

És l’anunci definitiu; és la Paraula per excel·lència que Déu ens comunica. En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, […] ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, deia la segona lectura.

La Paraula totpoderosa i eterna, creadora, que era prop del Pare i per la qual tot ha vingut a l’existència, ara ens ha estat enviada, feta home per tal de comunicar-nos la Vida que hi ha en ella. Sí: Quin goig de sentir la presència d’aquell qui és la Paraula i porta la bona nova, l’Evangeli!

El missatger anunciat pel profeta, el fill de Maria, ens és presentat avui a l’evangeli com aquell que és la Paraula eterna. Fixem-nos què implica aquesta afirmació de l’evangeli: Paraula vol dir comunicació personal, revelació de la intimitat, fer transparent el pensament i el cor, invitació al diàleg. El Déu inabastable a causa de la seva grandesa, per tant, en Jesucrist ens revela la seva intimitat, ens fa transparent el seu pensament i el seu cor, des del moment que Jesús és l’expressió més autèntica de la glòria de Déu i l’empremta del seu mateix ésser, segons que ens deia, també, la segona lectura. Tot perquè Déu vol donar-se a conèixer com a fornal de llum i d’amor per establir un diàleg amb la humanitat, amb cada persona concreta. Si Déu, en Jesucrist, es dóna del tot en el diàleg personal, nosaltres no podem refusar d’escoltar-lo, de parlar-li de cor a cor, de donar-li una resposta generosa veient la seva generositat. El qui té la glòria de Fill únic del Pare s’ha fet company nostre de ruta; ha assumit la nostra pobresa radical per portar-nos a la comunió amb Déu, perquè puguem establir amb ell un diàleg cordial, d’amic a amic.

L’infant del pessebre parla d’una manera eloqüent, doncs, també amb el seu silenci, igual com ho farà dalt la creu. En el silenci és també la Paraula que ens parla d’humilitat, de compartir la nostra experiència humana, amb la feblesa i el plor que li és inherent. Per això és molt instructiu llegir el pròleg de l’evangeli de sant Joan, que ens acaba de ser proclamat, pensant en l’escena tan humana i tan pobra del naixement de Betlem tal com ens era narrada per sant Lluc en l’evangeli de la nit.

I ja abans de fer-se home, el qui és la Paraula i la Llum del món havia establert una relació profunda amb la humanitat. L’evangelista ens ha dit que per ell tot ha vingut a l’existència i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. En ell, doncs, hem estat creats; ell és el secret de la nostra vida i del nostre destí, ell ens manté en l’existència, ell ens projecta vers el nostre futur. En ell ens retrobem a nosaltres mateixos en plenitud, ell és l’arrel i l’explicació última de qui som. No solament de nosaltres, els cristians. Sinó de tota persona creada. Aquesta realitat està en sintonia amb el fet que ell és la Llum veritable, la que […] il·lumina tots els homes. La qual cosa ens obre unes perspectives noves en el nostre diàleg amb les religions i amb els qui no creuen, però es volen fidels a la seva consciència. També ells participen, d’alguna manera, de la Llum que des dels orígens del món ha il·luminat i il·lumina el cor humà. “Abans d’encarnar-se en Jesús, el qui és la Paraula s’oferia ja a la humanitat com a llum, com a sentit de la vida; se li oferia indicant com cada persona és cridada a estimar, a donar-se, a superar-se ella mateixa, a enlairar-se vers el misteri de Déu” (cf. Carlo M. Martini, Il caso serio della fede, pp.42.44).

Això explica, d’altra banda, perquè el cristià no pot restat indiferent davant cap ésser humà ni davant cap situació d’injustícia o de sofriment. Hem de fer tot el que estigui el nostre abast a favor dels nostres germans d’humanitat. S’ha vist en la manera com l’Església, en els seus membres, s’ha fet present per ajudar, per consolar i per guarir en la pandèmia que ens afecta; en la manera com l’Església, en els seus membres, contribueix a pal·liar les noves situacions de pobresa que s’han creat i que cada dia van creixent. Cadascú ha de veure com pot ajudar els altres de prop o de lluny.

Quin goig tenir entre nosaltres el qui és la Paraula! Quin goig conèixer-lo per la fe tal com ell se’ns manifesta “avui” que ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle! La litúrgia, en els seus textos, subratlla fortament aquesta expressió: “avui”. Perquè la celebració del Nadal, com la de Pasqua, no és un simple record, sinó una irrupció de Déu en la nostra història, en el nostre “avui”. Avui se’ns renova la comunicació del do concedit a la humanitat en el naixement de Jesús. Avui és, doncs, dia de memorial; dia de record i de do de la gràcia. Una gràcia que es concreta en la nostra adopció com a fills de Déu i en la crida a tota la humanitat perquè en participi. Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, […] perquè obtinguéssim la condició de fills (cf. Ga 4, 4-5; Jo 1, 12), ensenya sant Pau a l’uníson amb l’evangeli de sant Joan.

El Nadal ens immergeix més i més en la nostra filiació divina, en la nostra incorporació a Jesucrist. I, per tant, ens endinsa en la comunió amb el Pare per obra de l’Esperit. La intimitat amb el qui és la Paraula ens hi fa créixer, ens va transformant íntimament. Acollim, avui, aquest Do, entrem en diàleg de fe, de revelació i d’amor amb el qui és la Paraula feta home. I esclatem en cants i en crits d’alegria, en adoració i en acció de gràcies ara que ell es farà present en els Sants Dons eucarístics

Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal (25 desembre 2020)

Vetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (24 desembre 2020)

Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14

 

La llum que ve de Betlem il·lumina la nit del món. Il·lumina la tenebra de la humanitat en aquesta etapa de la història marcada per la pandèmia que sega tantes vides, causa tant de dolor, provoca en molts una por paralitzant, afecta greument l’economia i deixa tanta gent sense feina. La llum de Betlem il·lumina la tenebra humana perquè tot pren una dimensió nova des de l’infant que Maria ha posat al món. També el moment que estem vivint.

En aquesta nit, germans i germanes estimats, que és nit de tendresa però sobre tot de contemplació, voldria fixar-me en tres frases de l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera és: va néixer el seu fill. És el fet central del Nadal. És la raó de la nostra festa. El nounat no és un infant més. Maria ha posat al món aquell que li havia estat anunciat com a Fill de Déu, com a rei per sempre, un rei pacífic i salvador (cf. Lc 1, 31-33.35). El regne d’aquest infant no és com els d’aquest món (cf. Jo 18, 36), no és esclatant ni dominador. És humil com una petita llavor dipositada per Déu en el cor dels creients que, com Maria i Josep, acullen Jesús amb fe i amb esperança. És com una petita llavor, però té una força meravellosa per aplegar tota la humanitat (cf. Mt 13, 31). El Fill de Déu s’ha fet home en el si de la Verge Maria. Ella acarona i nodreix el seu Fill amb amor maternal. Però Jesús ha nascut per a tots nosaltres, per a cada home i cada dona del món. El té Maria perquè Déu el dona a tothom. Per això en la litúrgia cantem aquests dies “ens ha nascut el Crist”. No ha nascut sols per ella sinó per “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”, com direm d’aquí uns moments en el credo. Jesús és un do, un regal, de Déu per a cadascun de nosaltres. Avui ho celebrem, ho agraïm, i ens sentim compromesos a correspondre amb generositat a aquest regal que Déu ens fa en el seu amor gratuït.

La segona frase de l’evangeli que voldria destacar és: us ha nascut un salvador. La diu l’àngel als pastors. Però, no és només un anunci per a ells. És un anunci per a tothom. És un anunci universal, que porta una gran alegria. Acollint aquest anunci, repetíem en la resposta al salm responsorial: ens ha nascut un salvador. En fer l’anunci, l’àngel dóna tres títols a Jesús per explicar la seva identitat i que són la causa d’aquesta alegria: Salvador, Messies, Senyor. És com un crescendo. Primer diu que és salvador. Jesús és l’únic que ens pot salvar d’una manera plena i radical. I aquí pot sorgir una pregunta: de què hem de ser salvats? Abans de la pandèmia ens sentíem forts. Havíem desenvolupat una sèrie de seguretats que semblava que ens protegien, que ho teníem tot controlat, fins i tot hi havia qui amb un orgull fora mida pensava que un dia no massa llunyà la ciència ens permetria de superar la mort. Ara ens sentim desconcertats, febles i vulnerables perquè un microbi microscòpic assetja la humanitat entera i sega la vida de moltes persones. No sabem on el podem trobar, ni quan ens podem infectar. I, a més, el microbi crea una crisi econòmica que genera greus problemes socials. D’altra banda, per si no fos poc, estem envoltats d’altres crisis polítiques, socials, de valors. En el món, hi ha amenaces, crueltats, venjances, mentides, orgulls que trepitgen els petits i els marginats, injustícies fetes en nom de la justícia. I això suscita molta preocupació i fins por en molta gent. De tot això i més hem de ser salvats. I també de les nostres faltes i pecats. I no ens en sortirem si ho volem fer amb les nostres soles forces humanes. En aquest context, en aquesta nit ressona novament aquell crit que travessa tot l’Evangeli: no tingueu por! Jesús ens guareix les ferides i ens ensenya a guarir les dels altres. Jesús ens allibera del mal i ens ensenya a alliberar els altres. Jesús comparteix el dolor i la mort per desactivar-los des de dins i obrir-nos les portes d’una vida feliç per sempre. D’aquí el títol de Messies; l’alliberador definitiu objecte de les esperances seculars del Poble d’Israel. Jesús és enviat a la humanitat entera per alliberar i salvar, per guarir els cors i per guarir les relacions humanes; per ajudar-nos a superar allò que és impossible a les nostres soles forces.

I arribem al cimal dels tres títols que l’àngel revela als pastors. Jesús és el Senyor. Aquest títol en la Sagrada Escriptura és propi de Déu. Proclamar que Jesús és el Senyor, segons la fe de l’Església, és afirmar la seva divinitat. Però, la imatge de Déu que ens dóna el fill de Maria, faixat amb bolquers, que riu i plora, i que necessita de les atencions dels altres, trenca tots els esquemes que la intel·ligència humana és pot fer de la divinitat. No és un Déu que amb la seva autoritat vol dominar l’ésser humà i privar-lo de la seva llibertat. És un Déu proper que sap comprendre què hi ha en el cor humà, que vol servir cada persona per ajudar-la a créixer i a desenvolupar-se segons el bo i millor que hi ha en ella; un Déu que ensenya a posar la pròpia vida al servei dels altres per fer de la humanitat una comunitat de germans. El Fill de Déu es fa home per per guarir les ferides de cada ésser humà, per perdonar les seves faltes, per donar-li la vida

després de la mort. Es fa home per il·luminar la història humana i guiar-la amb saviesa i amb amor cap al seu final de plenitud. Tot això ho reconeixíem agraïts quan cantàvem: “avui ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor” (cf. resposta al salm responsorial).

Hi ha, encara, la tercera frase de l’evangeli que voldria destacar, ni que sigui molt breument: glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor. És el que brolla en el cor en contemplar el do que ens és fet aquesta nit: glorificar i agrair a Déu el seu amor immens a favor de la humanitat, i desitjar que la pau, de la qual el naixement de Jesús és portador, penetri en el cor de cada home i de cada dona del món i l’obri a l’amor envers Déu.

Anem espiritualment a Betlem com a pelegrins admirats i agraïts. Anem al Betlem que és l’altar de la nostra celebració. Hi trobarem Jesús, el Messies, el Salvador, el Senyor en el Pa i el Vi de l’eucaristia. Anem-hi amb tot el bagatge que portem al cor; amb allò que hi ha de més bo i amb allò que ens afeixuga, amb les joies i amb les penes, solidaris del dolor de tanta gent. Adorem-hi humilment el Crist Senyor que es manifesta, també, sota els signes humils del pa i del vi, sagrament del seu cos nascut de Santa Maria. Ell ens ensenyarà a pacificar el nostre cor i a ser artesans de pau, a extingir l’odi i el mal que poden niar en el nostre interior, a obrir camins de fraternitat i d’amor. Ens farà sentir, cadascú segons les seves circumstàncies, perdonats i enviats a ser testimonis del seu amor. Ens toca treballar –com diu el Papa Francesc a l’encíclica “Fratelli tutti”, perquè “la música de l’Evangeli” no deixi “de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els llocs de treball, en la política i en l’economia”, perquè és la manera de “lluitar per la dignitat de tot home i tota dona” (cf. n. 277).

 

Abadia de MontserratVetlla de Nadal (24 desembre 2020)

Diumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (20 desembre 2020)

2 Samuel 7:1-5.8b-11.16 / Romans 16:25-27 / Lluc 1:26-38

 

Segur que haureu fet aquesta experiència: tot mirant fotografies d’infància i de joventut de personatges importants, us admireu que aquells nens o joves arribarien allà on varen arribar. Per exemple, el Papa Joan XXIII, que essent un humil fill de pagesos ja hi vèiem en les fotografies de jove aquell ancià que causà un tsunami eclesial anunciant el Concili Vaticà II. Doncs bé, això és el que pretén la pàgina que Lluc ens presenta: ens projecta, en el moment de l’anunci a María, allò que seria Jesús; és a dir, sobreposa una fotografia del Jesús gran sobre la de l’infant Jesús. I ens diu que sobre aquell infant reposava ja la mà de Déu que el conduiria fins a donar la vida per tots els homes. Això no es podia haver suposat al llarg del recorregut de la seva vida fins que no hagués arribat al moment final. Però ja estava definit per Déu.

