Diumenge V de Quaresma (29 març 2020)

Homilia predicada a la Basílica de Montserrat pel P. Joan M Mayol, Rector del Santuari, el 29 de març de 2020

Ezequiel 37:12-14  –  Romans 8:8-11  –  Joan 11:1-45

 

El temps de Quaresma, que ens va apropant a la Setmana Santa i a la Pasqua, estimats germans i germanes, ens va fent entrar en una reflexió serena i confiada sobre la transcendència de la vida humana subjecta a la mort temporal.

Aquest diumenge la litúrgia ens proposa, en un context d’amistat, a Jesús com a vida veritable. Després de les temptacions al desert i de la transfiguració, l’evangeli de sant Joan en ha presentat el Senyor com a la millor proposta davant de la set de sentit que té el cor humà, (la samaritana), i també com a la llum més clara que, sense enlluernar, ens ajuda a distingir les falsedats i a desitjar l’autenticitat de la vida (el cec de naixement).

La resurrecció de Llàtzer és la narració amb que Sant Joan presenta a Jesús com a resurrecció i vida nostra, una vida nova que ens ve de la comunió amb el Senyor ressuscitat, una comunió d’amistat i de vida que renovarem, molts ni que sigui telemàticament, en la celebració del Tríduum Pasqual.

Qui fa possible el do de la comunió és l’Esperit; és ell, el qui ens uneix a la vida nova de ressuscitats en Crist. Ell és el qui ens impulsa i anima a viure segons les mires de l’evangeli, el qui acompanya els nostres millors sentiments amb la força de l’amor que, no sense esforç i sacrifici, és capaç de convertir l’adversitat en un bé més gran.

I en tant que deixem que habiti dins nostre aquest Esperit, tal com ens ha dit l’apòstol, gràcies a ell, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts, donarà vida als nostres cossos mortals, és a dir: donarà Vida als anys que visquem en aquest món present, perquè potser la gran tragèdia de la vida no sigui tant la mort, que és inevitable, com el que deixem morir de bo al nostre interior mentre som vius.

L’Esperit ens ajuda a desenvolupar, ad infinitum, tot el potencial espiritual que habita en la condició humana. De fet, tota la bondat dels homes és fruit de la docilitat a l’impuls de l’Esperit. Les reaccions positives per afrontar la coronavirus estan posant de manifest bona part de tot aquest potencial de vida que hi ha en el cor de tantes persones siguin atees, agnòstiques o creients.

Des de l’amor i la humilitat de la fe, no podem deixar de proposar, també avui, l’evangeli de Jesús a totes elles. Als qui no professen la fe en Jesús com a Fill de Déu, els animem a descobrir en les seves paraules la millor proposta de vida als anhels més grans, la pau de l’esperit enmig dels neguits més profunds i el consol i la força més potents per transformar les angoixes humanes.

La setmana santa ens convida a tots els batejats a unir-nos a Jesús, a fer nostres els sentiments del Fill de Déu, per fer aquesta experiència pasqual que consisteix en morir a les esclavituds que ens fan viure només per a nosaltres mateixos, a fi de viure en la llibertat de fills de Déu que ens porta a estimar-nos els uns als altres com ell ens ha estimat. En la situació present ens caldrà viure la Pasqua confinats, si no és que estem a l’hospital, però en tot cas, com a creients, compartint la fe, l’amor i l’esperança, intentant infondre serenitat i pau al voltant nostre, fent present així, en aquest moment de feblesa humana que vivim, la força encoratjadora de l’amistat amb Jesús, de la nostra comunió amb el seu misteri Pasqual.

Tot amb tot, en el millor dels mons que puguem bastir sempre hi serà present la mort, no hi ha cap vacuna contra la mort. Si el Crist, per l’Esperit, viu realment en nosaltres, també, com ell, experimentarem la llibertat de l’amor de Déu dins nostre i podrem acceptar la mort temporal des de la confiança en la promesa de vida d’aquell que ha ressuscitat veritablement d’entre els morts: Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà eternament.

Aquesta és la fe de l’Església. Com els sants que ens han precedit, en això tenim posada tota la nostra esperança i d’aquí es nodreix tota la nostra fortalesa. A semblança del salmista però, ens toca d’esperar-ho com els sentinelles esperen el matí: desitjant-ho enmig de la foscor com d’una llarga nit d’hivern, però amb la seguretat que, malgrat la seva extensió, la nit no podrà ofegar la joiosa llum santa de la seva albada.

Anton GordilloDiumenge V de Quaresma (29 març 2020)