Diumenge XVI de durant l’any (17 de juliol de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (17 de juliol de 2022)

Gènesi 18:1-10a / Colossencs 1:24-28 / Lluc 10:38-42

 

Benvolguts germans i germanes,

Temps convulsos son els nostres. La nostra humanitat està trista, al nostre país hi ha desori. Ens trobem amb un mon que presenta signes de cansament més que d’impuls; de vacil·lació més que d’entusiasme; aclaparat per una ràfega de recuperació ressentida, més que no pas atret per una promesa engrescadora.

Sortíem d’una pandèmia i ens trobem amb una guerra que comencem a oblidar. I la violència contra els immigrants, atrapats entre la misèria i la mort, deixa un rastre de sang, com acaba de succeir a la frontera de Melilla. Molts pensen que estem perdent l’ànima i que pel mon s’estén una taca de deshumanització que arriba a fer-nos estranys a nosaltres mateixos. Com serà possible mantenir l’alegria en els dies turbulents de la història de la humanitat? Com ens serà possible, cansats, suportar el desgast dels temps sense perdre l’esperança? Quins camins cal seguir per caminar junts, decidir junts, viure en comunió amb persones, històries, cultures tan diferents?

Mentre meditem aquesta situació, ens arriba el repte: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. Hi reconeixem respectuosa la veu del Senyor, però ens venen ganes de dir amb el salmista: “Desperta’t, Senyor! Per què dorms? Desvetlla’t, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix?… Aixeca’t, vine a ajudar-nos! Allibera’ns per l’amor que ens tens!” (Sl 44, 24-27).

Com quan els apòstols veien que s’enfonsava la barca, el salm ens ve al pensament; però l’oïda sent el ressò: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. I sant Bernat ens avisa que “massa ocupacions, una vida frenètica, sovint acaben per endurir el cor i fer sofrir l’esperit” (De consideratione II,3).

Com sortirem de l’atzucac? La litúrgia d’avui, amb el bell passatge de l’hospitalitat que Abraham ofereix i el salm que ens parlava de viure a la casa de Déu, a la muntanya sagrada, sembla que posi l’accent en l’hospitalitat, i que, per tant, Déu beneeix la caritat de l’activitat diària. En una paraula, la litúrgia pren partit per Marta, no per Maria. Però en realitat l’ensenyament de Jesús que “Maria [de Betània] ha escollit la part millor” ens ve a dir sintèticament una cosa: que no hem de condemnar l’activitat a favor dels altres sinó que hem de subratllar que ha d’estar penetrada interiorment també per l’esperit de la contemplació. No ens hem de perdre en l’activisme pur, sinó que sempre també hem de deixar-nos penetrar en la nostra activitat per la llum de la Paraula de Déu.

En consonància amb aquesta Paraula divina podrem entendre aquella afirmació central de la predicació de Jesús: “Busqueu el Regne de Déu, i això [és a dir, les coses necessàries] us ho donarà de més a més” (Lc 12,31). El Regne de Déu significa que Déu és present i actua. I aquesta fe que ho ha d’amarar tot, tal com omplia la vida sencera de Jesús, ens farà comprendre tots els contrastos de l’Evangeli: tant els que trobem en les paràboles, com els de les explicacions amb què ell acompanyava els seus gestos.

Vist així, el contrast entre el neguit de Marta, que també és el nostre, i la serenitat de Maria, que també ha de ser la nostra, ens fa comprendre el missatge de Jesús. Els deures que l’Església ens assigna avui en el primer quadern d’aquest estiu tan calorós és aquest: fixar-nos en els exemples que al nostre voltant podem trobar de persones plenes de generositat perquè han fet cas de la Paraula de Déu.

Temps convulsos, els nostres. Però com més fosc és l’horitzó, més hi destaca l’estrella que fa llum als nostres passos i ens il·lumina el camí

 

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any (17 de juliol de 2022)

Sant Benet (11 de juliol de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2022)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Penso, estimats germans i germanes, que la relació i el coneixement personal amb Sant Benet de Núrsia de tots els qui ens esteu escoltant aquí o per mitjà d’internet, deu ser molt diferent.

Potser alguns de vosaltres sense cap idea que avui s’esqueia aquesta celebració, us hi heu trobat; altres coneixedors del  calendari litúrgic, l’heu identificada de seguida, els oblats i els monjos benedictins esperàvem la data i tenim clar que avui recordem la proclamació com a Patró d’Europa, de l’autor de la Regla, el text que ens identifica i dona sentit a les nostres vides. La vida benedictina és un tresor de saviesa espiritual plena de consells i d’intuïcions  capaços d’enriquir la vida fins i tot  fora dels monestirs i sense necessitat de ser monjos. Per això, en parlar de Sant  Benet i de l’espiritualitat de la Regla voldria que tothom s´hi sentís inclòs. 

Com es fa present en el món aquesta saviesa espiritual? Té a veure amb els edificis romànics, gòtics o més moderns que els monjos anaren edificant i que avui són en tants llocs patrimoni històric? Una mica sí, però no crec que els edificis facin justícia a la saviesa de sant Benet.

Potser aquesta saviesa s’ha concretat en cultura? És interessant que l’etimologia ampla de la paraula cultura és propera al significat de la paraula catalana conreu. Sant Pau VIè va dir que els benedictins fórem importants en la creació d’Europa occidental, creàrem amb el llibre i amb l’arada: això és amb tot tipus de cultura. Sí. L’impacte cultural en sentit ample ha estat fort i esperem que ho continuï essent, però tampoc no exhaureix el significat profund de l’aportació que em sembla que ens fa la Regla benedictina. 

El nucli, allò imprescindible del nostre text venerable, rau en l’àmbit de la persona i de la seva dimensió espiritual: és prendre l’home o la dona i encarar-lo amb Déu. Aquest és el fonament. Queda clar que un dels moments en els quals qualsevol institució ha de ser clara amb allò que vol, és el moment en el qual cal incorporar nous membres, nous treballadors, nous socis. En aquest moment no ens podem enganyar senzillament perquè ens hi va la identitat i la continuïtat. La Regla de Sant Benet estableix el criteri definitiu del discerniment de les vocacions en establir que cal que “busquin Déu de veritat”. És per aquesta raó que goso dir, no sol ni inventant-m’ho, sinó recolzat per tota la tradició monàstica, que el nucli de la nostra vida és posar-se de cara a Déu, per a començar un camí sostingut per la fe, amb plena consciència de la fragilitat personal, però avançant cap a Déu, que ens ha creat i ha posat el desig de cercar-lo dins nostre. Aquest principi té alguns trets interessants:

És universal. No puc  proposar-vos honestament a tots els qui m’esteu escoltant que visqueu  la comunió de béns, l’estabilitat en una comunitat, l’obediència a un superior Proposar-vos però que cerqueu Déu de veritat és totalment possible Potser per aquesta raó afirmem que avui parlant de temes monàstics, podem parlar a tothom. 

Cercar Déu de veritat és una proposició senzilla. Només tres paraules en el llatí original. Les coses importants no cal que siguin llargues ni complicades.  La proposta serà senzilla però toca el fons humà de cadascú: busquem, per tant estem en moviment, l’espiritualitat benedictina ens comprèn com homes i dones de desig, no perfectes. 

Naturalment és una proposta creient. No busquem qualsevol cosa. Cerquem Déu. El Déu de Jesucrist. I des de la fe, no podria pensar-se una vida sense Déu. Per tant aprofundim allò que som i allò que creiem com a cristians. Res més, res menys. Qualsevol proposta cristiana hauria de respondre plenament a aquelles paraules de Jesús: he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. 

També és una proposta estable. En l’espiritualitat de la Regla benedictina, el cercar Déu de veritat no està pensat com quelcom puntual. És prou seriós per a implicar-hi la vida. És una proposta que no cal canviar constantment. En el nostre context actual, fins i tot gosaria dir que aquesta idea de l’estabilitat en les opcions, tan cristiana i tan benedictina és nova, és alternativa. La practica poca gent. Però està comprovat que dona felicitat i sentit. Potser aquesta estabilitat és una de les coses que podríem predicar més com a monjos, sense oblidar que ens cal viure-ho primer nosaltres per a predicar-ho amb una mica de dignitat. 

Finalment Cercar Déu de veritat és una proposta personalitzada. Cal que cadascú es posi en camí. Per molt que sembli abstracte, Sant Benet ens concret força com cal fer-ho: Caldrà pregar i caldrà estimar. Els monjos ho farem en comunitat i cadascú que hagi incorporat aquest tret espiritual a la seva vida o el vulgui  incorporar, podrà veure com prega i com estima al seu voltant. Tampoc no és difícil d’entendre. Pregar i estimar per a fer ben concret viure, creure i cercar Déu és una proposta per a una vida presa seriosament. De vida només n’hi ha una i estaria bé que no ens passés  allò que tan bé expressava el poeta castellà Jorge Manrique, 

Este mundo es el camino / para el otro, que es morada / sin pesar; / mas cumple tener buen tino / para andar esta jornada / sin errar. (V)

No mirando a nuestro daño, / corremos a rienda suelta / sin parar; / desque vemos el engaño / y queremos dar la vuelta, / no hay lugar.  (XII)

(Coblas a la Muerte de su padre )

Aquestes intuïcions davant de la vida i de la mort, no són llunyanes de la Regla de Sant Benet, i ens demostren amb aquesta proximitat que més enllà del carisma estem davant de veritables enfocaments creients i humanistes. La  saviesa espiritual és en el fons un patrimoni de la humanitat, i Déu la reparteix com vol i a qui vol, generosament. 

Havent-nos centrat en aquest leiv motiv, cercar Déu de veritat, la Regla ens diu que vivint així, pregant i estimant, la saviesa espiritual impregnarà la nostra vida, totes les nostres relacions i fins i tot les nostres actituds corporals. 

Aquesta és l’arrel de l’arbre benedictí, els fruits i la fecunditat del qual han estat tan grans. Procurem que el creixement i els fruits de l’arbre sempre estiguin en relació a l’arrel, això és a la recerca veritable de Déu, a la pregària, a l’amor. Per una proposta així, que no fa res més que replicar la crida de Jesucrist a seguir-lo, entenem que l’evangeli d’avui justifiqui que puguem deixar-ho tot.

Posem-nos sempre en disposició d’escoltar i d’acollir la veu del Senyor que ens crida, ho fa sempre, i ho fa en cada eucaristia, obrim-li doncs el cor. 

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2022)

Diumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de juliol de 2022)

Deuteronomi 30:10-14 / Colossencs 1:15-20 / Lluc 10:25-37

 

Benvolguts germans i germanes,

La litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens ofereix per a la nostra contemplació i pregària la paràbola del Bon samarità, que com tota paràbola té una ambientació dramàtic, en aquest cas ben evident, i un nucli central, que és el més important: Déu mateix i el seu Regne. 

En el relat d’avui, ens trobem, en primer lloc, amb un mestre de la Llei la intenció del qual és posar Jesús a prova amb una pregunta sobre el què ha de fer per tenir la vida eterna. Tractant-se d’una pregunta trampa Jesús es limita a demanar-li què hi ha escrit a la Llei, ja que essent-ne un mestre ho sabia perfectament. Li diu: a la Llei hi ha escrit “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. La resposta agrada a Jesús i li demana d’anar més enllà: “has respost bé: fes-ho així i viuràs”. 

La invitació de posar en pràctica el que hi ha escrit a la Llei no el degué convèncer massa ja que o no sabia com fer-ho o intuïa que es tractava de quelcom seriós que l’obligava a un canvi radical en la seva vida. Per això, el mateix evangelista ens diu que amb ganes de justificar-se, preguntà de nou: “I per a mi qui són aquests altres?”

Jesús davant aquesta insistència li explica una paràbola que canvia el significat de les seves preguntes, com anirem veient al llarg d’aquesta reflexió.

En la resposta parabòlica de Jesús veiem com un home baixava de Jerusalem a Jericó, un trajecte no fàcil en aquell temps i més si hom el feia sol. En un moment determinat del trajecte aquest home, de qui no se’ns diu en cap moment ni el nom, ni si era jueu, pagà o samarità caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort, és a dir, l’abandonaren a la seva dissort. 

Sense cap introducció apareixen casualment, baixant pel mateix, camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita que també va passar de llarg per l’altra banda.

L’actitud del sacerdot i del levita fan néixer la indignació als lectors de la paràbola. I és normal. Davant la injustícia o les actituds poc nobles ens indignem. I fem bé de fer-ho. Però en contemplar un text evangèlic no hem d’oblidar que l’Escriptura no parla mai en tercera persona del singular sinó que cadascú de nosaltres pot posar el seu nom al damunt o sota de les actituds de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen, també en el dels anònims sacerdot i levita d’aquest relat. En aquest punt, cadascú ha de mirar de veure com el seu nom, la seva història, troba un reflex en la mateixa Paraula de Déu que és l’Escriptura, sabent però que Déu és l’únic que coneix amb nitidesa la vida de cadascú, és a dir, tal i com Ell l’ha creada. I això ens dóna confiança en la defallença.

Continuant amb la reflexió de la paràbola, un samarità que viatjava per aquell indret, suposem que casualment al igual que ho feien el sacerdot i el levita, quan arribà el veié, se’n compadí i se li va acostar. 

Veure’l, compadir-se’n, acostar-se-li, tres realitats curulles d’humanitat. Per això, penso que podem dir que no hi ha humanitat sense compassió, essent aquesta la menys “sentimental” dels sentiments, ja que aturar-se i acostar-se a la realitat que hom ha vist de l’altre demana un procés per anar creant en el propi cor unes actituds que fan estar atents a la realitat dels qui pateixen. Ben segur que aquell anònim samarità fill d’un poble considerat pels jueus com a persones hostils, menyspreables, que no participaven del culte del temple de Jerusalem, on precisament el sacerdot i el levita exercien el seu ofici havia anat treballant en el seu interior les actituds profundes que es desprenen de la Llei, és a dir, estimar el Senyor, amb tot el cor i els altres com a un mateix

El samarità, va encara més enllà. No sabent si era viu o mort el toca, tot embenant-li les ferides després d’haver-les-hi amorosit. Si el ferit era ja mort, el samarità tocant-lo esdevenia un home impur. Per això impressiona com l’evangelista no esquiva la pregunta del mestre de la Llei, com tampoc la va esquivar Jesús, sinó que li ofereix i ens ofereix a nosaltres la concreció fàctica i pràctica del Decàleg indicant, l’un darrera l’altre, deu verbs per descriure el pla d’amor de Déu: veure, compadir-se, acostar-se, amorosir, embenar, carregar, portar, tenir cura i tornar, per si encara es necessita quelcom. 

Jesús canvia la pregunta del mestre de la Llei: qui és el meu proïsme. La pregunta de Jesús és una altra: qui es va fer proïsme. Per això, els seguidors de Jesús es pregunten: qui em necessita? En principi el proïsme no l’elegim, molt sovint se’ns imposa, ens el trobem en els múltiples camins de la vida. Certament, podem tancar els ulles per no veure’l, però no per això la seva pobresa, la seva misèria, les seves ferides deixaran de mirar-nos.

En començar aquesta reflexió deia que tota paràbola conté un nucli central, imperceptible a voltes, que és Déu mateix i el seu Regne. ¿No us sembla que aquest Déu que sols pot estimar és el qui constantment ens veu, es compadeix, s’acosta, amoroseix, embena les nostres nafres, se’ns carrega a l’espatlla com el bon pastor, ens porta, té cura de nosaltres i torna, sempre, insistentment, indefallentment, per si encara ens convé alguna cosa per tal que no ens apartem d’Ell?

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)

Diumenge XIV de durant l’any (3 de juliol de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de juliol de 2022)

Isaïes 66:10-14c / Gàlates 6:14-18 / Lluc 10:1-12.17-20

 

Cada diumenge ens trobem per escoltar la paraula de Déu i compartir la fe, celebrant el memorial del Senyor; és a dir, recordem i revivim la donació profunda i autèntica de Jesús fins a donar la seva vida. En el fons estem posant en pràctica el mateix que feien els seguidors de Jesús en el seu temps. Escoltaven els ensenyaments de Jesús, com nosaltres tenim oportunitat d’escoltar-los de la veu del diaca. Aprenien i aprenem quins eren els objectius de Jesús, quin era el seu ensenyament i a què donava valor. 

El relat que avui hem escoltat és la continuació de la narració de diumenge passat, quan vàrem sentir que l’evangeli ens deia que Jesús «resolgué decididament encaminar-se a Jerusalem». Durant el seu camí cap a Jerusalem Jesús no deixarà d’ensenyar i d’ensenyar-nos però sabem que encaminar-se a Jerusalem significa que, al final del seu camí a Jerusalem, Jesús sofrirà la mort en creu i que els deixebles es dispersaran.

L’evangeli ens diu que Jesús va tenir la iniciativa d’escollir 72 per demanar-los que s’avancessin, de dos en dos, cap a cada poble. Quan l’evangelista ha posat el nombre de 72 ho ha fet per subratllar que van anar a tot arreu i que eren molts. Què havien de fer? Ens ha dit: «digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre». Res de diferent del que havien vist fer a Jesús.  Segurament que ens trobem davant la missió clau dels deixebles de Jesús. Fer el que feia Jesús i com ho feia Jesús. 

