En el llibre del Levític hi llegim: «El Senyor digué a Moisès: “Digues a tota la comunitat… Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”». Estem convidats a viure la santedat, i tan lluny que ens en sentim.

Senyor, gràcies perquè em convides a viure com Tu; que el que jo faci avui sigui digne de Tu.

El text ens fa veure primer que tot el que era creat per Déu era bo. I ho va posar al servei de l’home, però li va posar unes normes que ben mirat són fonamentals: havia de respectar la vida i amb ella el coneixement del bé i del mal, perquè és l’obra de Déu per excel·lència. La temptació en forma de serp és voler posar-se en el lloc de Déu, ser senyor de la vida i ser un mateix el criteri del bé i del mal. L’ambició de l’home fa que aquest descobreixi no tant el bé i el mal, sinó les pròpies limitacions: «se’ls obriren els ulls» i la gran preocupació de l’home és voler dissimular les seves limitacions. L’arrel del pecat és voler substituir Déu i els seus criteris. Què et passa quan traspasses els teus límits? ¿És que en el fons penses que pots ser com Déu?

Senyor, que sàpiga acceptar-me com m’has fet amb limitacions, però confiant sempre en el Teu amor.

Això ens remarca Isaïes: «Diu el Senyor: “Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia».

Què faré avui perquè la meva vida s’il·lumini? Isaïes ens ho diu ben clar: fent obres de misericòrdia.

Isaïes posa en boca de Déu: «L’únic dejuni que jo aprecio és aquest. Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes miques els jous de tota mena». Quins són els meus jous?

Senyor, que els sàpiga veure.

Al Deuteronomi hi llegim: «Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en Ell hi trobaràs la vida». Efectivament en l’amor sempre hi trobarem aquests dos trets que l’acompanyen: l’obediència i la fidelitat. Sóc capaç d’estimar obeint?

Jesús ho va fer fins a la creu, i un cop ho va fer ens va obrir, per a tots, la vida en la resurrecció.

Per mitjà del profeta Joel, Déu ens envia un missatge ben clar: «Ara, convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor…. Esquinceu-vos el cor, i no els vestits!» Avui que comencem la quaresma, és l’hora d’anar al fons de la nostra vida, del cor com ens diu la lectura, i no quedar-nos en aspectes més superflus, com poden ser els vestits. La crida que se’ns fa no és per aparentar, sinó per transformar la nostra vida. Segons el teu punt de vista, en què ha de consistir convertir el cor i què seria esquinçar només els vestits?

Senyor, que aquests dies sàpiga obrir el meu cor al Teu cor.

Des de l’interior del cor escolta què et diu el llibre de Jesús, fill de Sira: «Fill meu, si has decidit de ser fidel a Déu, t’has posat en mans de tota mena de proves. Mantén-te en el teu propòsit, no l’abandonis, i aprendràs la saviesa en els camins de la vida.» A mi em passa que tinc por de les proves que se m’anuncien i no sé com seran, però m’és important aprendre la saviesa en els camins de la vida.

Senyor, estic decidit a ser fill teu, vull ser-te fidel, que mai no em deixi anar de la teva mà.

El text es pregunta: «Qui ha conegut els secrets de la intel·ligència?», i respon: «Un de sol,…Déu… És ell qui la creà, se la mirà i la veié, la mesurà, i la repartí, i va amarar-ne totes les seves obres i tots els vivents; la donà com li plagué, la prodigà a tots els qui creuen en ell.»

Senyor, dóna’m la capacitat d’entendre’t, de comprendre’t, de creure’t, i així poder fruir una mica de la profunditat del teu amor.

¿Quin és el desig de Déu? La resposta li va donar Déu mateix a Moisès: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant». Potser pensarem que aquest desig és impossible. Si t’acostes a Déu per viure en comunió amb Ell, si t’hi apropes per aprendre a estimar, si et deixes conduir per l’amor de Déu, descobriràs la santedat: deixa que Déu t’estimi, tu mira de fer el mateix.

Senyor, ensenya’m a estimar com tu estimes.

