Homilia del Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat (5 de març de 2022)
Isaïes 58:9b-14 / Lluc 5:27-32
En aquest temps de Quaresma, la Paraula de Déu es dirigeix a nosaltres com es va dirigir a Leví, que després va ser l’apòstol Mateu. Jesús ens diu també a nosaltres: “Segueix-me”
I a nosaltres ens toca fer les tres coses que va fer Mateu: deixar-ho tot, aixecar-nos i seguir-lo. Aquesta crida i aquesta resposta és per a tothom, encara que cadascú les hagi de viure d’acord amb la seva situació personal. Molts dels qui som aquí ho hem fet en la vida religiosa, però altres ho han fet en el matrimoni i en la família.
Tots som convidats a deixar-ho tot, com qui troba un tresor en un camp i ho ven tot per quedar-se amb el camp.
Tots som cridats a aixecar-nos: sí, a aixecar-nos de la nostra mediocritat, de la nostra prostració i del nostre desànim, a aixecar-nos de la nostra comoditat i del nostre egoisme. Aixecar-se és ressuscitar, és viure de nou, i viure en plenitud.
Tots som cridats a seguir Jesús. I seguir-lo implica imitar-lo, viure com Ell, identificar-nos-hi, estimar-lo.
Avui Jesús, a través del profeta Isaïes, ens llança un desafiament molt concret i ens diu:
“Quan desterris de tu l’opressió, el gest amenaçador i la maledicència, quan parteixis el teu pa amb l’afamat i satisfacis la fam de l’indigent, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia”
En aquest món on malauradament la violència i la guerra, l’opressió i les amenaces, la fam i la pobresa són massa presents, el Senyor ens demana que reaccionem, que fem alguna cosa: partir el pa amb l’afamat, bandejar de nosaltres el gest amenaçador i la maledicència.
La Quaresma és temps de conversió. La Paraula de Déu avui ens dóna pautes concretes per convertir-nos.
¿Com ho hem de fer perquè la nostra llum brilli en les tenebres i la nostra foscor es torni migdia?
Ho podem entendre amb una petita història.
Un home savi, que tenia molts deixebles, va voler transmetre’ls un ensenyament posant-los la següent qüestió: Quan es pot dir que la nit ja ha acabat i el dia ja ha començat? Quina és la línia divisòria entre la nit i el dia?
Un primer deixeble va aventurar una resposta dient: Quan de lluny veig un arbre, i puc distingir si es tracta d’un pomer o d’una figuera, vol dir que ja és de dia.
El mestre no va donar la resposta per vàlida.
Un altre jove es va llançar dient: Quan de lluny veig un animal de quatre potes i puc distingir si es tracta d’un ruc o d’un cavall, aleshores podem considerar que ja és de dia i que la nit ja s’ha acabat.
Tampoc el professor no va validar la resposta.
Digue’ns, doncs, oh savi, quina és la bona resposta?
Quan de lluny veus venir cap a tu un ésser humà i no hi descobreixes un germà i no el reps com a tal, és de nit al teu cor, encara que el rellotge marqui migdia i el sol brilli en tota la seva esplendor.
Però si reconeixes en tot aquell que se t’acosta un germà, aleshores el dia ja ha començat en la teva vida, encara que sigui mitjanit.
El camí perquè el dia de la felicitat regni en nosaltres i en tota la humanitat, és el camí de la fraternitat universal.
Tots germans, fills d’un mateix Pare que és Déu, fem del món una sola família on Jesús sigui el nostre germà gran, el nostre Senyor, el nostre Salvador.
Jo us desitjo a tots un bon camí quaresmal, però us desitjo encara més una Pasqua de Resurrecció que sigui de veritat Pasqua de pau, de fraternitat i d’amor.
Abadia de MontserratDissabte després de cendra (5 de març de 2022)
Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de març de 2022)
Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18
Convertiu-vos. Aquesta és la paraula que escoltem per sobre de totes les altres en la litúrgia d’avui. Convertiu-vos amb tot el vostre cor, convertiu-vos al Senyor, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli, per citar només aquelles que literalment contenen el verb convertir perquè la idea encara apareix més vegades.
Convertir en el seu significat més normal vol dir transformar una cosa en una altra, capgirar. El seu significat més antic i bàsic seria canviar. Aquest és el crit del dimecres de Cendra, aquest és el crit de tota la Quaresma: canvieu! Transformeu-vos, gireu-vos. Perquè tots aquests verbs tinguin sentit ens cal evidentment saber de què a què hem de canviar. Aquest és en el fons, el camí que hem de recórrer durant totes aquestes setmanes, potser durant tota la nostra vida de creients: prendre consciència d’on som i a on anem. No avançarem sols en aquest itinerari. Sabem que caminem sempre sota la mirada de Déu. En l’evangeli, hem escoltat quatre vegades el verb veure, de mirar, dues referides a Déu i dues referides a la gent. Permeteu-me que utilitzi la imatge d’aquesta mirada per a explicar-me.
Per esbrinar d’on som i on anem ens cal primer una mirada sobre nosaltres mateixos. La litúrgia d’avui no és gaire optimista. Posa de relleu més aviat tota la foscor, tot el pecat, tot allò que no fem bé i ens convida a ser-ne conscients, ja que aquest és el primer pas per transformar-ho. Això ho dic pensant sobretot pels escolans: fa anys, abans que nasquéssiu vosaltres un predicador va fer una homilia un dimecres de Cendra i va parlar molt d’ordinadors, de sistemes operatius i d’informàtica. Durant alguns anys, a aquest predicador que no és cap monjo de la nostra comunitat però que ve de tant en tant, els escolans li dèieu l’antivirus, perquè de la seva homilia del dimecres de Cendra, que queda clar que vau escoltar molt atentament, vau recordar aquesta idea. No vaig escoltar la homilia perquè aquell any jo era a Roma, i no sé si repetiré el que ell va dir, però en tot cas m’ha semblat que podeu entendre bé que és la quaresma amb aquest exemple. Quan ens mirem a nosaltres mateixos -es com si miréssim el nostre ordinador, el nostre ipad, el mòbil i veiéssim que no funciona perfectament. Potser un virus, potser alguna aplicació no actualitzada?Primer hem de passarun d’aquells programes que et diuen que el netegen i després segurament haurem d’instal·lar un antivirus o baixar-nos algunes actualitzacions. Això és el vol Déu. Que mirem què no funciona, és a dir on estem, i a base d’algunes pràctiques, la pregària, l’ajuda als altres i renunciar a algunes coses que ens agraden, que hauran de fer d’antivirus,intentem ser millors, intentem anar cap a on Déu vol que anem. És a dir que el nostre ordinador funcioni perfectament, que nosaltres com a persones, també estimem i treballem pels altres al cent per cent. Ja us aviso que tot això a vegades és més lent que simplement instal·lar-se un programa o baixar-se una aplicació. Els qui no sou escolans, estic segur que també ho heu entès perfectament!
La cendra al cap era un signe d’estar de dol. D’estar tristos. Ens la posem avui en aquest sentit de mirar-nos a nosaltres mateixos i reconèixer que no podem estar del tot satisfets amb nosaltres mateixos i que ens cal transformar-nos en el camí de l’Evangeli, que és el camí assenyalat per Jesús i per tots els seus ensenyaments.
Aquesta mirada individual és la que domina més avui ja que cadascú és responsable de la seva vida i de les seves accions i la crida que sentim avui va molt dirigida a cadascú en concret, d’una manera molt personal. Però també hi ha una mirada col·lectiva. Tots som solidaris. La Guerra d’Ucraïna, per la seva proximitat, ens fa realment reflexionar sobre la humanitat, sobre com és possible tot això que hem vist i escoltat aquests dies. Si mirem ja no a nosaltres mateixos sinó amb una mirada col·lectiva a Europa i al món, no ens agrada on estem, no ens agrada gens. Naturalment no ens agrada la invasió, i tampoc veiem tan clara tan neta i tan lliure d’interessos les respostes. Ens queda clar que les persones i les vides són el més important? Aquí és on hauríem d’anar i no és certament on estem. El Papa Francesc ha fet una crida a solidaritzar-nos tots per la pau, amb les pràctiques quaresmals de sempre: la pregària, el dejuni i l’ajuda. Els sacerdots de la primera lectura ploraven entre el vestíbul i l’altar, com cantarem ara en el motet de l’ofertori: Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdotes…, perquè ploraven? Pel poble, pel món. Quin bon exemple per a nosaltres.La situació d’Ucraïna pot ser un toc d’atenció a tantes altres situacions mundials on les persones no són al centre. Plorar és el fruit de veure on som amb preocupació, però d’aquí ha de venir la força de conformar-nos en un el món tal com està, sinó voler canviar-lo, capgirar-lo fins i tot. La nostra transformació col·lectiva hauria d’anar en aquesta direcció, posar els éssers humans i la preservació de la terra al centre.
Com ha de ser aquesta mirada individual i col·lectiva? Hauríem de mirar com mira Déu. Déu no mira ni es queda on estem, Déu mira on anem. Millor encara: Déu veu allà on podem arribar. Déu és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Déu obre sempre la perspectiva d’un futur millor. I a més aquesta mirada de Déu és autèntica com ens diu l’Evangeli. Veu la realitat dels nostres cors. No mira com mira la gent. Déu ens diu molt clarament que aquesta transformació a la qual ens convida cada Quaresma no és per exhibir-la, és perquè sigui real, en el cor i en la vida de cadascú i de tots. Posem-nos hi amb tota la sinceritat.
Abadia de MontserratDimecres de cendra (2 de març de 2022)
Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (27 de febrer de 2022)
Jesús, fill de Sira 27:4-7 / 1 Corintis 15:54-58 / Lluc 6:39-45
Benvolguts germans i germanes,
El text de l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca és la continuació del fragment que vàrem llegir diumenge passat. Si el recordeu, Jesús explicitava que l’abast de l’amor arriba fins a estimar els enemics, i alhora esperonava als seus deixebles a ser compassius com ho és el Pare del cel, ja que el judici de Déu serà en funció de la mesura que cadascú hagi fet als seus germans.
El text d’avui, en canvi, no conté, com en altres ocasions, cap al·lusió ni a la fidelitat espiritual ni tampoc a la recompensa o el judici en el món futur. Es tracta d’un text amarat de sensibilitat humana, d’experiència viscuda, de valoració “des del cor”. Un text que ens fa adonar que en la nostra història, tant la personal, com la col·lectiva, el cor, i l’amor que se’n deriva, és l’únic espai, l’únic lloc des d’on podem fer l’experiència de la nostra filiació divina i la nostra experiència de fraternitat.
Resseguint els tres apartats del text: el cec que és guiat per un altre cec, l’estella i la biga i l’arbre que dóna bons o mals fruits, hi ha tres mots que ens poden guiar en la nostra reflexió:deixeble-mestre, com una unitat;germà i bondat.
Qui és un deixeble? El deixeble és aquell home i aquella dona, que havent sentit la crida de Jesús, s’adhereixen, des del cor, a la seva persona i al seu missatge. El deixeble és aquell que vol fer el camí de Jesús, per tal d’identificar-se amb ell i donar-se als altres fins on calgui. La imatge gràfica d’un cec guiant un altre cec, ens dóna la clau per entendre-ho. Les instruccions de Jesús, les instruccions del mestre, van dirigides al cor i no al cap. Per això és necessari que el deixeble es conegui abans a ell mateix, ja que la tendència natural de l’home es deixar-se portar per jutjar els altres, és a dir, veure la palla que hi a l’ull del germà i no ser conscient de la biga que entela la nostra mirada i el nostre obrar. El propi coneixement, l’aprenentatge del seguiment de Jesús, no dóna mai lloc a cap mena d’autoritarisme. El seguiment de Jesús, l’aprenentatge de les benaurances donen sempre pas a la misericòrdia i a la bondat.
El criteri per discernir el propi cor, primer, i el dels altres, després, són els fruits que produeix la nostra conducta. La qualitat del fruit ens fa saber el valor de l’arbre, el tipus de fruit, la seva procedència. La qualitat i el tipus de la nostra conducta ens farà saber el valor i l’arrel autèntica de la nostra vida cristiana. Tota persona, té impresa en el seu cor la possibilitat de fer de la seva vida un projecte fonamentat en l’amor. La força de l’Evangeli és la que dinamitza el projecte i el porta a la seva plenitud. Quan hom estima des del tresor que portem dins nostre i sobre el que l’Evangeli empeny, les paraules resulten guaridores i fraternes. Així, el cor i la boca s’unifiquen donant lloc al fruit madur de la persona que sap estimar.