L’evangelista ens ho ha anat explicant, molt pedagògicament: quin és el nucli de la predicació de Jesús, però també hi ha afegit l’actitud amb què s’ha de fer. Aniria molt bé que ens paréssim i ens fixéssim un per un en tots els detalls que especifica la narració que hem escoltat. Segurament que ens allargaríem molt, i potser ara no és el moment més adient; però sí que ens convé fer unes breus reflexions…

Quan acollim l’evangeli no estem mirant uns fets passats, sinó que, per a nosaltres que som deixebles, també ens han de servir per avui, per ara. Perquè la nostra missió com a deixebles és dir a tothom que el Regne de Déu és ben a prop. Per això ens cal preguntar-nos si és aquest, quan ens identifiquem com a cristians, el missatge que donem. El testimoniatge ha de ser d’esperança, i no pas desesperançat pel pessimisme d’una situació com l’actual, plena d’incertesa i de violència, soterrada i explícita com la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, morals i materials.  Ho hem de fer amb la nostra vida i la nostra autenticitat, és a dir amb elements que no distorsionin el missatge, «sense bossa, ni sarró, ni calçat, ni us atureu a saludar ningú pel camí» Perquè pot ser que ens parem comentant aspectes de la vida, però que no anem a fons i ens oblidem de la necessitat de donar un missatge encoratjador i compromès.  

Quan ens diu us envio com «anyells enmig de llops» no ens està dient que la missió sigui fàcil; els ressentiments personals i col·lectius són molt punyents i destructors de la pròpia integritat. I Jesús ens diu que primer saludem: «Pau en aquesta casa». La pau de Jesús no és absència de conflicte, sinó que está amarada de justícia i d’amor. Fixem-nos que avui les tensions econòmiques i polítiques van fent encara més grans les diferències entre els homes. La pau de Jesús és la que permet quedar-se a la casa on es lluiti per una veritable vida en la qual hom comparteixi  «allò que tinguin per menjar i beure».  Compartir, quina paraula més meravellosa si la practiquem! Però l’ensenyament de Jesús no s’imposa per la força, proposa, per això no es tracta de forçar, sinó que demana que quedi clar el missatge, d’aquí que recomani que es proclami,  en cas de no ser acollits: «El Regne de Déu és a prop vostre». Tota una manera de fer, tota una manera de ser. Aquesta és la manera de fer i de ser de Jesús.

Hem de ser conscients que la darrera etapa de Jesús serà la creu. Segurament per molts, jo m’incloc, la creu ens fa basarda. Tenim Pau que és un deixeble privilegiat que aprofundeix en la seva vida el significat de la creu i amb ell ens podem atrevir a dir: «Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist». Perquè sabem que la creu és el portal de la resurrecció, del Regne de Déu. Sí, podem acabar com ha acabat avui Sant Pau dient: «Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén»

 

Abadia de MontserratDiumenge XIV de durant l’any (3 de juliol de 2022)

Sant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

 

La solemnitat d’avui, de Sant Pere i Sant Pau, estimats germans i germanes, com la de totes les celebracions i memòries de sants, ens ajuda a centrar-nos en dues mediacions fonamentals entre Déu i la humanitat: el testimoniatge, perquè estem davant de dos grans testimonis, i la de la comunitat, l’Església de la qual en són les columnes. En la història espiritual de quasi cadascú, els testimonis i la comunitat ens han portat cap a la fe en Déu, al seguiment de Jesucrist, a rebre l’Esperit Sant i les que ens permeten avançar en aquest camí de confiança.

Si parlem de testimonis, avui anem als veritables orígens del cristianisme. En el diàleg de l’Evangeli que hem llegit, el mateix Jesús busca amb les seves preguntes provocar la reflexió i la formulació d’un testimoniatge sobre ell: Qui diu la gent que soc jo? No és estrany que en l’aprenentatge de la fe, tantes vegades, en catequesis, en grups de joves, ens hagin repetit la pregunta de Jesús: qui és Jesús per a tu? La pregunta feta per ell mateix als apòstols, en un moment tranquil, en el recer de les fonts del Jordà, a Cesarea de Filip, com ens diu l’evangeli de Marc, paral·lel al que hem llegit,  provocà la resposta de fe de Pere, una de les confessions més fonamentals de l’evangeli: tu ets el Messies, el Fill del Déu viu. Tu, Jesús de Natzaret, trenques la lògica d’un Déu llunyà, invisible, inefable i el fas proper. Tu et converteixes en una esperança per una humanitat que se salva perquè és visitada en la seva essència per Déu i un Déu que s’humilia fins a la mort per a no deixar res sense redimir.

Un testimoni és legítim si allò que diu és veritable, si en pot donar fe per coneixement i experiència pròpia, si la resta de la seva vida és coherent amb allò que ha proclamat. 

L’apòstol Pere compleix amb escreix aquestes tres condicions: La primera és la veritat de tot allò que ha anunciat. Fins i tot Jesús li reconeix que està inspirat pel mateix Déu com ens assenyala l’evangeli: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Sant Pere va entendre que Jesús era  el Crist, el Messies i la seva comprensió canvià la història, canvià la relació dels homes i les dones amb Déu.   

La segona condició de legitimitat d’un testimoni és la proximitat amb la font. I evidentment també es compleix en aquell que des del moment de deixar les xarxes, va seguir de prop Jesús i després de la Passió, fou un testimoni de la seva resurrecció. Imagino la vida de Sant Pere fins al del seu martiri en el Vaticà, com una llarga experiència de comprensió que potser no va completar mai, d’aquelles paraules: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu i de totes les altres que va escoltar dir a Jesús.

I finalment, un testimoni ha de tenir coherència en proclamar la fe. Alguns direu: coherent sant Pere?  I les negacions? Però li tindrem en compte nosaltres les negacions quan el mateix Jesús les va perdonar i no va dubtar a fer d’ell la pedra i el fonament de la seva comunitat ? Coherència malgrat alguna feblesa. Les febleses de Pere ens ajuden precisament a tenir-lo per testimoni de la fe i del Crist. No és necessari ser perfecte per a ser deixeble. Només cal saber demanar perdó quan t’equivoques i negues al Senyor. 

Qui dubtarà que la fe de Sant Pere ens ha ajudat? 

L’evangeli d’avui  no ens en parla però gairebé cada diumenge i molts altres dies durant l’any trobem també el testimoniatge de Pau. Qui dubtarà que algunes de les pàgines més profundes, del testimoni més íntim de la relació possible d’una persona amb Jesucrist i del seu significat ens venen de Sant Pau? Un deixeble que és testimoni perquè quedà tocat i es dedicà amb cos i ànima a reflexionar, a compartir, a deixar-nos escrita la que personalment m’atreveixo a anomenar mare de tota la teologia. 

Malgrat que puguem parlar d’experiència directa de Déu, no ens queda cap dubte que per a inserir-nos en la tradició cristiana calien els sants Pere i Pau, i darrera d’ells, com cantem en el Te Deum,  l’exèrcit esclatant dels màrtirs, paraula que en grec vol dir testimoni.

La solemnitat d’avui ens porta tot naturalment a una altra mediació: l’Església, que és el primer fruit de la fe dels apòstols. A la confessió de Pere, segueix el manament de Jesucrist: Sobre teu, edificaré la meva Església. I l’encàrrec més important que el Senyor  li va fer fou la de confirmar en la fe tots els qui vindríem després. Precisament perquè la fe que conté la seva confessió és també el fonament de qualsevol comunitat que es reuneix entorn de Jesucrist. Des de la unitat del primer grup de seguidors de Jesús, la comunitat s’ha  estès fins acomplir el mateix manament de Jesús: Aneu i prediqueu l’Evangeli a tot el món. No podem negar que ens aquests dos mil anys d’història, la comunitat cristiana, tot i no perdre mai la referència als apòstols Pere i Pau, no ha reeixit a mantenir-se formalment unida. Amb tot, sí que em sembla digne de dir que almenys la gran comunitat catòlica es manté una, essent un dels fenòmens més nombrós, més antic, més actiu de tota la història de la humanitat. Sant Pere i el ministeri dels seus successors, els bisbes de Roma, els Papes, són el seu vincle de comunió, i l’anhelada unitat cristiana, hauria de tenir sempre en compte el seu servei.  

Seria bo veure l’Església com la que ens ha donat la possibilitat del nostre coneixement de Jesucrist i la que ens ajuda a mantenir-nos en la fe. La que vivim en cada eucaristia, com estem fent ara. Potser massa sovint perdem de vista aquesta essència i ens perdem en crítiques colaterals que no sé si porten enlloc. Sé que la crítica expressa sovint amor i preocupació per l’Església. Mirem que no sigui una altra cosa. L’exemple i l’ensenyament de Sant Pere i Sant Pau no va ser altre que Jesucrist. Aferrem-nos a Jesucrist, com el Senyor que ens estima més enllà de tot i ens ho demostra constantment com fa ara en aquesta celebració, fent-nos participar del seu cos i la seva sang. 

Abadia de MontserratSant Pere i Sant Pau (29 de juny de 2022)

Diumenge XIII de durant l’any (26 de juny de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (26 de juny de 2022)

1 Reis 19:16b.19-21 / Gàlates 5:1.13-18 / Lluc 9:51-62

 

Hi pot haver alguna persona que li sembli fer un favor a Déu no cometent pecats. En tenen prou sent simplement bones persones, però sense interessar-se per la santedat d vida. En canvi, l´evangeli d’avui ens proposa aspirar a ser aptes per al Regne de Déu. Déu, el qui ens ha creat, ens cuida i ens salva, espera de nosaltres agraïment i homenatge, que ho podem du a terme amb el tracte, el seguiment de Jesús. Però l´amistat amb Jesús, ens diu l’evangeli, comporta unes exigències personals.

Després d’haver estat rebutjat pels samaritans d’un poblet, Crist segueix el seu camí cap a Jerusalem, durant el qual va convidar diversos homes, probablement joves, a seguir-lo, alhora que els declarava les exigències requerides.

Vol el Senyor que ens adonem que hem estat comprats a gran preu, que és Déu qui s’està bolcant amb nosaltres cada cop que celebrem la Santa Missa, que rebem l’absolució, que ens posem davant del Sagrari, que elevem la nostra pregària a Déu al matí en començar el dia.

Seguir Crist no és un “caprici” per a uns quants escollits. És una crida universal per a tota la humanitat. Deia sant Agustí: “Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu”.

Les paraules de l’Evangeli d’avui ens interessen a tots perquè tots hem rebut una vocació, és a dir, una crida a conèixer Déu, a reconèixer-lo com a font de vida; una invitació a entrar a la intimitat divina, al tracte personal, a la pregària; una crida a fer de Crist el centre de la pròpia existència, a seguir-lo, a prendre decisions tenint sempre present el seu voler; una crida a conèixer els altres homes com a persones i fills de Déu, i, per tant, una crida a superar de manera radical l’egoisme per viure la fraternitat, per dur a terme un apostolat fecund i fer que coneguin Déu; una crida per entendre que això s’ha de fer en la pròpia vida, segons les condicions en què Déu ha col·locat cadascú i segons la missió que personalment li correspon desenvolupar.

La fidelitat a la pròpia vocació comporta respondre a les crides que Déu fa al llarg de la vida. Habitualment es tracta d’una fidelitat en allò petit de cada jornada, d’estimar Déu a la feina, en les alegries i penes que comporta tota existència, de rebutjar amb fermesa allò que d’alguna manera signifiqui mirar on no podem trobar Crist.

El Senyor no és intolerant, però sí que és exigent. Ell coneix molt bé el cor dels homes i sap què ens pot demanar. Ell vol generositat, decisió, totalitat a l’amor. Per això, a l’evangeli, el Senyor adverteix clarament els qui crida, i els fa conèixer les exigències del seu seguiment. Qui renuncia a tot, fins i tot a si mateix, per seguir Jesús, entra en una nova dimensió de la llibertat, que sant Pau defineix com «caminar segons l’Esperit». Aquestes exigències poden semblar massa radicals, però en realitat expressen la novetat i la prioritat absoluta del regne de Déu, que es fa present a la Persona mateixa de Jesucrist.

El Senyor vol que ens adonem de la quantitat de Gràcia que vessa sobre nosaltres cada dia perquè visquem com a fills seus. Que Déu no ens acusa, vol salvar-nos, si ens deixem. Però a Déu no li agrada que li posem excuses per no abandonar la nostra antiga vida, com si Crist no s’hagués encarnat.

Mirem la Mare de Déu; que ella, que va correspondre sense cap mena de reserva a la crida divina, pregui per nosaltres.

Abadia de MontserratDiumenge XIII de durant l’any (26 de juny de 2022)

Ordenació diaconal del G. Jordi Puigdevall (24 de juny de 2022)

Homilia de Mns. Sergi Gordo, Bisbe auxiliar de Barcelona, i ritu d’ordenació diaconal del G. Jordi Puigdevall (24 de juny de 2022)

Ezequiel 34:11-16 / Romans 5:5-11 / Lluc 15:3-7

 

Salutació

Estimats pare Abat i comunitat de monjos benedictins de Santa Maria de Montserrat; estimat Jordi, pares, familiars i amics vinguts de Mata, Banyoles; estimats nois i joves de l’Escolania -que avui inicieu les vostres merescudes vacances d’estiu-; benvolguts germanes i germans en Crist, també els qui seguiu aquesta solemne eucaristia a través del canal YouTube de Montserrat:

M’abelleix molt, en aquesta solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, pujar a Montserrat, com un pelegrí més, per a l’ordenació diaconal d’en Jordi Puigdevall Roca, OSB, monjo d’aquesta comunitat benedictina. Gràcies P. Abat per la vostra invitació per tal que un servidor presidís avui aquesta eucaristia en la qual preguem per tal que aquest bon monjo, elegit per al diaconat, sigui “actiu i diligent en l’acció, bo en el servei i constant en l’oració” (cf. oració col·lecta de l’ordenació de diaques). 

Dins de la brevetat obligada d’una reflexió homilètica, permeteu-me tanmateix fer tres aproximacions: des de la Paraula de Déu proclamada, des dels ensenyaments del papa Francesc i des de la Regla de sant Benet, pare dels monjos de l’Església llatina, el magisteri del qual inspira tota la vida d’aquest nou diaca.

Des de la Paraula de Déu

Des de la Paraula de Déu, se’ns recorda avui que Déu mai no es queda curt en amor i en tendresa. Per damunt del pecat i de la infidelitat humanes, la misericòrdia de Déu ja es manifestava com una força especial. Consistia en uns llaços d’amor que s’estiraven i s’estiraven sense arribar-se mai a trencar. A la llarga aquest diàleg anava a parar a la crida a viure en una intimitat d’amistat amb el Senyor.

En matèria d’amor, Déu té sempre les de guanyar, perquè des que començà l’obra de la creació no ha avorrit res d’allò que ha creat. Al contrari, el misteri de la creació està vinculat al misteri de l’elecció: “T’estimo amb un amor etern, per això t’he atret amb misericòrdia” (Jr 31,3).

Encarnat i elevat a la creu, Jesucrist hi ha atret tot cap a ell, i els llaços d’amor que hi ha entre el Pare i la humanitat els ha convertit en una aliança nova i eterna en la seva sang.

El prefaci de la solemnitat d’avui diu: “Ell, elevat a l’arbre de la Creu, s’entregà a si mateix per nosaltres amb un amor admirable, i del seu costat traspassat, font dels sagraments de l’Església, en sortí sang i aigua, perquè tots, atrets al seu Cor obert, poguéssim beure amb goig a les fonts de la salvació”.

Les lectures de la celebració d’avui expressen aquesta veritat amb una imatge de gran presència a la Bíblia, la imatge del Bon Pastor. Tu, Jordi, que estàs estudiant a Roma, has vist aquesta imatge, allà a les catacumbes. El profeta Ezequiel posa en llavis del Senyor aquesta promesa que esdevindrà real en Crist. “Jo mateix faré pasturar les meves ovelles i jo mateix les duré a reposar”. És Crist qui realitzarà aquesta promesa profètica.

A l’evangeli, Crist, el nostre Bon Pastor, ens invita a celebrar amb goig que ha trobat l’ovella perduda. Aquesta ovella perduda som tots i cadascun de nosaltres, jo el primer, tu també, cadascun dels qui som aquí. “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se”. El Senyor ho deia davant dels fariseus i els mestres de la Llei. I avui també ens ho adverteix a tots nosaltres. És meravellós el llenguatge que fa servir per fer-nos comprendre “la immensitat del seu amor”, com hem pregat a l’oració col·lecta a l’inici de l’eucaristia. És meravellós. Ell sempre ve al nostre encontre, ell sempre ens acull. Com diria el papa Francesc, “ell mai no es cansa de perdonar”. Contemplem avui el seu amor fins a l’extrem. Deixem-nos prendre per Crist. El seu amor, el seu cor, és immens. Ell és únic!

Benvolgut Jordi, et demano que no oblidis mai aquest salm que cantem, el salm responsorial d’avui, el Salm 22, el del Bon Pastor. Que sempre puguis dir amb el teu cor i amb els teus actes: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res (…). Em guia per camins segurs per l’amor del seu nom.” I aquests camins són els camins, des d’avui, de la diaconia, el camí del servei.

Des de l’ensenyament del papa Francesc

Des de l’ensenyament del papa Francesc, benvolgut Jordi, et comparteixo un senzill pensament arran de la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate (GE). En virtut del baptisme rebut, tots els batejats tenim la vocació a la santedat. Per tant, això no és pas una experiència extraordinària reservada només a una elit, a uns quants escollits. Tots som cridats a aquesta santedat. I així com existeix “la santedat de la porta del costat de casa” (GE, 6-9) -dels qui són veïns nostres, que passen desapercebuts, però que als ulls de Déu han deixat que la seva gràcia treballi en ells, no li han estat un destorb- també, per gràcia de Déu, hi ha, en aquesta comunitat monàstica, la santedat del veí de la cel·la del costat, del company de comunitat, del germà de taula, que esdevé, encara que sigui sense paraules, un estímul per a tots els germans de vocació a “cercar Déu de veritat” i a adorar-lo “en esperit i en veritat”. 

