Vetlla Pasqual (11 abril 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat

Romans 6:3-11 – Mateu 28:1-10

Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit. Aquest anunci, que omple de joia aquesta nit, va canviar els curs de la història humana. La visió serena dels cristians, el seu dolor contingut, les seves paraules d’esperança, la seva solidaritat concreta i de vegades arriscada davant la tragèdia d’aquests dies, brollen d’aquest anunci: Jesucrist, el crucificat, ha ressuscitat. Viu com a vencedor del mal i de la mort. Amb la seva creu, germans i germanes estimats, ens ha obtingut el perdó i ens ha alliberat de tota mena d’esclavatge, també d’estar destinats a la mort per sempre. El sofriment i la mort són inherents a la persona humana, perquè tal com ens recorda el covid-19, aquí a la terra no hi ha la plenitud. Però, el dolor i la mort, no tenen l’última paraula. L’última paraula la té Jesucrist amb la seva victòria radical. No és una victòria només del passat. És una victòria per sempre, i, per tant, també d’avui. Per això, el cant de l’anunci pasqual podia dir, “aquesta nit santa i poderosa […] torna l’alegria als entristits”.

Vivim una experiència forta de mort i de sofriment, ens trobem en una crisi sanitària que ha provocat una crisis laboral i econòmica. Però la victòria de Jesucrist és més forta, té una dimensió que va més enllà dels límits d’aquest món. I ens fa una crida apressant a la solidaritat, perquè amb l’aportació abnegada de tots puguem superar la situació i retrobar una societat més solidària, més atenta als febles i als descartats; una societat que valori una economia de comunió i respecti la dignitat de tothom. Si som capaços d’aprendre la lliçó d’aquests dies, podrem endegar les coses d’una altra manera més positiva per a tothom i, retrobar així, la joia del compartir.

Jesús, el crucificat, no hi és aquí al sepulcre. Ha ressuscitat tal com havia predit. Aquest anunci de l’àngel a les dones, a més de fer-los conèixer que Jesús, el Senyor, viu, els confia la missió d’anunciar la Bona Notícia als apòstols i de dir-los que vagin a Galilea. Tot seguit és Jesús mateix que se’ls manifesta per confirmar-les en la seva joia i en la seva missió. I els torna a repetir que diguin als deixebles que vagin a Galilea i que allà el veuran. És interessant de notar que Jesús qualifica els deixebles

de germans seus, per indicar la relació nova i íntima que s’estableix entre ell i els qui creuen en ell. Junts formen –formen!- una nova família.

La crida a anar a Galilea per retrobar-se amb Jesús, no és sols per a un encontre puntual, sinó que té una significació profunda. La regió de Galilea era el lloc dels inicis, el lloc on Jesús vivia, el de la primera predicació de Jesús, de la crida dels primers dei

xebles, del sermó programàtic dalt la muntanya, dels episodis en el llac entranyable de Gennesaret, etc. Però Galilea era, també, una cruïlla de camins; els habitants estaven en contacte amb gent d’altres pobles pagans que hi vivien. Ja en el llibre del profeta Isaïes, en un text citat per l’evangelista sant Mateu, es parla de Galilea de les nacions (cf. Is 8, 23; Mt 4, 15). La crida a anar a Galilea va més enllà del moment de la resurrecció del Senyor. L’anunci del ressuscitat i la invitació a anar a Galilea són també per avui.

Això significa tres coses. La primera, refermar la nostra fe en el Crist ressuscitat, que viu enmig nostre donant vigor i sentit a la nostra existència; en aquesta nit santa hauríem de recordar el moment que ens vam sentir atrets per Jesucrist, el moment de la nostra opció decidia per ell i renovar-la quan d’aquí una mica renovarem les promeses del baptisme. La segona cosa que significa la invitació a anar a Galilea és que hem de ser testimonis, amb les obres i amb les paraules de la vida nova que Jesucrist ens infon i del seu missatge joiós. I la tercera cosa que significa aquesta invitació és que siguem “Església en sortida” tal com demana insistentment el Papa Francesc i, per tant, que anem a les “galilees” d’avui i allà hi trobarem també el Crist present en el germà. És a dir, que hem d’anar a les perifèries de la humanitat, als llocs de la solitud, de la tristesa i del sofriment, de la marginació i la pobresa. Llocs que aquestes setmanes han augmentat exponencialment tant entorn nostre com arreu del planeta. Anar-hi per portar-hi esperança, consol, ajuda, companyia, per portar-hi la joia que ens ve de Jesucrist ressuscitat. Potser la majoria de nosaltres, a causa del confinament, no hi podrem anar ara presencialment, però podem oferir la nostra paraula de confort a través del telèfon o d’altres elements informàtics.

Jesús, el crucificat, no hi és aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit. No és al sepulcre, entre els morts. Sinó que viu i fa camí amb nosaltres, com va fer amb els deixebles d’Emaús el vespre de Pasqua. Un

moment fort d’aquest camí amb nosaltres, és la celebració de l’Eucaristia, el sagrament pasqual per excel·lència perquè és presència del Senyor ressuscitat enmig del seu poble. En aquesta vetlla pasqual, tots els qui us uniu a la nostra celebració de lluny estant malauradament no podreu rebre el sagrament eucarístic, però el Senyor ressuscitat també és amb vosaltres i us podeu unir a ell amb un acte de fe i d’amor. Per part nostra, germans i germanes, ens sentim molt units a vosaltres i us desitgem que ben aviat pugueu tornar a rebre aquest nodriment sagramental de vida eterna.

 

Anton GordilloVetlla Pasqual (11 abril 2020)