Però això és el que ens explica l’àngel Gabriel, ambaixador de Déu, enviat per Déu com un dels éssers que coneixen els plans de Déu: Maria, aquella noia desconeguda, d’un poblet desconegut d’entre els 200 poblets de Galilea, Nazaret, -un nom mai esmentat a la Bíblia- serà mare per intervenció del poder de Déu sobre ella, mare d’un infant que no serà fruit d’unió matrimonial, sinó engendrat per obra de l’Esperit Sant, exclusivament. I complirà la profecia feta a David: serà el Messies anhelat per tots els segles i anunciat d’abans pels oracles divins. La realització del pla de Déu, però, no s’imposà de cop: es va anar preparant lentament al llarg dels segles i a la fi fa néixer el seu Fill, virginalment, però com un home qualsevol! No neix pas en cap palau reial, ni en cap casa sacerdotal o rica, sinó en el lloc més pobre i desconegut. Maria, joveneta, tota pura i humil, no ho comprèn pas –ja que això no es comprèn racionalment–, però ho accepta amb fe obedient: “que es faci en mi segons la teva paraula”. I aquí comença la redempció. El cel s’uneix amb la terra. La voluntat divina s’uneix a la voluntat humana. I en la nit d’aquell dia del naixement el cel s’omplí de llum i els àngels anunciaren la vinguda del Redemptor del món. Déu s’abaixà per a fer-se germà nostre i elevar-nos a fills de Déu. Ho comprenem, això? No. Però ho creiem per tot el que Jesús digué i va fer en la seva vida. Ens digué que “el Pare i ell són un”, que “el qui creu en mi, encara que mori, viurà”, perquè ell ha vingut a donar la vida abundosament. Que va ressuscitar i va anar a preparar-nos un lloc al cel.

Davant aquest devessall d’amor, no sols sobre Maria, sinó sobre tota la humanitat, ¿com no podia ella entonar aquell himne de lloança al Pare que té uns plans tan inexplicables, -com ens deia sant Pau-, i que ens estima sense límit: ’La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva’? Ha mirat la meva petitesa i la de tota la humanitat. Perquè el seu nom és sant, i tot el que es proposa queda santificat. Des d’aquell moment tot el món va quedar il·luminat pel do de Déu. Els àngels ho anuncien i glorifiquen Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que Déu estima”.

Això ho revivim cada vegada que celebrem els sants misteris. Perquè cada vegada que ens reunim per celebrar l’Eucaristia es fan presents tots el actes salvadors de la vida del Crist. Nosaltres no podem celebrar més que un misteri cada vegada, però la presència sempre és total. No venim, doncs, a “oir missa”, com qui escolta un concert, sinó a participar i a compartir el do immens que Déu ha fet als homes: el do del seu Fill, que s’ha fet germà i Salvador nostre; i units a ell ens ha fet fills de Déu de veritat. Donem-ne glòria a Déu, amb Maria.

Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (20 desembre 2020)

Diumenge III d’Advent (13 desembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (13 desembre 2020)

Isaïes 61:1-2a.10-11 / 1 Tessalonicencs 5:16-24 / Joan 1:6-8.19-28

 

Ens podríem preguntar estimats germans i germanes quin sentit té que l’Església proposi temps intensos per a preparar i viure les grans festes de l’any. Nosaltres fem sovint el mateix en la nostra vida quotidiana: o potser no hem escoltat mai aquella pregunta retòrica: tu què faries si només et quedessin uns quants mesos de vida? O quines tres coses t’emportaries a una illa deserta? Amb aquesta pregunta, en un context normalment molt diferent del religiós, allò que pretenem és concentrar el temps o l’espai, tenir-ne una percepció diferent, no tan extensa o infinita com la que en tenim habitualment, i d’aquesta manera, donar-li molta més importància a les coses que passen en aquest temps o en aquest espai, perquè el creiem limitat.

Els temps litúrgics forts que ens proposa l’Església també pretenen intensificar el temps i això passa d’una manera molt especial a l’Advent, amb el seu important contingut de reflexió històrica. L’Advent vol que ens concentrem en el naixement de Jesús i en el seu retorn al final del temps. Un esdeveniment en la història passada i un en la història que encara ha d’arribar i que tindríem la temptació de pensar que mai no s’esdevindrà.

I si el món ens pregunta a vegades quines són les tres coses importants que faríem si tinguéssim poc temps, jo he gosat preguntar-me i preguntar a les lectures d’avui quines tres paraules ens diuen que són importants. I me n’han sortit tres, que comencen totes per la lletra jota.

La primera jota és la de Jesucrist. No hi ha més centre, no hi ha més fonament, no hi ha més pedra angular que Ell. Les lectures d’avui ens donen tres perspectives del Crist: Ja sigui recuperant l’esperança històrica d’Israel en el naixement del seu Messies, com trobem en el profeta Isaïes; ja sigui compartint l’espera imminent dels dos grans personatges de l’Advent, Santa Maria i Sant Joan Baptista, la vida dels quals no té més sentit que la de reflectir la importància del Messies-Fill de Déu que ve, o ja sigui també a partir de la primera reflexió que Sant Joan i Sant Pau ens transmeteren després de la vida, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret, una vida i una mort i una resurrecció que són llum que ha vingut al món i missatge per a impactar la vida de cadascú de nosaltres, des de la primera generació cristiana fins avui. Quina mena de misteri que paraules que tenen 2000 anys – no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. No sufoqueu l’Esperit. examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal. Quin misteri, dic, que aquestes paraules siguin tan actuals, tan aplicables a la nostra vida avui mateix! Ni el context, ni el canvi de mentalitat, ni l’estil, que fan que tot caduqui a velocitats vertiginoses han pogut desqualificar cap d’aquestes paraules que hem escoltat a la 2ª lectura.

La segona jota que acompanya sempre la de Jesucrist és la de Justícia. La justícia bíblica que no és un equilibri de valors, o una equació legal que es resol en una sentència, sinó que és la la restauració a la terra de l’ordre volgut per Déu. Les lectures d’avui ens en parlen; la guarició dels malalts, l’alliberament dels captius, el canvi radical de pobres per rics, i de poderosos per humils del Magnificat, que hem cantat com a salm responsarial. Els profetes acompanyen sempre la vinguda del Messies amb la justícia del Regne. I avui el missatge continua tan o més vàlid que sempre, en un món i en una societat tan lluny encara del projecte de Déu. Cal fer un matís: quantes vegades els homes i les dones ens hem posat al centre en la recerca d’una justícia d’aquest món, una recerca desarrelada de Déu, desarrelada d’un fonament, una recerca que posant només les idees al centre, ha acabat oblidant i menystenint les persones concretes. Tots aquests intents han fracassat. La vertiable recerca cristiana de la justícia perdura després de 2000 anys, capaç de lluitar amb la voluntat de no sacrificar ningú en el camí.

La tercera jota que ens acompanya aquest diumenge és la jota de joia. La joia del profeta Isaïes quan canta Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu la joia de Santa Maria quan canta: la meva ànima magnifica el Senyor. Joia malgrat tot. Malgrat la Covid19 que ens posa socialment davant del Nadal més estrany que haguem viscut la immensa majoria de nosaltres, joia malgrat els morts propers en tantes famílies, joia potser impossible en algunes famílies perquè la situació no ho permetrà, però viscuda encara que només sigui com un desig pel futur. Perquè sí: la joia d’aquest diumenge Gaudete, diumenge de la joia, és tan absolutament actual aquest any perquè no és joia per res que hagi passat sinó per allò que esperem que passi. Potser mai no ens havien col·locat col·lectivament en una situació d’esperança tan gran en el futur. Els monjos preguem amb tot el món sovint perquè passi la pandèmia, li ho demanem a Déu: compartim des de la nostra fe el desig joiós i alegre d’un altre escenari i en aquesta espera ens trobem amb la celebració del naixement de Jesús, del Nadal, un any més, un any diferent. I tenim l’ocasió perfecte d’associar tot el sofriment que hem testimoniat i que vivim, a l’esperança acomplerta d’Israel pel naixement del Messies, i de recordar amb consol al testimoni del poble cristià que ha sofert i passat tantes coses en la seva llarga història confiant en el Senyor i que sempre ha retrobat la pau i la joia.

Si penséssim, en la meitat d’aquest d’Advent, en aquella pregunta que us recordava al principi: què faríem si tinguéssim poc temps? Respondre que viure en la joia, en la justícia i en la fe en Jesucrist, seria una resposta molt alternativa i molt poc esperada, però que ens donaria més felicitat que totes les alienacions que en el fons ens allunyen de Déu i de les joies i esperances del món. Demanem a Déu que ens ajudi mentre celebrem el memorial que el mateix Jesucrist ens va deixar.

Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (13 desembre 2020)

Solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 desembre 2020)

Gènesi 3:9-15.20 / Romans 15:4-9 / Lluc 1:26-38

 

La litúrgia del temps d’advent, germans i germanes estimats, ens presenta tres personatges principals. El profeta Isaïes; en el llibre bíblic que porta el seu nom és recullen els clams de la humanitat antiga i s’anuncia la futura vinguda salvadora del Messies, l’Emmanuel. El segon personatge és Joan Batista, el darrer dels profetes, que mostra com cal preparar el camí al Senyor que ve, anuncia la imminència del Regne de Déu, i mostra Jesús com al Messies promès i desitjat. El tercer personatge és Santa Maria, la Mare de Jesús, el Messies, i per això Mare de Déu.

La solemnitat d’avui se centra plenament en ella. El poble cristià, en celebrar la concepció de Maria, agraeix a Déu el do d’aquesta dona singular, agreix la plenitud de gràcia de la qual el Senyor l’ha ornada des de bon començament. I, també, la lloa a ella, per la seva fidelitat plena a Déu viscuda ja des de ben petita, la proclama benaurada per la vocació que va rebre de ser la Mare de Jesús, el Fill de Déu, tal com hem sentit a l’evangeli, i agraeix, encara, la missió de Santa Maria prop del seu Fill i la seva funció en l’Església.

En Maria i, a través d’ella, en l’Església i en el món, el Senyor ha fet obres prodigioses. I per això avui cantem a Déu un càntic nou (cf. salm responsorial: 97, 1). I proclamem Maria benaurada ( cf. Lc 1, 48). En Santa Maria tot és do de Déu, i tot do troba una correspondència perfecta en ella. Sempre atenta al pla diví, i per això sempre ben disposada a escoltar i a acollir. Acull primer la Paraula eterna de Déu en el seu cor. I després, fidel a la seva vocació, acull aquesta Paraula eterna en el seu si.

Per això, en la solemnitat d’avui donem gràcies per les meravelles que Déu ha fet en Santa Maria i per la generositat d’ella a servir Déu i els altres. Ho trobem d’una manera ben palesa en l’acció de gràcies que la litúrgia d’avui fa en el prefaci.

Comença agraint que Déu preservés la Verge Maria de tota màcula de pecat original des de la seva concepció i que l’enriquís amb la plenitud de la gràcia. En paraules de la carta de sant Pau als cristians d’Efes, que hem escoltat a la segona lectura, Déu l’elegí i la beneí amb tota mena de dons espirituals d’una manera eminent, per fer-la tota santa. Aquesta elecció era a causa de Jesucrist. D’aquesta manera Maria capgirava la situació d’enemistat radical amb Déu creada per la desobediència d’Adam i Eva que era portadora de mort, tal com hem escoltat a la primera lectura. En Maria es fa realitat la bona nova que anunciava aquesta lectura: vindrà un dia –deia- en el qual el descendent d’una dona vencerà radicalment el poder del mal. Enmig del desastre i de la desolació més grans, Déu no abandona la humanitat. Al contrari, li promet la victòria salvadora de Jesucrist, el Fill de Maria. Cantem al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses en Maria i en l’Església, en cada batejat i en el conjunt del poble cristià. Sempre en bé de tota la humanitat.

Amb la plenitud de gràcia que li fou atorgada, Déu anà preparant Maria per fer-la una mare digna del Fill diví. Digna humanament per tal que contribuís a forjar amb tota la seva maduresa la personalitat humana d’aquest Fill. I digna espiritualment, perquè el seu cor i el seu si esdevinguessin una nova arca de l’aliança, un temple sant per acollir la santedat divina del Fill. Per això, creixent cada dia més en la fe i en l’amor, el cor de Maria esdevenia un fogar d’adoració i de contemplació, ple d’agraïment pels prodigis que Déu obrava.

El prefaci, però, no es fixa solament en la persona individual de Santa Maria i en la seva vinculació amb Jesucrist. Dóna gràcies, també, per la relació íntima entre Maria i l’Església. D’això en destaca sobretot dues coses. D’una banda, Maria prefigura l’Església. És a dir, la representa anticipadament. Ho fa portant el Crist al món, anunciant-lo i servint-lo amorosament. Ho fa, també, en la seva santedat immaculada i en el seu amor esponsal a Déu. Perquè, tal com ensenya, també, l’apòstol, Jesucrist vol purificar i santificar l’Església, que és la seva esposa, perquè sigui santa i immaculada i per portar-la a la seva presència sense taques ni arrugues (cf. Ef 5, 25-28). I, en parlar de l’Església, l’apòstol es refereix al conjunt del poble cristià. I, per tant, a la vocació de cada batejat.