Viu, doncs, des d’avui la teva vocació a la santedat “servint el Senyor -i els germans!- amb alegria”, com diu el salmista (salm 99,2), essent des d’avui un veritable monjo-diaca. És a dir, sobretot un servidor de la Paraula de Déu, un servidor de l’altar, un servidor dels germans, un servidor dels més pobres i necessitats i un servidor -no ho oblidem- de l’evangelització en aquest santuari de Montserrat la funció pastoral del qual, especialment en l’àmbit de les diòcesis de Catalunya, és d’una especial transcendència. És un gran servei, és una gran “diaconia”, que els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense saps que valorem especialment, i aquesta és la raó que ho recordi en el dia de la teva ordenació.

Des de l’espiritualitat i la Regla de sant Benet

Des de l’espiritualitat benedictina, des de la Regla de sant Benet, et demano de bell antuvi, que em disculpis per recordar això que segueix a qui sens dubte en té un coneixement molt més ampli i molt més profund que el que pugui tenir un servidor.

Tot i així, goso suggerir-te que avui escoltis especialment en el dedins del teu cor aquestes paraules de sant Benet: “Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. Cenyits, doncs, el nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. Si volem habitar en el tabernacle del seu regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres” (Regla de sant Benet, Pròleg, 20-22).   

A l’escola del teu pare en l’esperit, sigues ben humil, i si veies brossa a l’ull d’un germà teu, no deixis de veure la biga al teu (cf. Mt 7,3-5). I això tots nosaltres també, mirem de viure-ho així. No dubtis en anar pujant, ajudat per la gràcia de Déu, en aquells graons de la humilitat, els graons de l’escala de la virtut, dels que tracta el capítol VII de la Regla. Recorda allò que diu, en parlar de quins són els instruments de les bones obres, “abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Després, el proïsme com a si mateix”” i sobretot i en tot moment “no anteposar res a l’amor del Crist” (Regla de Sant Benet, cap. IV, 1-2 i 21) i “no desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (Ibídem, 74). És providencial que siguis ordenat precisament en aquesta solemnitat on gaudim de la immensitat de la misericòrdia de Déu, de la immensitat de l’amor del Senyor.

Recordant el clàssic consell que dona sant Benet quan demana: “que no s’anteposi res a l’ofici diví” (cap XLIII), et suggereixo, si vols tenir-ho en compte, que la teva pregària, des d’ara, sigui per a tu un servei, una diaconia, pregant especialment per la pau a Ucraïna i a molts altres països en guerra -com ens recorda constantment el papa Francesc que diu que estem vivint una tercera guerra mundial però “a pedaços”-, i que preguis també per les necessitats del món i de l’Església, i concretament pels fruits del “camí sinodal”, aquest camí valent al qual ens ha convocat el Sant Pare, aquesta aventura de l’Esperit. Prega, sí, pels fruits del camí sinodal que el bon papa Francesc ens ha demanat de realitzar a tots els batejats, “caminant junts”, discernint, escoltant l’Esperit.

Conclusió

Estimat nou diaca, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra entranyable Moreneta, patrona de les diòcesis catalanes, admirem el gran cor i sentim l’amor immens del seu Fill, Nostre Senyor Jesucrist, que no va venir a fer-se servir sinó a servir. Com cantem al Virolai, “Cedre gentil del Líban sou corona, arbre d’encens, palmera de Sió, el fruit sagrat que el vostre amor ens dona és Jesucrist -anava a dir, “el gran Diaca”!-, el Redemptor del món”. 

Amén

Abadia de MontserratOrdenació diaconal del G. Jordi Puigdevall (24 de juny de 2022)

El Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (19 de juny de 2022)

Gènesi 14:18-20 / 1 Corintis 11:23-26 / Lluc 9:11b-17

 

Amb el sagrament de l’eucaristia, podria arribar-nos a passar, estimats germans i germanes, que ens hi acostuméssim tant, que no fóssim conscients de tot el seu valor. És un goig i un privilegi, potser cada vegada més privilegi en la nostra Església, poder celebrar diàriament o setmanal l’eucaristia i participar-hi amb la comunió del cos de Crist.  

La Solemnitat del corpus, conclòs ja el temps pasqual, té tanmateix ressons del seu inici, el dijous sant, quan celebràvem la institució de l’eucaristia. Potser el dia tradicional de celebració del corpus, en dijous, deixava més clara aquesta relació. Celebràvem aleshores i celebrem avui que Déu no va tenir cap límit per a fer-se present entre els homes i les dones i per això es va encarnar en Jesucrist i que, de la mateixa manera, Jesucrist tampoc va limitar-se per a continuar present en tota la història que s’esdevindria darrere d’Ell i per això va voler que el pa i el vi fossin la seva presència privilegiada, perquè en la senzillesa dels elements més bàsics i tan sols amb la invocació de l’Esperit Sant i amb les paraules breus que ell va dir, poguéssim fer-lo present. 

Tota la història de la humanitat està marcada per Jesucrist, per la seva Encarnació, per la seva mort i resurrecció. Per això és el punt final d’un temps i l’inici de l’altre, per això en la majoria de societats cristianes i en moltes d’altres, el temps s’assenyala a partir d’ell. L’eucaristia és la  memòria perenne de Jesucrist en aquest segon temps de la història que ha de perdurar fins al final. La celebrem fins que torni com ens deia el final la segona lectura d’avui, quan la seva revelació absoluta farà innecessària la seva memòria. Però mentre això no arriba, tenim com deia el privilegi de la seva presència en el sagrament del seu cos i de la seva sang, en el pa i el vi eucarístic. 

Ressonen en les pregàries de la missa d’avui aquesta dinàmica històrica entre memòria de Jesús, de la seva Passió, i esperança en el futur, en aquesta vida eterna, que podem imaginar i anticipar quan sentim o ens fem conscients de la presència de Déu en nosaltres, de la seva comunió amb el món, que és allò que ens porta de manera intensa i insubstituïble el sagrament de l’eucaristia. El motet eucarístic (és també l’antífona del Magnificat de les II Vespres d’avui) Oh sagrat convit, de Sant Tomàs d’Aquino, tantes vegades cantat per la nostra Escolania, que avui és a Alemanya convidada per a un concert, ens ho diu: Oh sagrat convit on mengem el Crist, recordant la seva passió; la ment s’omple de gràcia i se’ns dona penyora de la glòria futura,

A vegades estic temptat de pensar com si amb l’Encarnació de Déu en la humanitat no n’hi hagués hagut prou, que calia encara baixar més, tan humil és el nostre Déu i tan fàcil ens ho volia posar que no es va fer de menys de ser present per Jesucrist en el pa i en el vi, en la simplicitat dels aliments més corrents de la cultura Mediterrània 

L’evangeli d’avui ens suggereix que la institució de l’eucaristia en el darrer sopar, només va ser la conclusió final d’una vida tota donada per amor. M’agrada contemplar l’escena de la multiplicació dels pans i dels peixos, no tant com un miracle material, sinó com l’escena de la preocupació i l’acció eficaç de Jesús, perquè ningú no passi més gana. 

Davant de les amenaces d’escassetat directa d’aliments i de l’encariment dels que hi ha disponibles, amenaces que la Guerra d’Ucraïna sembla no poder acabar ràpidament sinó accentuar cada dia més, penso en com podríem nosaltres fer-nos conscients que l’eucaristia va lligada també a la preocupació de Jesús perquè no hi hagi fam al món. Jesús  va saciar els seus deixebles enmig de la quotidianitat mentre predicava i guaria. Sembla que el nostre dia a dia ens ha portat també a trobar-nos en situacions de necessitat semblants a les que hem escoltat. L’Església fa molt: Caritas, les Missions, l’anonimat de tantes persones que  ajuden, són els veritables efectes de tenir present i recordar Jesús i l’evangeli en cada una de les nostres celebracions eucarístiques. No ho separem mai. Direm avui que aquest es el sagrament de la unitat i de la pau. Però Déu no ens imposa la unitat i la pau com una consigna, com una ideologia com han fet servir règims totalitaris de tots els signes que han pervertit aquestes paraules. La transformació social cristiana que té les seves arrels en l’evangeli neix de la fe i de la comunió amb Jesús. D’una relació personal i lliure que mai no pot ser imposada, que neix de la crida primera a ser  deixebles de Jesucrist. 

La festa d’avui té els seus orígens en la necessitat d’intensificar amb pregària i lloança aquest privilegi de presència personal que Déu ens fa amb el seu cos i la seva sang i que ens ajuda a aprofundir i a intensificar la nostra intimitat amb Ell. Tampoc però no podem caure en un intimisme excloent  i en aquesta relació espiritual oblidar-nos que l’eucaristia és pa trencat i repartit. Que la unitat eclesial sencera hi és sempre present i que tota eucaristia és una pregària i una afirmació de la pau volguda pel Senyor, com diem al final de la pregària eucarística abans de donar-nos la pau simbòlicament: Doneu-li aquella pau i aquella unitat que vos vau voler. És impossible en aquesta unitat no tenir molt presents els qui ho passen pitjor, és difícil pensar que hi pugui haver-hi pau on no hi ha ni tan sols els aliments necessaris per a viure. 

Cada eucaristia ens recorda que tenim el deure de continuar ferms en aquesta lluita pels necessitats. Per això, unint-nos a tantes comunitats, farem avui una col·lecta a favor de caritas, que vetlla per tantes i tantes situacions extremes.

La tradició catòlica llatina ens ha llegat el culte eucarístic, això és l’adoració al cos i a la sang de Crist no només en el moment propi de celebrar el memorial del Senyor en cada eucaristia i de combregar sinó també en la possibilitat silenciosa de pregar en presència d’Ell. Avui ens unirem a aquesta veneració portant solemnement la reserva eucarística a la capella del santíssim, de la mateixa manera que ho fem el dijous sant, i deixarem exposat el sagrament per a tothom qui durant el dia hi vulgui pregar en silenci. És el Senyor mateix present pel memorial de la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, que ens exhorta a viure intensament la nostra comunió amb ell i els germans i germanes d’arreu. 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sant de Crist (19 de juny de 2022)

La Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Homilia del P. Josep M, Abat de Montserrat (12 de juny de 2022)

Proverbis 8:22-31 / Romans 5:1-5 / Joan 16:12-15

 

Germans i germanes estimats:

Hem començat la nostra celebració “en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Més encara, des del moment del baptisme tota la nostra vida de cristians està posada sota aquest nom de les Tres Persones divines. Vàrem néixer a la vida cristiana amb la invocació del “Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No pas “en els noms” d’ells, com si fossin tres noms diferents, sinó en un sol nom perquè només hi ha un sol Déu que és la Santíssima Trinitat: el Pare totpoderós i el seu Fill únic i l’Esperit Sant (cf. CEC 233). 

Aquesta és la realitat central de la fe i de la vida cristiana. Aquesta és la realitat central de la nostra vida de deixebles de Jesús. Allò que podria semblar un misteri allunyat de la nostra existència, ens és una realitat íntima. Efectivament, quan vàrem ser incorporats a Jesucrist pel baptisme, també vàrem entrar en el cor de la Santíssima Trinitat. Aquesta realitat ens l’ha revelada Jesús a partir de la seva experiència de la vida divina. Ell sap que Déu li és Pare, ho experimenta en el més íntim d’ell mateix i en frueix, conscient que ell és el seu Fill etern. I sap també, i ho experimenta i en frueix, que entre ell i el Pare hi ha un Amor recíproc infinit. A aquest Amor, Jesús ens ha ensenyat a anomenar-lo Esperit Sant (cf. I. Gomà, Reflexiones entorno a los textos bíblicos dominicales. PAM, 1988, p.829).

Nosaltres en ser incorporats al Crist pel baptisme hem entrat en relació íntima amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. I podem, docs, fruir per la fe i la pregària de la realitat íntima del Déu que és Amor. Ho deia sant Pau, a la segona lectura: Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor (Rm 5, 5). I aquest mateix Esperit ens fa cridar del més íntim de nosaltres mateixos: Abba, Pare! (Ga 4, 6), mentre ens ajuda a viure plens de cofiança la vida de fills seus i ens va guiant cap a la veritat sencera, com deia Jesús a l’evangeli que hem escoltat.

Sí. L’Esperit ens endinsa en la familiaritat amb Déu perquè només podem realitzar en plenitud la nostra vida estimant el Déu Trinitat i sabent-nos estimats per ell. I alhora estimant els altres i acollint el seu amor.

D’altra banda, l’Esperit, el Defensor promès per Jesús a l’evangeli d’avui, ens conforta en les nostres fatigues i en les nostres dificultats, i ens dóna l’esperança de la salvació per sempre quan participarem eternament de l’amor Trinitari.

Per acabar, us invito a aturar-nos en unes paraules de sant Pau a la carta als Gàlates, que ens parlen de la nostre relació amb la Santa Trinitat. Les cantarem en el cant de comunió. Diu Pau:  Sabem que som fills de Déu perquè l’Esperit del seu Fill, que ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abba, Pare! (Ga 4, 6). En altres paraules, és com si l’Apòstol digués: no saps quina prova tenim que som fills de Déu? I respon apel·lant a la realitat més profunda i alhora més simple del nostre ser cristians. Ve a dir: no us adoneu que quan us poseu davant Déu surt del vostre interior la invocació “Pare”? No us adoneu que cada vegada que pregueu Déu amb la pregària que Jesús ens va ensenyar comencem dient “Pare nostre!”? Doncs, bé; és l’Esperit que ha posat en el vostre interior aquesta invocació que ens agermana amb Jesucrist. Sí. En el més profund del nostre ésser, l’Esperit confirma la nostra condició de fills. Encara que potser estiguem mig distrets, l’Esperit crida en el cor dels batejats per invocar Déu com a Pare i endinsar-nos en la vida de fills.

No busquem, doncs, el Déu Trinitat cel amunt, enllà del firmament. Busquem-lo en el pregon del nostre cor on l’Esperit Sant ens fa invocar el Pare units a Jesucrist; busquem-lo, també, en els sagraments de l’Església, en l’amor a tot els germans i germanes en humanitat.

Avui, d’una manera particular, adorem i glorifiquem el misteri del Déu tres vegades sant. De l’únic Déu veritable inabastable a la nostra comprensió en la seva grandesa i alhora present en el més íntim de nosaltres mateixos per ser la vida de la nostra vida.

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Diumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (5 de juny de 2022)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Romans 8:8-17 / Joan 14:15-16.23b-26

 

Podria ser que amb l’Esperit Sant, Déu s’hagués superat a si mateix? 

Amb aquesta expressió: t’has superat, expressem, estimades germanes i germans, aquella acció que ens ha sorprès perquè va més enllà de les expectatives. Alguna vegada, irònicament, t’ha superat, ho diem en sentit negatiu, quan has  fet alguna cosa malament més enllà del que es podia esperar. 

Perquè em pregunto si Déu s’ha superat enviant l’Esperit Sant? Potser perquè és l’aspecte, la persona, més imprevisible de Déu.

En la celebració de la nostra fe fàcilment resseguim els fets de Déu-Pare, autor de la Creació de la qual trobem petjades en la bellesa de la natura i de les persones, confessem també Déu- Fill, autor de la redempció, Jesucrist, de qui tenim la història de la seva persona i de la seva vida i el testimoni de la comunitat que el va reconèixer messies i salvador. Però i de l’Esperit Sant? Naturalment també el confessem en el Credo i en cada invocació a la Trinitat, però som conscients que el Déu-Esperit Sant és l’actualitzador? Aquell a través del qual actuen i obren en nosaltres el Pare i el Fill, renovant la creació, fent que la redempció de Jesucrist sigui creguda i tingui efectes reals en la nostra vida?

Enviar l’Esperit Sant fou una superació d’una història de Déu que hagués pogut quedar com un relat antic, com una mitologia amb la seva saviesa religiosa i humana, però desconnectada de cada persona des dels inicis dels temps fins avui, al segle XXI. 

L’Esperit Sant és la intimitat del pare amb el fill, amb Jesús. Ell mateix, Jesucrist, va voler que la seva presència entre nosaltres fos molt més que el record d’un mestratge excepcional i d’un testimoniatge coherent entre vida, paraula i mort. Va voler una connexió diferent i per això com ens ha dit l’Evangeli, el mateix dia de Pasqua, va voler quedar-se amb els apòstols i ho va fer amb el seu Esperit, que després seria enviat a tota la comunitat, i que des d’aleshores no ha deixat de ser el protagonista de la vida del món, de l’Església, de cada sagrament, de cada vida espiritual, de cada discerniment. Amb raó de les poques coses que confessem de l’Esperit Sant en el  Credo, una de les més importants diu que infon la vida: és Senyor i infon la vida.

He llegit recentment un llibre que diu que el món porta uns quaranta anys sotmès a una doctrina que s’anomena TINA. No és cap diminutiu d’un nom, sinó són les sigles en anglès de la frase There Is No Alternative; és a dir no hi ha alternativa. La frase ve a dir que hi ha una doctrina econòmica, antropològica, social presentada com inevitable. L’autor critica aquesta doctrina i és favorable a defensar que sí que hi ha alternatives. 

Quan posem junts l’Esperit Sant i el món on vivim, podem dir que pels cristians aquesta TINA és inacceptable i que l’Esperit Sant és precisament la superació d’un món sense alternatives. Quantes raons no proven això:

Déu se supera en la història perquè el motor immediat que mou el món és l’acció de l’home i la dona. Aquesta acció pot ser inspirada per moltes causes, però és l’Esperit Sant el qui assegura la presència de Déu en cada persona, Afirmar que no hi ha alternatives és fer una anàlisi pobra del nostre món i de la nostra humanitat, renunciant al protagonisme de dirigir i controlar la Creació guiats per aquest Sant Esperit, del qual diem en l’himne Veni Sancte Spiritus que és el guia que ens va al davant. (ductore sic te previo) 

On ve a trobar-nos l’Esperit de Déu? On es fa present? Déu se supera també sempre en la persona humana. És molt significatiu que utilitzem la mateixa paraula, esperit, per a parlar d’aquella part de la nostra humanitat que roman oberta a la transcendència, a la mística, a tot allò que no podem tocar però que podem sentir des de la nostra sensibilitat. Hi ha una mena de zona 0, de zona de trobada prèvia, íntima, en tota persona que ens cal afirmar. Els més joves, els nens, molt especialment els escolans la conreeu constantment amb la música, per a vosaltres i per tants que us escolten. 