En l’oració col·lecta d’aquest diumenge hem demanat a Déu que guiï el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis. Aquestes paraules ressonen avui amb molta força davant la barbàrie bèl·lica entre Rússia i Ucraïna, que com tota guerra no té cap mena de sentit. La pau és un do que Déu ens concedeix. A nosaltres, a tots, ens pertoca acollir-lo per tal que sigui realitat, en tots els nivells i situacions, a través de gestos, paraules, accions que allunyin les actituds violents que són sempre una forma bèl·lica.
Amb el bisbe poeta preguem: Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per a tots els pobles una pau cristiana i perpètua.
Finalment, dimecres vinent iniciarem la Quaresma. Serà un temps favorable per a iniciar de nou el procés de la nostra conversió, empeltant-nos del Cep, que és Jesucrist. Units amb Ell, ens reconeixerem germans els uns dels altres, fills d’un mateix Pare. I això és el que ara celebrem en l’Eucaristia.
Abadia de MontserratDiumenge VIII de durant l’any (27 de febrer de 2022)
Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (20 de febrer de 2022)
1 Samuel 26:2.7-9.12-13.22-23 / 1 Corintis 15:45-49 / Lluc 6:27-39
“Estimeu els enemics”, ens ha dit Jesús. Ens ho ha dit amb molta insistència: “Vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar res a canvi”. Tot el text que acabem d’escoltar ha anat desglossant aquesta idea central.
Una idea que ens sembla impossible. I no ens n’excusa creure que no tenim enemics sinó, en tot cas, adversaris. Encara que fos així, potser seríem una excepció si teníem només adversaris, rivals, concurrents. La insistència de Jesús és entenedora perquè, propers o llunyans, tots en tenim d’enemics. On hi ha odi venjatiu allí hi ha enemic, tal com “on hi ha veritable amor allí hi ha Déu”.
El món és molt gran. I si tenim la sort de pensar que no tenim enemics és perquè potser no som prou solidaris de la nostra humanitat, plena de rivalitats i agressions. Per tant, hem de partir de la base que, si no tenim enemics personals, en algun lloc o altre n’hi ha de gent que s’odia i es fa la vida impossible. És vàlid, doncs, el precepte de Jesús “Estimeu els enemics”.
Deixant ambigües apreciacions, hem de treballar per estimar els enemics. A aquest ideal gairebé inassolible hi podem arribar, hi hem d’arribar, però per etapes, a pams. Intentem descriure-ho:
El primer pas és més aviat de caire humanitari. Per poder estimar els altres –i, doncs, també els enemics– hem de començar estimant-nos nosaltres mateixos. No d’acord amb aquella declaració de l’egoisme més subtil que diu: “La caritat ben entesa comença per un mateix”. Això només és acceptable si ho entenem com a base de poder estimar els altres. Una veritable caritat ben entesa comença, és clar, per l’autoestima. I això vol dir que hem de acceptar-nos tal com som, no per anar estirant de la mediocritat sinó per assumir amb agraïment la vida com un do de Déu. Acceptar la pròpia vida com a do diví permet d’assumir la pròpia història personal, el nostre passat dolç o trist, el nostre present sovint difícil, el nostre futur certament incert. Altrament no sols no podrem estimar els altres sinó que caurem en l’egoisme subtil que només crea insatisfacció, desídia, aquella manca d’interès i de gust envers les coses espirituals, l’accídia que deien els antics.
Assumit el primer grau, ens serà fàcil el segon, que ja trobem com a manament en la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,18). Escriu sant Pau: “No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix” (Ef 5,29). L’amor de si mateix és evident. Qui de nosaltres no s’estima? Potser davant de certs sofriments…, però en principi tothom s’estima ell mateix. Jo m’estimo. La majoria de gent que conec té aquesta profunda autoestima. Ja és molt si ho diem amb esperit d’acció de gràcies per tots aquells que han contribuït a ser el que som: Déu en primer lloc, però també els pares, els avis, els germans, els amics… aquells que ho han donat tot perquè siguem feliços i duguem a terme els nostres ideals, el desplegament de la nostra llibertat. En moltes esglésies canten: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar, gràcies, perquè els neguits en Vós els puc abandonar”.
Però tot això encara és insuficient. Pensem que la meta és “estimar els enemics”. Hem d’eixamplar l’amor a aquells que estan més lluny, que potser no coneixem, però que han estat creats i estimats per Déu com nosaltres. Més encara: la meta consisteix a estimar els enemics com ho féu Jesús.
“Davant el misteri del mal i de l’odi, davant les nostres incomprensions, la còlera de les injustícies, no hi ha altre remei, cap altre remei,[…] que demanar a Déu amb totes les forces d’estimar com féu Jesús, que va estimar els seus enemics. Si no, és que no el seguim” (M. Aupetit, Homilia de comiat de la diòcesi de París, 10.12.21).
En l’eucaristia, actualització de la mort i de la resurrecció de Jesucrist és on trobem la força per arribar a la meta d’estimar els enemics. Déu ha vingut al món, i en el món el descobrim. “En el cor dels més febles, de les persones, vulnerables, dels pobres” hem de reconèixer la presència del Senyor. “El reconec en cadascun de vosaltres que obriu els cors a la presència de Déu. Aquí, ara. Que puguem viure-ho de debò i ajudar-nos els uns als altres a viure-ho junts” (ibid.).
Abadia de MontserratDiumenge VII de durant l’any (20 de febrer de 2022)
En l’evangeli de les Benaurances segons sant Lluc, Jesús proclama feliços els pobres, els qui ara passen fam, i els qui ploren. En l’evangeli segons sant Mateu, Jesús proclama feliços els pobres en l’esperit, els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau. Les dues versions ens donen una visió molt amplia de la predicació de Jesús.
A l’origen de la predicació de l’Evangeli, Jesús acostumava a fer unes afirmacions breus i concises, fàcils de memoritzar. Sovint, diverses persones acostumaven a fer-li preguntes i Jesús mateix, o els seus primers deixebles, podien explicar i complementar aquestes Benaurances.
Avui, però, l’important és mirar d’entendre cap a on apunten les Benaurances. Des del començament, ens suggereixen una manera de fer camí seguint la proposta de Jesús, que comporta, primer de tot, refiar-se totalment de l’amor incondicional del Pare del cel. Jesús mateix ho va viure a fons, donant-se del tot a l’anunci del Regne de Déu. En el dia a dia, compartia la seva visió de la vida amb els deixebles i algunes altres persones, però sovint s’adreçava a tota la gent que el seguien per escoltar-lo. De fet, Jesús els orientava sobre com Déu, el Pare del Cel, estima cada persona, i com l’Esperit Sant ens dona la força per tractar bé a tothom i crear un món autènticament humà i respectuós.
Però si ens trobem reunits aquí és per proclamar l’esperança que Jesús ens ofereix, per tal que les llàgrimes es converteixin en rialles, que la fam sigui saciada, que puguin ser ajudats els qui es troben amb necessitats i que aconsegueixin, en mig de la vida, una esperança dins del cor que ens l’ofereix el regne de Déu.
Ens ho deia la segona lectura que hem escoltat: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els més desgraciats. Però Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com el primer de tots els que van morir». Sobre això, Sant Pau ens diu que si Crist no hagués ressuscitatla nostra fe no tindria sentit i nosaltres continuaríem submergits en una mort sense sortida.
Ens trobem avui, doncs, amb el desig d’acollir icompartir la bona nova que Jesús en adreça: que la seva vida, mort i resurrecció ens obre les portes per viure ambl’esperança més gran que podíem somniar. No tant sols per vèncer la mort que hem de patir i no té remei, sinó perquè podem esperar la resurrecció en el cel, una realitat que Déu ofereix a cada persona. Gràcies a les bones obres podem admirar mésla mort de Jesucrist amb l’esperança de participar de la resurrecció que Ell ens ha obert.
Si recordem el darrer sopar de Jesús, podem constatar que Jesús va rentar els peus als seus deixebles per deixar ben clar fins a quin punt els estimava i ens estima avui a nosaltres. Va ser quan Jesús, amb humilitat, va fer aquest gest per donar a entendre com seran acollits i ajudats tots els qui creuen en Ell, tal com ens ho diu: «Us he donat un exemple perquè, tal com us ho he fet jo, ho feutambé vosaltres. Ara que heu entès això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica».
Amb les paraules de Jesús podem constatar quantagent hi ha en el món que obra el bé i que mereix ser estimat pel bé que fan. Així podem comprendre de quina manera Déu empara totes les persones que obren el bé, tal com ens ha ensenyat Jesús. Com a cristians, nosaltres tenim la sort de poder acollir amb agraïment les paraules de Jesús. Tant de bo que les entenguem prou bé i les posem en pràctica amb sinceritat. Que l’evangeli d’avui sigui, doncs, per a cada persona un encoratjament per viure el dia a dia amb solidaritat i respecte, al mateix temps que anem creixent en la fe, en l’esperança i en la caritat. Que així sigui.
Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (13 de febrer de 2022)
La celebració comunitària de la fe sempre ens porta l’alegria de l’evangeli. Sant Pau ens recordava, a la segona lectura, l’essencial d’aquest evangeli que vàrem acollir en rebre el baptisme i que és l’encarnació, la mort i la resurrecció del Senyor per nosaltres i per a la nostra salvació.
Jesús, obedient al designi de salvació del Pare, amb la seva doctrina ens eleva l’esperit amb paraules senzilles i entenedores que arriben al cor de les qüestions més essencials.
Jesús, per amor nostre, ha compartit la nostra condició mortal, les nostres il·lusions, amors i maldecaps, per poder fer-se en veritat u amb nosaltres, company d’aquest camí de retorn a la casa del Pare que tots emprenem d’ençà del nostre naixement.
El Senyor amb el seu amor fidel, enmig del sofriment i de la mort, i mort de creu, ha fet morir en Ell el pecat de tots perquè, essent temptat igual que nosaltres, no ha caigut en el pecat sinó que ens ha alliberat a tots de la seva trampa mortal. Jesús ressuscitat, donant-nos el seu Esperit, ens ofereix la possibilitat d’un nou començament.
Aquesta és la vida que ens porta l’evangeli. L’evangeli és comparable a una xarxa de pescar, però amb una finalitat diferent de la que tenen les xarxes dels homes i les dones de mar, ja que no es tracta de pescar peixos sinó persones com hem sentit avui a l’evangeli. La comparació, com totes les de Jesús, és senzilla i entenedora per a qui ho vulgui entendre: els peixos un cop trets de l’aigua moren, en canvi, els homes trets de l’aigua, són salvats de la mort.
Des del punt de vista de la fe tots som pescats i pescadors d’alguna manera. Pescats per l’atractiu i la veracitat de la Paraula de Déu que ens dona vida i esperança, pescadors en tant que la mateixa Paraula, transformant la nostra manera de viure i de conviure, ens fa comunicadors d’aquesta “vida amb majúscules”!
La fe es comunica de cor a cor, en família, en les penes i les alegries de cada dia, en el dol i en l’esperança, en l’assemblea dels creients, en el silenci de l’amistat i del bon companyonia. Avui, totes aquestes realitats també es difonen a través de les xarxes socials. Si prenem la xarxa com una metàfora, veiem que no totes les xarxes pesquen per a la vida, n’hi ha que simplement atrapen i no et deixen surar. Estendre la xarxa de l’evangeli en l’àmbit de la tecnologia de la comunicació no és només posar-hi continguts religiosos, sinó donar un testimoni coherent en el mateix perfil digital i en la forma de donar referències, opinions i judicis, que han de concordar inequívocament amb els valors de l’evangeli fins i tot quan no es parla explícitament d’ell.
La xarxa de Jesús és del tot diferent de les altres. Està teixida de paraules netes i de compromís coherent, és una xarxa ampla, oberta a la llum i a la joia de la vida que ve de Déu.
El sistema de pescar de Jesús també és del tot diferent. L’hora de pescar no és l’hora acostumada en la pesca marina, que habitualment es fa a la nit, sinó, com hem vist en l’evangeli, la pesca de Jesús es fa a la llum del dia, després d’escoltar la Paraula de Déu, després de posar-se a la seva presència com quan volem sentir a primera hora del matí aquella escalfor del sol a la cara que ens dona energia positiva i bon humor.
L’espectacle de la sortida del sol il·luminant el cel i la terra sempre ens meravella i alhora ens fa adonar de la nostra petitesa. Una cosa semblant i millor passa quan ens posem conscientment a la presència de Déu sentint-nos feliçment petits, però immensament estimats, sentint l’impuls de viure-ho tot amb agraïment i generositat, compartint el do de la fe en família o en comunitat com ho estem fent ara mateix en la celebració d’aquesta eucaristia, amb el desig de deixar en les xarxes un plus de consol, de joia, d’esperança i d’Esperit.
Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (6 de febrer de 2022)
Per a comprendre millor el que voldria comunicar-vos en aquestes paraules, us proposo que comencem fent cadascú un exercici de memòria personal i recordem aquells moments de la nostra vida en els quals ens hem trobat una ermita enmig del camp, o una capella dalt d’un turó, o una església en la ciutat o hem entrat en qualsevol lloc de pregària. Segurament era un edifici antic com ho són la majoria de llocs de culte de casa nostra, probablement artístic, més o menys bonic; potser ens significava personalment alguna cosa per a nosaltres perquè era conegut: això vol dir que ens portava records, o potser era totalment nou. Fos com fos, la primera sensació, vist encara l’edifici de fora és que érem davant d’un testimoni de la presència de la fe en aquell lloc, dels qui el feren, de tots els qui l’han vist abans nostre i com que ens sentim units en aquesta fe, veure esglésies ens fa sentir una mica com a casa. Aquesta sensació es fa segurament més intensa quan hi entrem. Entrar en un temple és molt diferent d’ entrar en un Museu. Pot estar també ple d’obres d’art, com ho està una exposició, però hi ha quelcom més, hi ha una vida espiritual que sovint es respira. Una part d’aquesta experiència és fins i tot compartida per persones sensibles espiritualment, siguin de la confessió o de la religió que siguin. Potser és una mica de deformació professional, però no deixo mai de mirar si la porta d’una església és oberta i d’entrar-hi, havent repetit aquesta experiència sense cansar-me’n.
La solemnitat d’avui dona un valor especial a aquest aspecte tan material, tan físic de l’espai on ens trobem. Dedicar una església és pregar Déu perquè en aquestes paretscadascú pugui repetir aquest trobament amb el Senyor, que intentava recordar fa un moment, això es fa per la celebració dels sagraments i de la pregària personal i col·lectiva. I aquesta dedicació esdevé tan important que en celebrem cada any l’aniversari. La festa d’avui però no es queda en la lloança de les pedres que fan les parets. Constantment, no només a la missa sinó també en els meravellosos himnes que cantem a Vespres i Laudes, dels millors de tot el repertori gregorià, se’ns recorda que l’edifici d’una Església és símbol d’una realitat diferent, significa en primer lloc la possibilitat per a cadascú de trobar-se amb Déu i així ho hem cantat amb en el salm responsorial: aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes.
Jerusalem és la ciutat on els jueus anaven a trobar-se amb Déu i allà, en el seu temple, estaven segurs que Déu els escoltava. Aquesta és la tradició que de la Jerusalem de la geografia i la història ha passat en una dimensió espiritual a l’Església tota sencera i a tots els edificis que la fan concreta i real, com a llocs d’encontre de cada una de les comunitatsamb Jesucrist. Per això, sí, aquesta Església nostra de Montserrat pot ser anomenada, Ciutat Santa de Jerusalem, anomenada visió de pau, Urbs Ierusalem Beata, dicta pacis visio,com tots vosaltres heu llegit a la façana del monestir i com cantarem a l’himne de vespres. Una Església que passa així de ser de pedres a ser de persones, de pedres vivies.
Aquest pedra serà testimoni. Aquesta pedra pot ser ben bé aquest altar, centre d’aquest església. I aquesta pedra és testimoni del trobament amb Déu: Per a nosaltres això no és gens abstracte: pels monjos la nostra basílica de Montserrat és naturalment molt estimada. És aquí que s’esdevé allò principal de la nostra vida, la pregària comunitària que compartim amb tants peregrins presents i absents, el dia a dia però també alguns dels moments forts, les nostres professions, les ordenacions, el comiat darrer dels nostres germans difunts. Aquesta pedra ens és testimoni que en cada una d’aquestes ocasions Déu ens ofereix la seva comunió, la possibilitat de trobar-nos-hi. També m’agradaria que vosaltres escolans penséssiu en totes les coses de les quals us és testimoni aquesta pedra: de cada Salve, de cada Virolai, de la vostra vestició, del vostre comiat de l’Escolania, per alguns del bateig, de la confirmació, de la primera comunió i que penséssiu que Jesús us convida a tenir-lo sempre present a les vostres vides: a fer el bé i a estimar. El mateix podríem dir dels oblats i dels confrares que sou aquí. També aquesta basílica de Montserrat, construïda en el segle setzè i des del primer moment destinada més enllà de ser Església monàstica, a poder acollir els peregrins que no cabien en l’antiga església romànica de Montserrat, és un lloc de trobada amb Déu per a tantes persones que hi venen. Un lloc de memòries i records arrelats del propi camí de cadascú amb el Senyor. Que Déu faci que continuï essent això i que col·laborem a fer més intensa la vida espiritual de tots els qui la visiten.
L’evangeli d’avui és un bon exemple del fonament d’aquest trobament. Només la fe, només el desig de Déu ens permet viure l’encontre amb Jesucrist a qui volem permanentment en les nostres vides. Qui és Zaqueu? Zaqueu era un home que malgrat els seus límits volia veure Jesús. Que havia entès, o sentit, o intuït, potser sense poder-hi posar aquestes paraules, que en Jesús hi havia una santedat que guaria. Quina alegria quan el convida a casa seva i quantes conseqüències per la seva vida poder acollir Jesús a casa! Ahir també nosaltres celebràvem que Jesús com a llum entrava en aquesta Església i senzillament recordàvem allò que tots sabem: que Ell es fa present aquí cada dia i de tantes maneres. Que això també tingui conseqüències per a nosaltres, els homes i les dones que Déu crida a pregar aquí o pregueu des de lluny amb nosaltres.
Siguem agraïts pel do que Déu ens fa en les seves esglésies, pel seu poder de fer santes totes les coses, fins i tot els edificis. Perquè una cosa santa, una persona santa, és aquella que ens fa Déu proper. Per aixòJesús és el més sant de tots, perquè ningú no ens ha fet Déu tan proper com Ell i res no ens fa tan proper Jesucrist com participar del seu cos i de la seva sang, que ens deixà com a memòria seva. Aquest Jesucrist que com resarem en el prefaci, simbolitza admirablement la nostra comunió amb Déu i la realitza en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar.
Tot seguit, estimat germà Jordi, amb una breu pregària rebràs la benedicció que t’institueix com a ministre de la paraula i de l’altar. Són dos serveis litúrgics que fa anys que acompleixes en la nostra comunitat, però no ho donis tot per fet i per après. Rep la benedicció de Déu com una nova oportunitat per a fer-te conscient que amb la lectura de la Paraula , apropes tanta gent que t’escolta a Déu, poses veu a la Revelació, al testimoni mil·lenari de la comunitat cristiana. No et tanquis mai a l’acció d’aquesta paraula que a més com a monjo estàs cridat a meditar i a pregar perquè et conformi a Jesucrist, Déu fet home, la Paraula, la font de tota la Revelació.
Rep també la benedicció del servei d’acòlit, amb consciència que al proximitat de l’altar hauria de portar-nos sempre a la humilitat. Humilitat per la nostra petitesa, indignitat, distància en la santedat, entre el que hi aportem nosaltres i el que ens hi dona Déu, però també oportunitat de comunió profunda i de servei a l’Eucaristia, que és servei al trobament més fort que Jesús ofereix al seu poble i que nosaltres acollim i rebem en aquesta casa de la Mare de Déu, fidels a la nostra missió secular.
Que en aquests serveis tinguis sempre present que Ell, el Crist, és el protagonista i que tot ho fem perquè en tot sigui glorificat, servit i estimat.
Abadia de MontserratLa Dedicació de la Basílica de Montserrat (3 de febrer de 2022)
La moderna teoria de la comunicació identifica tres components en qualsevol acte comunicatiu. Tots ho hem sentit alguna vegada. Es tracta de l’emissor o missatger, del missatge pròpiament dit i del receptor. A partir d’aquesta estructura bàsica, l’anàlisi es pot anar aprofundint i complicant, a base d’estudiar les característiques i les possibles variants de cada un d’aquests tres elements.
Us proposo de llegir les lectures d’aquest diumenge a partir d’aquest esquema.
La primera lectura parla, clarament, de l’emissor o del missatger. El profeta Jeremies explica el començament de la seva vocació. El Senyor Deu li va fer sentir la seva paraula per dir-li, precisament, que ja l’havia escollit des d’abans de néixer. El seu paper de missatger, de transmissor d’un missatge que no era seu sinó que venia de Déu, ja estava establert en el designi de Déu mateix. Aquí trobem una característica de la comunicació que estem considerant: l’emissor es cridat per Déu a fer aquesta feina, la seva llibertat no consisteix tant a escollir el que vol fer com a acceptar de cor el designi de Déu sobre d’ell. La paraula que va sentir el profeta li anunciava, encara, una altra característica: la seva seria una feina controvertida, difícil i sovint mal rebuda. La raó es fàcil d’endevinar: el missatge que hauria de transmetre no seria afalagador ni senzill; més aviat seria un llenguatge dur, de denúncia i d’acusació a diferents instàncies del poble d’Israel. Per altres fragments del llibre del profeta Jeremies sabem que s’hi va jugar la vida en aquesta tasca. Però el Senyor no el va abandonar mai: T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor. El salm responsorial es com un comentari poètic sobre l’actitud de confiança del profeta en la protecció per part de Déu: En vos m’emparo, Senyor…Vós sou la meva esperança, Déu meu…acabat de néixer em vaig emparar en vós.
A la segona lectura hem sentit l’himne extraordinari de sant Pau a l’amor, que amb la fe i l’esperança formen les tres virtuts teologals. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels…si tingués el do de profecia…si distribuís tot el que tinc…però no estimés no em serviria de res. El qui estima es pacient, es bondadós… no te enveja… no s’irrita ni es venja…ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. Ens podríem quedar amb l’afirmació central del text, que es el nucli del missatge cristià: l’amor no passarà mai, perquè arribarà un moment en el qual la fe i l’esperança ja no caldran perquè veurem Déu cara a cara. L’amor es el mes gran perquè es el que ens fa entrar mes a fons en la comunió amb Jesucrist.
Si recordem els tres elements del començament: emissor, missatge i receptor, ens queda per considerar el tercer. L’evangeli d’avui ens situa a la sinagoga de Natzaret, en un dissabte, quan Jesús havia acabat de proclamar un fragment del llibre del profeta Isaïes, s’havia assegut i es disposava a fer la seva explicació. En aquell cas, els receptors eren els jueus que l’escoltaven. Avui, aquí, els receptors som tots i cada un de nosaltres, que es a qui s’adreça el missatge de salvació. L’evangeli ens explica que la reacció dels jueus de Natzaret no va ser pas favorable a Jesús. Es evident el paral·lelisme amb el profeta Jeremies. A Jesús li passarà el mateix, i encara pitjor perquè ell acabarà donant la vida per allò que predicava. I nosaltres? Com rebem els missatgers de l’evangeli? Quina es la nostra reacció quan sentim anunciar que Jesús es el Fill de Déu fet home, que ha vingut per salvar-nos? I també ens podríem preguntar com ens comportem quan ens toca fer de missatgers o d’emissors: tenim clar quin es el missatge? Ens fa por d’anunciar-lo? Ho fem amb la confiança que el Senyor Déu es al costat nostre?
Voldria fer, encara, una darrera consideració. En el cas de Jesús, el missatger i el missatge s’identifiquen. Això no passa en el cas del profeta Jeremies, i en el de tots els altres enviats per anunciar el pla de salvació de Déu. En ells sempre es distingeix clarament entre l’emissor o el missatger i el missatge. I convé que sigui així perquè quedi ben clar que la salvació anunciada ve de Déu, no es obra humana. En canvi en Jesús, com que ell es Déu mateix que s’ha fet Home com nosaltres, el missatger i el missatge coincideixen. Hem vist que el nucli del missatge es l’amor teologal. En Jesús de Natzaret, el Messies, es l’amor mateix, que es Déu, qui ve a trobar-nos. Només ell es pot atorgar aquesta coincidència.
Gràcies a això, la comunicació que Déu estableix amb el seu poble, amb tota la humanitat i amb cada un de nosaltres, arriba al seu punt mes elevat, que consisteix en la transformació del receptor. Ara ja no es tracta només de fer arribar una determinada informació als destinataris, ni de provocar en ells emocions o comportaments regits des de fora, sinó de canviar el cor del receptor perquè bategui en sintonia amb Déu mateix, perquè el designi de Déu es converteixi en el projecte de vida del qui rep el missatge.
Deixem-nos involucrar del tot, per obra de l’Esperit Sant, en l’acte de comunicació de Déu, essent-ne missatgers i receptors agraïts, joiosos, lliures i plenament disponibles.
Abadia de MontserratDiumenge IV de durant l’any (30 de gener de 2022)
El Poble d’Israel sempre ha viscut de la paraula de Déu tramesa pels patriarques, legisladors, savis i profetes. En les sinagogues es continuen llegint encara avui aquests textos, amb l’esperança constant que un día s’acomplirà el que Déu té promès al seu poble: un Messíes alliberador.