El prefaci, encara, destaca que Maria és advocada de la gràcia i exemple de santedat per al poble cristià. Advocada de la gràcia, en el sentit que, assumpta al cel, intercedeix per tal que Déu atorgui els seus dons als deixebles de Jesucrist. I exemple de santedat; és a dir, de vida de fe i d’amor lliurada a Déu i als germans. Per això és el model de l’Església i és model de vida de tot cristià

Aquesta és la raó per la qual la solemnitat d’avui no es pot quedar només en l’admiració pels dons fets a Maria Immaculada. Ens ha d’implicar profundament, perquè també a nosaltres Déu ens ha elegit en Crist, com deia la segona lectura. El gran projecte del Pare del cel sobre la humanitat entorn de Jesucrist, s’inicia en Maria. Però ens implica també a nosaltres. Nosaltres, a diferència d’ella, sí que tenim taques i arrugues pel pecat. I hem de treballar per rentar-les i planxar-les, per treure-les de la nostra vida amb l’ajuda de la gràcia divina. I si la tasca de fer-ho per vèncer el mal que hi pugui haver en el nostre interior, ens pot semblar difícil no ens descoratgem perquè, també val per a nosaltres allò de a Déu res no li és impossible que escoltàvem en l’evangeli. Maria, amb la seva pregària intercessora, ens ajuda a acollir la gràcia que el Senyor ens atorga. I en el dolor, la incertesa i la precarietat de la pandèmia que afligeix el món, ella ens és Mare de consol i d’esperança.

Ara, en l’eucaristia, rebrem els favors del Senyor, fets de misericòrdia i de força espiritual, perquè el nostre interior es vagi transformant segons l’exemple de santedat que trobem en Santa Maria, la Mare Déu. Cantem, doncs, al Senyor un càntic nou: ha fet i fa obres prodigioses.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu (8 desembre 2020)

Diumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (6 desembre 2020)

Isaïes 40:11-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8

Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura: el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall» era una manera de dir que, fossin quines fossin les dificultats, el Senyor s’obriria pas per portar-los la salvació. I així ho va fer. En una altra època no mancada de dificultats per al poble hebreu que vivia sota l’ocupació de l’Imperi romà, el mateix Déu es va fer present en la figura de Jesús. De la mateixa manera que Déu havia guiat l’antic poble pel desert, ara, encarnant-se es posaria al capdavant de la humanitat per guiar-la en el seu pelegrinatge des d’aquest món cap a la Jerusalem celestial.

Des d’aquells temps llunyans en què l’antic poble d’Israel rebé les promeses fins ara, no hi ha hagut cap època que no s’hagi vist mancada de dificultats. I enmig d’aquestes dificultats, l’Advent reapareix cíclicament cada any per tornar-nos a omplir d’esperança. Com més evident es fa als nostres ulls la impossibilitat de sortir-nos-en amb els nostres propis recursos, més intens es fa el desig de la salvació de Déu. I per això el missatge de l’Advent sempre ens és motiu d’alegria, perquè recordem de nou que Déu ens ha promès que el destí final del nostre camí és «un cel i una terra nova, on regnarà la justícia», segons les paraules de la segona lectura. És el destí on conflueixen tots els nostres camins personals, i vers el qual ja hi estem caminant. I és el destí que se’ns anticipa cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el memorial del Senyor, que és penyora d’aquell convit etern al qual tots hi estem convidats. Allà veurem Déu cara a cara, mentre que ara només ho podem fer a través del vel de la fe.

Però si tot allò que veiem «es desintegrarà», si passi el què passi Déu ens té preparat un destí immillorable, si l’Advent ens recorda que el Senyor vindrà a les nostres vides un dia o altre i aquest mateix Senyor «no vol que ningú es perdi»… Com hem de viure? Cal que ens continuem esforçant? La resposta és afirmativa: Sí. El profeta ens demanava que obríssim en el desert una ruta al Senyor, i Joan Baptista ho va complir. Però a diferència d’ells, tots els cristians que hem vingut al darrera ja hem estat batejats amb l’Esperit Sant, i tots hem rebut la mateixa missió: hem d’obrir camins al Senyor, hem de contribuir a fer arribar a tothom la bona nova de l’evangeli. El Senyor va venir en la carn, tornarà al final dels temps, i es fa present en les nostres vides cada cop que rebem la seva paraula o que el rebem sagramentalment com ara farem. Però també cada cop que, fent un petit gest, complint les nostres responsabilitats el millor que sapiguem, el fem present en la vida dels altres. I fer present el Senyor a través de les nostres obres… ¿no us sembla una manera apassionant de fer el camí de la vida?

Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (6 desembre 2020)

Diumenge I d’Advent (29 novembre 2020)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, Prior de Montserrat (29 novembre 2020)

Isaïes 63:16b-17.19b; 64:2b-7 / 1 Corintis 1:3-9 / Marc 13:33-37

 

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent del cicle B ens situen molt bé en la triple perspectiva de la vida cristiana. Hi ha com tres realitats cabdals en la història de la salva-ció, que es repeteixen també en la vida de cada un dels creients i que desitjaríem veure reproduïdes en l’existència de molts dels nostres contemporanis que se senten més o menys conscientment, lluny de Jesucrist.

He parlat d’una triple perspectiva per referir-me a tres realitats que senyalen el camí de l’Església i, com deia, de cada un dels deixebles de Crist. La primera es pot resumir en la pregunta del profeta Isaïes: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? No ens faci por, germanes i germans, reconèixer la nostra dificultat a creure i a acceptar que, fins i tot això que ens pot semblar tan estrany, també forma part del pla de Déu per salvar-nos. I es que creure el que professarem tot seguit, després d’aquesta homilia, és a dir que existeix un Déu personal que ho ha creat tot, que vol el bé de les seves criatures, que estima la vida, que és l’Amor en majúscula, que ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill fet home per salvar-nos del pecat i de la mort, que ens ha donat el seu Esperit perquè siguem un sol cos i una sola ànima i que renova en nosaltres el d’aquest seu Esperit Sant sempre que li demanem, creure tot això no és fàcil, ni és es-pontani, ni és còmode. Fins i tot, més d’una vegada sembla que els esdeveniments quoti-dians vulguin desmentir tossudament la nostra pobra fe. El misteri del mal i de la mort, que es tan habitual per desgràcia en bona part de la humanitat i que ens ha aparegut com una novetat inesperada a les nostres societats occidentals amb la covid-19, aquest misteri de tantes i tantes persones innocents que pateixen i que moren, així com també el misteri de la nostra pròpia mort ineludible, tot això no ens resulta fàcil d’afrontar-ho des de la fe. Si hi afegim un entorn social i comunicatiu contrari o que, senzillament, ignora aquesta dimensió de l’ésser humà, tindrem un quadre força complert de la situació. I per acabar-ho de complicar, el profeta atribueix a Déu si més no una part de la nostra falta de fe: Senyor, per què deixeu, […] que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?. És que Déu, ger-manes i germans, no ens vol fer creure en Ell per força, sinó que espera que la nostra fe sigui el resultat d’un acte lliure, mogut per l’amor a Jesucrist Salvador nostre.

La segona perspectiva ja l’anunciava, també, el profeta Isaïes i la trobem explicitada en el fragment de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. Deia el profeta: Els vostre nom és des de sempre: El-nos-redemptor […] enmig de tot, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans. Déu no rebutja la seva obra, perquè l’estima i perquè ens ha creat a imatge i semblança del seu Fill. En Jesucrist trobem la raó, el fonament i la força de la nostra fe en Déu. Ell es la nostra esperança. Per això sant Pau comença la primera carta als cristians de Corint beneint Déu pensant en la gràcia que els ha donat en Jesucrist. I això que Pau deia als cristians de Corint també ens ho diu a nosaltres: beneït sigui Déu perquè ens ha enriquit en Crist de tot do de paraula i de coneixement. Pau saluda els seus destinataris desitjant-los la gràcia i la pau de Déu. Aquests dos termes sintetitzen el bo i millor de la cultura grega i de la saviesa jueva, que han donat forma a la nostra fe i han afaiçonat en bona part, encara que no exclusivament, la nostra cultura. La gràcia, la Xaris grega, és el favor de Déu, la seva benvolença, el do de si mateix que Déu ha dipositat en nosaltres, és també la força del seu Eperit. La pau, shalom jueu, ja s’endevina que no és tan sols l’absència de guerres o de conflictes, que ja seria molt, és clar, sinó que expressa aquella manera de viure en la qual es duu a terme la nostra relació amb Déu i amb el nostre proïsme. La pau és també el fruït de la saviesa que ve de Déu i que ens permet veure i comprendre la realitat tal com és als ulls del seu Creador, que n’és alhora el Salvador. Déu es fidel, i es ell qui ens ha cridat a viure en co-munió amb el seu Fill Jesucrist.

La tercera perspectiva també l’anunciaven el profeta Isaïes i sant Pau i es més explícita en l’Evangeli. Isaïes cridava: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes. I sant Pau recordava amb tota la força als cristians de Corint que no els mancava cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Però a l’evangeli és Jesús mateix qui ens desvetlla amb la seva paraula: Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu […] No sabeu quan torna-rà l’amo de casa […] El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dor-mint. És a dir, la salvació que Jesucrist va venir a portar i a anunciar amb la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, ja comença a ser present i efectiva mentre vivim en aquest món, però ens adonem que no es perfecta, que no es ben completa. El Regne de Déu que Jesús anunciava com un Regne proper, encara no ha arribat a la seva plenitud. Quan hi arribi tot serà nou, tot serà clar i diàfan, llavors triomfaran definitivament l’amor i la vida sobre el pecat, el mal i la mort.

Jesús exhortava els seus contemporanis a vetllar perquè la fi del món no els trobés ador-mits, però també perquè fossin capaços de captar i de viure aquells moments en els quals el Regne ja es fa present en la vida de les persones i de les comunitats. I això que els de-ia a ells, ho diu a tothom, ens ho diu també a nosaltres. Es tracta de vetllar, germanes i germans, per adonar-nos que la victòria de Crist sobre el mal i la mort ja es comença a manifestar ara, en la nostra història que es un teixit de pecat i de gràcia, de llum i de tene-bres. Jesucrist ressuscitat, la nostra gran esperança, continua present entre nosaltres i ens empeny a desitjar amb tot el nostre ésser la seva manifestació definitiva. Per això li podem adreçar amb goig l’aclamació del salm responsorial: Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (29 novembre 2020)

Diumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Homilia del P. Joan M. Mayol, Rector del Santuari de Montserrat (22 novembre 2020)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Corintis 15:20-26.28 / Mateu 25:31-46

 

Les lectures de l’eucaristia d’aquesta solemnitat de Crist Rei, ens parlen de Jesús, com a Pastor sol·lícit, Rei misericordiós i Jutge just. Jesús és el Gran Pastor del Poble de Déu perquè ha donat la vida per les seves ovelles, és veritablement Rei universal perquè ha estat l’únic home que ha fet incomparablement millor l’ofici de ser persona. Déu ja havia fet “l’home rei del que havia creat” però la història ens diu que aquest n’ha fet d’ell mateix un tirà i s’ha comportat amb la natura d’idèntica manera.

La imatge que avui sobresurt més en aquesta escena del judici final però, és la de Jesús com a Jutge just. El Pare ha donat a ell el judici perquè ell, abraçant la condició humana, ha viscut tots els seus límits, a sofert les seves temptacions però no ha caigut en cap moment en la maldat del pecat perquè ha confiat sempre en Déu i s’ha mantingut humil i respectuós davant d’ell. Jesucrist ha demostrat al gènere humà que ser persona, d’acord amb el pla amorós de Déu, és possible, no és fàcil però tampoc difícil, és posar-hi; i en la seva providència, coneixent la nostra feblesa, ens ha deixat com a remei a aquest mal radical de l’egoisme que ens domina, el do de la misericòrdia. ¿Per què la misericòrdia i no una altre do? Perquè la misericòrdia ens fa humils, més persones. Exercint la misericòrdia tenim una oportunitat molt personal d’experimentar, d’alguna manera, l’amor vivent que és Déu mateix. I aquest amor és el que pot anar transformant el nostre ego pagat de si mateix en un jo alliberat i alliberador, en un jo en comunió fraterna amb tots els altres.

La misericòrdia ens porta a compartir més que a acumular, a tenir cura més que a devorar, amb la qual cosa la natura en surt beneficiada i de retop nosaltres mateixos. La misericòrdia ens empeny més a ser creatius que a ser consumistes sense fre; ens fa més portadors de pau que no pas generadors de violència.

Parlar de misericòrdia no és parlar de commiseració paternalista, sinó d’empatia i d’autenticitat humana, de goig pel valor útil i eficaç de la pròpia existència. La capacitat de ser misericordiosos és el gran do que la Providència ha posat en les nostres entranyes. Ser misericordiosos, empàtic, compromès amb el bé, és el que ens fa beneits de Déu, la manca de tot això o el seu contrari és el que arruïna la pròpia vida i la convivència que se’n deriva. Misericòrdia no és anar amb lliri a la mà, es més aviat tenir el coratge de renunciar a tota violència per estrènyer amb força les mans solidàriament amb tot altre, tant amb els de prop com els de lluny i posar-se junts a obrir camí.