Una de les grans propostes del cristianisme avui és la de l’afirmació radical que l’espiritualitat forma part de la persona humana i l’enriqueix. Potser per algú serà molt obvi, però jo quan miro al meu voltant i veig tanta dependència de la tecnologia, de les  plataformes, dels mòbils, del bombardeig constant d’informació i d’entreteniment, em pregunto quin espai deixem a l’esperit. Tant de bo que aquesta solemnitat de la Pentecosta fos una reivindicació de l’espiritualitat. Em sembla que fer-ne memòria és una de les missions de la vida monàstica avui. Aquest esperit humà és el que naturalment ens permet també romandre oberts a la proposta cristiana, a la que ens ve de l’Esperit Sant, de l’Esperit de Déu, de l’Esperit en majúscules: de romandre oberts en definitiva a la fe. L’esperit és l’actualitzador de tot. Encara que no siguem a vegades conscients som col·laboradors de l’Esperit quan cantem, quan celebrem, ho sou els escolans quan faciliteu que la gent descobreixi la bellesa. Perquè les coses de l’Esperit són les que més ens poden apropar a tothom, són la nostra gran oportunitat pastoral.  

Si ens creiem aquesta connexió espiritual entre Déu i nosaltres per l’Esperit Sant, més que de la TINA, (del no hi ha alternativa) ens hauríem de fer seguidors de la TIA, There is Alternative i defensar que naturalment sí hi ha alternatives. 

Déu se supera amb l’Esperit Sant perquè permet que la persona tal com he dit que l’entenem i la història es combinin correctament, en una acció que busca sempre la millor opció, i per tant omplir-nos de confiança en el futur. 

Aquesta correcta combinació és l’alternativa cristiana fonamentada en la conversió personal, obra de l’Esperit Sant. La conversió d’un sol home o una sola dona ha tingut efectes multiplicadors en tants moments de la història. De la capacitat de l’Esperit Sant per a convertir-nos en parlava avui també la seqüència, aquest fragment que hem cantat en gregorià després de la segona lectura i que tenia tres frases plenes de sentit que traduïdes al català diuen:

Doblegueu el que és rígid, escalfeu el que és fred, adreceu el que va desviat. 

Creure que l’Esperit és capaç de tot això és realment creure que Déu s’ha superat i que ens proposa un veritable camí a cadascun de nosaltres i a tots col·lectivament de superació!

En canvi, la pretesa conversió d’estructures, oblidant les persones, s’ha acabat ofegant sempre sota el seu mateix pes, mancada d’aquell dinamisme que permet respirar, adaptar-se, mancada de la fluïdesa tan pròpia de l’Esperit, de qui diem que és vent, foc i aigua: fixeu-vos, elements que ens costa molt controlar. 

La influència de l’Esperit Sant en la història per l’acció de les persones provoca que la proposta cristiana sigui socialment transformadora. Gosaria dir que és en termes històrics la que més ho ha transformat tot, però el camí sempre comença en Déu, d’Ell passa a l’esperit dels homes i de les dones que actuen per a canviar les coses. 

I la superació de Déu en l’Esperit no ha acabat. La seva gran característica és que s’actualitza, cada dia, com els programes i les aplicacions i per tant queda sempre oberta a versions millors de nosaltres mateixos i del món, i amb aquesta actualització l’Esperit ens dona finalment una mena d’actualització diària en el do de la presència real de Jesucrist en el pa i el vi de l’eucaristia. Què més podríem demanar? 

Abadia de MontserratDiumenge de la Pentecosta (5 de juny de 2022)

L’Ascensió del Senyor (29 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Hebreus 9:24-28; 10:19-23 / Lluc 24:46-53

 

Tots hem fet l’experiència de desitjar intensament que passi alguna cosa, que algun moment arribi: una trobada amb un familiar o amic, per vosaltres escolans potser un concert, o una gira a l’estranger. També hem viscut aquells moments de nervis davant d’un examen, d’una entrevista de feina, … La importància d’allò que esperem sempre marca la intensitat de com vivim els moments previs. Sovint també, si aquests fets esdevenen normals ja no els esperem amb la mateixa il·lusió o no els esperem gens. Aquestes idees sobre com vivim i esperem m’ajuden a entendre la solemnitat d’avui, la de l’Ascensió del Senyor, un moment molt precís d’aquell temps essencial que arribà després de la mort de Jesucrist. 

En l’eufòria de la Resurrecció del Senyor, podríem pensar que els apòstols i els deixebles i tots els qui van gaudir personalment de l’experiència de saber que Jesús era viu, que el crucificat havia ressuscitat, ja ho tenien tot fet i après. I que tots, fins i tot el dubtós Tomàs quan ja estava assegurat personalment de tot el que havia passat, es quedarien en la seguretat de la presència entre ells de Jesús, que aquest temps potser es perllongaria. Tot i l’impacte de  la resurrecció en els deixebles, les solemnitats d’avui i la de la Pentecosta, que hi està íntimament relacionada, ens venen a dir que no, que encara faltava algun pas. 

Fa molts anys als cinemes hi havia una mitja part a les pel·lícules molt llargues. Com tots sabeu, els escrits de Sant Lluc en el Nou Testament tenen dues parts, l’evangeli i els Fets dels Apòstols. Potser alguns haureu trobat que la primera lectura i l’evangeli d’avui eren una mica repetitius i explicaven la mateixa història. No és estrany. Tot i que de manera inversa,  avui hem llegit el final de l’Evangeli i el principi dels Fets dels Apòstols. Els dos textos ens explicaven L’Ascensió del Senyor, que podríem dir que marca la mitja part, i que en tornar a començar el relat, en la segona part, es recorda una mica on ho havíem deixat. L’ascensió marca el punt en el qual  la història deixar de ser la història de la vida de Jesús per a passar a ser la història de l’Esperit Sant, que fa la comunitat, l’Església.   

L’Ascensió ens diu que no podem controlar nosaltres a Jesús ressuscitat. Nosaltres només podem acollir alguna de les seves maneres de ser-hi. Potser per estimular-nos, potser perquè no ens quedéssim massa en la resurrecció palpable, com en la transfiguració del Tabor, potser per continuar mostrant-nos aquell destí definitiu, aquella comunió amb Ell que ens té preparada, va canviar al cap de quaranta dies d’haver ressuscitat, la manera de ser present en el món. I la primera cosa que va fer va ser desaparèixer. Litúrgicament ho representarem diumenge vinent retirant de l’Església el ciri pasqual, que ha presidit les nostres celebracions des del diumenge de Pasqual 

L’Ascensió del Senyor ens ensenya tres coses importants. La primera, tal com us deia al principi, és que ens fa viure un buit, i d’aquesta manera ens fa viure la intensitat davant d’alguna cosa que ha de passar. El mateix Jesús s’hi refereix: Vindrà l’Esperit Sant.  Cal que jo marxi,  dirà fins i tot l’evangeli de Sant Joan.  Calia que els deixebles. i nosaltres per extensió. ens poséssim en situació. Subratllo  un detall curiós i bonic: Jesús diu: espereu l’Esperit Sant junts i a Jerusalem. L’expectació compartida ben segur que és més intensa. Aquesta espera pertany a l’àmbit més sagrat, més espiritual, l’àmbit que pels jueus representava Jerusalem. Cal que fem i donem a l’Esperit Sant el lloc interior que li pertoca. Tinguem sempre en compte que és el vincle entre Déu, el Crist i nosaltres. 

El segon missatge en la festa de l’Ascensió és que Jesucrist es manté fidel a ell mateix. S’hi manté sempre. Diria que aprofita fins i tot que marxa per a continuar insistint en el seu messianisme diferent i actiu. I ho fa sense donar per perduts els apòstols i els deixebles que semblen no ser capaços de sortir dels seus esquemes. Sembla difícil de comprendre que després de tot el que havien viscut, encara anessin com desorientats i li preguntessin: És ara que restablireu la Reialesa d’Israel? La pregunta a mi em continua sonant massa dependent d’una manera de ser Messies antiga, impròpia d’un que ja ha passat per la Creu, ha ressuscitat i s’ha fet Senyor del temps i de l’espai, com a Déu mateix que és.  És en aquest sentit que ell respon: quan passarà això no és important. Allò que compta és ser testimonis ara, i estendre’s a tota la terra. El llibre dels Fets dels Apòstols és la història d’una comunitat que neix a Jerusalem fruit del do de l’Esperit i que s’estén a tot el món. I is finalment podem afirmar que sí que Jesucrist restableix la reialesa d’Israel, hem de dir que ho fa d’una manera totalment diferent. 

I després de pujar al cel: encara se sent una veu que ens retorna a la terra: Homes de Galilea, (referència a l’origen per personalitzar, per dirigir-se molt directament als íntims): Perquè us esteu mirant el cel, aquest Jesús tornarà, però cal que la història mentrestant continuï, i certament el Llibre dels Fets dels apòstols continua, amb una gran quantitat d’aventures apostòliques. Jesús puja al cel beneint. Beneint tot el que passarà.

I la tercera cosa que ens marca l’Ascensió és un camí personal. La nostra vida de cristians es fa sempre a imitació de Crist: en el seguiment del seu mestratge espiritual, de la seva compassió, fins i tot en provar de viure pasqualment com a ressuscitats, no deixant-nos endur per les forces que ens portarien a la mort i sempre amb l’aspiració de la plena comunió amb Ell. L’ascensió que marca, si hi cabia encara, un pas més en la ja irreversible comunió entre el Pare i el Fill,  ens ensenya que nosaltres anem cap a Déu i que tenim l’esperança d’arribar-hi, com ens ha dit l’oració col·lecta: l’Ascensió de Crist és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi. I també ens dirà l’oració de la postcomunió: Vos mentre encara som a la terra ens permeteu abastar les coses del cel, feu que el desig de la nostra fe cristiana tendeixi cap allà, on és en vós un que és home com nosaltres, Jesucrist .

Très brèvement, j’ai essayé de souligner troi messages que la solemnitée d’aujourd’hui a pour nous tous. Le première est l’attente de l’esperit Saint, le don que Dieu nous donne et qu’on va fêter dimanche prochain. 

Le deuxième est la fidelité de Jésus a une façon d’etre Roi et messie que nous fait etre toujours sur la terre, pour être ses temoins.

Le troisième est l’invitation à sa suite. 

Penseu-hi encara una mica els escolans: els qui us vau confirmar a Pasqua, els qui us vau confirmar diumenge passat. Ens vàrem comprometre junts a promoure en els nostres cors la consciència de l’Esperit Sant que hem rebut, però que continuem demanant, ens vam comprometre a la fidelitat al messianisme de Jesucrist, que és Rei però en el servei, en l’ajuda, en la compassió als més necessitats, per tant fidel a si mateix, i també ens vam comprometre al repte del seu seguiment, a la nostra identificació en tots els aspectes inexhauribles de la personalitat i el missatge de Jesús de Natzaret. Un repte que té en ell mateix la prova de l’èxit. Imagineu que fàcil: Un desafiament de la vida que la pots encarar sabent que te’n sortiràs i no només tu, sinó tots els qui gosin acceptar el repte de ser cristians avui. En el fons, allò que heu fet ha estat acceptar el repte que Jesús ressuscitat ens torna a proposar avui: tenir-lo a Ell per referent principal de les vostres vides, anhelant la comunió amb Déu. Aquests són els missatges que ens deixa la solemnitat d’avui. 

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (29 de maig de 2022)

Diumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (15 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 14:21b-27 / Apocalipsi 14:1.8-13 / Joan 13:31:35

 

En la visió de l’Apocalipsi que hem llegit a la segona lectura, hi ha una frase clau que il·lumina les altres lectures i la celebració de tot aquest diumenge cinquè de Pasqua del cicle C. El text diu que Joan va tenir una visió on tot era nou: el cel, la terra, la ciutat de Jerusalem i al l’indret del tron el qui hi seia afirmà: «Jo faré que tot sigui nou». Aquesta és la bona notícia: «Jo faré que tot sigui nou».

La novetat es una de les realitats mes fascinants per al cor humà. Potser es perquè experimentem la caducitat de la vida, o la decadència de les coses, o l’envelliment de les persones i de les institucions en contrast amb el nostre desig de plenitud i d’eternitat, potser per això ens atreu tant la idea d’una vida nova, d’un nou començament, d’una realitat nova que ens ajudi a superar el destí ineludible de la mort. Tot això queda ben reflectit en el diàleg entre Jesús i un fariseu que es deia Nicodem (Jo 3,1-10). En una conversa plena de sinceritat, de confiança, de trobament profund amb l’essencial, Jesús li diu a Nicodem que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de dalt. La resposta de Nicodem expressa bé l’experiència quotidiana: ¿Com pot néixer un home que ja es vell? ¿Ha de tornar a entrar a les entranyes de la mare per poder néixer? Nicodem, i amb ell també nosaltres, intueix perfectament el desig de començar una vida nova, però no entén què vol dir néixer de dalt o néixer de nou. Sap prou bé, com ho sabem també nosaltres, que ens podem il·lusionar fàcilment amb novetats efímeres, que ens il·lusionen però que no ens satisfan. Ho vivim cada vegada que estrenem alguna cosa nova, quan comencem l’any o si canviem de casa, de cotxe, de feina. Voldríem començar de cap i de nou per encetar, d’una vegada, la vida veritable.

La resposta definitiva es troba en la persona viva de Jesús, en Jesucrist ressuscitat. Jesús contesta a Nicodem que ningú no podrà entrar al Regne de Déu sense haver nascut de l’aigua i de l’Esperit. Néixer de l’aigua i de l’Esperit es la manera com l’evangeli segons sant Joan expressa la realitat definitiva de la nostra vida: participar en la mort i en la resurrecció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. L’Església, seguint el manament del Senyor Jesús, ha entès que aquest nou naixement en l’aigua i l’Esperit es produeix pel baptisme, la confirmació i l’eucaristia.

El qui seu al tron de la nova Jerusalem i diu: «Jo faré que tot sigui nou» és Jesús ressuscitat, triomfant sobre el pecat i la mort. Per viure realment la novetat que busquem hem de ser submergits en la vida, la mort i la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Només així començarem, per l’acció de l’Esperit Sant, la vida nova que tant desitgem i que ens permetrà participar de la novetat absoluta inaugurada amb la resurrecció de Jesús.

Hem vist que és una novetat que afecta també la creació: un cel nou i una terra nova. Que inclou també la ciutat santa, la nova Jerusalem i el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. L’indret d’aquesta comunió íntima entre Déu i la humanitat, que és la font de la vida nova, ja no és un lloc de la geografia terrestre, sinó que és la persona de Jesús, plenament Déu i plenament Home. Ell és el sacerdot, l’altar, la víctima i el tabernacle. I com que hem estat creats a imatge seva, cadascú participa, en la mesura que només Déu coneix, d’aquets atributs del Senyor Jesucrist. El cel nou i la terra nova són, en la nostra vida, la novetat de l’altre i en definitiva la novetat de Déu.

Per això Jesús ens pot donar un manament que també es nou: que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha estimat. I quan s’estima, tot esdevé nou.

El nou naixement per l’aigua i per l’Esperit es verifica també en el nucli del nostre ésser: el cor i l’esperit. Creiem que per la participació en el misteri pasqual de Jesucrist, s’acompleix en nosaltres la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-28), que llegíem a la Vetlla Pasqual: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre. A partir d’aquesta novetat interior comencem una vida nova, que és com un nou Èxode, amb la particularitat que si vivim personalment en Crist ressuscitat, aquest nou èxode es un pelegrinatge d’amor, fet amb Ell com a company de camí, que ens condueix a la terra promesa, el Regne, on el veurem cara a cara. Aleshores podrem fer com Pau i Bernabé quan tornaren a Antioquia, podrem anunciar tot el que Déu ha fet juntament amb nosaltres, com la gràcia de Déu ens ha permès dur a terme l’anunci de l’evangeli, de Crist ressuscitat. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (15 de maig de 2022)

Jubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

El P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat, va celebrar el jubileu monàstic el proppassat diumenge 8 de maig. Durant la missa conventual, que va presidir el P. Abat Manel Gasch, va renovar els vots monàstics davant la comunitat benedictina de Montserrat, en complir-se cinquanta anys de la seva professió com a monjo.

El P. Josep M. Soler va néixer a Santa Eugènia de Ter (Girona) l’any 1946. Va entrar al monestir de Montserrat el novembre de 1970, on va fer la professió simple el 6 de maig de 1972 i la solemne el 18 de maig de 1975. Va ser ordenat sacerdot el 20 de juny de 1981. El 16 de maig de 2000 va ser elegit abat de Montserrat, responsabilitat que ha exercit fins al 15 de setembre de 2022, dia en què va ser elegit el seu successor, el P. Manel Gasch. El P. Abat Josep M. Soler havia presentat la renúncia el 13 d’agost, en complir els setanta-cinc anys.

El P. Abat Manel Gasch, en l’homilia de la missa conventual del IV Diumenge de Pasqua, anomenat del Bon Pastor, va recordar que en aquest mateix diumenge litúrgic va iniciar el seu abadiat, fa vint-i-dos anys, el P. Josep M. Soler. Concretament, va fer referència al recordatori de la seva benedicció, que hi tenia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus (Dono la meva vida per les ovelles). «En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la regla de Sant Benet a l’abat del monestir només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep Maria», va dir el P. Abat Manel Gasch.

