Discurs Josep M. Carbonell Homenatge pòstum a Lluís Duch

Homenatge pòstum a Lluís Duch i presentació del número 263 de Qüestions de Vida Cristiana

Palau de la Generalitat, 6 de juny de 2019

 

Molt honorable President, Reverendíssim P. Abat, Autoritats, membres del Patronat de la Fundació, senyores i senyors,

En primer lloc voldria agrair al President Torra l’acolliment al Palau de la Generalitat i l’organització d’aquest acte d’homenatge pòstum al P. Duch, que acompanyem de la presentació del darrer monogràfic de la revista Qüestions de Vida Cristiana, on hem volgut plasmar una petita mostra de l’extensa obra del P. Duch a aquesta revista montserratina i que els darrers anys editem conjuntament l’Abadia de Montserrat i la nostra Fundació. Moltes gràcies.

No hi ha cap dubte que Lluís Duch és un dels testimonis cristians més significatiu i agosarat dels darrers anys al nostre país. Lluís Duch fou un mestre de les ciències de l’esperit i per la seva formació en antropologia, filosofia, teologia, fenomenologia cal emmarcar la seva obra en una gran filosofia de la cultura.

Com bé remarca el Dr. Bosch-Veciana, al seu article en aquest volum de Qüestions, Lluís Duch fou per damunt de tot, monjo. La seva contribució intel·lectual és una més de les moltes que el monestir de Montserrat ha donat al país, convertint-lo, com no podia ser d’altra manera, en un santuari de pregària i pensament. Un espai on el diàleg fe i cultura pren totes les dimensions essencials i on es produeixen pensadors de la vàlua del que ara és el ja enyorat P. Duch.

Estem parlant, doncs, d’un dels pensadors catòlics més significatius del diàleg fe i cultura, de la voluntat constant i esperançada de la possibilitat d’un diàleg sincer i creïble entre el pensament cristià i tot el món cultural de la contemporaneïtat. Sí algú ha representat aquest diàleg és el P. Duch.

Ho demostrà amb la seva significativa presència en institucions civils, començant per la seva trajectòria com a professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, però també per la seva dedicació al Consell Assessor per la Diversitat Religiosa de la Generalitat i la multitud de conferències que va donar en grans institucions de l’esfera civil.

La seva participació a l’Aula Joan Maragall l’any 2007, que va resultar en la publicació del llibre La crisi de la transmissió de la fe, també n’és un clar exemple. Des de fa molt anys, a la Fundació Joan Maragall hem anat treballant un dels temes que per nosaltres és el més rellevant dels darrers anys: la transmissió de la fe. El P. Duch, i no podria entendre’s diferent, ens ha acompanyat en aquest exercici, participant en més de 10 activitats de la nostra entitat i havent publicat més de 6 treballs en les tres col·leccions de publicacions que acollim a la Fundació.

Lluís Duch sempre deia que la cultura religiosa té la gran virtut d’oferir paraules i arguments i que això, des d’una perspectiva cultural, és molt. Ens repetia que des del missatge cristià, aquest voler oferir paraules i arguments és una base irrenunciable sense la qual difícilment es pot mantenir l’articulació de la confessió cristiana. La seva denúncia de l’actual desemparaulament religiós -que podria formar part dels objectius essencials de la creació de la nostra Fundació- procurava, i encara ho fa ara, evitar un buit molt perillós que tanqui l’Església en una subcultura eclesiàstica molt allunyada del missatge evangèlic, que hem de defensar com a oferta pública.

Si és important el diàleg fe i cultura, i ho era per Lluís Duch, és perquè el cristianisme no és una agrupació culturalment autosuficient sinó que cal que existeixi un lèxic compartit, una tematització compartida de qüestions fonamentals de l’ésser humà, que són narrades amb utillatges molt diversos per totes les religions i per totes les cultures.

Si les dones i els homes, com ell bé deia, no som illes, sinó que constantment interactuem i intercanviem tota mena de coses amb els nostres contemporanis, la religió no hauria de ser una parcel·la, un àmbit acotat de l’existència humana, sinó que tot citant a Paul Tillich, hem de seguir la intuïció del P. Duch per la qual “la religió és la substància de la cultura i la cultura és la forma de la religió”.

És per això, i per moltes aportacions essencials més del P. Duch a la nostra cultura, a la nostra fe, al nostre pensament, que cal no deixar de llegir-lo, de fer-lo present i de seguir-ne amb fidelitat els seus més que inspiradors criteris sobre el món en el qual ens ha tocat viure.

Llanos MeseguerDiscurs Josep M. Carbonell Homenatge pòstum a Lluís Duch