Les paraules de Jesús ens conviden a estar atents a les nostres decisions per no acabar condemnant la nostra vida i la nostra història, ja ara, en un suplici etern a causa de l’egoisme encegat o l’amor inactiu. Els condemnats que estan a l’esquerra i els salvats que estan a la dreta del Senyor, no hi estant per haver ignorat o conegut Jesús i seu evangeli, no es qüestiona aquí la seva religiositat, la qüestió essencial que es debat és l’exercici o no de la misericòrdia amb els qui els són iguals en humanitat.

L’argumentació de Jesús bufa sobre l’encens de pietat que podria ocultar els problemes que ens afecten a tots i que està a les nostres mans resoldre’s: la fam, la manca d’aigua, la misèria, la immigració, problemes tots ells que mal resolts o resols només per a un pocs acaben generant per a tots plegats violència, llàgrimes i ressentiments.

Jesús no ens demana un impossible, ell mateix no feu més que el que estava al seu abast natural; però no vol que, per desídia o per por, acabem mirant a una altra banda quan el Crist necessitat el tenim al davant; el seu evangeli ens fa mirar amb l’empatia de Déu la realitat humana que tenim al nostre abast per així, contribuir, entre tots, eficaçment, en el tot inabastable del món. Joan Maragall, poeta d’ànima rebel i d’esperit inquiet, en el seu “Elogi de la vida”, expressa aquesta responsabilitat evangèlica que tots i totes tenim, amb una bellesa sòbria i així d’encertadament.

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en que realment,

ets un entre els homes,

esforçat en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix

fas tot el que pots en el teu treball,

fas més que un emperador que regeix

automàticament els seus estats;

fas més que el que inventa teories universals

només per satisfer la seva vanitat,

fas més que el polític, que l’ agitador,

que el que governa.

Pots desdenyar tot això

i l’ adobament del món.

El món s’ adobaria bé tot sol,

només que cadascú

fes el seu deure amb amor,

a casa seva.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIV Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot l’univers (22 novembre 2020)

Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (15 novembre 2020)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 25:14-30

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Estem arribant al final de l’any litúrgic i les lectures d’aquests dies ens posen en la tessitura d’una tensió escatològica que ens reenvia ja vers l’Advent que s’està apropant. En aquest sentit, podem citar el que ens deia la primera carta als tessalonicencs: «La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú».

Però aquesta tensió escatològica també té el seu ressò en la història. També nosaltres, fa uns mesos, ens pensàvem que tot estava en pau i ben assegurat, mentre que de sobte i sense que se n’escapi ningú ens està assotant una pandèmia que ha paralitzat el món. Com un dels administradors de què ens parla l’evangeli, també nosaltres tenim por.

Tenim por d’emmalaltir greument, de morir tot deixant a mig fer els nostres projectes. A més, la crisi sanitària ha vingut també acompanyada d’una greu crisi econòmica: empreses i botigues tancades que lluiten per sobreviure fins que arribin temps millors. Treballadors sense feina. Milions de persones confinades, algunes de les quals patint en silenci dins de les llars la violència de gènere i els abusos. El nombre dels suïcidis ha augmentat.

La crisi ens ha agafat ben preparats a nivell tècnic i científic: el desenvolupament de la vacuna que en circumstàncies normals s’hagués fet en anys, el podrem fer en uns mesos. Però, tanmateix, no estàvem massa ben equipats moralment per afrontar uns fets tant greus com els que ens ha tocat viure. Ja les darreres crisis econòmiques i socials que havíem viscut ens havien avisat d’aquest fet.

Com a cristians no podem interpretar tots aquests esdeveniments des de punts de vista massa simples o parcials. És lògic que ens preguntem també: On és Déu? Per què ha permès tot això? És que ha estat un càstig diví? Tenim tot el dret de fer-nos aquestes preguntes. Però també hem de saber que Déu no és com aquell amo de l’evangeli que se n’anà fora del país i deixà sols els seus treballadors. Déu està sempre present entre nosaltres i mai no ens abandona.

És més, si retornem a les lectures d’avui i a les d’aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, veiem que Déu ens proposa de viure segons aquelles virtuts que ens permeten de superar els obstacles de la vida amb els ulls sempre posats en el Senyor. Podríem destacar-ne tres, d’aquestes virtuts: l’esperança, la perseverança i la solidaritat.

L’esperança és la virtut essencial del cristià. Confiem en Déu i en el seu amor vers nosaltres. Sabem que el nostre pelegrinatge, per més dur que sigui, té un terme feliç. La darrera paraula no la tenen mai el mal o la mort, sinó la felicitat i la vida. Déu sempre ens dóna una segona oportunitat. L’esperança ens diu que el moment més fosc de la nit és just abans de l’albada.

La perseverança ens porta a no defallir, a resistir. No es tracta d’un mer estoïcisme sinó que la perseverança és fruit de la nostra esperança. En un món on la immediatesa és tant important ens oblidem de vegades que cal perseverar pacientment per tal de sortir vencedors. No és tampoc una perseverança passiva, d’esperar simplement que vinguin temps millors. Cal que vagi acompanyada també de l’acció prudent però decidida.

La solidaritat ens la posa de manifest l’evangeli que hem llegit avui: tots nosaltres hem d’administrar els dons i els béns que hem rebut i posar-los al servei dels altres. Ningú no se salva tot sol: ens necessitem els uns als altres. Ho hem vist especialment aquests dies amb tants treballadors i voluntaris: metges, sanitaris, policies, Caritas, Creu Roja i un llarg etcètera.

Precisament avui, commemorem la jornada mundial dels pobres, instituïda pel Papa Francesc. Només a través de la solidaritat aconseguirem fer un món més feliç i més just. Els pobres ja no només són «els altres» també nosaltres en som. Les nostres debilitats i les nostres necessitats s’han posat de manifest ara més que mai.

Germans i germanes, sapiguem administrar bé en aquest món els dons que Déu ens ha donat perquè puguem arribar un dia a la seva presència i sentir la seva veu que ens diu: «Molt bé, administrador bo i prudent. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (8 novembre 2020)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-13

 

Estimats germans i germanes aquí presents i els qui ens seguiu de lluny,

Acabem d’escoltar la coneguda paràbola de les deu noies convidades a una festa de noces, símbol del regne del cel, de la vida eterna. Una paràbola d’aquelles que inviten a la vigilància, a estar sempre a punt. Una recomanació insistent en aquests darrers diumenges de l’any litúrgic i que també caracteritzarà l’inici de l’Advent. “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Hem de vetllar, perquè la situació present de pandèmia a escala mundial ens suscita moltes preguntes. I també convé que, quan hi reflexionem a la llum de la fe, la nostra imatge que ens fem de Déu estigui d’acord amb el pla pel qual ha creat el món i hi ha posat al centre l’ésser humà.

També l’evangeli d’avui, com totes les paràboles de Jesús, ens dóna a conèixer el designi de Déu, però al mateix temps ens l’amaga, per tal que sapiguem copsar el toc d’atenció que Jesús ens fa. Els detalls suplementaris de lògica humana, en aquest cas, no tenen importància. Per exemple, que les cinc noies assenyades no són solidàries envers les companyes, o bé quin establiment està obert a mitjanit per comprar oli, aquest producte mediterrani tan antioxidant per a la salut i tan abrusador per atiar torxes.

“Què representa aquest «oli», indispensable per a ser admesos al banquet nupcial? Sant Agustí (cf. Discursos 93, 4) i altres autors antics hi llegeixen un símbol de l’amor, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres. Aprofitar la vida mortal per realitzar obres de misericòrdia és veritable saviesa, perquè, després de la mort, això ja no serà possible” (Benet XVI, 6.11.11).

Per això la lectura primera invitava a matinejar per sortir a buscar aquesta saviesa. De fet, l’evangeli de la propera festa de Crist Rei, tot descrivint el Judici final, serà quelcom més que una invitació a vetllar. Serà una interpel·lació sobre si hem estat assenyats, plens de la saviesa que la catequesi cristiana, a partir del text evangèlic, ha sistematitzat en les anomenades obres de misericòrdia: “Quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullat, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó no em vau visitar”.

Oli de qualitat per a les torxes! “Amor, doncs, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres… I aquest amor és do de Crist, vessat en nosaltres per l’Esperit Sant. Qui creu en Déu que és Amor porta en ell una esperança invencible, com un llum per travessar la nit més enllà de la mort, i arribar a la gran festa de la vida” (Benet XVI, ib.).

Que puguem acollir sempre aquest do, amb el realisme a què ens aboca l’hora present, però també sabent aguantar ben alta la torxa de la fe.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Commemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 novembre 2020)

Isaïes 25:6-9 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Marc 15:33-39; 16:1-6

 

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Aquest verset del salm 21 que Jesús va cridar amb tota la força a la creu expressa d’una manera profunda l’esquinçament radical de l’ésser humà davant la mort. Sintetitza, germans i germanes estimats, l’experiència humana de Jesús en el moment de la màxima desfeta. Hi viu la seva adhesió al Pare, perquè el crit és una invocació, però no en sent la proximitat –ell, el més gran dels místics– ni en veu la salvació. La foscor que, segons l’evangelista, embolcallava la terra tot i ser a primera hora de la tarda, era encara més fosca en la intimitat de Jesús. La mort li arriba inexorablement. I la naturalesa humana se n’esglaia. Jesús llançà un gran crit i expirà. Després, ve el davallament de la creu, la mortalla, i la gran pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Per sempre, als ulls de la majoria dels qui ho contemplaren.

El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tots els per què humans davant la mort. Davant la pròpia mort. Davant la mort dels éssers estimats. Davant les víctimes mortals de la malaltia, de la fam, dels accidents, de la violència i de la guerra. Davant el fet mateix de la mort indefugible. El per què de Jesús dalt la creu sintetitza tants per què que s’han pronunciat –i es pronuncien encara- a les UCI, a les residències d’ancians, a les famílies,… davant la mort de persones, estimades o desconegudes, al llarg de la pandèmia que ens assetja. Pot ser sí, que algú estoicament pot dir que veu la mort com un procés biològic natural, que cal ser realistes i acceptar-la elegantment; que és, com diu el poeta, un “desament gradual de l’humà desencís” (J. Carner, Nabí, 8). Però el desig infinit de plenitud, de vida i de felicitat que hi ha en el cor humà topa amb la finitud de la mort, i en la raó del qui pensa sorgeix una vegada i una altra la pregunta: per què?

La litúrgia d’avui, amb el seu to contingut, greu, vol ajudar-nos viure tot el drama humà que suposa la mort. I a viure’l amb esperança. Amb la seva mort, Jesús, el Fill de Déu fet home, es fa solidari de la mort de tots. Però aquesta no és pas l’única paraula que, en la litúrgia d’avui, el Déu de la vida ens ofereix sobre la mort.

Aquell dia, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit. El profeta Isaïes ens parlava, a la primera lectura, dels darrers temps. Feia servir la imatge d’un convit per referir-se al benestar, a la felicitat, a la joia, a la plenitud, a la comunió amb Déu i dels uns amb els altres. Això serà –diu– a la muntanya del Senyor. És a dir, en la vida futura, en la vida eterna, de la qual la mort és la porta. Aleshores, deia el profeta, les llàgrimes de tots els homes seran eixugades, desapareixerà el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions i la Mort serà engolida per sempre.

La Mort serà engolida per sempre. Veient la mort que cada dia fa estralls, ens podem preguntar si no és una visió il·lusòria, sense cap contacte amb la realitat, aquesta del profeta. És un consol fàcil per endormiscar-nos intel·lectualment i no experimentar el drama de la mort? Ho podria ser si aquella gran pedra hagués deixat tancada la porta del sepulcre de Jesús. Però, tal com hem sentit a la segona lectura, Jesús morí i ressuscità. Amb ell es va començar a fer realitat la paraula del profeta: la Mort ha estat vençuda i, per tant, és només un pas –ni que sigui dolorós– i no una realitat definitiva.

Per això, en aquest dia en què pensem en els nostres difunts, acollim el missatge d’esperança i de reconfort que ens ve de la Paraula de Déu. Els qui ens han deixat confiant en Crist o, potser sense haver-lo conegut tal com és, però que cercaren de fer el bé segons la seva consciència, viuen amb ell. Per això, la litúrgia d’avui, tot i el seu to greu, té també un to d’esperança; hi domina la Pasqua del Senyor. Fem-nos nostres, doncs, les paraules de l’Apòstol, que hem escoltat: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els qui no tenen esperança: Déu se n’ha endut amb Jesús els qui han mort en ell. I pel que fa a nosaltres, si hem procurat viure segons la Paraula de Jesús, al moment de la nostra mort, també ens serà donat de trobar-nos amb el Senyor i de viure prop d’ell en la plenitud de la felicitat, en el convit del Regne. Consolem-nos, doncs, els uns als altres amb aquesta realitat admirable, mentre fem memòria dels nostres pares, mares, germans, familiars i amics difunts; mentre la nostra comunitat recorda d’una manera particular els PP. Just M. Llorenç i Hilari Raguer traspassats en aquest any.