El P. Josep M. Soler va cursar els estudis filosòfics al Seminari dels Claretians a Solsona. Després de professar solemnement a Montserrat, del 1976 al 1977 va col·laborar a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). Un cop finalitzats els estudis eclesiàstics, que va cursar a Montserrat, es va traslladar a Roma, on es va llicenciar en Teologia, especialitat Sacramentologia, pel Pontifici Ateneu de Sant Anselm. Des de l’any 1996 exerceix el càrrec de Visitador de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Cassinesa.

Durant setze anys va ser responsable de la formació monàstica dels joves monjos de Montserrat com a Mestre de Novicis i Prefecte de Juniors, tasca que va compaginar amb la docència a l’Escola Filosòfica i Teològica de l’Abadia de Montserrat, de la qual en va ser el Prefecte durant set anys, i a l’Institut Superior de Litúrgia i al de Teologia Espiritual de Barcelona. De 1992 al 2003 va ser vicepresident de la Societat Espanyola d’Estudis Monàstics (SEDEM). Ha col·laborat com a sotsdirector a la revista “Studia Monastica” i ha publicat articles sobre temes d’espiritualitat i de litúrgia en diverses revistes especialitzades.

Renovació del vots amb motiu del 50 aniversari de professió monàstica del P. Josep M. Soler, Abat emèrit de Montserrat (8 de maig de 2022)

Abadia de MontserratJubileu monàstic del P. Abat Josep M. Soler (8 de maig de 2022)

Diumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 13:14.43-52 / Apocalipsi 7:9.14-17 / Joan 10:27-30

 

La globalització és una paraula molt estesa avui. Segurament tots associem globalització a actualitat. Quan jo tenia l’edat que teniu vosaltres, escolans, no sabíem ni que existís aquesta paraula i a vosaltres que heu crescut enmig d’ella, potser la teniu tan assimilada que tampoc li feu molt de cas. Una definició diu que és un procés històric d’integració mundial en els àmbits econòmic, polític, tecnològic, social i cultural. I això és bo o és dolent?

Serà bo si permet una humanitat que avanci junta cap a unes condicions millors de vida per a tothom, que pugui assegurar la pau, la preservació del medi ambient. No serà bo si anul·la la riquesa cultural, lingüística…, si ens fa passar a tots pel mateix forat. 

La fe cristiana és una de les respostes personals més globals de la història de la humanitat i no ho és perquè sí. Ho és perquè el nostre Déu, que és el Déu de Jesucrist ha volgut ser Déu per a tota la humanitat. Així ho hem llegit a la primera lectura. Quan Pau i Bernabé s’enfronten a la resistència a predicar la bona nova de Jesucrist a Antioquia de Pisídia, troben de seguida una frase dels profetes que els empeny més enllà, cap a la globalització de la fe en el mon, una frase del profeta Isaïes parlant del Messies: T’he fet llum de les nacions, perquè portis la salvació fins als límits de la terra (Is 49,6). I la fe es va fer global perquè el nom de Jesús va arribar als límits de la terra. I hi va arribar molt abans que la tecnologia fes molt fàcil comunicar-se, fes més fàcil aquesta globalització, hi va arribar perquè Pau i Bernabé van vole portar l’evangeli a tot el món. Em considero afortunat d’haver viscut aquesta universalitat de la fe des de molt jove. D’haver conegut cristians de tot el món, de saber també que amb nosaltres preguen tants germans i germanes diferents, com veieu a Salve cada dia. 

La força extensiva de la fe cristiana d’aquells inicis em consola. Em pregunto com podríem ara recuperar aquella força per continuar dient que Jesús i el seu evangeli són la llum i la salvació fins als límits de la terra, uns límits que no són geogràfics sinó que potser hem de començar a buscar a casa nostra! 

Som un poble d’elegits. Ho podem dir des de molts punts de vista. Som elegits en tant que humans, perquè va haver-hi una elecció de Déu a crear-nos, som elegits com a persones perquè cadascú de nosaltres és algú volgut i cridat per Déu a la vida, som elegits, per sobre de tot, en tant que cristians.

D’on ens ve l’elecció? D’una veu que ens crida i que nosaltres reconeixem. Com el pastor crida les ovelles, nosaltres som cridats per Jesucrist i aplegats en el seu ramat, el ramat del bon pastor.

El nostre repte és esdevenir capaços d’escoltar la veu del bon pastor i d’entrar com ovelles en aquest ramat. Respondre amb la nostra vida a la crida i especialment mantenir-nos-hi. On escoltarem avui aquesta veu? L’Església ens proposa la seva pregària, reflex de la mateixa Paraula de Déu ordenada pedagògicament per a ser pregada i ens demana que hi participem. El Bon pastor també ens crida a través de tantes altres situacions de la vida:  en el testimoniatge dels qui l’han escoltat, en les situacions que ens presenta la història, en les necessitats socials i personals de tants germans i germanes. El ramat de Jesucrist té vocació de ser universal, d’estar obert. L’Església no és una secta, té les portes obertes a tothom i no aïlla mai els seus fills i filles de les altres veus del món, sinó que promou la seva maduresa per a ser capaços de discernir la crida de Jesucrist de les altres veus. Aquestes altres veus ens portarien a ramats que no són de Déu i no ens conservarien en aquesta unitat que és on Ell ens vol.

I a on ens porta aquesta elecció? A la vida eterna. Ens ho promet la primera lectura, tot i no dir-ho expressament,  perquè la predicació de la primera església apostòlica tingué els seu punt fonamental en l’afirmació d’un ressuscitat, Jesucrist que obria les portes de la vida eterna, de la vida de Déu, a tots els qui creien en Ell. També l’evangeli ens diu clarament : Jo els dono la vida eterna i la lectura de l’apocalipsi ens descriu d’una manera simbòlica com serà aquesta eternitat: estarem amb Déu, tot el dolor i el sofriment haurà passat, viurem! La promesa de la vida eterna no és abstracció o absència sinó que és compromís en el món per a promoure aquesta vida de Déu que se’ns promet.

Som un poble d’elegits. Dins de l’elecció cristiana i dins del ramat, Jesucrist ens torna a cridar a cadascú per a seguir-lo en una vocació més específica. D’aquesta manera mitjançant la crida a la vida monàstica, ens ha aplegat als monjos i a les monges a formar un altre ramat dins del ramat, una família que se sent elegida per a aquest servei de pregària, de treball i d’acolliment. Si no vingués de Déu, aquesta crida, contracultural al món en tants aspectes, no es podria sostenir. Com la crida a la fe, també la vocació monàstica treballa dia a dia en el discerniment de la veu de la fidelitat de tantes altres veus seductores. És per aquesta raó que sempre que celebrem un aniversari de vida monàstica tal com fem avui, celebrem la fidelitat de Déu d’haver-nos cridat i d’haver-se mantingut fidel en la seva gràcia, en un dels nostres germans de comunitat. Molts dels qui sou aquí us podeu fer una idea de què signifiquen cinquanta anys de fidelitat. Els qui celebreu un aniversari de casament, compartiu segur moltes de les reflexions que puguem fer sobre la fidelitat. A altres com als escolans, cinquanta anys de vida us pot semblar quelcom inimaginable, que multiplica per cinc els que heu viscut!  Us puc assegurar que són força anys! Pregunteu-ho als vostres avis i us ho explicaran!

En l’aniversari dels cinquanta anys de professió monàstica del P. Abat Josep M. Soler, no podem deixar de recordar que a totes les crides assenyalades, Jesucrist el va cridar a ser pastor a imatge d’ell d’un ramat encara més concret, que és el de la nostra comunitat. Per casualitats litúrgiques, aquest diumenge IV de Pasqua, és anomenat del Bon Pastor i fou el mateix diumenge que va iniciar la setmana de la seva elecció, ara fa vint-i-dos anys, el maig de l’nay 2020. En el recordatori de la benedicció hi havia la imatge del bon pastor de Josep Obiols carregant una ovella a les espatlles i la frase Animam pono pro ovibus: Dono la meva vida per les ovelles. En tots aquests anys ha carregat moltes ovelles a les espatlles i moltes altres circumstàncies de les ovelles i del ramat. L’exigència del que demana la Regla de Sant Benet a l’Abat del monestir, només es pot afrontar amb una humilitat que ens faci conscients que les crides de la nostra vida venen de Jesucrist i amb una confiança que Ell és manté sempre fidel en allò que demana. 

No podem deixar de donar gràcies per l’exemple de vida monàstica i de fidelitat del P. Abat Josep M. Creiem que a la fidelitat de Déu també cal que hi respongui la nostra llibertat que moguda per la gràcia, ha de col·laborar en el pla de Déu sobre els seus fills, que en tota vida monàstica passa per un dia a dia de pregària, de lectura espiritual, de vida fraterna, d’acolliment. Quan durant una vida això es va fent realitat i ho veiem en un germà nostre, en un monjo, no podem deixar de sentir-nos motivats i confirmats que aquesta vida concreta ens diu que tots els altres que hi participem avancem cap a un acompliment personal possible i realitzable. I  més enllà de la nostra opció concreta, tothom qui honestament viu la seva crida cristiana a qualsevol tipus de vida amb amor i fidelitat és exemple per l’Església i el món perquè assoleix un acompliment personal i cristià que l’encamina cap a Déu mateix. 

Un acompliment que, en cada eucaristia, aquest moment de transfiguració personal i comunitària, voldríem assaborir per la gràcia que Déu ens fa de compartir el cos i la sang de Crist.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (8 de maig de 2022)

Missa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de maig de 2022)

Apocalipsi 21:1-5a.6b-7 / Romans 6:3-9 / Mateu 25:31-46

 

Els cristians de l’Orient, estimats germans i germanes, seguint una tradició molt antiga, tenen el costum de felicitar-se la Pasqua, aquest temps que estem celebrant, dient-se: Crist ha ressuscitat i responent: Realment ha ressuscitat. El temps pasqual està totalment centrat en la resurrecció de Jesucrist, aquell esdeveniment que confirmà el valor absolut de la seva persona, de la seva vida i el sentit de la seva mort. Abans de Jesucrist, en la fe d’Israel hi havia la percepció que més enllà de la mort s’entrava en una comunió amb Déu i s’anava a reunir-se amb els éssers que ens havien precedit, però aquesta percepció, no exempta de dubtes tal com ens mostren els evangelis en les polèmiques amb els saduceus, que no creien en la resurrecció,  aquesta percepció, dic, es converteix en certesa i en el fonament de la fe cristiana, la qual neix de l’afirmació que Jesucrist ha ressuscitat. Els apòstols i els deixebles no van arribar aquí fruit d’una reflexió interna o de la necessitat de superar un fracàs que exigia una sublimació en un futur que donés una sortida vàlida a tot allò viscut amb Jesús. No. Hi van arribar perquè el Senyor va ressuscitar, es va fer present en les seves vides després de mort i van entendre que aquell fet era el que ho canviava tot, perquè donava una resposta a la pregunta eterna: I després què? Contestant amb senzillesa: després hi ha la vida eterna, perquè Déu no deixa enmig de la mort els difunts. 

Jesucrist, el Fill de Déu, havent volgut compartir la nostra condició humana fins a la mort, s’aixeca (aquest és el sentit literal del verb ressuscitar en grec), per a continuar present, amb una forma certament que no és la mateixa que la d’abans de la mort en creu, però que se’ns explica com presència real, històrica i viva entre nosaltres. D’aquesta manera Déu no es traeix a si mateix. Hi ha una imatge que m’agrada molt, és d’un teòleg castellà que va morir força jove, que diu que Déu fixa una corda en el moment de la Creació que és el fil de la història i la manté tensada fins al final. Alguna vegada la corda afluixa però sempre es recupera i ho estira tot cap a l’acompliment definitiu. Tots som en aquesta corda mentre vivim. Jesucrist, com a home, també va ser en la corda però com a Déu, també l’estirava i nosaltres esperem que després de morts per la resurrecció ajudarem a estirar aquesta corda i a mantenir-la tensada amb Déu Pare, en Jesucrist, amb l’Esperit Sant, i tots els sants i santes de Déu. 

La resurrecció de Jesucrist va provocar una crida universal al seu seguiment, una crida a ser una Església que s’identifica com la dels cristians, els d’Ell, els de Crist. A aquesta Església ens hi incorporem pel baptisme. Per aquesta raó en la teologia més propera a la de la resurrecció del Senyor, que és la de l’apòstol Sant Pau, tantes vegades el baptisme apareix com el nostre lligam amb Jesús. Ens fa participar de la seva vida perquè ell també es va batejar i perquè participem de la seva vida, assumim totes les conseqüències que aquesta participació té: que resumides volen dir: seguir el seu Evangeli fins a compartir la seva mateixa mort. Però també el lligam que hi establim és el que ens permet tenir l’esperança que un dia ressuscitarem amb ell. Ho hem llegit a la carta als Romans,   Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. (Romans 6:4). 

El germà Martí Sas volgué emprendre realment una nova vida quan entrà al nostre monestir de Montserrat l’any 1958. Nascut l’any 1926 a Palma d’Ebre, a la diòcesi de Tortosa, tenia, dissabte passat, quan va morir, 95 anys i era el monjo més ancià de la nostra comunitat. De fet el germà Martí era el darrer monjo de la nostra comunitat que entrà al noviciat com a germà, separat del que feien els  monjos destinats al presbiterat i que, després de les reformes de la vida monàstica que seguiren el Concili Vaticà II,  feu la professió solemne l’any 1964, amb tots els altres germans, fent que tots els monjos compartíssim des d’aquell moment una mateixa professió. 

Subratllo el fet que volgué emprendre una nova vida quan entrà al monestir perquè la vocació monàstica li significà un redescobriment personal i fort de la fe cristiana a més de trenta anys, una edat una mica avançada per entrar al monestir segons els costums d’aquell moment. Mantingué sempre una actitud forta com a creient i com a monjo que alimentava d’aquella mena de conversió que l’havia portat d’una vida professional com a sastre al monestir. Li agradava recordar i compartir amb nosaltres i amb gent de fora els fonaments, aquells que podíem intuir que eren al cor de la seva fe i de la seva espiritualitat. 

Anava despullat i em vau vestir. Si us deia que la fe ens porta a identificar-nos amb Jesucrist i amb el seu evangeli, i que això exigeix i troba formes molt concretes de realitzar-se com ens narra l’evangeli de Sant Mateu que hem llegit, no podem tenir cap dubte que aquest verset: Anava despullat i em vau vestir resumeix bé tot el servei monàstic del germà Martí, i fins més enllà i tot. La seva qualitat de primer nivell com a sastre fora del monestir, també va quedar dins d’aquesta transformació espiritual quan, col·laborant primer i encarregant-se després de la sastreria del monestir i en va fer un ministeri i un servei, especialment en confecció de tota la roba litúrgica del monestir, mai fruit de la improvisació sinó amb una visió que Déu també havia de ser glorificat en la dignitat i el bon gust de les albes, les túniques, les casulles, els hàbits i les cogulles amb una visió de l’harmonia que tot el conjunt havia de donar al cor dels monjos que celebrava i pregava, molt fidel al precepte de la Regla de Sant Benet que demana dignitat en el vestir dels germans. Potser fins i tot inspirat per la visió d’aquesta ciutat santa de Jerusalem que vol anticipar l’assemblea litúrgica i que ell volgué abillar com una núvia que es prepara pel seu espòs.

La nova vida abraçada després de la seva entrada al monestir, també va tenir una dimensió de soledat i d’acolliment. Durant molts anys, tingué cura i buscà estones de soledat i silenci a l’ermita de Sant Dimes, lloc que estimava amb predilecció i el qual encara va visitar acomplerts els 90 anys, fins que no va ser-li físicament possible continuar-hi anant. Des de sant Dimes també va acollir a amics i alguns grups que s’acostaven per compartir-hi estones de pregària i celebració. 

Essent un monjo que ocupava totes les hores del dia i bona part de les de la nit practicant l’ora et labora fins a una edat molt avançada, hagué encara d’emprendre una nova vida i convertir-se i preparar-se per aquesta hora final. Durant els darrers anys, a la infermeria del monestir, el Senyor el va anar despullant de les seves capacitats físiques i mentals, fins a cridar-lo a compartir per la mort, la seva resurrecció. Ens resten d’aquests darrers anys la seva joia, quasi infantil, quan veia un germà de comunitat, i els intents difícils però entranyables de procurar comprendre allò que volia comunicar. Però fins en aquests moments, gosaria dir que no va perdre aquella fortalesa davant de la vida que li venia de la fe i de les conviccions profundes. 

Els cristians de llengua siriana tenen la tradició que les ànimes dels difunts quan arriben a la porta del paradís no troben Sant Pere sinó Sant Dimes, el bon lladre, salvat per la creu de Crist, que és la clau per entrar al cel, on ell es el primer d’haver-hi arribat. Tot i no ser sirians, permetem-nos avui pensar que Sant Dimes ha rebut el G. Martí a la porta del cel per dir-li que sí, que la promesa de Jesucrist que un dia ens trobarem amb ell, compartint la seva resurrecció, és veritat. I que així visquem la novetat,  la plenitud i la comunió amb Jesucrist, amb l’Alfa i l’Omega, amb el Senyor de la vida, la victòria del qual sobre la mort celebrem en cada eucaristia.

Abadia de MontserratMissa exequial del G. Martí M. Sas (2 de maig de 2022)

Diumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 de maig de 2022)

Fets 5:27b-32.40b-41 / Apocalipsi 5:11-14 / Joan 21:1-19

 

El misteri de la Pasqua que estem vivint és el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist que ara ha estat glorificat a la dreta de Déu. I perquè els apòstols ho proclamaven per això són jutjats davant del Sanedrí. Els apòstols no podien deixar de predicar el Crist glorificat, era un foc que els cremava les entranyes, un impuls de l’Esperit en ells que els feia anunciar-lo per tot arreu. Per més que els ho prohibien, no podien deixar d’obeir Déu abans que els homes. No podien callar el que havien vist i escoltat, i palpat amb les seves mans. Havien menjat amb ell després de ressuscitar.