A nosaltres, cristians, ja se’ns ha dit, com ens ho afirmava Sant Lluc en el seu pròleg a l’Evangeli, que aquesta esperança ja ha estat acomplerta en Jesucrist, la Paraula definitiva de Déu. I ens ho ha transmés recollint els testimonis dels qui ho veieren i transmeteren de paraula: els Apòstols. Lluc, per la seva part, ho “escriu detalladament en una narració seguida perquè el destinatari, Teòfil, coneixi la solidesa de l’ensenyament rebut”. Tenim, doncs, unes bases segures de testimonis que han vist y sentit el que Jesús, la Paraula de Déu, va dir i va fer en el període curt de la seva acció predicadora. Són paraules de la tradició oral 40 anys després dels fets.
Nosaltres també, que hem rebut el baptisme i hem estat incorporats alCrist formant un sol cos, hem rebut aquestes ensenyances en la catequesi, en la familia, en l’escolta de la predicació en l’Església, i tant de bo també, en la lectura freqüent del Nou Testament, sobre tot.
Ell text de l’Evangeli llegit avui, ens porta a la sinagoga de Nazaret, el poble on Jesús había crescut. Abans, St. Lluc ja ens ha presentat Jesús en el Baptisme on rebé l’Esperit Sant i el testimoni del Pare: “Aquest es el meu Fill”.A continuació passà per les temptacions de Satanàs, superades, i un exitós recorregut pels poblets de Galilea predicant a les sinagogues. Els conciutadans, doncs,coneixen bé lafama que l’envoltava.
Jesús rep, doncs, el volum d’Isaïes, i llegeix el fragment “l’Esperit reposa sobre meu, m’haungit per a dur la Bona Nova als desvalguts, a proclamar la llibertat als captius, als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar l’any de gràcia del Senyor” (és a dir, l’any del perdódels deutes). Jesús diu a continuació: “això s’ha acomplert avui en ell”. I provocà admiració i estranyesa. Perquè, ¿Quina garantía dóna Jesús d’això que afirma? Ja que s‘ho diu d’ell mateix. ¿Quina credibilitat té? Tots els qui l’escoltaven el coneixen de sempre, perquè havía crescut entre ells. Però, el coneixien només exteriorment, i no podíen conèixer la seva veritable personalitat. Jesús recolza el que afirmen els profetes, certifica que segueix les prediccions d’Isaïes, y, a més, ho confirma tot amb el que ell ha fet i predicat, que respon a allò que diu Isaïes. Jesús mai no va afirmar res de si mateix que no ho confirmés amb els fets. Cert, que era fill de María i Josep, però també Fill de Déu en qui s’acomplía l’Escriptura. D’aquí la importància que donen els Evangelis a l’acompliment de les Escriptures en els fets i ensenyaments de Jesús. En el capteniment de Jesús no hi ha mai discrepàncies entre el que diu i el que confirmen els seus actes. A Jesús no li calia portar un rètol que digués ‘soc el Messies’. “Si no em creieu a mi, creieu les obres que jo faig” afirma. I davant Pilatdiu: “no em preguntis a mi, pregunta els qui m’han sentit i han vist el que jo he fet”. Ell no necessitava donar explicacions. Ho reblava amb paraules de l’Escriptura. Era coherent!
Tant de bo que nosaltres poguessim confirmar sempre el nostre nom cristià amb els nostres fets creïbles. Que el nostre sí, siguisempre sí,per a glòria de Déu Pare.
Abadia de MontserratDiumenge III de durant l’any (23 de gener de 2022)
Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)
Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptismeal Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria».
L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.
Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.
Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer.
És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor.
A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui, però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.
«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistesde “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser.
El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i quemereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats aviure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia.
Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!
Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)
Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (9 de gener de 2022)
Isaïes 40:1-5.9-11 / Titus 2:11-14;3:4-7 / Lluc 3:15-16.21-22
Avui diumenge celebrem la festa del baptisme de Jesús, amb la qual finalitza el temps litúrgic de Nadal i comença el temps ordinari. Avui és un bon dia per recordar i meditar el nostre propi baptisme.
La litúrgia ens proposa el relat del baptisme de Jesús al Jordà, segons la redacció de sant Lluc. L’evangelista narra que, mentre Jesús estava en oració, després de rebre el baptisme entre les nombroses persones atretes per la predicació de Joan, el Precursor. Aleshores, s’obrí el cel i baixà cap a Jesús l’Esperit Sant en figura corporal com un colom. En aquell moment, una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut».
El Fill, per dur a terme la seva missió, es col•loca a la fila per ser batejat per Joan. A Jesús –ho sabem bé–, no li calia el baptisme de conversió que Joan practicava. Però amb aquest gest reconeix que necessita l’acció de l’Esperit en la seva humanitat. Aquest ha de ser el resum de la vida de cada batejat, ja que tota la nostra vida es desenvolupa sota l’influx de l’Esperit Sant: quan treballem, en el descans, en el somriure o quan prestem un dels nombrosos serveis que comporta la vida familiar o professional.
Aquesta festa d’avui ens ensenya la necessitat que tenim tots de l’Esperit Sant. Si el Fill de Déu, segona persona de la Trinitat, va ser ungit per l’Esperit a la seva humanitat, com nosaltres, criatures, no hem de necessitar ser ungits per l’Esperit. Sense l’acció de l’Esperit no podem generar comunió, no podem crear unitat. Ni tan sols podrem glorificar Déu. Per això hem de demanar la assistència de l’Esperit.
Avui, el nostre propi baptisme ens fa ser conscients que som els fills estimats en qui Déu es complau. Som estimats i predilectes de Déu. No podem pretendre que Déu es desentengui de nosaltres, ni nosaltres allunyar-nos d’Ell. Així és Déu amb nosaltres.
Però sovint tractem Déu com si fos un bon veí. El visitem una estona, potser berenem a casa seva, i després marxem a casa nostra, tancant bé la porta en arribar. Així, tristament, vivim sovint el nostre baptisme. Com a fills emancipats: és més, com a complets desconeixedors de Déu. El visitem una estona al dia, potser cada setmana o ni tan sols això: ens oblidem d’Ell. Volem que Déu es quedi a casa seva i nosaltres a la nostra.
Hi ha una íntima correlació entre el baptisme de Crist i el nostre baptisme, que no hem de veure com si hagués estat una cosa que va passar fa més o menys temps, però que avui ens implica poc. A la festa d’avui se’ns convida a prendre consciència renovada dels compromisos adquirits pels nostres pares o padrins, en nom nostre, el dia del nostre Baptisme; hauríem de reafirmar la nostra fervent adhesió a Crist i la voluntat de lluitar per estar cada dia més a prop d’Ell, separant-nos de tot pecat, fins i tot benial, ja que en rebre aquest sagrament vam ser cridats a la santedat, a participar de la mateixa vida divina.
Sant Lluc ens ha deixat escrit al seu Evangeli que Jesús, després d’haver estat batejat, estava en oració. Nosaltres serem fidels en la mesura que la nostra vida estigui edificada sobre el fonament ferm i segur de l’oració.
Que Maria, la Mare del Fill predilecte de Déu, ens ajudi a ser sempre fidels al nostre baptisme.
Abadia de MontserratFesta del Baptisme del Senyor (9 de gener de 2022)
Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (6 de gener de 2022)
Isaïes 60:1-6 / Efesis 3:2-3a.5-6 / Mateu 2:1-12
Tot i que avui encara no tanquem litúrgicament aquest temps de Nadal, tenim prou perspectiva, estimades germanes i germans, per a mirar enrere i veure què hem anat contemplant des del principi de l’Advent. Mirem-ho com ho mirem, el protagonista sempre és Jesucrist, sempre és el misteri de l’Encarnació, d’un Déu que s’ha volgut fer humà. Alguna vegada tenim la sensació que sempre prediquem el mateix, però mentre sigui sobre Ell, sobre el Crist, hom té menys por de repetir-se, perquè almenys sempre estarem parlant del centre, d’allò principal de la nostra fe.
Fent doncs aquest recorregut cap enrere, llegint el profeta Isaïes durant les primeres setmanes d’Advent imaginàvem primer aquest Crist, aquest Messies com el qui havia de venir. Ell mateix apareixia identificat amb la Saviesa de Déu. A tocar de Nadal, ja en el moment de l’Encarnació, era la Paraula que venia al si de Maria, que finalment es feia home, i que naixia a Betlem, acompanyat d’efectes especials, en diríem avui, com les aparicions als pastors, i altres esdeveniments celestials que el proclamaven definitivament Messies. La litúrgia, encara ens ha deslocalitzat quan entre Nadal i Epifania, ha continuat la pedagògica revelació de l’essència de l’infant, explicant-nos com n’era d’esperat en el temple pels ancians Simeó i Anna, en un relat que se situa després del naixement i fora de Betlem. l I finalment avui, recuperant la localització de Betlem, celebrem encara entorn de la cova el darrer homenatge fet a l’infant Jesús: el pelegrinatge dels Reis amb els seus dons, que són, encara més, l’afirmació de la naturalesa del Crist: Or perquè és rei, encens perquè és Déu, mirra perquè és home. Tot és una contemplació i una invitació a mirar amb més i més profunditat aquest Jesús de Natzaret infant, que conté ja tota la potència de la seva identitat i del seu missatge en el moment del seu naixement.
Aquesta manifestació, que és el que significa Epifania, conclou un procés que si ens hi fixem bé ha anat del secret i de la intimitat a esdevenir totalment conegut, públic, notori. L’expectació messiànica de l’Antic Testament era una promesa, era una esperança.Més que secreta o íntima, estava encara en el reialme de les coses futures. L’anunciació a Maria, en canvi, pren ja el caràcter d’un fet, d’un esdeveniment històric que passarà, però encara està en el més íntim d’una sola persona.Sant Josep comparteix el secret amb la Mare de Déu, després en el moment del naixement de Jesús podríem dir que és l’entorn, el quilòmetre 0, els pastors els qui hi participen. Dic tot això, per posar un context a la celebració d’avui i per intentar explicar que amb la manifestació als Reis, als reis d’Orient, el relat evangèlic ens vol dir que Jesucrist s’ha fet universal, que el seu destí ja és ser conegut a tot el món i que aquella intuïció, aquella promesa feta a Israel, aquell anunci dit a Maria s’han acomplert pel bé del món, de tot el món.
El cristianisme ha sabut ser fidel a la vocació universal de la persona i del missatge de Jesucrist que la festa de l’Epifania proclama. Ha sabut ser fidel en el sentit que realment l’evangeli ha estat proclamat a tot el món. Sant Pau com ens ha dit la segona lectura fou el primer dels apòstols a comprendre aquesta vocació universal. A comprendre que la tradició d’Israel quedava realitzada en el cristianisme i que la vocació universal no mirava només a l’evangelització futura del món, sinó que necessitava integrar també la fe precedent que ho havia fet néixer tot. De dos pobles n’ha fet un de sol. L’expansió ràpida i fecunda dels primers segles, ens fan adonar que realment som fills d’aquesta Epifania del Crist que ha anat reproduint-se en la història del poble de Déu. Per totes aquestes raons, la litúrgia de la festa d’avui és gairebé eufòrica: la joia es respira per tot arreu.
També ens és lícit preguntar-nos, si aquesta extensió geogràfica del cristianisme, concorda amb la profunditat amb la que creiem i actuem com a cristians. Un monjo germà nostre difunt qüestionava el discurs sobre la descristianització contemporània fent-se la pregunta de si realment havíem estat cristianitzats alguna vegada. La intenció profunda d’aquesta qüestió em sembla que és posar-nos davant de l’evidència que som cristians però no som perfectes, no hem acabat tot el que cal fer, perquè evidentment la nostra vida és seguiment imperfecte i especialment crec que tenim sempre el repte de comprendre que celebrar l’Epifania, celebrar que això del Crist és Universal, hauria de tenir algun efecte més important dels que té.
No voldria amargar-li a ningú una de les festes més entranyables de l’any, molt especialment en la societat, però la consciència del que passa al món és la primera condició per tal de preguntar-nos si hi fem prou present l’evangeli d’aquest Jesús de Natzaret, manifestat per a tots els pobles. La primera pàgina d’un diari recent deia que més de 4.000 persones, entre elles més de 200 nens, han mort intentant arribar a Espanya durant l’any 2021. No és malauradament l’única notícia dolenta d’aquests dies, però impacta. Especialment, quan en un dia com avui ens parla de nens. I ens repetim la pregunta: realment el nostre món està cristianitzat i passen aquestes coses? L’Epifania ha arribat a tothom? O és que el Crist es manifesta i molts no li fan o no li fem prou cas?