En aquesta vida, s’entrellacen el per què que ens qüestiona i la fe en el convit inaugurat per la resurrecció de Jesucrist. Per ajudar-nos a viure

amb esperança en la vida futura i per nodrir-nos espiritualment, el Senyor, com cantàvem en el salm, ara para taula davant nostre i ens guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Així la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida fins al moment de ser cridats a viure anys i més anys a la casa del Senyor, en la vida sense fi.

Abadia de MontserratCommemoració de tots els fidels difunts (2 novembre 2020)

Solemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (1 novembre 2020)

Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a

 

Germans i germanes estimats:

Celebrem avui amb joia la solemnitat de tots els sants. Els lloem, els invoquem, els contemplem amb l’esperança de poder ser un dia com ells. Però sobre tot celebrem, lloem i contemplem l’obra que Jesucrist ha fet en cadascun d’ells, homes i dones d’arreu del món de totes les edats i condicions que van viure amb sinceritat de cor i als quals l’Esperit Sant va transformar per inserir-los plenament al misteri pasqual de Jesucrist. Són germans i germanes nostres en els quals la gràcia de Déu ha fet meravelles. Per això avui venerem amb joia la seva memòria gloriosa i lloem, units a ells, la Trinitat Santa que ha dut a terme plenament en ells la seva obra i els ha portat a participar de la glòria pasqual del Senyor.

A la segona lectura, treta de la primera carta de sant Joan, se’ns parlava precisament d’aquesta obra de Déu en el creients. El Pare ens estima i ens reconeix com a fills, deia. I per això, per mitjà de l’Esperit Sant, ens vol anar transformant a la imatge del seu Fill Jesucrist. La lectura marcava dues etapes en aquest camí. L’etapa inicial de la filiació divina que s’inaugura en el baptisme i es viu per la fe i per l’amor i que dura mentre som en aquest món; és, per tant, l’etapa que nosaltres hem de viure ara. L’alta etapa de la qual parlava la lectura és de plenitud, de realització plena de la filiació divina que es dóna en la vida futura, un cop traspassat el llindar de la mort. Ara ja som fills de Déu, afirmava el text; això vol dir que som profundament estimats per ell, el Pare que té entranyes de misericòrdia, que ens coneix i ens reconeix individualment, amb tot el bagatge de la nostra història. I per viure aquesta filiació tenim com a full de ruta les benaurances: la humilitat, la compassió, la senzillesa, l’amor generós com a nucli de la nostra existència, l’anhel de tenir un cor net i de ser justos, la paciència davant les incomprensions i la persecució. Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. Veure’l i assemblar-se a Déu. Aquesta és la segona i definitiva etapa, de la qual ja frueixen la gran multitud dels sants que avui celebrem. Aquesta segona etapa es caracteritza per la identificació amb Jesucrist que fa participar eternament de la seva

pasqua, per la contemplació de la glòria de Déu i per una germanor joiosa i sense minva tota amarada de l’Esperit Sant.

Contemplant avui “l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (cf. Prefaci) que ja viuen en la plenitud, ens sentim cridats a viure intensament la primera etapa del camí de la filiació divina. Ara ja som fills de Déu, deia la segona lectura. Això significa que Déu Pare ens estima, ens coneix i ens dóna la vida a través de la Paraula divina i dels sagraments. Però també que nosaltres hem d’acollir amb agraïment aquesta filiació i viure-la d’una manera coherent. Per això hem d’estar davant Déu amb la confiança de fills i alhora amb la consciència de la nostra pobresa personal, meravellats per tanta condescendència envers nosaltres que som tan petits i tan pobres. Viure la filiació divina vol dir procurar seguir l’exemple de Jesucrist reflectit en les benaurances i fet d’un cor senzill i d’un amor incondicional a tothom. La vivència actual de la filiació ens ha de portar, com ensenya la primera carta de sant Joan, a purificar cada dia el nostre cor i el nostre comportament per fer-los semblants a Jesucrist, caminant a la llum de la seva paraula i practicant el seu manament de l’amor (cf. 1Jo 1, 5 – 2, 11). En les dificultats que puguem trobar, ens ajuda pensar en la segona etapa de la qual ja frueixen els sants sabent–com deia Joan- que en participarem si no ens desviem del camí de l’Evangeli. L’apòstol, amb les seves paraules vol que tinguem la certesa que els creients en Crist ja posseïm la vida eterna, d’una manera inicial ara i d’una manera plena més endavant.

Enguany celebrem la solemnitat de Tots Sants amb la preocupació per la pandèmia que continua activa amb els contagis, les limitacions de moviments i les repercussions econòmiques que afecten tanta gent, també familiars i coneguts nostres si no a nosaltres mateixos, la crisi social que comença a manifestar-se. Pensar que ja som fills de Déu ens conforta i ens fa confiar en l’amor del Pare, manifestat màximament en la creu del seu Fill Jesucrist. Sabem que ens passi el que ens passi, tot entra en el pla de salvació que Déu té per a cadascun de nosaltres. La lògica humana té dificultats a entendre-ho. Però a la llum de la creu i de la pasqua de Jesucrist hi trobem unes perspectives noves. Déu ens crida a confiar en ell, en el seu amor per cada persona. Ens continua repetint la paraula de Jesús: no tingueu por, la mar encrespada i la fosca a l’horitzó passaran (cf. Jo 6, 18-20). D’altra banda, constatar la fragilitat que suposa la realitat humana i la condició mortal que hi és inherent ens estimula a posar la nostra

confiança en l’etapa definitiva de plenitud de la qual ja frueixen els sants, perquè encara no s’ha manifestat com serem. […] Serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. L’esperança cristiana en la vida futura no és una evasió de la realitat present, si no un estímul per continuar treballant a favor dels altres, segons les nostres possibilitats.

La celebració de l’eucaristia ens fa aprofundir la nostra condició de fills de Déu units a Jesucrist per l’Esperit Sant. Ens la fa aprofundir i ens la fa agrair, conscients que som fills juntament amb una munió incomptable d’altres fills, germans i germanes nostres que peregrinen en aquest món i a qui hem d’estimar. I alhora la celebració de l’eucaristia ens anticipa la comunió amb l’Església dels sants que viuen per sempre en Déu. Ens agermana la mateixa filiació divina, la participació en la gràcia de Déu, i que, en el do eucarístic, rebem la penyora de la glòria futura.

Els sants i les santes que avui celebrem ens esperen i ens ajuden amb la seva pregària. Santa Maria, la Mare de Déu, és la primera de tots ells; també ens espera perquè després d’aquesta vida mortal vol mostrar-nos Jesús, el fruit beneït del seu ventre (cf. Salve Regina), perquè puguem fruir de veure’l tal com és i participar per sempre de la joia i la comunió fraterna del seu Regne.

Abadia de MontserratSolemnitat de Tots Sants (1 novembre 2020)

Diumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (25 octubre 2020)

Èxode 22:20-26 / 1 Tessalonicencs 1:5c-10 / Mateu 22:34-40

 

Qualsevol de nosaltres hauria pogut posar-se la pregunta que hem sentit a l’Evangeli: «Quin és el manament més gran?». Potser nosaltres ho hauríem formulat d’una altra manera, i hauríem preguntat, per exemple, de quina manera podem arribar a viure amb plenitud com a persones, en relació amb Déu i amb tothom.

En la seva resposta, Jesús mateix no dona cap precepte, sinó que va de dret a l’arrel de la qüestió, i ho resumeix així: el més important de tot és estimar: estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com a nosaltres mateixos. Ens diu, doncs, que la plenitud l’aconseguim per un únic corrent de relació i d’amor. Així, doncs, la nostra vida de cristians consisteix a mantenir ben units aquests dos eixos: l’amor a Déu, tot agraint el fet que puguem relacionar-nos amb Ell, tot descobrint com ens estima. I en segon lloc, la capacitat de compartir aquest bon tracte amb els altres i amb tothom. Pel fet que ens estima, Jesús ens urgeix a actuar d’una manera el més humana i generosa possible.

Per experiència sabem que la majoria de la gent busca la pau interior i l’harmonia amb ells mateixos, amb els altres i amb l’univers. Per això busquem de trobar aquella saviesa que ens ajuda a viure feliçment. El fet de ser cristians ens ajuda molt en aquesta recerca. Ens ajuda a mirar de veure i viure el món en positiu tot al llarg de la vida. És ben cert que, de vegades, hem d’assumir responsabilitats difícils, però si estimem de cor i no tanquem la porta a les persones amb qui compartim la vida, ens obrim el camí vers una pau interior, i una alegria més fonda.

Si som cristians, és important i necessari que descobrim com Jesús ens ofereix cada dia, -tal com ho trobem en els evangelis-, molts elements que, si els llegim o els escoltem, ens ajuden a posar-ho en pràctica en bé nostre. Veiem com Jesús integra plenament -i ajunta de debò- l’amor a Déu i l’amor als altres i a tothom, fins i tot en qüestions molt concretes i quotidianes. Si el seguim podrem viure amb una llibertat més gran.

Precisament les altres lectures de la missa d’avui ens donen pistes sobre això. Per exemple el llibre de l’Èxode ens deia: «No t’aprofitis ni oprimeixis l’immigrant, no maltractis cap viuda ni cap orfe». Obrint els ulls, veiem que hi ha grups de persones que són molt més vulnerables i discriminades. Per això és encoratjant de sentir com continuava aquest passatge del llibre de l’Èxode: «Aquestes persones jo les escoltaria», «jo les escoltaré -ens diu el Senyor- perquè sóc misericordiós». Jesús sabia fer-ho bé això d’escoltar amb misericòrdia, i ens obre així un camí que, si el seguim, ens pot ajudar a crear un ambient de vida més positiu i més obert, per al bé de tothom.

Sant Pau, a la segona lectura, ens explica com l’Evangeli s’anava estenent per les terres de Grècia: «Vosaltres -deia als de Tessalònica- acolliu la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, però plens del goig de l’Esperit Sant». I remarcava que la paraula del Senyor ens parla, ens il·lumina i ens recolza en qualsevol circumstància, sigui quina sigui la nostra situació. Si ho vivim a fons, potser tindrem —d’una manera o d’una altra— un sentiment dins nostre que ens farà capaços d’acollir el que Jesús deia als seus amics, i podrem compartir-ho millor entre nosaltres i amb tothom.

Així, doncs, avui és un dia per agrair els qui ens han transmès la nostra fe i ens han ensenyat a transmetre-la, tot fent camí junts vers un món sense discriminacions ni fronteres. Si ho fem tant com podem, podrem constatar que la nostra fe s’enforteix quan la compartim i la transmetem. És el «miracle» de l’Evangeli per els cristians, que ens empeny i ens ajuda a compartir les actituds que ens proposa Jesús. Ell ens ensenya a respectar cultures molt diverses, i ens empeny a treballar per un món que sigui sempre digne de la humanitat. Busquem, doncs, de crear i mantenir una esperança ferma, que, enmig de les dificultats i necessitats, ens ajudi a viure amb solidaritat i amb alegria.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXX setmana (25 octubre 2020)

Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 octubre 2020)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-5b / Mateu 22:15-21

 

Estimats germans.

L’Evangeli d’avui ens ha dit que els fariseus i partidaris d’Herodes van voler sorprendre Jesús amb un parany comprometedor. Li van preguntar si era lícit pagar impost al Cèsar, és a dir, a l’emperador romà. Si contestava que no era lícit el tribut, mostraria revel•lia enfront de l’emperador, que podia ser denunciada i castigada pels magistrats romans. Si, en canvi, responia que calia pagar aquest impost, estava reconeixent la potestat del Cèsar. En aquest cas, serien els jueus els que reaccionarien, moguts per motius molt poderosos. Cal tenir en compte que el tribut és senyal de submissió a l’autoritat que governa; el poble d’Israel tenia un origen diví, per la promesa feta a Abraham. Per tant, confessava que no tenia altre senyor més que Déu, el que impedia que acceptés cap tipus d’esclavitud. Doncs bé, la saviesa de Jesucrist va neutralitzar fàcilment la malícia dels adversaris. Demana que li ensenyin una moneda de l’impost que portava gravada la imatge i la inscripció del Cèsar i respon amb aquesta frase que tots coneixem: «retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Deixant de banda les dues alternatives, Jesús es va posar en un pla superior, i va respondre distingint l’ordre natural representat pel Cèsar i l’ordre sobrenatural que correspon a Déu. No només s’escapa de la trampa, sinó que a més els fa veure als seus interlocutors la seva superficialitat. La riquesa cal donar-la a l’emperador en la seva justa mesura, però l’home és imatge de Déu i per això li pertany a Déu, que és el seu Creador, el seu Amo i Senyor. És com dir: vosaltres pertanyeu a Déu; heu d’obeir-lo, seguint la seva voluntat.