Aquest testimoniatge, germans, ens esperona a nosaltres que ens diem cristians, que hem de proclamar amb la nostra vida aquest misteri de salvació. Si creiem que Crist ha ressuscitat, que nosaltres hem estat units amb ell pel baptisme, i ens alimentem de l’Eucaristia, vol dir que la nostra vida ha quedat transformada per l’Esperit Sant que Crist ens ha comunicat. I això ens fa capaços de poder-ne donar testimoni. Com? Com ho feren els primers cristians que feien dir als pagans “mireu com s’estimen”. L’amor és l’únic que pot canviar el món. I l’amor suposa autenticitat, senzillesa, humilitat, generositat, perdó, acolliment, unitat. No cal fer grans prodigis. El prodigi més gran és l’amor. Però, resplendim en l’amor en la nostra conducta? Aquesta és la pregunta. No espera això de nosaltres el món?

Si vivim en l’amor, en la concòrdia, en la comunió, en la unitat, ja estem imitant ací a la terra aquella glorificació en el cel, que ens descriu la pàgina de l’Apocalipsi: Àngels, ancians i vivents rodejaven el tron on seu el Pare i l’Anyell degollat, el Crist, que conserva els senyals de la seva obediència i el seu amor als homes; és a dir, del lliurament de la seva vida fins a la mort. I tots els éssers del cel i de la terra els donen glòria, honor i poder pels segles dels segles.

Finalment, l’Evangeli ens descriu, en imatges, la fecunditat desbordant de la missió de l’Església. De la sola paraula de Crist que diu als pescadors ‘tireu la xarxa a la dreta’, en surt una pesca inimaginable, que no havien pogut fer en tota la nit els pescadors. Això ja prediu el canvi del món conegut en el seu temps, dominat pels ídols, les religions falses i els seus temples, el despotisme sobre els esclaus, i la immoralitat  dels costums, en un món cristianitzat per la predicació de 12 pobres pescadors sense gaire cultura, però amb una paraula inflamada per l’Esperit, i el testimoni de la seva sang.

Es va repetir a nivell universal l‘acció de Jesucrist a Palestina: predicació del Regne de Déu i testimoni martirial. Paraula segellada amb la sang. Jesús tingué cura, també, de deixar un representant seu que fos pastor del seu ramat. Precisament, Pere, aquell qui el va negar tres vegades, però després li va confessar, també, tres vegades, el seu amor sincer: ‘tu saps que t’estimo’. Aquest pobre ésser humà rebé, doncs, l’encàrrec de mantenir unit el ramat: ‘pastura les meves ovelles’. Però no t’escaparàs de seguir-me a mi. No sols en el martiri, sinó també fins a la glòria.

Nosaltres som aquestes ovelles que seguim el Pastor universal, conduits per homes dèbils, però assistits per l’acció de l’Esperit. Els qui són ovelles autèntiques coneixen la veu d’aquest Pastor que les ha estimat fins a donar la seva vida. I el segueixen a les fonts de la vida eterna. Donem glòria a Déu que ens ha donat una roca ferma de la fe en el successor de Pere.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (1 de maig de 2022)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de ritu bizantí de Grècia (27 d’abril de 2022)

Fets 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat! 

Estimat p. Abat Manel, estimada comunitat de monjos i escolans, estimats germans en Crist.

A redós de la Pasqua, que per a vosaltres a l’occident va ser fa deu dies i per a nosaltres a l’orient fa només tres dies, el Senyor ens fa el do de celebrar avui la solemnitat de la Mare de Déu. Dono gràcies al Senyor que, a través de la fraterna invitació del p. Abat, em fa el do de poder-la celebrar aquesta festa amb tots vosaltres, germans monjos, preveres concelebrants, oblats, escolans i pelegrins. 

Celebrem a més, enguany, els 75 anys de l’Entronització de la Santa Imatge al nou tron que la fe i l’amor del poble va voler renovar i oferir a la Mare de Déu, aquell 27 d’abril del 1947, com a testimoniatge de devoció filial en un període no fàcil de la nostra història. 

Celebrar la Pasqua / celebrar la solemnitat de la Mare de Déu. Maria al peu de la creu, Maria a redós de la Pasqua. Maria -i amb ella l’Església- sofrent amb el Crist. Maria -i amb ella l’Església- testimoni de la resurrecció. Sant’Efrem, un Pare de l’Església siríaca del segle IV, fa una lectura i una interpretació de l’Escriptura -algú potser dirà un xic agosarada-, dient que Maria, a Nadal és la primera en veure el Crist acabat de néixer, i ara a Pasqua és el primer testimoni de la resurrecció. Maria / l’Església testimoni i anunci de l’encarnació, Maria / l’Església testimoni i anunci de la resurrecció. D’aquest misteri ens n’han parlat les lectures que acabem d’escoltar.

I totes tres ens han parlat del misteri, de la presència de Maria, la Mare de Déu, en la vida de l’Església. La lectura dels Fets dels apòstols ens ha pintat com si fos una icona, la imatge de l’Església naixent: una Església testimoni de la resurrecció, amb els apòstols -i fixeu-vos que la lectura els ha anomenats tots, no ens ha donat una referència anònima i impersonal, sinó que d’alguna manera la Paraula de Déu ha volgut mostrar-nos el rostre de cada un d’ells: Pere, Joan, Jaume, Andreu…-, i el text ha continuat: amb algunes dones, amb Maria la Mare de Jesús i els germans d’ell. Amb un comú denominador: després de la Resurrecció i de l’Ascensió del Senyor tots ells eren constants i unànimes en la pregària. Aquells homes que pocs dies abans el van negar, van fugir esporuguits, ara són presentats unànimes i constants en la pregària, amb Maria, la Mare de Jesús. Aquesta és la icona de l’Església, la icona de cadascun de nosaltres que tantes vegades potser hem fet l’experiència de la negació, de la traïció fins i tot, o del simple -i no per això més justificable- fugir esporuguits, però que amb confiança tornem a pujar a la cambra alta -com deia la lectura que hem escoltat-, per retrobar junts, mai sols ni aïllats, la concòrdia i la unanimitat en la pregària amb Pere, amb Jaume, amb Joan… amb Maria la Mare de Jesús…. L’Església de Jesucrist no és mai una realitat anònima, sense rostre. Tots hi tenim un lloc i un nom. Nom que hem rebut en el baptisme, lloc aquell al qual el Senyor ens ha cridat.

I ens podem preguntar quina és aquesta pregària unànime i constant d’ells i nostra? Qui i què la fonamenta? Ens en dóna una resposta i n’esdevé un exemple i un model la segona lectura que hem escoltat. I en faig només una breu paràfrasi: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,que ens ha beneït en Crist…, …nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. És el Crist i únicament ell l’origen i el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança, i per tant també de la nostra pregària. En Ell Déu ens ha beneit i continua beneint-nos, a nosaltres homes i dones febles i pecadors, que potser tantes i tantes vegades continuarem i continuem fugint esporuguits, com els apòstols a la passió del Crist. Malgrat això, però segurs “que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

L’Evangeli ens ha narrat l’episodi de la Visitació de Maria a Elisabet. L’evangeli de la Visitació, juntament amb el precedent de l’Anunciació del mateix evangelista sant Lluc, sempre m’ha fet la impressió d’una narració ràpida, com si l’evangelista tingués pressa per fer-nos arribar a quelcom d’important. Són dos fragments de l’evangeli sense frases potser massa llargues que en puguin alentir la narració: en l’un i en l’altre dels episodis -Anunciació i Visitació-, sant Lluc ens vol portar d’una manera ràpida i directa al centre de l’anunci evangèlic, al centre de la nostra fe: l’encarnació del Verb de Déu. Fixeu-vos en el text d’avui: “…Maria se n’anà de pressa a la Muntanya…, va entrar a casa …i saludà Elisabet… Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació… l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant…”. Tornarem encara a la Visitació. 

Les tres lectures d’avui, estimats germans, ens han parlat de la vida de l’Església -naixent i actual-, de la pregària de l’Església -naixent i actual-, i de la fe de l’Església -naixent i actual. Tres lectures que ens parlen avui a nosaltres d’una manera especial que les escoltem, les acollim, les fem nostres en aquesta celebració de la festa de la Mare de Déu a Montserrat. En aquest lloc sant, en aquest santuari, en aquest monestir que de tantes maneres des de dins els qui hi viviu, o des de llocs propers o fins i tot llunyans, tots sentim com a casa de la Mare i casa nostra, sempre en la concòrdia i la unanimitat en la pregària, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

Enguany aquesta nostra celebració pren un relleu especial perquè celebrem el setanta-cinquè aniversari de l’Entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu. Alguns dels presents potser us en recordeu personalment d’aquell 27 d’abril del 1947. Alguns dels monjos venerables en edat del nostre monestir hi éreu presents com a escolans. Potser alguns dels fidels també hi fóreu presents. I això, per als qui d’anys no n’hem acumulat encara tants, ens fa sentir membres vius de l’Església i de la gran tradició de Montserrat que aplega monjos, escolans, oblats, pelegrins… Us dic això, perquè celebrar el setanta-cinquè aniversari de l’entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu no ha de ser el celebrar un fet llunyà de fa molts anys. Al contrari, vol dir per a tots i cadascun de nosaltres un fer memòria viva, un celebrar, un viure avui la presència, la intercessió, l’esguard amorós de la Mare que des d’aquest lloc alt, des d’aquesta cambra alta i bella i preciosa, continua esguardant el nostre món, la nostra terra, les nostres famílies, cadascun de nosaltres. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles que fossin, i també amb la plata de tantes llàgrimes i de tantes esperances en un moment, aquell de fa 75 anys, que com el nostre, estava marcat pel sofriment, per la incertesa, per la por, pel desànim. Però també sostinguts -aleshores i ara- per una gran esperança. Perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Quan pugem al cambril de Montserrat, ens hi trobem amb la imatge de la Mare de Déu posada en un tron bell, d’argent, lluminós. Us voldria proposar, ara breument, que mireu, que mirem, el tron. Al centre hi ha la Imatge de la Mare de Déu, una imatge, una icona d’una bellesa corprenedora, serena, amb una mirada que quan véns de lluny i de temps de ser fora de casa et toca profundament aquesta mirada; una imatge, una icona que et fa tornar al verset dels Fets dels apòstols: “…constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”. Per això, pregar als peus de la Mare de Déu al nostre tron de Montserrat i des de Montserrat, és sempre pregar com a Església i per l’Església, en la qual hi ha Pere, Joan, Jaume… amb la Mare de Jesús, i cadascun de nosaltres… Una Església -i no ens ha de fer por de dir-ho- també ella amb un esguard d’una bellesa corprenedora, serena, que ens aplega sempre com a mare, malgrat les nostres negacions, els nostres fugir esporuguits. “…Constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Si continuem mirant el tron, a la icona de la nostra esquerra hi veiem representat el Naixement de la Mare de Déu que com a festa litúrgica celebrem el 8 de setembre, i que és la festa titular de la nostra basílica. Hi veiem Maria, acabada de néixer i també santa Anna estirada al llit del part. El plafó té un text en llatí que traduït al català diu: “Els monjos acomplint els vots piadosos del poble, et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni. Accepta’l amb complaença oh Verge, i intercedeix per nosaltres”. Dues coses voldria subratllar: els monjos es fan seus els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble -que en aquell 1947 acabava de sortir, poble i monjos, d’una maltempsada bèl·lica que va ferir profundament el cor de tots-; i -els monjos- posen la Santa Imatge, podríem dir donen a la Mare de Déu, aquest tron de bellesa com diu el text, forjat amb els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble. Segona cosa d’aquest text: “…et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni…”. No és un text anònim i imprecís, sinó que com els Fets dels apòstols que hem escoltat, també aquí hi veiem noms concrets, dels dos abats Antoni i Aureli que en aquells anys havia guiat l’un i guiava l’altre la nostra comunitat. Amb això vull subratllar que la nostra no és una celebració anònima o desarrelada, sinó que ha de ser i ho és ben fonamentada en la nostra història, la d’aquest nostre monestir -quasi quasi mil·lenari!-, la de tants i tants monjos -i aquì recordo només un nom: el p. Adalbert M. Franquesa que de l’Entronitzaciò en fou l’ànima i el p. Josep Massot que n’ha estat l’historiador i ara ja la veu, la història, a la llum de l’eternitat-, la història del nostre poble, la de tants i tants pelegrins i turistes, homes i dones de bona voluntat, pedres vives de la història d’aquest lloc sant. 

Us parlava d’una Església concreta amb uns noms i uns rostres ben reals. També goso dir el mateix de la nostra comunitat de monjos, arrelats en una història, amb uns noms i uns rostres ben concrets als quals no volem ni renunciar ni oblidar, que “acomplint els vots piadosos del poble, han posat i posen cada dia la Mare de Déu en aquest tron de bellesa”.

El segon plafó, el de la nostra dreta, conté l’escena de la Visitació, l’escena evangèlica que hem escoltat avui a la nostra celebració. Hi veiem Elisabet inclinada davant de la Mare de Déu, ambdues en una abraçada quasi sostenint-se l’una als braços de l’altra. Hi trobem també un altre text en llatí que traduït al català diu: “Beneït el poble que et reconeix per patrona, vestit ja de porpra de tanta sang dels màrtirs, devotíssim lliura els seus dons, amb la benedicció dels seus bisbes, perquè tinguis un tron digne i bell”. L’evangeli de la Visitació continua fent-se present en la vida de cada pelegrí que puja a Montserrat, i la pressa, el córrer de Maria, de què us parlava fa poc, continua en l’encontre de cadascun de nosaltres amb la Mare de Déu que ens presenta, ens dóna el seu Fill, a nosaltres que “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. El tron és bell, perquè reflecteix la bellesa d’un poble, d’una Església vestida i embellida, fa setanta-cinc anys i ara amb la esperança, el sofriment i la pregària d’un poble, amb la benedicció dels bisbes, dels pastors d’aquesta Església, i amb la sang dels màrtirs. Això em fa pensar en els primers segles de l’Església: mai els bisbes sense els màrtirs, mai els màrtirs sense els bisbes.

Quan pujareu al cambril a venerar Santa Maria hi descobrireu un tron bell, un lloc lluminós -la plata resplendeix, les pregàries i les llàgrimes presents en aquest lloc resplendeixen també. Hi trobareu un lloc de serenor, de pregària. Un tron bell, fet, forjat per la generositat i l’amor de tants i tants homes i dones rics o pobres, ferms en la fe o potser també fugint esporuguits en els moments de dificultat. Homes i dones que fa setanta-cinc anys, fa cinquanta anys, avui continuen -continuem- pujant a Montserrat per presentar -per la veu i la pregària dels monjos i dels escolans- els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances que com a Església, com a humanitat tantes vegades provada i ferida, omplen el nostre cor. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles, amb la plata també de tantes llàgrimes i de tantes esperances… Perquè, germans i germanes, -i permeteu-me també un xic de gosadia exegètica com va fer sant’Efrem!-, el tron de la Mare de Déu som també cadascun de nosaltres, ho és el nostre cor fet cristià pel baptisme, i ho és, ho ha de ser el nostre viure fet cristià per l’evangeli. Per això som/esdevenim tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria, amb el seu Fill a la falda, neixi en el cor de cadascun de nosaltres, a través de l’Església que com a mare ens dóna cada dia el Pa de la Paraula de Déu, els Sants dons del Cos i de la Sang del Crist, ens dóna els sagraments i ens dóna els germans. Som tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria ens visiti, corri i ens empenyi per portar-nos al Crist. Som tron de la Mare de Déu tots nosaltres, bisbes, monjos i escolans, pelegrins, homes i dones de bona voluntat quan a Montserrat i des de Montserrat intercedim, fem pregària i ofrena, fem tron de la Mare de Déu la plata de les llàgrimes, dels sofriments i de les esperances del nostre poble, de la nostra Església, de la nostra humanitat provada. Un tron, el del nostre cor cristià que porta forjat com a escrit aquell: “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. A Ell la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amen.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

(..) / Joan 19:25-27

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La Mare de Déu, quan sentia gemegar el seu fill, s’aferrava a la fusta. Certament, en el naixement de Jesús a Betlem, l’infant fou posat en una menjadora i la seva mare, quan el sentia plorar, s’agafava a la fusta i el bressolava per a tranquil·litzar-lo. Igualment, molts anys després, al Calvari, Maria també s’abraçava a la creu quan sentia els crits agònics del seu fill a punt d’expirar l’alè i desitjava estar amb ell en aquells moments transcendentals.

 A la gruta de Betlem, Maria va engendrar un fill. El Fill etern del Pare, que existia des del principi i existirà eternament, es volgué fer un com nosaltres. Aquella que el portà al món, no podia ser altra que la única pura i immaculada. D’aquesta manera, la nit de Nadal, Maria donà al món el seu fill, el Fill de Déu. A la creu, en canvi, quan Jesús veié que estava a punt d’expirar i d’encomanar al Pare el seu darrer alè mortal, va decidir que era el moment apropiat per donar al món una mare, Maria. Aquí les seves paraules, dirigides al deixeble però dirigides també a tota la humanitat: «Aquí tens la teva mare».