No hem de desanimar-nos si els camins del seguiment i de la conversió del món a una justícia i a una pau més gran, com la que proposa l’Evangeli són lents. El que no ens està permès és no ser-ne conscients, no ocupar-nos-hi cadascú des de les seves possibilitats, dit en una paraula d’avui: No podem passar de tot això. La nostra vocació,el fet mateix que nosaltres que érem, als ulls d’Israel, pagans, haguem rebut l’evangeli i el Crist per la gràcia d’aquesta epifania global, ens hauria de fer per vocació, preocupats de tot el món i de totes les seves injustícies.
Potser a més de tota la consciència de la realitat que vivim, ens podríem preguntar si no hauríem de recapitular el camí de l’Epifania que hem contemplat tal com us ho he intentat descriure, i, començant pel final, per la consciència que sí, que el Crist s’ha manifestat a tot el món, anar enrere fins a recuperar una experiència com la de Santa Maria, que jo gosaria anomenar una Epifania interior, una manifestació de Jesús en el nostre cor. Potser podem entendre la seva manifestació a totes les nacions com la condició que fa possible que cada home i cada dona puguin viure aquesta epifania interior, i des d’ella una conversió a Déu i al seu Regne:Un compromís personal i definitiu a fer la seva voluntat. Perquè potser en el fons tot comença en un cor senzill i disposat a estimar més enllà de tot els límits. I qui sap, si això potser sí que canviarà el món.
Abadia de MontserratSolemnitat de l’Epifania del Senyor (6 de gener de 2022)
Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (2 de gener de 2022)
Jesús, fill de Sira 24:1-2.8-12 / Efesis 1:3-6.15-18 / Joan 1:29-34.
Benvolguts Germans i Germanes:
En aquest diumenge segon del temps de Nadal i primer d’aquest any 2022, l’Església ens convida a escoltar el gran himne del Verb encarnat, que obre amb tota solemnitat, les pàgines del pròleg del quart Evangeli.Sant Joan ens ofereix una profunda reflexió de la gran Humanitat del Pessebre amb tres mots claus: Crist, Llum, i Paraula.
El Crist. Tots nosaltres podem contemplar Déu en el rostre de l’infant Jesús a Betlem. Ell és la Paraula manifestada del Pare. Per Ell creà totes les coses.Ell donà a tothom la seva vida. Ell, el Crist, és la Llum que resplendeix en la foscor. Ell és des de sempre i per sempre. Ell és el que Joan Baptista, el nou Elies; “La veu que cridà en el desert!” i que ens donà el seu testimoniatge real: “Mireu l’Anyell de Déu. Jo no sóc digne de deslligar-li les Sandàlies”(Joan 1: 19-34).
La Llum. Malgrat la nostra petitesa, una nova Llum esclata en la foscor i ens obre els ulls, és la Llum del Crist que il·lumina la nostra Societat: “del Diner, del Tenir, del Físic, de la Pandèmia desgraciadament”… Aquesta Llum sorgeix dins el més profund del nostre petit cor Humà. Jesús és la Llum Veritable que neix novament pel Nadal i per a tots nosaltres. Ell és present i actiu en tota la nostra vida Cristiana Sacramental. En el nostre Baptisme rebem la Llum del Crist en el ciri dels Padrins. En la joia de la vetlla Pasqual, prenem la nova Llum de la flama de la gran atxa beneïda amb el foc nou. En la festa de la Presentació del Senyor, (el dos de febrer, la Candelera), acompanyem amb la nostra claror el Crist en la seva entrada triomfant i solemne al Temple del Presbiteri per celebrar el Memorial del Senyor. Tots els dies i tots els diumenges de l’any, els ciris encesos de sobre l’Altar, ens recorden la nostra Llum, la nostra fe present i actuant en l’Eucaristia celebrada diàriament i mundialment… I el dia del nostre Traspàs, serem il·luminats, (trencant la foscor i el dol), amb la claror de la columna de cera Pasqual, senyal de Resurrecció i de Vida Eterna, col·locat als nostres peus davant l’altar major. Tots nosaltres hem d’encendre el nostre ciri de la fe amb Jesús, que és la Llum veritable, i ens cal unir la nostra Llum a tantes altres flames Cristianes per així irradiar esperança i joia en un món Pandèmic. Hi ha persones que porten la seva flama com: “Esmorteïda pel desànim, l’angoixa del treball, el virus del Covid 19 o d’indiferència general”. En la part de la foscor que hi pugui haver en nosaltres, deixem que hi brilli de nou la Llum de l’esperança del qui és la Paraula Eterna i acollim-la dins el nostre petit cor Humà. La Nova Llum és el naixement de Jesús; Ell és l’Estrella de Betlem que brilla per a tots; bons i dolents amb un diàleg constant d’estimació, d’Amor i Pau.
La Paraula… Com diu l’ Apòstol Sant Pau: “La Paraula, font de consol, paciència i esperança” (Romans,15. 1- 4). Ella és sempre comunió i comunicació, silenci i contemplació. La Paraula divina ens mostra el camí de la Vida i de l’Amor. En el Parlar; que és el Do preciós amb que ens Comuniquem i Cantem els uns els altres, és també un diàleg tranquil, o conversa que moltes vegades s’ha de fer ràpidament perquè senzillament no hi ha temps d’escoltar l’altre, i diem: “No tinc temps, digues!” Avui, dia, prestar atenció i escoltar és moltcar. Amb la Paraula manifestem la nostra alegria, la nostra admiració, el nostre amor, la nostra joia. Però, també, desgraciadament, el nostre més gran menyspreu i odi. Amb un simple mot podem manar: Construir, destruir o interrompre una bona conversaamb la paraula encara a la boca per contestar el telèfon mòbil; que apropa els llunyans i aparta els pròxims!L’Insult, el menyspreu gratuït i repetitiu, té un preu molt alt, és una desqualificació barroera de la dignitat de tota persona humana.¿Avui dia nosaltres sabem trobar les paraules adequades, avinents i respectuoses per tal de fer reviure la força viva de la Paraula que és Amor? En el món de la Política segur que NO! Desgraciadament!
Germans i Germanes.En el silenci tranquil de Nadal, és ja un Nou Any . Crist és amb nosaltres, és dinsel nostre petit cor Humà! Ell és la Llum i la Paraula viva de l’Amor total. Ara, Aquí i Sempre.
Amén.
Abadia de MontserratDiumenge II després de Nadal (2 de gener de 2022)
Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2022)
Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21
En les eucaristies solemnes d’aquests dies, la història del naixement de Jesús ens va passant pel davant com les escenes d’un Pessebre: La nit de Nadal contemplàvem l’Anunciació als pastors, el missatge dels àngels i l’estable amb el naixement de l’infant. El proper dijous, festa de l’Epifania, llegirem l’evangeli del pelegrinatge i de l’adoració dels Reis.Un se n’adona de la pedagogia catequètica que tenen precisament els pessebres, que esdevenen expressions materials dels evangelis, escenificacions del relat literari del naixement de Jesús.
L’Evangeli d’avui ens portaria a una altra escena típica dels pessebres: els pastors adorant l’infant, els pastors anant i venint de la cova. Uns pastors que venen d’una experiència forta com ha estat la d’haver escoltat la proclamació de la Glòria de Déu al cel i la Pau a la terra. Els pastors escoltaren aixòenmig del seu hàbitat corrent, és a dir un camp al ras, en una nit d’hivern, mentre feien la seva feina, que ja s’entén per aquestes condicions, que era una feina humil, un moment i una ocupació poc inclinada a emocions fortes o a esdeveniments extravagants. Després d’això i de dir-se ells mateixos: Anem a veure això que ha passat, els pastors arriben al Pessebre, veuen, s’expliquen, escolten i se’n tornen lloant Déu, després de comprovar que tot plegat no ha estat una al·lucinació. Si només prenguéssim aquest evangeli, ens quedaríem força buits: què conten els pastors i a qui, qui són aquests altres, aquest tothom, que tant es meravella d’això que els expliquen? Hi ha una mica de misterien totes aquestes al·lusions, com si d’alguna manera ens convidessin a preguntar a buscar què és tot això tant important que està en l’ambient, on the air. Una lectura continuada de l’evangeli i de totes les escenes del pessebre ens ajuda a comprendre, ja que ens fa tenir molt present que el missatge als pastors, i que vam llegir la nit de Nadal deia:
“No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria:11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. I deprés de saber això, encara trobem el cant dels exèrcits del cel que diu: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.(Lc 2,10-12)»
La brevetat no resta cap importància al contingut: Aquest infant és el Messies, el Senyor, i això provoca eufòria, fins a uns pastors mig adormits. A partir d’aquesta proclamació, la teologia no ha fet gaire cosa més que intentar comprendre què volia dir que Jesús de Natzaret fos el Messies. Només el do de la fe ens fa capaços de veure Déu present en un home. La història, les coses que van passant podrien tenir interpretacions molt més realistes o pragmàtiques, però la fe ens permet dir que aquest infant en bolquers és realment l’ésser nou, el punt radical de conversió i de canvi en la història de la humanitat, aquell a qui aquests dies cantem com a príncep, com a primer, des d’Orient, el lloc on surt el sol, fins a ponent, al límit de la terra. Pel reconeixement de la seva divinitat, continguda en la seva messianitat i tant meravellosament cantada al principi de l’evangeli segon Sant Joan que llegíem el dia de Nadal i repetíem ahir, podrem reconèixer Déu present en tantes i tantes persones. La fe ens ajudarà a copsar l’amor entre els homes i les dones com quelcom que ve de Déu, a comprendre els progressos humans com inspirats per Déu, a girar-nos cap a ell en els moments difícils per a trobar-hi aquella força especial que ve del seu Esperit Sant i que tant necessitem.
Els moments que marquen fortament l’esdevenir del temps, com ho és avui, dia de l’any nou civil, em semblen moments indicats quasi per naturalesa a recordar-nos aquelles coses que no passen, aquelles que han marcat la història i que romanen: entre totes l’Encarnació del Senyor. També és un moment per a reconèixer l’acció de Déu en el món, aquests dies tan inclinats a fer resumsi estadístiques de tants tipus.
Em va agradar que un programa de la BBC del dia de Nadal es titulés les notícies felices del 2021. I es subtitulés les històries més edificants i engrescadores de l’any: I parlés com a primera notícia feliç de la vacuna, però no la del Covid…, sinó la de la malària. M’agradà perquè d’alguna manera no posava el centre en nosaltres, els “occidentals” i el nostre gran problema, sinó en un problema que afecta molt més països pobres, especialment Àfrica. Un any nou civil és un moment en el qual tenim la sensació que el llibre està en blanc i hi voldríem posar moltes notícies d’aquestes i molt poques de les altres. Em sembla que no hem de perdre l’esperança i que és molt sana la il·lusió del progrés personal i comunitari que ens proposem tots plegats en començar un any. Cal però encomanar-ho a Déu.
El breu missatge transmès als pastors, tenia una sol desig per la terra: Pau.
En aquest any que comencem avui, estimats germans i germanes, celebrant la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, celebrem també la Jornada Mundial de la Pau, instituïda per Sant Pau VI l’any 1968, amb el desig que fos una commemoració continuada, com així ha estat, i que anés més enllà de l’àmbit eclesial. Éstot un símbol, tot un compromís dedicar el primer dia de l’any a la pau i fer-ho enmig d’aquestes festes de Nadal, de la nit i del dia que vam escoltar que el naixement de Jesús era proclamat com la glòria de Déu al cel i la pau a la terra pels homes i dones de bona voluntat!
En la tradició bíblica,la pau té la fondària de la paraula Shalom, de quelcom que no és quietisme, ni tan sols absència de conflictes, sinó plenitud de Déu. Com a quelcom que cal ser construït en profunditat, no sorprèn que ja Sant Pau VIè parlés de la Pau com del desenvolupament integral i que en el missatge del Papa Francesc pel dia d’avui ens proposi el diàleg entre generacions, l’educació i el treball com els instruments necessaris per a construir una societat pacífica, que es recolzi en la justícia, l’única garantia d’una pau veritable. Els objectius són ambiciosos, però ens col·loquen en la línia de la la nostra ambició més gran, l’única vàlida: promoure ara i aquí la construcció del Regne de Déu, del Regne del Crist, del Regne de l’Evangeli amb totes les nostres forces. La nostra pregària avui és demanar força per a renovar el nostre compromís personal i comunitari amb el Regne de Déu per aquest any 2022 que comencem i confiar els “tempi” de la seva realització definitiva a l’únic que té el poder de fer-ho: al Senyor que ens espera al final de la història.
Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 de gener de 2022)
Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (26 de desembre de 2021)
1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52.