La formació catòlica ens ha ensenyat a reconèixer que l’home va ser creat amb aquesta finalitat: glorificar al Senyor, honrar-lo i servir-lo segons la voluntat divina, i salvar així la seva ànima, perquè tot en aquest món no té altra raó de ser que ajudar a l’home a assolir aquest fi sobrenatural, la veritable felicitat. Cal que la vida present sigui una preparació per a la vida futura. Cal subordinar els béns temporals als eterns. Per això, avui potser ens pot donar més llum la segona part de la frase de Jesus que ens convida a tenir la mirada posada en Déu per viure a seva presencia, que és una cosa essencial en la vida de tota persona per vèncer qualsevol por.

Però Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva alegria, encara que sovint nosaltres no escoltem les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posant en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos. Tots i cada un de nosaltres, hem estat cridats a la vida nova en Crist, que es desenvolupa en el si de l’Església. És formant part d’ella, d’una manera activa, conscient i fructuosa, com l’home pot experimentar la renovació integral del seu ésser, que ens ha regalat Déu en el misteri de la Encarnació redemptora.

La nostra Mare la Verge va saber donar a Déu el que és de Déu, consagrant-li la seva vida. Que ella ens ajudi a viure cada dia amb Ell, per Ell i en Ell. Així també nosaltres sabrem donar a Déu el que és de Déu.

 

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Festa dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (13 octubre 2020)

Isaïes 25:6.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Avui, estimats germans i germanes, celebrem amb joia la festa dels nostres màrtirs, dels monjos més il·lustres de la nostra comunitat en tota la seva història gairebé mil·lenària. Són els qui van donar la vida pel Crist entre l’estiu del 1936 i l’hivern del 1937.

La litúrgia d’aquest dia traspua una alegria serena, perquè aquests germans nostres, pel baptisme i per la professió monàstica, es van anar identificant amb Jesucrist, el Senyor, del qual eren servents, per dir-ho amb paraules de l’evangeli que acabem d’escoltar. I com que, tal com hem sentit, el servent no és més que l’amo, ells també l’imitaren amb el do cruent de la vida i ara participen de la seva glòria. La seva, com tota sang martirial, dóna fecunditat a la mare Església, la fa resplendir amb una llum més pura i l’omple de joia en veure la donació radical a Jesucrist d’aquests fills. Perquè morir per Crist –tal com ensenya Tertul·lià- no vol dir limitar-se a l’acceptació del dolor amb la constància dels estoics, sinó que és el testimoniatge més autèntic de la fe, del coratge, de l’amor pel Crist (cf. Ad Martyras, cap.1).

Per això, ja a l’oració que iniciava aquesta nostra celebració eucarística, demanàvem que “els màrtirs de Montserrat” ens fossin causa d’alegria. I no sols perquè van viure fins al fons la seva vida de batejats i de monjos, sinó també per “la corona fraterna” que formen. Encara que no varen ser tots sacrificats conjuntament, els lligams fraterns que els unien eren molt profunds. Havien format una “corona fraterna” en el monestir, units, tal com demana sant Benet, en el combat cristià i monàstic (cf. RB 1, 5) per tal de progressar en les virtuts i en la germanor. I, al moment, suprem –quan no van anteposar ni la pròpia vida a l’amor del Crist (cf. RB 4, 21)- van saber continuar mantenint aquesta fraternitat. El martiri va segellar la seva germanor. Ara junts formen una corona victoriosa. Una corona oferta a Jesucrist, el Rei del màrtirs que, al seu temps els corona a ells amb l’aurèola del martiri i de la glòria. Són una corona, també, per a l’Església que s’alegra –tal com he dit- de la seva fidelitat al Crist i els mostra com a veritables deixebles de l’Evangeli. Són encara una corona per a la nostra comunitat. Honoren Montserrat amb la seva victòria martirial, ells que van dur fins a les últimes conseqüències l’ensenyament de sant Benet quan diu de participar “dels sofriments del Crist, amb la paciència”, “fins a la mort” en “la dolcesa de l’amor” (cf. RB Pròleg, 49-50).

La litúrgia d’avui, tanmateix, no sols ens porta a demanar que els nostres màrtirs ens siguin motiu d’alegria. També hi demanem “que augmenti el vigor de la nostra fe”. La nostra fe ha de ser forta per poder perseverar en l’adhesió a Jesucrist en el context social actual. I potser no sempre ho és, perquè forma part de l’itinerari cristià i del nostre procés de creients, pot ser que de vegades s’afebleixi la nostra creença, que ens trobem enmig de la boira o de la foscor. Per això recorrem a la pregària i demanem que els Senyor ens doni més fe (cf. Lc 15, 5), que ens l’envigoreixi. L’exemple i la intercessió dels màrtirs ens ajuden a creure més profundament –que vol dir a fiar-nos més totalment de Déu- i a aprofundir els continguts de la fe i de l’esperança cristiana per saber-ne donar raó a nosaltres mateixos i a tothom qui ens la demani (cf. 1Pe, 3, 15). És més, a la oració sobre les ofrenes, demanarem que el sagrament eucarístic que celebrem ens inflami el cor en l’amor a Déu. Perquè la solidesa de la fe va estretament unida a la fermesa de l’amor. D’aquesta manera, com diu encara la oració sobre les ofrenes, podrem perseverar cada dia en la vida de seguiment del Crist i arribar a fruir, amb els màrtirs i els sants, del premi donat als qui s’han mantingut fidels fins al final.

Aquesta perseverança, la litúrgia d’avui la demana en la oració després de la comunió. Demana que perseverem units a Déu per l’amor abnegat, de tal manera que cada dia visquem d’ell i ens dediquem del tot, sense deixar fora cap component de la vida, al servei de Déu, que és sempre inseparablement al servei als altres.

Hi ha, encara, finalment, una altra petició en la oració col·lecta que he comentat. Demana que el Senyor ens “doni consol” per la intercessió dels màrtirs de Montserrat. Sempre el necessitem aquest consol, aquest bàlsam en les penes, en els dolors, en les foscors, mentre fem camí cap al terme avançant enmig de joies i de dificultats. En els interrogants davant la fe, en la manca d’horitzó, en la malaltia, en els contratemps que pot presentar la convivència, etc., necessitem el bàlsam que amoroseix les ferides del cor. Però, avui, demanem particularment per intercessió dels màrtirs de Montserrat d’obtenir consol en el context de l’epidèmia que patim i que continua creant situacions difícils a diversos nivells. No pas un consol esterilitzant. Sinó el consol, el confort, que permet de superar la por, que permet de continuar treballant a favor dels altres, de ser solidaris no sols prenent les mesures per evitar la difusió del virus, sinó també per atendre segons les nostres possibilitats tantes persones necessitades a causa de la crisi econòmica creixent que provoca. I demanem, també, el consol que ve de la resurrecció de Jesucrist i que ens assegura que la mort, per crua que sigui, és sempre el llindar d’una vida nova.

Que aquesta festa ens sigui, doncs, una invitació a viure més intensament la comunió fraterna en les comunitats cristianes, en tota l’Església. Que ens sigui una invitació a progressar en l’aprofundiment de la fe i de l’amor a Déu i als altres. Que per la gràcia de l’Eucaristia creixi en nosaltres l’esperança de la victòria final iniciada en la Pasqua de Jesucrist.

Abadia de MontserratFesta dels Beats Màrtirs de Montserrat (13 octubre 2020)

Diumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (11 octubre 2020)

Isaïes 25:6-10a / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14

 

Benvolguts germans i germanes,

El text evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca és la coneguda paràbola dels convidats a les noces del fill d’un rei i que té el mateix tema de fons que la paràbola dels vinyaters homicides que llegirem diumenge passat, es a dir, el rebuig a la invitació que Déu fa per acollir la salvació que Ell ofereix i que en el cas d’avui és representada amb la imatge d’un banquet de noces.

L’evangelista sant Mateu, en el text que acabem d’escoltar, ha unit dues paràboles: la dels convidats al banquet (Mt 22, 1-10) i la del comensal que no portava el vestit adequat (Mt 22, 11-14).

Endinsant-nos en la reflexió d’aquest text evangèlic ens adonem que la realitat que expressen les paràboles d’aquest diumenge és també la nostra.

Tot és a punt!, hem escoltat per indicar que el banquet estava preparat i que sols calia que la sala s’omplís amb els convidats. Participar en la festa de noces és una invitació, no una obligació, per tant es tracta d’una oportunitat, que al mateix temps reclama un gest de llibertat. En la paràbola, Jesús ens presenta un Déu compromès en preparar una festa on hi té cabuda tothom.

En aquesta paràbola ens apareixen tres imatges. La primera la sala de la festa. Déu ofereix una festa i tot i les invitacions fetes no hi participa ningú. N’ha convidat molts però la sala resta buida i trista. El rei ha fracassat en el seu intent d’organitzar un banquet en ocasió del casament del seu fill. És una imatge dura que moltes persones han viscut a voltes i que han vist que per raons diverses un convit o una trobada que havien preparat amb il·lusió ha quedat en no res. És una experiència que fa mal.

En el nostre cas, en la nostra vida de fe, es tracta d’un Déu que no és escoltat ni tingut en compte, ja que passen per davant moltes altres preocupacions en lloc del que és essencial. Molt sovint tot i afirmar la nostra creença en ell, Déu esdevé irrellevant en les nostres vides. La invitació del rei al banquet de les noces del seu fill, la crida que Déu ens fa a cadascú de nosaltres consisteix en saber donar la importància que li correspon a les coses de Déu. No tenir-ne cura pot esdevenir un drama pels homes i dones de tots els temps, ja que ens hi juguem la pròpia felicitat; aquella felicitat que sap captar la joia que hi ha al darrera de la invitació de Déu i de les invitacions que rebem, sota múltiples formes, per part dels altres.

Una altra imatge que ens proposa el relat d’avui és la dels camins. “aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu”. Podria sembla que es tracta d’una invitació feta in extremis per tal d’omplir la sala i que l’àpat preparat no es perdi. Però no és això. Es tracta, en les nostres vides, que tot i el refús que Déu rep sovint de part nostra, ell continua cridant-nos i convidant-nos a la seva festa. I si no hem sabut respondre a la primera invitació, la seva veu, a través dels qui ens envia, ens arriba al a en el decurs dels múltiples camins que fressem al llarg de la vida. Déu sempre va més enllà i no dóna mai res ni ningú per perdut. Prova d’això és que els criats convidaren a tots, tant si eren bons como si no ho eren. I la sala es va omplir.

Una altra imatge que ens ofereix l’evangeli d’avui i que és en ella mateixa una segona paràbola, és la del convidat que no porta el vestit adequat per assistir a la festa i que és tret fora de la sala. La lògica humana ens fa dir, si anava pels camins, com podia portar un vestit de festa? Que és que els altres convidats anaven ja ben vestit per si de cas algú els convidava? Per això ens hem de preguntar: quin significat té portar o no portar el vestit adequat a unes noces? Més encara quan avui, en moltes celebracions hom hi va amb la roba habitual.

En primer lloc cal dir que no es tracta d’un vestit extern, sinó d’un vestit que fa referència al que se’ns digué el dia del nostre baptisme en ser-nos lliurat el vestit blanc: “has estat revestit del Crist”, més encara, se’ns digué “conserva aquest vestit fins el dia de la vinguda del Senyor”. Per tant no es tracta d’un vestit material sinó que es tracta d’un revestir-se, poc a poc, al llarg de tota la vida i a voltes amb molt d’esforç i paciència, per revestir-nos del Crist, és a dir, fer nostres els seus gestos, les seves paraules, la seva mirada, els seves mans i els sentiments del seu cor. Es tracta de fer arribar la llum de l’Evangeli a tots els racons de la nostra vida, perquè en Crist la vida mateixa, en la seva quotidianitat esdevé una festa. I cal no descoratjar-se, ja que el revestir-se amb el vestit apropiat esdevé per a nosaltres el propi projecte de vida, el nostre camí. I és una tasca important en aquest temps que pandèmia que vivim. Són tants i tants els qui han fet l’esforç de revestir-se amb el vestit de la solidaritat, de la companyia, de l’ajuda material,… creant al seu voltant el banquet de l’amistat, el banquet de la confiança, el banquet del consol.

Germans i germanes, les paràboles que hem proclamat en aquest diumenge ens ajuden a saber qui és Déu. Massa sovint el pensem o el vivim com a algú llunyà, separat de les nostres obligacions. Però no és així. Déu es troba en la sala de la vida, en aquesta sala del món, com una promesa de felicitat i no com una amenaça de càstig; Déu treballa per tal que la sala sigui plena. Però compte, per part nostra no siguem fàcils a jutjar el vestit dels altres sinó deixem-nos revestir per l’esguard, per la mirada de Déu que tot ho transforma i tot ho fa nou.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVIII setmana (11 octubre 2020)

Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Homilia del P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat (4 octubre 2020)

Isaïes 5:1-7 / Filipencs 4:6-9 / Mateu 21:33-43

 

Estimats germans i germanes,

A l’antiga Roma, quan un general desfilava triomfalment pels carrers de Roma després d’una victòria, tenia darrere seu un esclau que li anava dient: “Memento mori” (“recorda que has de morir”). Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure? La pandèmia ens ha agafat a tots desarmats.

Ara mateix, a més de tots els qui sou a la basílica d’aquí Montserrat, hi ha milers de persones que ens seguiu a través dels mitjans de comunicació. I segur que, entre tots vosaltres, també n’hi ha que no us sentiu creients, però que esteu seguint aquesta celebració fent companyia a algú de casa, o bé senzillament perquè fent zàping us heu quedat mirant la Missa sense saber massa per què. M’agradaria que aquestes paraules que digui siguin també significatives per a vosaltres.