Aquests darrers dies, la lectura del llibre del Gènesi ens ha anat explicant, per mitjà de diferents històries, com  comprendre l’home des de la fe. Avui, la lectura de la carta als cristians hebreus fa com un repàs, i recorda el significat que té cadascuna de les diferents històries que podem llegir en el primer llibre de la Bíblia. Cal, però, no oblidar la primera afirmació que fa el text d’avui: «creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem». I afegeix: «L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut». És una exhortació a llegir en la profunditat de la fe. És bo adonar-se d’allò que el text d’avui subratlla com a important i que és fruit de la fe. Per això abans de cada història que recorda hi ha aquesta frase: gràcies a la fe. ¿En la teva història personal per què pots dir: gràcies a la fe….?

Senyor, gràcies per tot el que has fet en mi.

Babel és el signe de l’ambició desmesurada dels homes, per això diu: «Construïm-nos una ciutat, amb una torre que arribi fins al cel» Arribar fins al cel, és com dir, volem ser com Déu. Aquest és, doncs, el pecat de fons de la torre de Babel. I l’ambició és el que ens fa incapaços d’entendre’ns. Mira el teu voltant, mira’t tu mateix, el domini que exerceixes ha ocupat el lloc de Déu?

Senyor, que la meva relació amb els altres i amb Tu, no estigui motivada per l’ambició de domini.

El diluvi va significar la destrucció del mal que hi havia a la terra; després del diluvi, Déu torna a renovar la seva aliança, la seva confiança en l’home, i es compromet: «La vida no serà mai més exterminada…». Al final del text d’avui, diu Déu: «El signe d’aliança que posaré entre jo i vosaltres… és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança.» Aquest arc en els núvols molts entenen que es tracta de l’arc iris, que també coneixem per l’arc de Sant Martí; però el que significa és que Déu deixa als homes un signe de la seva presència, perquè els homes no tornem a actuar prescindint de Déu; és, doncs, un recordatori de què tenim Déu i que hem de respectar la seva creació. ¿Consideres que ara respectem la creació?

Senyor, que sempre recordem que tot és obra de les teves mans i que per això ho hem de respectar i estimar.

Noè, ens descriu el text d’avui, va anar provant quan estava en condicions de poder sortir de la barca i tornar a començar novament la vida. De fet el diluvi representa com un nou començament, una nova vida, renéixer. El baptisme també significa això. ¿T’has trobat durant la teva vida que, com si n’haguessis tancat un capítol, n’haguessis obert un altre? Noè ens ha dit el relat que quan: «veié que la terra era eixuta… dedicà un altar al Senyor, immolà animals i ocells de totes les menes que es poden oferir en sacrifici…» El futur pot ser incert, però no hi ha dubte que ha d’estar sota el signe de l’esperança. Què esperes? ¿Estàs disposat primer de tot a posar-te en mans de Déu?

Senyor, aquí em tens, dóna’m força per tirar endavant.

El text dels Actes del Apòstols que avui se’ns proposa de reflexionar, conta el moment que Pau i Bernabé decideixen anunciar la Bona Nova als qui no són jueus, i ens diu: «Quan sentiren això els qui no són jueus, se n’alegraren, i lloaven la paraula de Senyor.»

El monjo Ciril i el bisbe Metodi van tenir la mateixa actitud que Pau i Bernabé. Potser ara també ens toca fer el mateix a nosaltres. Mira qui tens al voltant teu que necessita escoltar la Bona Nova dels teus llavis.

L’enfrontament de Caín a Abel és prou conegut; sabem que «el Senyor es complagué en Abel i en l’ofrena que li presentava, però no en Caín ni en la seva ofrena». Caín en lloc de revisar la seva vida i els seus fruits, es revolta contra el seu germà fins a fer desaparèixer el que ell entenia com un competidor que el guanyava. ¿Quins són els teus sentiments quan ben a prop teu hi ha algú que està reeixint molt millor que tu? No et sembla que molts conflictes humans, nacionals, i internacionals, poden ser fruit d’actituds com la de Caín? Tu t’has sentit fiblat per aquests sentiments? Com guarir-los?

Senyor, allibereu-me de l’enveja i el ressentiment.

La primera frase que llegim fa una crida a la responsabilitat de la nostra llibertat personal, diu: «Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel». Però a molts ens passa el mateix que Pau confessava a Rm 7,19: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria». Sovint confonem el bé sense pensar massa en els valors que creiem, i ens deixem endur per impulsos poc reflexionats. Si desitges que els valors de Déu siguin els teus, per què hi poses tants obstacles a fer que formin part de la teva vida?