A Betlem, Maria tenia cura d’un infant acabat de néixer però que estava marcat ja amb els signes de la passió. Era un infant faixat, com un mort; posat dins d’una menjadora, símbol del sepulcre en el qual seria dipositat després de davallar de la creu. I al rebre la visita dels tres mags, Jesús és obsequiat amb mirra, producte utilitzat per embalsamar. La creu estava plantada ja en el pessebre. En canvi, al Calvari,  Maria contemplava com Jesús era coronat amb la corona d’espines, símbol d’aquella glòria que cantaven els àngels en el seu naixement. I sobre seu hi havia el rètol que el proclamava rei, aquella reialesa que li fou atorgada amb l’or dels mags que li donaren a la gruta de Betlem.

Entre el misteri de l’encarnació, el naixement de Jesús, i el misteri de la Pasqua, el de la mort i resurrecció, hi ha un camí traçat per on transita tota la història de la salvació. Jesús va néixer per a morir en la creu i ressuscitar per nosaltres i per la nostra salvació. I en un moment i en l’altre Maria, la seva mare, hi és present. No n’és només un simple testimoni silenciós, sinó que la seva missió és anar teixint la humanitat de Jesús perquè en ella s’hi manifesti l’esclat gloriós de la seva divinitat. D’aquesta manera, les paraules de Crist dalt de la creu, les seves darreres paraules, troben la seva síntesi perfecta en allò que hem sentit en el llibre de l’Apocalipsi: «Llavors, el qui seia al tron, afirmà: “Jo faré que tot sigui nou”».

Maria és, doncs, aquella que no només ens mostra Crist, sinó que ens mostra qui és Crist: en la seva encarnació es manifestà de manera sublim la seva humanitat, en la seva passió i resurrecció es manifestà de manera excelsa la seva divinitat. El Crist, és doncs, l’autèntic Déu i l’autèntic home. L’únic que ha pogut superar l’abisme que hi havia entre Déu i la humanitat. El Crist és aquell que ens ha fet partícips de la vida divina perquè a través de la nostra pobra humanitat siguem conduïts vers la vida eterna que no té fi. 

Ja hem referit abans que el llibre de l’Apocalipsi ens parlava de «el qui seia al tron»: qui és el qui seu al tron sinó Jesús? I qui és l’autèntic tron sinó Maria? Maria és la Seu de la Saviesa, a la seva falda seu aquell que ja era present en el moment de la creació del món. Enguany es compleixen 75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1947. Fou aquesta una festa en què es van intentar superar les conseqüències dels difícils anys de la Guerra Civil i es va voler caminar decididament cap al futur. El tron construït per a la Mare de Déu no és sinó un homenatge a aquella que constantment ens fa present el seu fill Jesucrist.

Ens apropem a la gran celebració del Mil·lenari de Montserrat, l’any 2025. Recordem la decisió que va prendre l’Abat Oliba de Ripoll d’enviar un grup de monjos a fundar un monestir aquí dalt, en aquesta muntanya. I no el fundaren a qualsevol lloc sinó que ho feren allí on ja des del segle IX hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu. La devoció a la Mare de Déu en aquesta santa muntanya, prové ja dels orígens més pregons de la nostra història. Des de llavors, la Moreneta també ha anat teixint la nostra humanitat per tal que poguéssim arribar a Jesucrist.

«Aquí tens la teva mare». Aquí tenim la nostra mare. Fem-li lloc en la nostra vida i en el nostre cor. Contemplem aquella que fou plena de gràcia i ens mostra el camí de la santedat. Posem-nos davant d’ella, que és Mare de l’Església, i presentem-li les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres angoixes i les nostres tristeses. Igual que tingué cura del seu fill a la gruta de Betlem i al peu de la creu, també tindrà cura de nosaltres en tot moment. 

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2022)

Missa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (26 d’abril de 2022)

Apocalipsi 14:13 / 1 Corintis 15:20-24a.25-28 / Lluc 23:44-46.50.52-53; 24:1-6a 

 

Estimades germanes i germans:

Qui ha nascut que no hagi de morir? La mort és inexorable: és una de les poques seguretats que tenim en la nostra existència. Viure comporta necessàriament morir. Tanmateix, malgrat saber que tard o d’hora haurem d’afrontar aquest moment de la nostra vida, tenim por. Simbòlicament, la basarda del moment era descrita així per l’evangeli que hem llegit avui: «Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat». La por a la mort és tan humana! Ens espanta l’ignot, ens esporugueix no saber què hi ha al darrere de la última cortina. Ens preguntem: La mort és la fi de la nostra existència? O bé hi ha quelcom després de creuar-ne el llindar?

Des del més profund de les entranyes de la humanitat sorgeix un gran anhel de justícia, un anhel que ens fa intuir que les injustícies d’aquest món no poden ser definitives. La vida és tan bonica però, alhora, hi ha tantes coses que no entenem. Constantment fem experiències colpidores que ens fan cridar: per què, Senyor? Hi ha tanta gent que sofreix. Hi ha tants innocents que són víctimes de la maldat. Hi ha tant de dolor immerescut. És llavors que el nostre sentit de la justícia, inscrit en el cor de tots els homes i dones d’aquest món, ens diu que això no pot ser el final. La justícia clama perquè després de la mort pugem trobar la pau.

La fe cristiana fa seu aquest sentiment de justícia i la persona de Jesús ens ensenya que, realment, la mort no és el final. Aquests dies, que estem celebrant la Pasqua, la resurrecció del Senyor, ressonen en totes les esglésies les paraules de la joia eterna: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, aquí: ha ressuscitat». D’aquesta manera, ens mostra que el camí que Jesús va seguir és el camí al qual tots nosaltres estem cridats. Ens diu la carta als Corintis: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Per fi, la mort ha estat vençuda: una nova esperança s’ha obert camí en les nostres vides. La darrera paraula ja no la tenen la foscor, el dolor o la mort, sinó que la darrera paraula la tenen la llum, la joia i la vida.

Aquesta concepció de l’existència que tenim els cristians pot entendre’s d’una manera errònia. Podríem pensar que com que l’important i definitiu és la vida que ens trobarem en el més enllà, la nostra existència terrenal no té cap tipus d’importància. Però res més lluny de la realitat. La nostra fe, efectivament, ens diu que hi ha un més enllà, però també ens diu que només hi ha una manera d’arribar-hi: viure intensament el present, viure amb passió tots i cadascun dels moments de la nostra vida, estimar amb totes les nostres forces la bellesa del nostre món. La fe cristiana és un gran cant a la vida.

El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe. Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.

El 3 de novembre de 1941 va néixer a Palma, ciutat i illes que sempre va portar com a joiells en el seu cor. De gran, estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona, centre del qual també en fou professor. L’any 1962 entra com a monjo al nostre monestir de Montserrat: el 1964 feu la professió simple, el 1969 va fer la professió solemne i el 1971 fou ordenat de prevere. El mateix any, el P. Abat Cassià M. Just el nomenà director de la que seria la nineta dels seu ulls: les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa. Fins al moment de la seva mort en va continuar essent el responsable, gairebé durant  51 anys. El 1995 esdevé també director de la revista Serra d’Or. Dirigí altres revistes i fou un escriptor incansable. Va ser un apassionat i un gran defensor de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Va ser membre de diverses institucions acadèmiques com la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Catalans o la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Tota la seva tasca també va ser reconeguda amb multitud de premis i homenatges: la Creu de Sant Jordi, el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, la Medalla d’Honor i Gratitud de l’Illa de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat honoris causa per la Universitat de València, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats o la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

En el discurs que va fer durant l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va dir que calia viure fortiter in re suaviter in modo (amb conviccions fortes però formes suaus). Ell va viure així. Va viure i va morir així. Perquè marxà discretament, gairebé sense preavís; però amb la convicció que a l’altra banda l’estava esperant aquell qui és l’Amor. Com Crist penjat a la creu va poder dir: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans».

Podem dir que el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.

L’evangelista Marc ens narra que: «Un d’aquells dies, cap al tard, Jesús digué als seus deixebles: “Creuem a l’altra riba”» (Mc 4, 35). La matinada de dissabte a diumenge, el Senyor visità el P. Josep Massot i el convidà a passar a l’altra riba. També tots nosaltres, un dia, al capvespre de la nostra vida, Jesús ens dirà: «Amic, no tinguis por, vine amb mi, creuem a l’altra riba». Quan això passi, no ho dubtem ni un moment, a l’altra riba ens esperen.

 

Abadia de MontserratMissa exequial del P. Josep Massot (26 d’abril de 2022)

Diumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (24 d’abril de 2022)

Fets 5:12-16 / Apocalipsi 1:9-11a.12-13.17-19 / Joan 20:19-31

 

Estimats germans i germanes en la fe:

El matí de diumenge, quan les dones anaren cap al sepulcre amb els olis aromàtics, veieren que la pedra havia estat moguda i que el cos de Jesús no estava allí on l’havien dipositat. Dos àngels se’ls aparegueren i els digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». Amb aquest passatge pasqual, les Sagrades Escriptures ens mostren el gran testimoni de la resurrecció de Jesús: el sepulcre buit. Efectivament, el sepulcre buit ha canviat la història del món. Si aquell matí de diumenge les dones ho haguessin trobat tot tal i com ho van deixar, el destí de la humanitat seria el més trist que mai no ens haguéssim pogut imaginar. Però afortunadament no va ser així: el sepulcre era buit. 

Quan, després de la mort de Jesús, feren rodolar la pedra i segellaren el sepulcre, una gran foscor i un silenci absolut regnaren a l’interior de la tomba. Es complí llavors allò que sentírem durant la lectura de la passió del Diumenge de Rams: «Ara les tenebres tenen el poder». Jesús havia de morir, no de manera fictícia o simbòlica, sinó realment, en tota la seva cruesa. Llavors, per un instant, només per un instant, sentírem quina és la fredor d’una vida sense Déu, una vida sense esperança. El món va experimentar allò que va descriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: «Què ha passat quan hem alliberat la terra del seu sol? No estem caient? No vaguem a través del res infinit? No sentim l’espai buit? No fa més fred? No s’enfosqueix tot cada vegada més?».

Calia que la foscor ofegués la llum, calia que el silenci destruís la paraula. Només així l’esperança podia retornar al món. Què va passar aquella nit? Només ella ho sap. Així ho cantàvem en el pregó pasqual: «¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». El gran misteri va quedar en el secret de l’interior d’aquella tomba. Sí que sabem, però, una cosa: quan tot era caòtic i desolat, i les tenebres cobrien el sepulcre, Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir. I així com al principi dels temps Déu ens havia creat per a la vida en aquest món; dins del sepulcre, Déu ens recrea per a la vida eterna.

Efectivament, ens conta el llibre del Gènesi, que Déu va agafar fang i el va transformar en el primer home, Adam. Ara, dins del sepulcre, Déu pren el cos humà de Jesús i el transforma per a la resurrecció. Crist, el nou Adam, obria així el camí per a tota la humanitat. Des d’aquell moment, tots nosaltres estem cridats a formar part d’aquell cos gloriós de Crist. La nostra pobra existència és cridada ara a compartir la vida eterna i divina de Déu. Quan el cos inert de Jesús entrava pel llindar del sepulcre, Adam i Eva sortien del paradís; quan el cos gloriós de Crist entrava triomfant al paradís, Adam i Eva sortien dels seus sepulcres per a viure eternament.

Els àngels que hi havia a prop de la tomba buida digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». I, al mateix temps, aquells  altres àngels que estaven vora les portes de l’Edèn i veieren com els nostres primers pares en foren expulsats, ara veuen venir cap a ells el Crist triomfant que porta a la mà la creu, que és la única clau que pot obrir de nou les portes del paradís. És aquell Crist de qui ens parlava el llibre de l’Apocalipsi: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme».

Estimats germans i germanes, alegrem-nos, la tomba és buida! El Crist ha ressuscitat! El Senyor ha vençut la seva mort! El Senyor ha vençut la nostra mort! No siguem incrèduls com Tomàs, siguem creients. Confiem en el Senyor!

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (24 d’abril de 2022)

Diumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (17 d’abril de 2022)

(…) / Fets 10:34a.37-43 / Colossencs 3:1-4 / Joan 20:1-9

 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí!  No seríem aquí perquè no celebraríem el dia de Pasqua, ni avui en la joia de la festa de les festes, ni en cada una de les nostres eucaristies. El missatge insistent de les lectures, les pregàries i els cants d’aquesta missa del matí de diumenge de Pasqua no és altre que aquest: Crist ha ressuscitat! I hi afegim el cant de joia més senzill de l’Església: Al·leluia, al·leluia, que no havíem cantat durant tota la quaresma. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, la seva vida s’hauria perdut en l’anonimat del temps, i no seríem aquí perquè segurament no tindríem cap testimoni d’ell, ni de la seva persona, ni del seu missatge alliberador, intel·ligent, profund, coneixedor de la persona fins a les dimensions més profundes, inspirador de tants i tantes que han vingut després d’ell i han enriquit la nostra cultura i la nostra espiritualitat cristianes.

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no formaríem cap comunitat de batejats, perquè el nostre sentit de ser fills d’un mateix Pare Déu i de ser germans i germanes els uns dels altres, no trobaria el seu fonament en Jesús de Natzaret, i com la història ens demostra, només Déu és capaç d’aplegar la humanitat en una família realment global i permanent en el temps. Però com sabem bé, Pasqua no és una  celebració tancada dels deixebles amb ells mateixos, contents de retrobar aquella intimitat d’amics i companys que havien tingut en la vida de Jesús, sinó que va ser un impuls cap endavant i cap enfora. I en aquest impuls cap enfora tenim la joia d’acollir nous batejats com hem fet aquesta nit, i d’acollir també a la plena comunió de l’eucaristia a vosaltres, els escolans Francesc, Josep i els dos Guillems, i també l’Isona, la Berta i la Teresa que avui fareu la primera comunió. Aquesta comunitat de monjos, escolans i pelegrins,  que celebra l’eucaristia aquí a Montserrat, amb vosaltres cada diumenge, us acull amb joia a la taula del Senyor en nom de tota l’Església. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no seríem aquí perquè no confiaríem que el seu amor és capaç de fer-nos millors, i això també us ho dic a vosaltres que feu la primera comunió. En el cant d’entrada dèiem he ressuscitat, m’he retrobat amb vos, i els escolans ho tornareu a cantar a l’ofertori en llatí. Resurrexi et adhuc tecum sum . Amb la resurrecció Jesús va poder trobar-se amb Déu i com que nosaltres sempre anem darrere d’allò que ell fa, de les possibilitats que ens obre, tots ens podem trobar amb Déu en Jesucrist ressuscitat. I la millor forma de fer-ho és la de participar en la comunió del pa i el vi, que és el seu sagrament, la manera que Ell mateix ens va deixar per romandre entre nosaltres sempre. Aquesta trobada freqüent pot i ha de tenir conseqüències: us hauria d’ajudar a vosaltres i a tots a superar els nostres defectes, a estimar més i millor, a no tenir vergonya de ser cristians, Jesucrist va ser capaç de tornar en fidelitat la negació de Pere. Com a cristians som cridat a viure la mateixa conversió de Pere, que és una conversió pasqual. 

La conversió pasqual es fa concreta en algun gest a favor dels altres. Tal com vam fer el dijous sant, us proposem que participeu en la col·lecta que farem a favor de Caritas. Ells coneixen les necessitats de la nostra societat i han tingut també un paper actiu, a través de Caritas internacional, en l’ajuda a refugiats de la guerra  i d’altres llocs. Ens parlaven fa poc, per exemple, de la tasca increïble que Caritas de Polònia ha fet a la frontera amb Ucraïna. 

Si Jesucrist no hagués ressuscitat, no sé on seríem. Alguns sabeu que m’agrada fer comparacions amb la informàtica. Un biblista molt conegut va escriure que Déu es va adonar que la seva Creació i la seva història eren com un programa informàtic que fallava i amb Jesucrist el va tornar a instal·lar o almenys a executar. To run the program again diu ell en anglès. Us imagineu un programa o una aplicació que no es pot actualitzar ni executar? Segurament va funcionant cada cop pitjor fins que ja ni s’obre, i si és un software important, fa que col·lapsi fins i tot l’ordinador. El dimecres de cendres us deia que la Quaresma era com un antivirus que evita que els programes s’espatllin, avui és millor, avui tot es nou, perquè des de la resurrecció de Jesús el programa funciona, perquè sempre està actualitzat. La resurrecció celebrada en cada eucaristia és aquesta actualització constant del programa, i que el programa funcioni vol dir que els objectius de la seva creació s’han confirmat en la redempció que Jesucrist ha portat al món i tot ens condueix a la seva voluntat de salvar-nos, de ser feliços, de ser capaços d’estimar sempre més i millor. I si quelcom no funciona, serà culpa nostra, que no coneixem prou bé el programa, i no culpa d’ell, tal com tenim costum de pensar sovint .   

Si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí, perquè som fills i filles de la resurrecció del Senyor. En el monestir he sentit a vegades l’expressió molt bonica: som fills de la resurrecció! S’utilitza quan cal continuar endavant alguna activitat o fins i tot una celebració i hi ha hagut algun esdeveniment trist. Amb molta senzillesa, ens transmet la nostra visió de la vida i de la mort, profundament impregnada de l’esperança pasqual d’una vida eterna, plena, en la comunió del Crist Ressuscitat però perfectament conscient que la vida es viu aquí en el dia a dia. 

En aquest matí radiant de diumenge, posem les nostres vides sota la llum del ressuscitat que ens il·lumina, la flama una mica feble d’aquest ciri que crema des d’ahir, ha resistit i ha il·luminat la fosca de tota la nit. Amb ell podem dir, hem ressuscitat i ens hem retrobat amb ell per sempre. 

Celebrem la Pasqua vivint amb sinceritat i veritat, Al·leluia, al·leluia!