Ahir celebràvem amb goig i solemnitat el misteri de l’encarnació, és a dir, acollíem, des de l’experiència de la fe, que Déu és amb nosaltres. I, independentment del que socialment hom intentava de viure d’una manera especialment emotiva, per als creients, el motiu de la celebració no era solament una experiència interior, personal,viure “que Déu és amb nosaltres”, sinó que hi havia el desig de compartir aquest misteri amb els qui més estimes; les trobades familiars i d’amics gairebé es feien necessàries; encara que l’epidèmia i les restriccions socials van comportar que en algunes celebracions, van deixar un punt de tristesa,també en alguns cassos experimentar molta soledat. Avui, l’Església, ens convida a continuar contemplantel que significa l’encarnació des de la perspectiva del creixement de la maduració personal. Així veiem que Jesús creix en el si d’una família i, com tothom, fa l’experiència de les seves joies i dels seus dolors. L’objectiu que ens proposa l’Església és expressat al començament de la Col·lecta: ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família.
Les dues primeres lectures ens han posat davant els nostre ulls dos fonaments que caldriareflexionar-hi. El primer fonament és el desig ferm, constant i apassionat de la maternitat –paternitat. Ens adonem que avui en el si de moltes parelles hi ha com una mena de basarda assumir com un valor important, compartir amb la teva pròpia parella, la responsabilitat de fer possible tenir fills i educar-los; per dir-ho d’una manera molt simple i segurament massa simplificada, sovint l’argument de la responsabilitat frena el goig de la generositat. La incertesa dels nostres temps, una economia precària influenciend’una manera decisiva la presa de decisió en la voluntat de ser pare i mare. Probablement hom hauria d’aprofundir que el gran do de la vida, el més important, és l’amor: l’amor humà i l’amor espiritual. ¿Què és el que ens parla la segona lectura? L’afirmació que, ja d’entrada, en fa quan diu: «Déu ens reconeix com a fills»; això demana que, el qui l’acull i se la fa seva, també ha de saber què vol dir sentir-se estimat. Perquè tant des d’un punt de vista humà, com des d’un punt de vist espiritual ens cal poder expressar el que implica sentir-se reconegut. La construcció moral i espiritual té el seu punt cabdal en estimar-te tu mateix. La construcció de la persona té sempre la necessitat d’experimentar aquests tres punts essencials, estimar Déu, estimar els proïsme, estimar-te. Aquesta és la missió educativa dels pares.
Una lectura ràpida de l’evangeli pot provocar un punt d’inquietud i malestar, perquè ràpidament ens molesta aquesta rebel·lió que veiem en Jesús. El relat que hem escoltat és el darrer que l’evangelista posa sobre la infància de Jesús. Després d’aquest relat l’evangelista ens anirà mostrant Jesús adult. Doncs bé, la narració ens avisa que el pelegrinatge del pares de Jesús era per celebrar la Pasqua, és a dir per recordar una abans i un després en la història d’Israel, de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat de la terra promesa. També ens ha dit que Jesús ja tenia 12 anys, és a dir, que era reconegut prou gran com per assumir, des de la fe, la responsabilitat de la seva creença. D’aquí que la resposta de Jesús no es feta des de la perspectiva d’un nen que va creixent i madurant la fe, sinó des de la responsabilitat del qui comença assumir el que ha de ser el seu desplegament de l’experiència de la relació amb Déu. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» L’evangelista ens fa una al·lusió al que serà la Pasqua de Jesús quan explica que la recerca dels pares de Jesús es feta en el termini de tres dies com serà, efectivament la Pasqua de Jesús. I també veuen que Jesús ja comença el que avui diríem a debatre amb els mestres de la Llei i que ho farà al llarg de la seva vida d’adult.
Com ens anirà fent veure Lluc al llarg del seu evangeli, és la mare la que se sentirà abandonada. La soledat del seu abandó es podria interpretar ja com un signe de Regne.Ben cert que el camí de Jesús no el podien preveure. El perden com a nen i el descobreixen en el misteri de Déu.
Aquesta experiència dels pares de Jesús ens pot convidar a reflexionar sobre l’acompanyament a la fe dels propis fills, sobretot quan van expressant els seus sentiments sobre la seva fe. Com els pares també han de comprendre que el camí del seus fills s’ha d’anar configurant al misteri de Déu i que mai no hem de forçar aquesta llibertat divina que tot home, en néixer,ja porta en el seu si. Ens diu l’evangeli «que ells no comprengueren la resposta de Jesús». ¿Quina actitud prenem davant el misteri de la fe dels nostres fills? Perquè no es tracta d’inhibir-nos, sinó d’estar al costat, i com es fa en les qüestions humanescompartir l’experiència viscuda amb sinceritat i humilment.
Avui festa de la Sagrada Família un important estol de reptes haurem d’afrontarper arribar a l’objectiu que ens proposava la col·lecta: «feu que amb la caritat generosa puguem fruir per sempre de la felicitat de casa vostra.»
Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep (26 de desembre de 2021)
Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (25 de desembre de 2021)
Isaïes 52:7-10 / Hebreus 1:1-6 / Joan:1-18
“A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. Ho acabem d’escoltar. Era la darrera3 frase d’aquest fragment inicial de l’evangeli de Sant Joan. Permeteu-me un apunt referent a la traducció. El verb final utilitzat en català, revelar tradueix un verb original grec exegésato que en la versió llatina varen traduir per enarravit. Els dos verbs signifiquen explicar detalladament, narrar…, aquesta traducció, una mica diferent de la litúrgica, ens permetria dir que la darrera frase que he citat ens proclama senzillament que Jesucrist ens ha explicat amb detall qui és Déu: ipse enarravit.
La primera cosa doncs que ens explica Jesucrist de Déu és la seva voluntat de servir-se de la humanitat. Massa resplendent per a ser vist, Déu volgué fer-se home en Jesucrist perquè no tinguéssim més confusions, ni errors sobre qui era ell: un Déu capaç d’estimar més enllà de les categories humanes, més enllà de la reciprocitat, més enllà de tot. En tota la tradició de l’Antic Testament, Déu apuntava ja a la humanitat com un instrument de la seva salvació, però finalment con ens deia la lectura de la Carta als Hebreus, després d’haver parlat de moltes maneres, ha parlat definitivament en Jesucrist. Admira, fa pensar que la humilitat d’això que contemplem en cada pessebre, un paisatge, unes persones, un infant recent nascut, és exactament el que Sant Joan ens explica en l’inici del seu Evangeli, El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres. Home en el sentit d’humà, sense cap distinció de gènere. Humà i prou. Sense adjectius. No humà europeu, o humà ric o pobre, fins i tot ni tan sols humà cristià, sinó humà. Quina exigència de fraternitat universal no ens hauria de provocar un Déu fet home d’aquesta manera radicalment transversal!
Jesucrist ens explicarà Déu a partir d’aquí per la seva vida humana. no celebrem el naixement de les persones ni els seus aniversaris pel seu naixement sinó per totes les seves vides. També Jesús, més enllà del significat inevitable de l’Encarnació,contingut des del primer moment de la seva concepció, en el seu naixement projecta d’alguna manera tot el que vindrà després. Perquè tot i acomplir la promesa messiànica de l’Antic Testament i proclamar-lo Rei, Príncep de la pau, missatger del designi de Déu i tantes altres categories amb les quals la litúrgia de Nadal ens convida a lloar-lo, és el fill de Maria i Josep, serà conegut com Jesús de Natzaret i ens deixarà per sobre de tot un evangeli, font per conèixer-lo i llei per a seguir-lo com a cristians. En aquest evangeli, llegirem que el seu messianisme és estimar. Estimar especialment allò que més necessita ser estimat: els pobres, els malalts, les viudes, els leprosos. Ens explicarà un Déu que ha volgut sortir al món a buscar aquestes situacions, que ens mana que no ens desentenguem de les situacions de pobresa.
Sempre m’ha sorprès la validesa del llenguatge de l’Evangeli, després de quasi dos mil anys de la seva redacció. Quants pobres, quants malalts, quantes persones soles a imatge de les viudes de l’Antic Testament, no tenim avui en les nostres societats. Quants desequilibris territorials en el món. Jesucrist ens ha vingut a explicar que Déu vol una altra cosa. Vol el seu Regne: si no ho teníem clar en tot l’Antic Testament, que també ho deia, ara no en podem dubtar. El seu naixement quasi com un sense sostre ens exigeix ser solidaris amb aquestes realitats que ell ha volgut habitar. Ens esgarrifa escoltar i llegir alguns casos de famílies sense sostre, a qui veiem caure a vegades en mans de màfies que negocien fins i tot amb habitacles infrahumans, aprofitant-se de la misèria i de la desesperació. Amb el propòsit de col·laborar-hi i de tenir present el drama de tantes persones sense sostre,us proposem de col·laborar amb Caritas, que ens adverteix de les greus conseqüències socials de la Covid i que dona una atenció especial als problemes d’habitatge.
Però tot i el seu ensenyament, tot i la seva intervenció directa en el món amb fets i paraules, Jesucrist també ens ha explicat que ni tan sols Ell, mentre fou a la terra aconseguí la conversió de la humanitat als ideals de Déu i del Regne. És més: acabà víctima de la mateixa dolenteria humana, i només en l’àmbit pasqual de la seva resurrecció, el seu missatge començà a impregnar el món i ho continua fent fins avui.El Nadal que avui celebrem, també avança la Pasqua: la divinitat entra en la humanitat, perquè un dia la humanitat pugui entrar en la divinitat, com el seu destí i el seu acompliment final. No ens desesperem doncs si ens costa veure avançar aquest Regne. L’única cosa que podem fer és continuar lluitant per fer-lo real.
Jesucrist ens explica de Déu la seva generositat i gratuïtat com també diu l’evangeli d’avui. :i a nosaltres ens ha fet el do de poder-la acollir. Però fixeu-vos: poder-la acollir. Cap obligació, cap exigència. Déu admet novament els límits humans i ens deixa la llibertat de seguir-lo. Podria ser altrament si parlem d’un Déu manifestat en un infant, en humilitat i feblesa? Gràcia i llibertat són també els dons de Nadal.Gràcia perquè tot és gratis: Perquè sí: perquè ens podem dir com deia Sant Agustí parlant de l’Encarnació en el final d’un dels seus sermons de Nadal: Pregunta quin mèrit, pregunta quina causa, pregunta quina justícia, i veuràs que només hi trobes gràcia: gratuït.Quaere meritum, quaere causam, quaere iustitiam; et vide utrum invenias nisi gratiam.
I per si encara no ho haguéssim entès del tot, finalment Jesucrist ens ha explicat un Déu que ha anat fins a l’extrem de l’amor, que no només s’ha volgut fer home sinó que ha volgut encara abaixar-se més, fins a la mateixa matèria de cada dia i quedar-se amb nosaltres en el pa i el vi de l’eucaristia, en el seu cos i la seva sang: gratuïts, oferts a tots, signe d’un Regne que començà certament en un Pessebre de Betlem, en el primer Nadal, i que continuarem celebrant fins al seu retorn gloriós.
És ell qui ens ho explicat. Ipse enarravit. Crec que Déu en Jesucrist i el seu Evangeli ens ho ha deixat força clar.
Abadia de MontserratMissa del dia de Nadal del Senyor (25 de desembre de 2021)
Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2021)
Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14
Celebrem Nadal enmig de la nit. El naixement de Jesucrist s’esdevé en la foscor. En l’obscuritat física de les hores en les que no hi ha llum, en un moment de l’any en el qual en les nostres latituds les nits són especialment llargues, en una família, que tot i ser de la Casa de David, no tenia el que avui en diríem “glamour”,en la improvisació d’un allotjament precari, en un moment de la història d’Israel, on prevalia més la sensació dedesfeta i de fracàs que no pas la del triomf i de l’èxit. Per altra banda, malgrat tot això, no era un naixement inesperat ja que tota la tradició d’Israel preparava aquest moment. La història del poble d’Israel és més una història d’èxodes, d’exilis, de derrotes que no la d’una nació afavorida pel benestar material i l’estabilitat política a la terra. Israel elabora en tota la seva teologia, molt especialment en la dels profetes, l’esperança d’un alliberament, d’un redemptor, d’un Messies. Fa pensar molt que el poble que anomenem escollit per Déu, sigui aquest tipus de poble, sotmès a tantes proves. Potser calia que la salvació arrelés en qui fos capaç d’entendre-la a fons. Sí. El missatge de la redempció no ve en un context fàcil i, tanmateix, Déu promet venir-hi i fer-s’hi present.La promesa, i l’esperança en el compliment d’aquesta promesa han estat sempre temes característics del poble jueu, els nostres germans grans en la fe.
I encara és més sorprenent que aquesta promesa tan transcendental, anunciada als patriarques, contada pels profetes sigui explicada en l’Evangeli d’una manera tan senzilla: el naixement d’un nen en un estable, en plena nit, quan no s’ha trobat lloc, enlloc! Naturalment que tenim la perspectiva per afirmar que aquest naixement és extraordinari, és nogensmenys l’acompliment de la mateixa promesa històrica feta a Israel i per Israel a tota la humanitat: la promesa del Salvador. Encara més extraordinari, la promesa s’acompleix en l’anonimat més profund i només algunes circumstàncies privades ens ho diuen, com les revelacions a la Mare de Déu, a Sant Josep, a Zacaries i a Elisabet, pares de Joan Baptista, tal com són explicades en els evangelis anomenats de la Infància i amb els quals hem anat preparant aquesta solemnitat.