Senyor, dóna’m el cap i el cor prou nets perquè sàpiga viure segons la teva voluntat.

Viure al paradís, viure amb Déu, ens ve a dir el text d’avui, només és possible quan el cor és net, innocent; tot allò que l’aparta d’aquest objectiu, ens treu la possibilitat de viure amb Déu i per a Déu. En el fons, el que és dramàtic no és tant que Déu expulsi l’home i la dona del paradís, sinó que l’home i la dona, a  causa de l’ambició que corromp, faci impossible conviure amb la netedat i la innocència de Déu, com passava al paradís. Des d’aleshores, el desig de tot Adam i de tota Eva és retornar al paradís, al Regne de Déu, al Cel; és a dir, viure plenament en Déu. Aquesta és la tasca que demana l’esforç de tota la vida.

Calma’t Senyor, sigues pacient amb les teves criatures.

En aquesta festa de Santa Escolàstica, germana de Sant Benet, les paraules del profeta Oseas: «Et faré per sempre la meva esposa i seré per a tu un espòs bo, fidel, amorós i compassiu», recorden el llenguatge d’un enamorat. Però aquestes paraules són paraules de Déu, perquè, efectivament, és Déu qui estima. També nosaltres estem enamorats de Déu? Au, què esperes per declarar-t’hi avui?

Ens trobem davant la segona narració de la creació. Aquí es posa l’accent en el fet que Déu, per mitjà de l’aigua, dóna vida a la terra; i a través del seu alè, dóna la vida a l’home. Així, doncs, la vida sempre pertany a Déu, i en la vida, és a dir, en Déu hi ha el criteri del bé i del mal; qui vulgui menjar del fruit del coneixement del bé i del mal, és a dir, qui vulgui prendre el lloc de Déu, aquest li diu: «no t’escaparàs de la mort». Et semblen justos els criteris del bé i del mal que hi ha en Déu?

Senyor, que no busqui suplir-te, sinó agrair-te la vida, l’oportunitat que m’has donat de conèixer millor l’obra de les teves mans.

Continua el relat de la creació. Fa l’home a imatge de Déu, i acabada aquesta obra i posant-ho tot a les nostres mans, acaba comentant: «Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò.»

Pren consciència que ets imatge de Déu, i que Ell mateix, veient-te diu: ets bo de debò. Quina és la teva reacció, el teu sentiment?

El primer que trobem quan obrim la Bíblia és el relat de la creació. Mirem el nostre voltant i fem l’exercici d’observar amb la mirada de Déu; digues, a poc a poc, i les vegades que calgui la resposta del salm responsorial: «Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet.»

El llibre d’Isaïes ens parla de les conseqüències de saber viure solidàriament: «Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides.»

T’agraeixo, Senyor, perquè avui m’has dit el medicament que haig de prendre per guarir-me de les ferides del meu egoisme.

La carta als cristians Hebreus arriba a la seva fi i ens aconsella primerament: «Oferim a Déu, per Jesucrist, una acció de gràcies perpètua, fruit dels llavis que lloen el seu nom.»

Observa’t: els nostres llavis lloen el nom de Déu, o passem més temps demanant?

Senyor, gràcies pel do de la vida que m’has donat perquè així he conegut que estimaves a tothom.

Celebrem i recordem a Montserrat la dedicació de la Basílica. A l’Eucaristia llegim el profeta Isaïes que ens diu el sentit que han de tenir els temples: «els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració.»

¿Quan entres en un temple, hi vas amb l’esperit de celebrar-hi una festa, la festa que Déu t’estima?

Senyor, que en sou de gran; la vostra casa és un aixopluc pels pobres, consol pels pecadors, esperança pels entristis, alegria pels qui ploren, goig pels que t’adoren.

Hi ha la tradició que, avui, en moltes llars es desmunta el pessebre, perquè la festivitat d’avui es viu més com la conclusió o coronament de tot el significat de les festes nadalenques. El text que l’Església ha escollit del profeta Malaquies s’ha entès com una predicció de la presentació de Jesús al temple; així podem llegir: « El Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple.» I des d’aquesta perspectiva ho entén l’evangelista Lluc.

Senyor, que com el profeta Simeó que esperava veure’t, i es va alegrar, dóna’m la intel·ligència per descobrir-te, i ho sàpiga agrair