Abadia de MontserratDiumenge de Pasqua (17 d’abril de 2022)

Vetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (16 d’abril de 2022)

(…) / Romans 6: 3-11 / Lluc 24:1-12

 

Algunes vegades, estimades germanes i germans, quan has de fer una homilia, costa trobar temes o que  la litúrgia que correspon comentar, t’inspiri alguna paraula. Aquesta nit és tot el contrari: la riquesa de signes i de textos amb la que celebrem aquesta vetlla Pasqual, fan més aviat que personalment oscil·li entre el dubte d’explicar tant com sigui possible o de dir-me: puc realment afegir alguna cosa a tot això que la mateixa celebració ja explica extensament tan admirablement, tan insuperablement? 

Una cosa sorprenent d’aquesta nit és que l’omplim de significat per a explicar la resurrecció de Jesucrist, que es va esdevenir de fet en el silenci, en la soledat, gairebé diria jo en aquell anonimat que el Pregó Pasqual expressa tan bé quan canta: Oh nit benaurada, només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts. Aquell quedar-se esperant a la porta del sepulcre, el silenci del divendres sant, el silenci encara més profund del dissabte s’endinsa en la nit de Pasqua fins que, com una explosió, amb el foc, el ciri pasqual i la llum que no minva quan la repartim, sinó que es multiplica, confessem que sí, que en el cor d’aquesta nit Santa, Jesús, crucificat, mort i enterrat, ha tornat a la vida. 

Gairebé entrem en un cert vertigen si ens aturem a pensar com un fet concret d’una nit de la història ha tingut tantes conseqüències: la més senzilla de les quals és que: si Jesucrist no hagués ressuscitat no seríem aquí. I tot el que celebrem no és res més que la vida vencent la mort. Alguns dels germans dels escolans i altres infants ho heu treballat avui quan heu observat que un gla, el fruit de l’alzina que semblava mort, era capaç de tenir vida i de convertir-se en un arbre petit. I després d’aquí una estona, portareu a l’altar aquests petits testos plantats amb una esperança i us els tornareu a emportar com a record que aquesta nit, és una nit per a la vida. De fet, aquest és un experiment que recordo que els escolans sempre fèieu a quart i veies els testos amb les plantes per terra a la vostra aula. Jesucrist és com el gra, com el gla enterrat que torna a la vida, que ressuscita en una planta nova. 

Totes les lectures d’avui ens parlen d’aquesta vida, ens en parlen de moltes maneres amb moltes paraules i històries diferents: la creació de la naturalesa amb tots els seus elements, la llibertat, la fe, però en el fons el missatge és sempre el mateix: Déu opta decididament per la vida. Per això no podia deixar Jesucrist en la mort. I Ell ha volgut compartir la seva vida de ressuscitat amb nosaltres, la seva és també la nostra vida, ja que com ens ha dit Sant Pau – i tornem a les plantes-; si nosaltres hem estat plantats vora d’ell per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció.  

M’adreço especialment a vosaltres que avui us bategeu, confirmeu i feu la primera comunió, i als qui només us bategeu, representats pels vostres pares i padrins, és a dir als escolans Pere i Tomàs, i als infants: Maria i als germans Caterina, Elisabet i Isaac i també a en David que fa la primera comunió. La vida de la qual estem parlant ara i aquí no és només llevar-nos, menjar i dormir. Nosaltres creiem que tots, els homes, les dones i també vosaltres sigueu nois una mica més grans o infants teniu la possibilitat d’una vida de l’esperit, d’una vida interior, totalment important i essencial per a la persona humana. Una vida que volem infondre, estimular i fer créixer en tots vosaltres amb els sagraments, que per això mateix en diem de la iniciació. Per això és tan bonic que en aquesta nit que celebrem la vida, puguem comunicar com a poble de Déu i comunitat cristiana aquesta vida a tots vosaltres i puguem fer real aquella altra frase del pregó pasqual: nit en què l’home retroba Déu. Això és el que confessem: que l’home retroba Déu en Jesús i que res hauria de ser com abans. El trobem en el baptisme, intensifiquem encara més aquest trobament amb la confirmació perquè rebem el seu esperit i tenim la comunió per a poder rebre’l en cada eucaristia. 

Ara us explicaré una anècdota especialment per a vosaltres Tomàs i Pere, relacionada amb aquests sagraments que rebeu aquesta nit, especialment amb la confirmació, i que té a veure amb un bon amic meu i de moltíssima gent, el bisbe Antoni Vadell, que potser recordareu (sobretot els escolans més grans) perquè alguna vegada havia estat a l’Escolania i havia presidit una missa conventual a principi de curs, i que va morir molt jove als 49 anys fa dos mesos. Els teòlegs, que ens dediquem a estudiar totes aquestes coses relacionades amb la fe i les celebracions, discutim si és millor confirmar-se a la vostra edat, als nou anys o deu anys, especialment si coincideix amb el baptisme o fer-ho de més grans. Quan amb el Pare Efrem parlàvem de tot això, a principis de desembre, vaig trucar al bisbe Toni, que era bastant especialista en això i li vaig preguntar: Què et sembla? Confirmem o no confirmem els escolans de quart que s’han de batejar? I ell em va dir sí. Perquè a l’Escolania tindran la possibilitat de viure a fons una vida cristiana i està molt bé que la visquin amb la confirmació feta. Va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. I per tant us deixo aquesta reflexió a vosaltres dos, a tots els escolans i a tothom, perquè tots recordarem avui el nostre baptisme, la nostra confirmació i participarem de l’eucaristia: els sagraments són la possibilitat de viure a fons la vida cristiana.  Tots ho podeu fer o intentar que els vostres fills la visquin en la mesura de les seves possibilitats. I és que Crist no ens treu res de la vida, només ens la dona i ens la fa més feliç.

Aquest dies he parlat de la identitat de Jesús de Natzaret en cada homilia. La nit de Pasqua uneix tres moments que ens ajuden a comprendre’l millor: 

  • la seva vida amb l’entusiasme pel seu missatge i per la seva persona, que els testimonis que van conviure amb ell ens han deixat en els evangelis; 
  • la seva passió i la seva mort, solidària amb tants sofriments humans i davant de la qual i dels quals, molt sovint allò més adient és el silenci i la pregària
  • i finalment la seva resurrecció, que es manifestà com experiència als seus deixebles, començant per les dones que anaren al sepulcre i reberen aquell missatge sorprenent: Perquè busqueu entre els morts al qui es viu. No hi és aquí. Ha ressuscitat. Déu se serveix de la humanitat de Jesús de Natzaret per a ser present en el món, i  Jesús de Natzaret se serveix de la humanitat de tots els homes i dones per a comunicar-se en la seva vida, en la seva mort i en la seva vida de ressuscitat. Des d’aquella nit de Pasqua, en el testimoniatge que proclama la senzilla frase: El Senyor ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat, transmès de generació en generació de cristians, no hem deixat de creure en ell, el vivent, el Senyor de la vida: 

l’estel del matí, aquell estel, vull dir que mai no es pon, Crist que tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós a les dones i als homes com el sol en dia serè. Ell que viu i regna pels segles. Amén. 

 

Abadia de MontserratVetlla Pasqual (16 d’abril de 2022)

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’abril de 2022)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

Espero i desitjo estimats germans i germanes que tots trobem en la nostra agenda i en el nostre cor, una mica del silenci necessari per a deixar que totes aquestes paraules que hem escoltat ressonin, arrelin i donin fruit en els nostres cors. Són paraules que ens reclamen aquest espai interior, tanta és la seva profunditat i la seva força. 

Les lectures que hem llegit confirmen una idea que he volgut fer present  aquests dies: la de la veritable identitat de Jesús. Res, ni tan sols la mort amb creu, reservada als delinqüents no  amaga qui és ell. D’una manera especial, en la lectura de la Passió segons Sant Joan que llegim el divendres sant, se’ns mostra més clarament que Jesús de Natzaret clavat a la creu és més que un home crucificat, tot i que mai deixa de ser també un home crucificat.

D’una banda, cap sofriment, cap insult, res no li és estalviat i mor. Però, per una altra banda, Jesucrist domina la situació: fixeu-vos sinó amb la força que en el moment que el detenen tenen les seves paraules: jo soc  que fan que tothom caigui per terra; fins i tot domina la situació des de la Creu: amb la capacitat d’encomanar mútuament quan ja ha estat crucificat la seva mare a sant Joan, i finalment la serenitat de la seva mort, sense crits, sense queixes, només amb un “tot s’ha acomplert”, que ens avança que no estem davant del final.   

Havien crucificat Jesús de Natzaret, el Rei dels Jueus, que s’havia presentat com un rei i messies diferent. Potser per això, si ahir us parlava d’un amor que ens uneix en el record, la vida i l’esperança; avui contemplem un amor que resisteix, que ho resisteix tot. L’amor de Déu es fa resistència en Jesús crucificat, demostrant-nos la capacitat d’anar fins al final, fins al sacrifici de la pròpia vida en la coherència d’una missió que en Ell uneix l’exemple com a persona i el seu missatge com a Evangeli. 

Per això resisteix l’Evangeli durant els segles perquè ve del qui ha aguantat en l’amor els escarnis, els ultratges i  tot el mal que li ha vingut a sobre, quan ell només pretenia donar-nos els instruments, les idees i les claus per a poder vèncer personalment i tots junts aquest mal, tan palpable en el nostre món, que ho hem de reconèixer, a vegades se’ns presenta tan o més resistent que l’amor de Déu. I si és veritat que el mal a vegades se’ns presenta més resistent que l’amor de Déu, no ho és. 

I la prova més clara d’això és la capacitat dels deixebles de Jesús per a arribar encara avui a fer el camí de la creu, demostrant que Ell ens fa participar de la seva resistència al mal quan també nosaltres fonamentem la nostra vida en el seu evangeli. 

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada en una pregària que recordava els màrtirs del nostre temps: eren homes i dones concrets, joves, grans, amb nom i cognoms, de tot el món, que havien mort en situacions diverses, molts d’ells eren morts els any 2021 i fins aquest mateix 2022. Alguns havien senzillament seguit la seva vocació fins al final, atenent malalts de Covid i infectant-se, altres havien patit directament l’odi religiós fins a la mort contra els cristians per part d’alguns fanàtics que mai poden ser representatius de cap religió o idea. Compartien tots el fet de ser cristians. Us puc assegurar que la reflexió que em vaig fer fou la de l’actualitat de la creu de Jesús en el món i de la validesa del seu missatge que encara avui mereix tenir tants testimonis, que genera una força tan gran d’adhesió a l’amor, tan gran, que la fa precisament resistent. I em va fer pensar si  totes les modes que el món ens presenta i ens proposa tenen algun crucificat que les validi, tal com nosaltres tenim Jesús de Natzaret.

Potser aquest reflexió portarà algú de vosaltres a pensar que això que ens explica el P. Abat és només pels herois, per les situacions extremes i que ja veurem què fem si ens arriben. Però no. Una dona coneguda i propera em va comentar fa anys que no entenia la creu de Jesús. Es tractava d’algú profundament cristià, que havia viscut ajudant sempre, coherentment amb la seva fe, anant força més enllà d’allò justet per a quedar bé. Patint a vegades per a viure d’aquesta manera. I vaig pensar: tu no entens la creu si la vius cada dia? 

Busquem de viure l’Evangeli i la creu ja la trobarem. I quan la trobem, que ens guiï l’amor resistent de Jesucrist i el seu exemple, ja que així i no d’una altra manera més espectacular, més directa o més ràpida va voler salvar Déu el món, servint-se de la seva humanitat encarnada i acceptant-ne tots els seus límits. 

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (14 d’abril de 2022)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu

M’agradaria, estimats germans i germanes, convidar-vos a viure aquest dijous Sant, aquest inici del Tríduum Pasqual en l’esperit d’aquesta frase, tan senzilla, tan antiga, tan profunda: on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu, que cantarem d’aquí una estona, al moment de l’ofertori. 

La identificació de Déu amb l’amor no la va formular el suposat autor d’aquest himne Paulí d’Aquileia a finals del segle vuitè, sinó que, com tots sabem, és pròpia del Nou Testament, i transmesa literalment en la Primera carta de Sant Joan que ens diu amb tota simplicitat i claredat: El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8). La litúrgia d’aquest dijous sant ens ajuda a recordar que Déu és amor, a viure l’amor de Déu i a esperar en l’amor de Déu.

Recordem que Déu és amor perquè la nostra història està plena de signes d’aquest amor, i aquesta memòria s’anirà fent present en totes les celebracions d’aquest tríduum pasqual. Recordem sobretot que Déu és amor perquè fem memòria de Jesucrist en la institució de l’eucaristia, en la crida que Déu ens ha fet a alguns d’entre tots els germans a servir-lo com a preveres i diaques i en la vocació cristiana universal a la caritat fraterna. Us ho dic amb tota la intenció: en cada una d’aquestes memòries, a qui realment recordem és a Jesucrist. Pervertiríem el sentit si penséssim que avui ens fem un homenatge per ser preveres o diaques, o per celebrar molt bé l’eucaristia o ni tan sols perquè tenim molta caritat i ajudem molt als altres. Jesús ens ensenya que imitar-lo és servir, és estimar, és ajudar en tot allò que faci falta. Si ell, amb plena consciència de qui era: sabia que de Déu venia i a Déu tornava, va voler fer de criat, rentant els peus; ¿què no hauríem d’estar disposats a fer nosaltres? Jesucrist ens va dir que en això consistia l’amor. Estaria bé que mai no ho oblidéssim. Que recordéssim que en cada eucaristia ho fem present, que els preveres i diaques som sobretot signes d’això. D’aquell estimar i servir en tot que va guiar la vida del pelegrí més il·lustre del nostre santuari, Sant Ignasi de Loiola, del pas del qual per Montserrat commemorem enguany el cinquè centenari. 

I el record ens ajuda a viure l’amor de Déu en el present. Cada eucaristia que celebrem hauria de ser font d’amor concret i de caritat. Sabem que no sempre hi arribem, que no sempre estem a l’alçada, que sovint la celebració ens deixa igual, freds i que som capaços de caure en certs egoismes i petiteses humanes, fins i tot durant i després d’anar a missa, però no hauríem de resignar-nos-hi. Concretament aquest dijous Sant, en recordar el gest humil de Jesús rentant els peus, voldria pregar al Senyor que no ens quedéssim només en el gest, sinó que aquest sigui també una pregària que ens mostri camins de servir millor. Camins de veure més clarament on fem més falta: nosaltres com a monjos, vosaltres, tothom. En les estrofes del cant on hi ha veritable amor, diem:

Formant unitat ens reuneix l’amor de Crist

El veritable amor es fa concret quan la nostra celebració s’obre a les necessitats dels més pobres. La litúrgia cristiana sempre ha tingut present aquesta solidaritat quan recordava la donació de Jesucrist en el pa i en el vi de l’eucaristia. Les necessitats del món són immenses. Les desigualtats entre mons també. Potser no podem aportar gaire però ens cal obrir el nostre amor a aquesta solidaritat. Avui us proposem fer una col·lecta a favor de caritas. La pandèmia, els efectes econòmics ja presents i els que algunes organitzacions ja anuncien que vindran fruit de la guerra d’Ucraïna, deixen un rastre de necessitats incomptables. Caritas és el nom llatí d’aquest amor que estic comentant: Ubi caritas vera, Deus ibi est, caritas vera, veritable amor. El braç de l’Església que es preocupa dels altres porta el nom de l’amor. Si fem present l’amor, ajudem també aquest braç que vol arribar als qui pateixen més la manca de recursos econòmics. 

I tot això ens ho hauríem d’aplicar més que ningú els diaques i els preveres. Siguem conscients a qui pretenem representar en la vocació i la gràcia rebuda de Déu. No és poca cosa rememorar aquest dijous sant en cada eucaristia. Fins on ens hauria de portar en la nostra vida de donació i servei? Que ens pugui servir de guia la frase que també és una estrofa del cant:  

Temem i estimem el Déu vivent i amb cor sincer, també nosaltres estimem-nos.

Esperar en l’amor de Déu és el tercer moviment per estimar. La memòria i la voluntat present i actual d’estimar, ens projecten més enllà. Ho tenia clar Jesús segons l’evangeli de Sant Joan que hem llegit: Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al pare i per això deixà un manament nou que mira al futur, que mira a l’Església, la comunitat dels seus fills i filles que creiem en un Déu i un Senyor que ens espera al final de la història, de la personal i de la col·lectiva i que ens demana que celebrem aquesta eucaristia fins que ell torni. Però mentre esperem que torni, tenim el dret i el deure d’esperar un món millor, un món en el qual com també cantarem encara: Cessin les lluites malignes, cessin  les discòrdies. 

Pugui l’Església edificada en l’amor veritable, on Déu hi és, esdevenir signe d’esperança d’un acompliment definitiu, però també d’un Regne entre nosaltres on la guerra, la mort absurda dels innocents, els exilis, les condicions de vida infrahumanes per tants homes i dones a Ucraïna però també en tants barris i ciutats de casa nostra i de tants altres llocs del món. Hem d’apreciar la resposta solidària de tantes persones davant la darrera crisi com un signe de confiança i d’esperança que som capaços de construir un món diferent. Tant de bo que l’Església pogués situar-se al costat de tots aquests homes i dones de bona voluntat. Així ho va intuir Sant Joan XXIII quan va adreçar la seva darrera encíclica Pacem in Terris, més enllà dels límits de la comunitat catòlica i cristiana, amb una amplitud que era una intuïció profètica i vàlida per un món en el qual hem d’estimar més enllà d’identificacions religioses.    

Recordar, viure i esperar. Tres verbs i tres actituds que uneixen passat, present i futur per a fer present que On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. Que aquesta eucaristia ens obri a la joia immensa, a la joia pura del qui juntament amb els sants, veuen la faç gloriosa de Crist. 

Abadia de MontserratDijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (14 d’abril de 2022)