Per això cantem aquesta nit a tot el món:
Santa nit!, plàcida nit!
El Jesus, tan petit,
és el Déu, Ser Suprem poderós,
en humil petitesa reclòs
per salvar tot el món,
Situats en aquesta nit de la història, entenem millor què és Nadal. I que gran part del seu missatge ha estat captat en la frase de la Nadala que ens diu que aquest Déu tan gran ha estat “En humil petitesa reclòs”.
Com podem nosaltres comprendre des de la nostra situació actual el significat del Nadal? En el diàleg que hem de tenir i que tenim amb els nostres germans i germanes, sovint ens trobem amb la pregunta fonamental sobre la salvació?. De què hem de ser salvats avui? Qui sentit pot tenir el Nadal si no som capaços d’arrelar-lo en una promesa i en una esperança de salvació real, existencial, que vulgui dir alguna cosa per al món d’avui? Podríem respondre naturalment amb el catecisme, amb l’antropologia de l’Església que ens diu que tots som pecadors i per tant tots celebrem amb el Nadal, el naixement de Jesucrist que ens ha retornat la innocència que com a humanitat havíem perdut i ens ha perdonat els pecats. Però si enlloc de quedar-nos a aquest nivell teòric, volem anar una mica més enllà, fer que aquesta veritat de salvació personal i col·lectiva realment s’entengui i es visqui en el món, com podem explicar-ho?
Fa dos anys que vivim la pandèmia del covid19. Podria ser que aquest fet ens acostés a una mena de consciència universal de salvació? La pandèmia és global com ho és la situació de la qual Déu ens ve a salvar a tots. Feia molts decennis que no sentíem tan propera, tan real una amenaça col·lectiva per la humanitat. Mirem de ser-ne conscients perquè en pot néixer un valor de solidaritat real, més enllà de les fronteres, de les cultures, de les divisions que als ulls dels cristians haurien de ser escandaloses entres diversos tipus de món: primer, tercer, quart…és que Déu ha creat mons diferents? És que s’ha encarnat potser en humanitats diferents?
La pandèmia ens ha tornat a col·locar en la inseguretat. Hi ha un cert desconcert davant tanta i tanta informació. Ens ha desinstal·lat de les nostres fes i confiances cegues en el progrés i la ciència. Potser ens ha tornat a manifestar aquella situació que tantes vegades trobem a la Bíblia, per la qual el pecat més gran és l’autosuficiència humana, prescindint de Déu.No hi ha cap dubte que ens en sortirem gràcies als esforços dels científics, però el context extraordinari que vivim podria ajudar-nos a reflexionar sobre els nostres límits, a deixar entrar una mica l’inesperat, l’imprevisible, l’inefable a les nostres vides.
Què vol dir celebrar el naixement de Jesús de Natzaret, del Crist, l’encarnació de Déu enmig d’aquest món? No penso que vulgui dir confiar en una intervenció directa per part de Déu. Jesús no neix aquest any a Betlem amb una vacuna, o una píndola, o directament amb anticossos per tot ésser humà. Ja ens ha demostrat que la intervenció directa no és el seu estil habitual. Però Nadal ha de ser recordar-lo a Ell i al seu evangeli i saber que en primer lloc, dona sentit per la seva sola presència a la vida, al dolor i a la mort de tots els homes i dones. L’Església té exemples constants d’aquest sentit concedit com un do de Déu en Jesucrist a la humanitat. Això és salvació. I fa falta sentir-la com a necessària, per poc que sortim de l’anestèsia col·lectiva en la qual ens trobàvem, no se si ens hi trobem encara, i a la qual, tinc sovint la impressió aquests dies, que molts tenen pressa per a tornar-hi ràpidament quan tot això passi.
Això que estem fent aquesta nit, resar, vetllar, renovar el sentiment de l’esperança d’Israel en la promesa i celebrar que en Jesús es va acomplir del tot, per la seva condició de ser el Messies esperat, dona sentit al món. Però encara ens falta un pas més: ens cal humanitzar el món. De la mateixa manera que Déu, per la seva Paraula, tal com hem cantat, va voler elevar la humanitat, quan la va assumir en la persona del Fill, també nosaltres hem de treballar per donar al món aquesta humilitat que el faci sentir necessitat de ser salvat, predisposat a acollir Jesús i confiança d’haver-ho estat realment.
Compartir és un signe de solidaritat. Per això us proposem aquesta nit de col·laborar amb la col·lecta que farem a favor de Caritas, que ens adverteix dels perills d’exclusió i de pobresa que ha provocat la pandèmia.
Celebrem Nadal. Celebrem el naixement de Jesucrist. Perquè? Per continuar l’obra del seu evangeli que és fer un món més habitable, més sostenible, més just i més fratern. Ningú negarà que d’aixó, se’n digui Salvació o un altre nom, en tenim avui, tota la necessitat.
Abadia de MontserratMissa de la Nit de Nadal del Senyor, Missa del Gall (24 de desembre de 2021)
Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (19 de desembre de 2021)
Miquees 5:1-4a / Hebreus 10:5-10 / Lluc 1:39-45
Benvolguts germans i germanes,
Acabem d’escoltar el text evangèlic conegut amb el nom de “la visitació”, que en el conjunt de l’evangeli segons sant Lluc està precedit pel relat de l’anunci de l’àngel Gabriel a Maria de la seva maternitat per obra de l’Esperit Sant. Remarco això, a l’inici d’aquesta reflexió, perquè és important no deslligar els dos textos.
En la anunciació, Gabriel, el missatger de Déu, és enviat a una noia de Natzaret, anomenada Maria, per fer-li saber que ha trobat gràcia als ulls de Déu i que Aquest l’ha escollida per ser mare del Fill de l’Altíssim. La disposició de Maria per acollir aquesta crida ens la fa veure com una dona que viu oberta i atenta de forma incondicional a la Paraula de Déu, que en aquesta ocasió li és adreçada directament.
Un cop l’àngel es retira per tal que el misteri de la presència de l’Esperit en Maria es realitzi en el silenci i en la intimitat, Maria, s’aixeca decidida i se’n va a la muntanya de Judà, a casa de la seva cosina Elisabet, una dona ja molt gran, que també com ella esperava un fill.
Dit això, convé que ens fixem en un primer aspecte molt important: sempre que escoltem la Paraula de Déu, sempre que fem una estona de pregària, sempre que participem en la celebració de l’Eucaristia o d’altres sagraments, no podem quedar-nos aturats, impassibles, a casa nostra o tancats en les pròpies seguretats o pors. La Paraula de Déu, que és Bona Notícia en tota ocasió, ens empeny a ser-ho també nosaltres per aquells que viuen marcats per la necessitat o per la tragèdia. Maria deixant de banda la seva seguretat i no contemplant-se a si mateixa, surt decidida cap a Judea per mirar de ser un ajut i una companyia per a la seva cosina. Maria ens apareix com la dona de la caritat, la dona missionera. Per això no és gens estrany, que en trobar-se les dues mares, esclati per part d’ambdues un cant d’acció de gràcies, que fa saltar d’entusiasme l’infant que Elisabet porta a les entranyes.
“Tant bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes”, cridà Elisabet plena de goig. La presència de Déu en la nostra vida, tal com Maria el portava en el seu si, i també en la vida dels altres és font de joia, ja que Déu és el veritable origen i la plenitud de la nostra alegria. Per això us invito a preguntar-nos: ¿Què irradio al meu entorn: pau, joia, serenor, confiança o, per contrari,desori, mal humor, desconfiança, neguit, etc.?
Per irradiar alegria vertadera, tal i com ens convidava la litúrgia del passat diumenge, cal que siguem capaços, com Maria, d’acollir amb fe el Senyor, dins el nostre cor, no oblidant mai, que la joia veritable va íntimament lligada a l’esperit de servei. Maria era plenament feliç, com tota mare que espera un fill, però això no li fou cap obstacle, ni durant l’embaràs ni després, per tal de fer feliços els qui l’envoltaven. Entre aquests també hi som cadascun de nosaltres, ja que Ella ha esdevingut la mare de tots els creients.
“Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” continuà dient Elisabet fent un elogi de la fe de Maria, que sens dubte va ser molt gran.
La grandesa de fe de Maria no exclou que visqués amb desconcert i sense entendre moltes de les coses que li van succeir a ella mateixa o al seu Fill Jesús. Malgrat tot Maria va confiar sempre en el Senyor i aquesta fou la clau de volta de la seva fe, de la seva disponibilitat, del seu si incondicional i per sempre. Per això, tot el que el Senyor li va prometre es va complir. Promesa que tingué la seva plenitud al peu de la creu i en l’albada lluminosa del matí de Pasqua.
Germans i germanes, l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció de Jesús, és per a nosaltres l’acompliment de la promesa que Déu ens ha fet a cadascú de nosaltres i que ens ha renovat, com cada any, en aquest Advent, que ja toca al seu final.
Abadia de MontserratDiumenge IV d’Advent (19 de desembre de 2021)
El diumenge III d’Advent rep el nom de “Gaudete” per les paraules que hem cantat al començament de la celebració: “Alegreu-vos”. Formen part del capítol d’advertiments de la carta de sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura.
Aquest colofó de l’escrit de l’Apòstol conté, en la seva brevetat, unes recomanacions de permanent actualitat. Si en fem una dissecció per a entendre’n millor l’abast, ens trobem en cinc afirmacions que podríem imaginar col·locades en un podi amb dos graons a cada costat.
El lloc central, el del campió, l’ocuparia una afirmació de fe: “El Senyor és a prop”.
Per pujar-hi trobaríem al començament la coneguda afirmació que dona nom a aquest diumenge: “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. I sant Pau insisteix: “Ho repeteixo: alegreu-vos”.
A continuació, un graó més amunt, una invitació a la coherència cristiana: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte”.
I l’afirmació central de la proximitat del Senyor n’és la conseqüència: “El Senyor és a prop”.
En deriven dues conseqüències, els dos graons de baixada:Primer, “No us inquieteu per res”. I segon: “Acudiu a la pregària i a la súplica amb acció de gràcies”.
Així tenim, en pocs versets, cinc advertiments que podem resumir amb aquestes cinc expressions: Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Són intercanviables. Si voleu començar per l’última –la pregària amb acció de gràcies–, anirem a parar a l’alegria.
Però m’agradaria insistir en la que passa més desapercebuda, la serenitat: “No us inquieteu per res”. Hi dona peu la profecia de Sofonies, amb la seva constant invitació a l’alegria. Aquest missatge destinat a Israel –originàriament anomenat aquí “filla de Sió”– ens fa pensar en nosaltres, en la nostra Església. Estem inquiets, i per moltes raons. Perquè no voldria passar per alt que actualment frueix de poca credibilitat en la societat en general. No és el moment de descriure’n les causes, ni fer constatacions estadístiques, ni, menys encara, baixar a notícies contemporànies. Passa amb l’Església com amb els vitralls d’una catedral (penseu en els de la Sagrada Família, de Barcelona, o en la rosassa mateixa d’aquesta nostra basílica). “Si un mira les finestres des de l’exterior, només veu trossos de vidre fosc units per tires de plom igualment fosques. Però si s’entra dins i es miren aquests mateixos vitralls a contrallum, quina esplendor de colors, d’històries i de significats davant dels nostres ulls! Es tracta, doncs, de mirar l’Església des de dins, en el sentit més fort de la paraula, a la llum del misteri de què és portadora” (Card. R. Cantalessa, I Predicació d’Advent, 3.12.21).
Quedem-nos en el fet que a aquesta “filla de Sió” el profeta li recorda dues vegades que “tens dintre teu el Senyor” i que ell, Déu, “per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor”. En una paraula: l’anima a cridar de joia. L’expressió “filla de Sió” ha emparentat l’Església amb Maria, i la doctrina dels nostres dies és que la Mare de Déu “excel·leix entre els petits i els pobres del Senyor, que confiadament n’esperen i en reben la salvació” (Conc. Vat. II, LG 55). Aquesta afirmació contundent dona sentit a la manera com hem de contemplar Maria en aquest Advent. Dona sentit, encara, a la manera com hem d’assumir, des de l’interior de la comunitat cristiana, la pobresa de despullar-nos d’hipocresies i treballar per ser cada vegada més coherents.
