Diumenge de Rams (5 abril 2020)

Homilia del Diumenge de Rams predicada pel P. Abat Josep M. Soler a la Basílica de Montserrat el 5 d’abril de 2020

Isaïes 50:4-7  –  Filipencs 2:6-11  –  Mateu  26:14-27.66

 

Germans i germanes estimats: els pocs que sou en aquesta basílica de la Mare de Déu i els milers que ens seguiu per mitjà de la ràdio i de la televisió:

L’esperit està decidit a tot, però l’home és feble, hem sentit que deia Jesús a Pere a l’hort de Guet-Semaní. En altres paraules: l’esperit de l’ésser humà és prompte, però la carn és feble. L’esperit aquí vol dir la dimensió espiritual que Déu ha donat a l’ésser humà i que l’orienta vers el bé. I la carn és la condició terrenal i fràgil de l’ésser humà, sotmesa al poder del mal i del pecat. Tots ens trobem esqueixats entre aquests dos elements, entre l’esperit i la carn.

Jesús ha experimentat, també, aquesta fragilitat. S’ha endinsat fins al fons de la condició humana i ha viscut la feblesa i l’angoixa, tal com hem sentit en el relat de la passió. Al moment d’afrontar la passió diu: sento una tristor a l’ànima com per a morir-me i prega tot trist i abatut. I dalt la creu crida amb tota la força: “Eli, Eli, ¿lema sabactani?, Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Amb la seva creu ha baixat a les profunditats de l’infern humà, per alliberar-nos, per salvar-nos.

Vivim un temps de perplexitat, de fragilitat, d’indefensió, de por, d’angoixa, davant la pandèmia del Covid-19. Potser havíem oblidat que son vulnerables, tot i que la vulnerabilitat és inherent a l’ésser humà, com ho són el dolor i la mort. O si més no, havíem procurat no pensar en la vulnerabilitat ni en la mort, buscant les distraccions i les evasions que ens oferia la societat del benestar. Pensàvem que el model de vida que ens proposaven ens portaria a la felicitat. I, en canvi…

Aquests dies, hi ha hagut i hi ha tant de sofriment, en els malalts i en els seus familiars, en el personal sanitari. Hi ha hagut i hi ha persones que han mort, i moren, soles a les UCIS dels hospitals, o als llits dels geriàtrics, sense poder tenir el caliu de cap persona estimada, mentre els seus familiars estaven confinats a casa amb l’angoixa de no poder assistir els moribunds ni poder-los acomiadar.

Davant d’aquesta situació, hi ha qui s’ha preguntat: té sentit l’existència? Jesús amb la seva passió i la seva creu ens ensenya que sí, perquè el terme no és el sofriment i la mort, sinó la vida, la vida per sempre de la qual ell ens ha obert les portes amb la seva passió i la seva creu.

I, també, una vegada més, molts han pogut pensar a propòsit de l’epidèmia: on és Déu? I la resposta és la mateixa des del primer divendres sant: Déu en Jesucrist ha assumit tot el sofriment físic i psíquic de la humanitat, també el que estem vivint amb la pandèmia. La seva passió i les seves nafres de crucificat ens obren un horitzó nou; el sofriment i la mort no són la darrera paraula. Jesús amb la seva creu obre un camí de vida que eixuga totes les llàgrimes dels ulls perquè el sofriment i la mort deixaran d’existir (cf. Ap 21, 4). A la llum de la passió, veiem que Déu és present en les víctimes de la malaltia, en els malalts i en els qui pateixen per la situació de les persones estimades. Déu, donant-los vigor, és al costat dels metges i dels sanitaris, de tots els qui preguen i treballen per ajudar els altres. És al costat dels qui, arriscant la pròpia salut, viuen amb solidaritat aquesta etapa difícil. És al costat de tanta gent que pateix per tantes situacions. Amb la seva creu fa un judici contra els qui no estimen els qui sofreixen i els que busquen d’aprofitar-se d’aquestes situacions per obtenir guanys.

Jesús, amb les seves nafres glorioses, obre un horitzó de vida més enllà de la mort, de sentit de l’existència humana malgrat el mal. Això ens infon esperança i ens demana de ser-ne testimonis. Només des de Jesús crucificat es pot intuir quelcom dels misteri del sofriment, amb tota la seva gravetat i amb tota la seva densitat salvadora. Jesús viu la solidaritat amb el dolor humà i amb la mort de cada persona. Una solidaritat per alliberar. Els cristians també l’hem de viure, aquesta solidaritat, a favor dels nostres contemporanis. Ara particularment, envers els afectats per

l’epidèmia i els seus familiars, envers les persones que els atenen i les que fan funcionar els serveis essencials, i també envers altres col·lectius que pateixen: els qui són a la presó amb el risc de contagi que hi ha, tal com ha advertit el Papa i la comissió per als drets humans de l’ONU; els qui s’han quedat sense feina i no tenen diners suficients per subsistir ells i les seves famílies, els qui es troben en els camps de refugiats sense cap esperança i són exposats al contagi, etc.

L’esperit està decidit a tot, però l’home és feble. Febles com som, petits com ens sentim davant d’un virus microscòpic que ens assetja, ens disposem a celebrar l’eucaristia i a rebre’n el fruit. La comunitat de monjos participant del sagrament i els qui, a causa de la situació de confinament no podeu rebre’l, fent la comunió espiritual.

Aquests dies, com a comunitat, us portem tots al cor, amb la nostra pregària ens sentim solidaris amb vosaltres i units espiritualment a tots. Preguem pel final de l’epidèmia, per l’alleujament dels malalts, pel reconfort dels qui en tenen cura, pel repòs etern dels difunts i pel consol dels qui els ploren. I mentre arriba el dia que tots podrem participar del sagrament eucarístic, continuem units entorn de Jesucrist ressuscitat en l’amor fratern i en l’esperança.