L’Evangeli d’avui és dur, Jesús provoca els qui l’escolten. I ho fa amb un conte ple de missatge. Parla d’uns homes a qui se’ls ha confiat una vinya perquè la facin fructificar. Al cap de temps, quan ja l’haurien pogut fer rendir, van rebent visites d’uns enviats que els demanen com han aprofitat aquest regal. I en lloc d’interpretar-ho com crides a la responsabilitat, a ser conscients del do que han rebut, no ho saben encaixar i rebutgen absolutament totes aquestes visites. Eren crides que els podien fer valorar més allò que se’ls havia confiat, aquell tresor que era la vinya. Però no ho fan, al contrari.

Aquest Evangeli m’ha fet pensar en una història que m’ha acompanyat des de fa anys. Tots llegim l’Evangeli i la vida mateixa a partir de la nostra biografia, d’allò que hem viscut i que hem rebut. A casa meva, des de petit he sentit parlar d’en Joan Alsina, un capellà que els meus pares van conèixer quan eren joves i que encara molta gent el recorda al meu poble de Malgrat, on va deixar una bona petjada els pocs anys que hi va ser com a vicari.

El cas és que en Joan va anar a missions, concretament a Xile. Allà, va estar molt compromès amb la gent més senzilla. Quan hi va haver el cop d’estat de l’any 73, ell era el cap de personal d’un hospital de la capital. Es van viure dies de molta confusió, violència i injustícia. Li va arribar a través d’amics que, per la seva implicació social, corria perill si tornava a l’hospital. Ell va dir que no tenia res a amagar, i que no deixaria de servir els qui ho necessitaven, i més aquells dies tan complicats. El cas és que va anar a l’hospital i ja no en va tornar.

Dies després, van trobar a la seva tauleta de nit un escrit impressionant on, entre paraules seves i paraules bíbliques, expressa el seu dolor, un sofriment molt gran la nit abans de tornar a l’hospital. Però acaba aquest escrit amb confiança, amb lletres més grosses escriu: “Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulga que siguem”.

Té por, però és més gran la seva confiança que l’Amor és més fort. I que per això val la pena continuar endavant.

Es va fer córrer la versió que en Joan havia mort en un tiroteig. “Fake news”, que en diríem ara. Però tots els qui el coneixien sabien que ell no hauria agafat una arma. Aleshores un capellà català va decidir buscar el seu assassí, i aclarir els fets. La seva recerca va durar anys. I al cap de 17 anys, el va trobar!

El noi que l’havia assassinat, aleshores ja gran, es va posar a plorar. Aquells dies del cop d’estat n’havien matat molts, però recordava perfectament en Joan i com havia anat tot. I és que al moment d’anar-lo a afusellar, se li va acostar per posar-li una bena als ulls com feien habitualment, i en Joan li va dir: “Por favor, no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón”. Aquell home, passats tants anys, encara conservava una esquela d’en Joan que mirava de tant en tant. I guardava com un record inesborrable que aquell home l’havia perdonat de tot cor.

Nosaltres, evidentment, estem vivint moments molt diferents del que ell va viure. Aleshores, per què he explicat aquesta història avui? I quina relació té amb l’Evangeli que hem escoltat i amb el que vivim? Doncs perquè en Joan hauria pogut amagar-se, hauria pogut pensar que tot allò que succeïa no anava amb ell, hauria pogut viure tots aquells esdeveniments com entrebancs en el seu camí de donació als altres. I en canvi, va llegir els fets d’aquells dies com a oportunitats per donar-se més, per estar més compromès, per ser més coherent amb els seus principis de fer un món millor.

En l’Evangeli, aquells homes que han rebut la vinya no interpreten bé les visites que els demanen com han fet fructificar la vinya. Nosaltres també rebem visites d’aquest estil en la nostra vida, situacions que ens poden fer pensar en com estem tenint cura de tot allò que ens ha estat confiat i de la nostra pròpia vida.

Per cadascú, aquestes situacions (que poden ser desagradables i generar-nos rebuig) seran diferents. Però és veritat que també hi ha fets que ens afecten col·lectivament: la pandèmia amb totes les seves conseqüències, la situació política, i amb una mirada més llarga, aquest món tan mal repartit que provoca que molta gent dels països del Sud marxi del seu país per buscar una vida millor al Nord.

De quina manera podríem deixar-nos interpel·lar per aquestes situacions, i respondre-hi segons els nostres valors i principis? De quina manera podríem viure-les com a crides a ser més autèntics?

No hi ha una sola manera, cadascú ha de trobar la seva amb sinceritat. Però Jesús ens crida a estar atents: hem rebut una vinya, i n’hem de tenir cura.

Que Ell ens ajudi a encertar els camins per respondre a les seves crides constants.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Missa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat (3 octubre 2020)

Job 19:1.23-27 / Romans 8:14-23 / Joan 17:24-26

 

Estimats Sr. Arquebisbe, germans monjos i concelebrants, autoritats, germana i familiars del P. Hilari, germans i germanes en Crist:

En el llibre de Job que hem llegit a la primera lectura, hem trobat un testimoniatge de fe que a la llum de Jesucrist pren tot el seu significat. I que en aquests moments de separació d’una persona estimada ens ofereix un consol i una esperança sòlids. Aquestes paraules de Job, llegides des de la perspectiva evangèlica, expressen, també, la convicció profunda que ha amarat tota la vida del P. Hilari.

Recordem-ho. Job deia: jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu; veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d’un altre. En darrer terme, al final de la vida terrena d’una persona, el que compta és saber que tenim un defensor, que ens protegeix del que hi pugui haver de menys encertat en la vida i que ens protegeix del poder de la mort mateixa. Aquest defensor, tal com diu Job, ens portarà a contemplar Déu, ens portarà a la vida per sempre.

Aquest defensor viu és Jesucrist, que viu després d’haver experimentar les angoixes de la mort. Ell pot testificar a favor nostre perquè ha clavat a la creu el document on constaven totes les nostres negligències i els nostres pecats (cf. Ef 1, 7). Pot testifica a favor nostre perquè ell ha pagat el nostre deute i ens ha alliberat (cf. Rm 5, 5-8). Unint el nostre sofriment i la nostra mort als seus, ens fa costat també en el moment del traspàs i ens anuncia la bona nova de la vida per sempre i de la glorificació prop d’ell en el seu Regne.

Per això podíem cantar en el salm: no s’enduran un desengany els qui esperen en vós. El Senyor, en l’amor que ens guarda des de sempre, es compadeix, mira la nostra aflicció i les nostres penes, eixampla el nostre cor oprimit, ens perdona i ens treu de la dissort de la mort. Perquè és el nostre defensor, que va ser mort i ara viu per sempre més i té les claus de la mort i del seu reialme (Ap 1, 18). Per ser defensats per ell, només cal no tancar-se a la seva obra d’amor.

Aquest mateix missatge intuït en la primera aliança, el trobàvem, ja des de la llum pasqual, en la carta de sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol feia un pas més del que podíem deduir d’una lectura cristiana del text de Job i del salm, i ens parlava de la nostra filiació divina. Som fills de Déu per do, gràcies a Jesucrist i a l’Esperit Sant, que és l’altre defensor que el Pare ens ha donat (cf. Jo 16, 7-11). I Pau deia, encara, els sofriments d’aquesta vida, i la mort mateixa, són com uns dolors de part de la vida nova que ens és atorgada. Per això podem viure sempre en l’esperança de ser redimits i glorificats un cop hàgim estat alliberats de tot el que ens esclavitza, del dolor i de la mort. Aquesta és la nostra esperança amarada de fe i de pregària en la mort del P. Hilari.

Ell, havia nascut a Madrid el 1928, de pares ripollesos, que l’any següent es traslladaren a Barcelona. Educat als escolapis de Balmes, de jove havia pertangut al grup d’universitaris catòlics catalanistes “Torras i Bages”. Es llicencià en Dret·a la Universitat de Barcelona. L’any 1951, va ser detingut, processat i empresonat al Castell de Montjuic pel seu antifranquisme actiu i per les seves activitats a favor de Catalunya i dels seus drets. El 1954 va ingressar al nostre monestir. Ell solia explicar que en aquell moment no sabia massa en què consistia la vida monàstica, però que veia que a Montserrat podria servir Déu i Catalunya. Professà un any després i el 1960 va ser ordenat prevere. Començà aleshores una llarga trajectòria d’estudis i de serveis pastorals difícil de resumir. A la Sorbona de París, el 1960 es llicencià en Sociologia i obtingué a l’Institut d’Estudis Socials, també de París, el Diploma en Estudis Superiors en Ciències Socials i Polítiques. El 1975 va obtenir el Doctorat en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1979, després de fer uns cursos al Pontifici Institut Bíblic de Roma, és llicencià en Teologia bíblica al Pontifici Ateneu de Sant Anselm també de Roma. Del 1962al 1965 i del 1968 al 1972 formà part de la comunitat benedictina de Medellín, fundada pel nostre monestir a Colòmbia. Allí va ser mestre de novicis, professor a l’Institut de Litúrgia del CELAM, al seminari major de Medellín a la Universitat Bolivariana, a més de formar part del Secretariat Nacional de Litúrgia de Colòmbia. Abans d’anar a Colòmbia havia fundat la revista “Documents d’Església”.

Tornat a Montserrat el 1975, va ser professor a Centre d’estudis teològics del monestir, a la Facultat de Teologia de Barcelona i al CEVRE. També col·laborà activament en la pastoral del santuari i féu acompanyament espiritual de moltes persones. El seu treball d’investigació en l’àmbit de la història, particularment en l’època de la guerra civil del 1936 i també de com aquesta implicà l’Església, ha estat molt extens; i mereixen ser destacats els cinc volums de l’Arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil. També són notables, per la seva capacitat pedagògica i divulgativa, les seves publicacions sobre els salms i sobre la Litúrgia de les Hores. El P. Hilari va ser membre de l’equip internacional de l’Istituto per le Scienze Religiose de Bologna, que, dirigit pel professor Giuseppe Alberigo, va publicar la Història del Concili Vaticà II. Darrerament havia publicat alguns textos de reflexió bíblica i cristiana a quatre mans amb Oriol Junqueres. La seva tasca investigadora va ser premiada, entre altres guardons, amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona.

Valgui aquest resum per veure com el P. Hilari, en la seva vida de monjo, ha servit Déu, l’Església i Catalunya. Una Església i una Catalunya que volia lliures de tota servitud injusta. Era un home de fortes conviccions i molt recte, que sabia unir-ho a un gran sentit de l’humor. Mantenia fortament les seves posicions i sabia defensar-les amb perícia d’advocat. Això en alguns moments de la seva vida li va comportar trobar-se en situacions difícils. Les seves profundes conviccions cristianes, però, el portaven d’una manera o altra a procurar superar-les des de la caritat fraterna.

Job deia que contemplaria Déu. I Jesús a l’evangeli demanava que els qui el Pare li ha donat puguin estar amb ell, el Senyor i Defensor, i així vegin la seva glòria. Ara, tots units –els monjos, els concelebrants, la seva germana Isabel, els seus familiars i amics– oferim l’Eucaristia perquè el Senyor, en el seu amor, el purifiqui dels mancaments que hagi pogut tenir i li concedeixi de contemplar-lo en la seva glòria.

Així es complirà el desig profund del P. Hilari, tal com l’expressava el 2014, quan deia: “estic a punt de complir vuitanta-sis anys i miro enrere, com ho feia Joan XXIII quan, ens les seves darreries contemplava “l’umile arco della mia vita”, [és a dir] la paràbola que descriu la meva vida, ja en la part descendent prop del seu terme. Hi veig una trajectòria ben diferent de

la de Roncalli – Joan XXIII, però com ell contemplo com Déu m’ha acompanyat sempre amb la seva providència amorosa, i això em fa esperar confiat el final i el més enllà” (cf. D. Pagès, Què t’ha ensenyat la vida?. 2019, p. 144).

 

Abadia de MontserratMissa Exequial pel P. Hilari Raguer (3 octubre 2020)

Diumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (27 setembre 2020)

Ezequiel 18:25-28 / Filipencs 2:1-11 / Mateu 21:28-32

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El conjunt de les lectures bíbliques d’aquest diumenge ens posen davant del tema de la responsabilitat moral que tenim els cristians. Per una banda, el cristianisme és l’hereu de la gran tradició del món grec antic: la vida virtuosa, l’honradesa, la justícia, la grandesa d’esperit. Però Jesucrist ens mostra que seguir-lo va molt més enllà d’aquest substrat històric, ell mateix ens ensenya que la fe sense les obres és estèril i que les obres sense la fe són inútils.

En realitat, el primer gran ensenyament cristià sobre la moral és la radical llibertat que tenim com a éssers humans. Som fills de Déu, creats a la seva pròpia imatge i semblança; i per tant, hem estat fets partícips de la mateixa llibertat de Déu. Sovint es parla molt de la llibertat però no es comprèn quin és el seu sentit més profund. La llibertat no és la capacitat de fer el que vulguem i quan vulguem, sinó que és la radical capacitat de cercar la veritat i de fer el bé. Déu no vol que el cerquem des de l’esclavatge sinó des de la llibertat.

Però això comporta una gran exigència: tenim el dret i el deure d’escollir, cada dia, en cada activitat, en cada acció, en cada pensament: forma part del do que Déu ens ha donat. Hem de ser conscients que allò que fem ara i aquí té conseqüències eternes. Hem de ser valents per assumir aquesta responsabilitat. En cas contrari cauríem en la temptació del discurs que feu el Gran Inquisidor en un cèlebre capítol del llibre Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoyevski. Deia aquest Gran Inquisidor que Crist ens havia carregat amb el pes insuportable de la llibertat, motiu pel qual la humanitat havia estat incapaç de portar aquesta càrrega i havia optat, en el seu lloc, per la felicitat, una felicitat fictícia.

L’evangeli d’avui ens presenta, doncs, dos fills que fan ús de la seva llibertat. Quan el pare els mana que vagin a treballar a la vinya, el primer diu que no però finalment hi va; en canvi, el segon diu que sí però en realitat no hi va. Sobta, en primer lloc, que Crist no posi l’exemple d’un fill perfecte, del fill que diu que sí i ho fa. Potser és que el cristià perfecte no existeix: tots i cadascun de nosaltres som pecadors, tots i cadascun de nosaltres hem estat marcats pel pecat original.

Al contrari, Crist ens posa com a exemple a seguir el del fill que diu que no al seu pare, però finalment va a treballar a la vinya. El camí a seguir és el del penediment i el de la conversió. El penediment i la conversió ens alliberen i ens ajuden a actuar correctament. La moral cristiana no és un camí d’esclavatge sinó un camí d’alliberament. El nostre Déu no és un Déu venjatiu que passa llista dels nostres errors sinó que és el Déu de l’amor, que perdona i es compadeix de nosaltres fins a setanta vegades set. És el Déu que mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix.

En canvi, el segon fill, és el qui diu: «No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor». És aquell que s’encadena amb els grillons de la hipocresia i de la vanitat, que no són sinó els fonaments de la supèrbia. El segon fill no sap utilitzar correctament la seva llibertat i viu en l’esclavatge.

La fe cristiana ens demana, doncs, una coherència de vida en el nostre dir i el nostre fer. Però perquè la moral no es converteixi en un conjunt de normes estèrils i opressores cal que tinguin sempre Crist per referent. Aquell Crist a qui Déu ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Un altre autor rus, el filòsof Vladimir Soloviov, va escriure a finals dels segle XIX un petit conte titulat L’Anticrist. Parlava d’un personatge que enmig de les calamitats del món s’erigia com a gran polític i com a gran servidor del poble, era un personatge brillant, savi i moralment irreprensible. Però tenia un defecte: va posar-se ell en el lloc de Crist. La conclusió és fàcil: «De què serveix llavors guanyar tot el món si perdem l’ànima?» (Mateu 16, 26).

Benvolguts germans i germanes, un poeta grec anomenat Arquíloc va escriure: «La guineu sap moltes coses; l’eriçó només en sap una però és molt gran». Els cristians som com un eriçó, potser no sabem moltes coses però sí que en sabem una de molt gran: la nostra vida no és res sense Crist i, amb Crist, ho és tot.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVI setmana (27 setembre 2020)

Diumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (20 setembre 2020)

Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20c-24.27a / Mateu 20:1-16a

 

Alguns evangelis són, estimats germans i germanes, difícils d’acceptar per la raresa del que expliquen de Déu. La discriminació positiva que el propietari, representant Déu Pare, fa dels treballadors que han treballat menys i que cobren el mateix, ens trenca massa els esquemes. Trenca un dels principis de la nostra societat occidental fonamentada en el dret romà que tenia com una de les seves tres màximes la frase: Suum quique tribuere: és a dir donar a cadascú el que li toca. Entenem així la justícia. Qui accepta avui treballar igual i guanyar menys? Quin sindicat ho acceptaria o quin empresari s’atreviria a fer-ho?

Què vol dir aquesta generositat de Déu independent del nostre esforç? Ens escaparem de buscar-hi tot el sentit?

Direm que el mateix evangeli ens diu que aquestes idees serveixen per a descriure el Regne del Cel, per tant quelcom que es mou en un altre ambient diferent del nostre de cada dia?

Direm que Déu pot ser així de generós perquè coneix la veritat de cada persona, de cada situació però que nosaltres en la vida de cada dia, hem de trobar l’equilibri perquè tot és molt ambigu…, que ja ho deia el mateix profeta Isaïes, els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.

Direm que la frase final: És que no puc fer el vull a casa meva?, és ingènua i potser servia per als propietaris d’abans del contracte social que fa que ens donem infinitat de lleis i regles que precisament no ens deixen fer el que volem ni a casa nostra?

Totes aquestes raons poden ser instruments de supervivència, però em sembla que Déu i la realitat del Regne tal com ens el presenta l’Evangeli, són per il·luminar aquest món i no un altre de paral·lel i que podem donar excuses i perdre’ns en justificacions infinites, però no li traurem res a la radicalitat de l’evangeli per molt que ens costi.

L’evangeli d’avui ens presenta primer un Déu que crida a tothom. Fins als desvagats. Aquest juliol quan escoltava parlar de com en els pobles del Segrià de matinada es contracta els temporers, mirant les seves qualitats, pensava en aquest Evangeli i em deia: Déu els voldria tots.

Però a més, ens presenta un Déu gratuït. No ens diu res de mèrits especials, de necessitats extres dels treballadors de darrera hora afavorits amb una paga igual que els de la primera. Em sembla que ho fa així, per centrar-se totalment en Déu: a explicar una generositat i una naturalesa de Déu que escapa qualsevol càlcul, qualsevol reciprocitat, qualsevol justícia humana…

Quin sentit té això a les nostres vides? A vegades tinc la impressió que ens costa molt acceptar les idees radicals de l’evangeli aplicades a Déu i en canvi acceptem utopies i heroïcitats tan o més grans amb molta més facilitat… sembla que ens creguem, dels homes i de les dones, possibilitats que no ens creiem de Déu ni de nosaltres mateixos.

O, és que potser no hi ha en el nostre món, molts exemples d’amor fora dels càlculs, dintre i fora de l’Església?

La idea d’un Regne dels cels on el mínim és la justícia, perquè el propietari en l’evangeli d’avui no trenca cap paraula ni cap pacte, i el màxim és la generositat fora mida, és una utopia, la utopia de Déu. Pels cristians, la més gran que existeix. Totes les utopies, com les estrelles, són inabastables però serveixen per il·luminar, guiar i inspirar la nostra vida i per tant la generositat de Déu també ha de servir per això. Per inspirar la nostra acció una mica més enllà dels càlculs, per no comptar sempre què ens han fet i què retornarem nosaltres…una tendència molt humana i molt poc evangèlica.

Però la radicalitat de l’Evangeli, la radicalitat de l’amor practicat amb la mateixa mesura de Déu no és un idealisme que ens ha d’angoixar perquè sempre tenim al davant la seva impossibilitat. No és un idealisme paralitzador, un idealisme inabastable. En la seva saviesa infinita, Déu sap de què som capaços i no pensa en superhomes o superdones. Sap que els seus camins no són els nostres, però ens convida sempre a la conversió, amb una paciència infinita, generós a perdonar. Res de paràlisi: estímul a estimar en tota situació, en l’horitzó de l’acompliment final de l’amor en la vida eterna.

Les situacions difícils han estat sempre personalment i col·lectiva moment de canvi, de gràcia, de creixement si les hem viscut en l’esperit de la conversió i del retorn a un món just, i més enllà de just. Tant de bo la pandèmia i totes les seves conseqüències ens porti, amb el seu sofriment real i innegable per a tanta gent a aquesta conversió.

Donar, estimar, perdonar són les mostres més grans de la generositat i de la llibertat de Déu. Que l’eucaristia d’avui sigui una crida a de Déu a ser lliures i a estimar amb una llibertat i un amor igual als seus.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXV setmana (20 setembre 2020)

Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (13 setembre 2020)

Siràcida 27:30-28 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem de sentir part del capítol 18 de l’Evangeli segons Mateu, un capítol on l’evangelista ens ofereix el “Discurs de la comunitat” que és un discurs que recull diverses dites de Jesús sobre les relacions fraternes entre els membres de l’Església. La setmana passada vam veure el tema de la correcció fraterna, avui és el del perdó.

En aquest fragment Pere fa a Jesús una pregunta, una pregunta que no ha perdut res de la seva rellevància i que ens podem fer nosaltres: Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?”. Ens podem reconèixer perfectament en aquesta impotència per estimar l’altre més enllà de les ferides rebudes d’ell. Però Jesús respon amb l’impossible: “No us dic set vegades, sinó setanta-set vegades”. Alguns textos de l’Antic Testament demanaven que es concedís el perdó almenys tres vegades. Pere ja semblava ser audaç i generós en imaginar un perdó donat fins a set vegades. Jesús, en canvi, va més enllà trencant totes les mesures del perdó. Desfà el terrible cant de violència pronunciat per Lèmec al Gènesi quan aquest diu “Set vegades Caín serà venjat, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4:24), i exigeix als seus deixebles perdó il·limitat, expressat a través de la xifra desorbitada de “setanta vegades set”.

Si Jesús s’hagués aturat aquí, seria comprensible desanimar-nos. Pero Jesús continua amb la coneguda paràbola del deutor perdonat. Un ministre tenia un enorme deute amb el seu rei, indicat en els 10.000 talents, una quantitat exorbitant. Aquell demana perdó al rei, suplicant-li que li doni temps. El rei, commogut per la condició del subordinat, no només va ajornar el deute, sinó que el va perdonar completament. Però tan bon punt sortia el ministre de la presència del rei, es troba amb un company que té un petit deute amb ell i, malgrat el perdó que acaba de rebre, aplica un rigor inexorable que no coneix terminis ni toleràncies.

El significat és clar, cadascun de nosaltres és immensament deutor de Déu: de la vida, de la salvació, de tot el mal que hem escollit i comès, ferint els altres, a nosaltres mateixos, a la creació. Tot i això, Déu sempre està disposat a perdonar, a rehabilitar-nos, a aixecar-nos de la caiguda. La seva misericòrdia no té límits, sempre s’ofereix plenament i a tothom. Aquí tenim l’arrel profunda i la font d’aquest perdó que Jesús demana que visquin els seus deixebles. Si oblidem la misericòrdia obtinguda o si no sabem veure-la, ens reduirem a rigoristes intransigents com el ministre de la paràbola. Si no sé fins a quin punt Déu és bo per a mi, cóm la seva bondat supera qualsevol simple justícia, quanta paciència m’ha concedit al llarg de la meva vida, sempre arriscaré a mesurar les faltes dels altres a l’escala del meu rigorisme, de la meva estretor de cor.

La misericòrdia pel ministre és el sentiment i l’acció de Déu per nosaltres. Déu ens mira amb aquesta misericòrdia. Sap de què estem fets, sap que som febles. Un infant no pot créixer si quan cau no és acollit una i mil vegades, consolat, i encoratjat a torna-hi; ni pot madurar d’una manera sana si sempre se l’acusa, se’l critica. La vida sempre comença de nou, descobrint que se’ns ha concedit una nova possibilitat: aquesta és la lògica de Déu.

Qui no entri en aquesta lògica, qui no s’endinsi en aquesta generositat viurà intentant demostrar que és bo i capaç però no perdonat, intentant demostrar que mereix viure! I, en conseqüència, controlant i jutjant el “rendiment dels altres”, amb una mirada sovint hipercrítica i minuciosa. Però no es viu pel mèrit, sinó per la gràcia. Tot és gràcia. Tot és generositat divina. Com més s’obre el cor a aquesta bondat, més es torna bo! Per tant, Jesús ens demana que estiguem sempre disposats a concedir generosament el perdó, deixant anar tota mena de ressentiment, de rancúnia, sense recórrer a principis vans i raquítics com el del “perdono, però no ho oblido”.

El perdó és escandalós perquè demana la conversió, no dels qui han comès el mal, sinó dels que l’han patit. Quan, davant d’una ofensa, crec que estic satisfent el meu deute amb un retret, tot el que faig és elevar el nivell de dolor i violència. Crec que estic guarint una ferida al curar la meva pròpia ferida, com si el mal pogués ser reparat, guarit per un altre mal. Però llavors ja no serà una, sinó dues les ferides que sagnen.

L’evangeli ens recorda que som més grans que la realitat que ens va ferir, que podem tenir el cor dels reis, que podem ser tan grans com “el perdó que trenca els cercles viciosos, trenca la compulsió de repetir el mal patit en d’altres, trenca la cadena de culpa i venjança, trenca les simetries de l’odi”, com deia una pensadora jueva (Hannah Arendt).

Germans i germanes, El temps del perdó és el coratge de l’anticipació: fer-ho sense esperar que tot passi i torni al seu lloc sense més; és el coratge dels començaments i de les partides, perquè el perdó no allibera el passat, sinó que allibera el futur.

Que el Senyor ens ajudi a viure amb aquesta mirada misericordiosa i amb aquest cor lliure, mirada i cor de qui se sap perdonat i aprèn, en Crist, a perdonar.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)