Alegria – Coherència – Proximitat del Senyor – Serenitat – Pregària. Per tant, anem avui a combregar amb el missatge profètic que l’Església ens canta: “Digueu als cors inquiets: animeu-vos no temeu!”. Si superem la inquietud que ens corprèn, recuperarem, en el cas que les hàgim perdudes, no sols la serenitat, sinó també la coherència i l’alegria, perquè sabem que el Senyor és a prop.
Abadia de MontserratDiumenge III d’Advent (12 de desembre de 2021)
Quan una mica més jove que ara vaig estudiar l’assignatura que en teologia parla de la Mare de Déu, la mariologia, el professor va associar aquesta solemnitat de la Immaculada Concepció a la vocació de Santa Maria. Immaculada Concepció vol dir, estimades germanes i germans, completament neta des del principi de tot de la vida, sense haver comès cap falta ni tenir-ne la possibilitat de cometre’n i això és una circumstància que la Mare de Déu només comparteix, ella i cap altre ésser humà, amb Jesucrist. Per aquesta qualitat tan especial, Déu va preparar-la per a la seva vocació, per a la crida que li faria i que hem llegit a l’Evangeli a ser la Mare de Jesucrist. En posar juntes la solemnitat d’avui i la vocació podem també fer una lectura existencial d’allò que li va passar i que ens afecti a tots. Perquè tot i les diferències entre nosaltres i ella,tots tenim o tindrem una vocació, una crida de Déu a fer alguna cosa a la vida. I sobre aquest punt voldria compartir algunes idees.
La primera ens diu que, tot i la dificultat recurrent de la nostra fe a creure-ho, Déu és capaç de comunicar-se amb nosaltres. Aquesta idea tan simple és la base de la primera lectura i de l’evangeli que hem llegit. Déu volia dir alguna cosa a Eva i volia dir alguna cosa a Maria. Una de les maneres que les tradicions jueves i cristianes tenen de representar aquest missatge de Déu als homes i a les dones són els àngels, com hem llegit a l’Evangeli. També trobem però altres maneres de com Déu es comunica: per exemple a la primera lectura surt a parlar i a preguntar directament a Adam i a Eva, els hi pregunta: On ets? Què has fet? En altres passatges Déu parla fent servir experiències interiors, el silenci, la llum… La situació més normal en la nostra vida no és que se’ns apareguin àngels amb un missatge molt clar o que sentim Déu parlar-nos i fent-nos preguntes, si no que normalment hem de buscar la voluntat de Déu en la nostra realitat de cada dia, en allò que ens diuen els pares o els mestres, els amics, els germans de comunitat, algun mestre o director espiritual, també en les coses que passen al nostre voltant, en les necessitats que veiem que hi ha. Sigui com sigui, el que vull dir és que podem comprendre de moltes maneres diferents què vol Déu de nosaltres. Aquesta voluntat de Déu serà diferent també en les etapes de la vida. Que diferent per Maria la voluntat de Déu al moment de l’anunciació o al peu de la Creu! Però sempre fou fidelitat a Jesucrist.També una mateixa crida pot prendre en les nostres vides moments molt diferents. Us ho puc dir per experiència. L’Evangeli d’avui ens parla doncs, en primer lloc, sobretot la possibilitat real d’una vocació.
La segona idea d’avui és la de la preparació per a fer allò que ens demanen. Les vocacions mai no poden venir si no hi ha les possibilitats de desenvolupar-les. Déu no juga amb nosaltres. Déu no demana l’impossible. En el cas de la Mare de Déu, aquesta preparació fou tota una disposició personal donada gratuïtament per a poder rebre el misteri de l’encarnació de Jesucrist. I per a ella fou inesperada, incerta, amb horitzons del tot insospitats en el moment de produir-se. Però certament estava pre-parada, Pre Parata, és a dir disposada a l’avançada per a complir la seva crida. I nosaltres? Nosaltres hauríem de tenir també la confiança que Déu ens donarà els mitjans per a acomplir les vocacions que rebrem. En la majoria dels casos les nostres capacitats ja seran un punt de partida: tot el que som és do de Déu i per tant tot allò que ens proposem a la vida ho fem a partir del que som, i reconèixer-ho hauria de ser el primer pas per a esbrinar què vol Déu de nosaltres. Crec que aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu, tot i la por, el dubte, la sensació també sovint tan nostre de no ser capaços de fer allò que ens demanen. Però és tot el contrari. Si és de Déu podrem fer-ho. Fàcil? No. Com noho va ser per Santa Maria, ni ho va ser especialment per Jesús, però la seva fidelitat va demostrar que Déumai no s’equivocava.
Encara hi ha una tercera idea en aquest evangeli. A Maria no li van preguntar explícitament si acceptava o no aquella situació de ser Mare de Déu. Però en canvi el relat ens reporta la seva actitud d’acceptar-ho. Les més que cèlebres frases: Soc la serventa del Senyor, que faci en mi segons la vostra Paraula, ens ajuden a entendre que nosaltres i la nostra actitud davant d’allò que ens demana Déu seran molt importants. La resposta de Maria, paradigma de tota la disponibilitat cristiana a posar-se en el camí de l’evangeli i de l’obediència interior a Déu, serà sempre l’exemple de la resposta autèntica, tot i que a vegades no siguem plenament conscients de fins on ens pot portar. I després d’això l’àngel es va retirar, com confirmant que ja no era necessari, que el missatge s’havia entès.
En el fons, la solemnitat d’avui, ens recorda que Déu demana la nostra col·laboracióen el seu projecte per la humanitat que és el de que tothom visqui i se salvi.
Des de tants llocs i des de tantes capacitats personals, podem i hem de treballar per tal d’aconseguir que tothom visqui i se salvi. Pensem si no en l’amenaça a la vida, a la integritat, a la salut de tantes persones. Pensem en un món que s’ha tancat sobre un cert egoisme a causa de la Covid, pensem en tants països que es diuen de tradició cristiana i semblem tant indiferents a la situació de la vacunació pels més pobres, tal com insistentment denuncia el Papa Francesc.. Sort que Déu és perseverant, insistent en les seves crides i ferm en el seu pla salvador que continua fins quan mirem cap a una altra banda.
Que ens serveixi aquesta celebració per a disposar-nos a complir sempre la voluntat de Déu.
Abadia de MontserratSolemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria (8 de desembre de 2021)
Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat i Rector del Santuari (5 de desembre de 2021)
Baruc 5:1-9 / Filipencs 1:4-6.8-11 / Lluc 3:1-6
Aquest matí, a la pregària de Laudes, Sant Pau ens recordava que avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vàrem abraçar la fe. I aquesta proximitat sempre és motiu d’alegria, perquè tal com en la primera vinguda ens portà la pau del cel que els àngels cantaren la nit de Nadal, quan vingui a buscar-nos a la fi dels nostres dies, l’assolirem plenament, quan el Crist ressuscitat ens portarà allà on Ell és amb el Pare i l’Esperit Sant des de sempre. En cada eucaristia expressem aquest desig tan gran quan proclamem amb fe allò de: esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!
L’Advent litúrgic ens recorda, preparant el Nadal, aquesta realitat de tot l’any. I és per a tot l’any que l’evangeli ens recorda l’actitud dinàmica de la conversió que ens manté actius en aquesta tensió entre el present i l’eternitat.
Hi ha dues imatges de l’evangeli d’avui que ens ajuden a entendre la dinàmica de la conversió: El desert i el Jordà. El desert, lloc on s’escolta la paraula de Déu que habita en el silenci del cor, i el Jordà, llindar que fou de l’entrada a la terra promesa, ara símbol del lloc on es comparteix el seu missatge que fa possible l’entrada al Regne de Déu promès per a tothom.
La ruta que Joan Baptista obre en el desert porta al Jordà, a l’aigua de la Terra Promesa. El Precursor del Senyor, doncs, ens fa veure que cal entrar en el desert i anar al Jordà, que cal cercar la solitud, no tenir por al silenci que fa possible escoltar els batecs de l’esperit, per poder discernir entre tantes veus la veu que és capaç de renovar-nos de veritat. Una paraula no un eslògan, potser més un interrogant que quatre frases d’auto ajuda, millor encara una paraula de contradicció capaç de convertir la inèrcia dels comportaments políticament correctes amb noves motivacions humanament millors. La paraula que ve del desert és una “paraula llavor” capaç de fer germinar quelcom de bo, de reciclar tants intents fallits de vida per recrear una possibilitat real de futur.
El desert ens porta a trobar-nos en l’essencial. Gairebé sempre l’essencial consisteix en poques coses, només les imprescindibles: afrontar la fragilitat i la grandesa de la mateixa vida amb sinceritat i veritat. Aquest és en definitiva el missatge de Joan: Convertiu-vos. Poseu davant Déu la vostra misèria, resteu davant d’Ell esperant el do del foc del seu Esperit, foc que purifica del pecat, foc que és esclat de vida nova.
La conversió, tal com ens recorda el Catecisme, “és una tasca ininterrompuda per a tota l’Església que rep en el seu propi si els pecadors i, que essent santa alhora que necessitada de purificació constant, busca sense parar la penitència i la renovació” (LG 8). Aquest esforç de conversió no és només una obra humana. La seva força rau en el desig de la puresa de cor que, atret i mogut per la gràcia, correspon a l’amor misericordiós de Déu que ens ha estimat primer.
L’amor que ens tenim els uns als altres, en tant que ve de Déu, és la llavor que s’ha de conrear perquè vagi enriquint-se i creixent més i més, persistint enmig de les dificultats fins a vessar, la llavor que porta el coneixement i la finor d’esperit que ens du a respectar, valorar i estimar totes les persones. La convivència viscuda com a do de la gràcia i treball de conversió, ens ajuda pedagògicament a saber apreciar i moure’n en els valors autèntics per poder arribar purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que es donen per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu, com ens deia l’apòstol.
La paraula rebuda en el desert és per comunicar-la en el Jordà, a aquesta riba de la terra promesa que tots desitgem, aquest Cel nou i aquesta Terra nova a la qual tots ens encaminem. En aquest camí, hem de saber compartir amb tothom el missatge positiu que amara tot l’evangeli de Jesús, perquè la salvació que porta incoada en ell és per a tothom i està destinada a penetrar en força humanitzadora els problemes, les crisis, les pors i les esperances que són de tots.
L’evangeli de Jesús no és fantasia d’un món impossible, tampoc és resignació que sublimi el dol i l’aflicció, sinó realitat amb esperança. Amb l’ajut del Senyor, hem de persistir en sembrar la Paraula de Déu, malgrat que tinguem llàgrimes als ulls, perquè pugui haver-hi una sega que converteixi el dol i l’aflicció en cants d’alegria, uns cants que, els de Nadal, ja són part d’aquesta collita.
Abadia de MontserratDiumenge II d’Advent (5 de desembre de 2021)
Per a molta gent, un dels records més entranyables de la nostra infantesa és quan la nit de Reis anàvem a esperar la cavalcada amb la solemne arribada de Ses Majestats: Melcior, Gaspar i Baltasar. Any rere any, els nens i nenes, plens de sorpresa, d’il·lusió i de joia canten la cançó de benvinguda i alcen ben alt els fanalets perquè Ses Majestats no passin de llarg sense veure’ls i donar-los algun caramel.
L’Església ens proposa que amb aquests mateixos sentiments amb què anem a «esperar els Reis que venen» també sortim a «esperar el Senyor que ve». Aquest és el missatge de l’Advent que avui comencem: hem de preparar-nos per rebre el Senyor, el Crist que surt al nostre encontre. Aquell que hem proclamat Rei, aquell que és descendent de David, està a punt d’entrar en el món de la mateixa manera que un dia entrà a Jerusalem aclamat per la gent amb palmes i palmons.
L’Advent ens posa al davant el misteri de les dues vingudes de Crist: la primera en el seu naixement com a home en el portal de Betlem; la segona en la seva vinguda al final dels temps, quan farà totes les coses noves i llavors ho serem tot en tots. A la primera vinguda feia referència el llibre de Jeremies quan deia: «faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat». I de la segona vinguda ens en parlava l’evangeli de Lluc: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i una gran majestat».
A Betlem, contemplarem la glòria del Déu fet home, el gran misteri de l’encarnació divina. El qui és la Saviesa divina, el qui ja estava present en la creació del món, ara s’ha fet un infant, ha volgut compartir la nostra naturalesa humana. El qui era el Déu invisible ara s’ha fet visible en una persona concreta. El profund abisme que hi havia entre la divinitat i la humanitat ha quedat superat. La glòria eterna es mostra de manera sublim en un feble infant.
L’encarnació de Déu ens ensenya el camí de la salvació, ens mostra que Déu ha vingut a compartir la nostra vida humana perquè nosaltres puguem compartir la seva vida divina. Així, el Crist esdevé el nou Adam, el nou origen de la humanitat, el model perfecte de Fill de Déu. Amb l’encarnació Déu ens diu que el món no salva però que sense el món no hi ha salvació. Això ens ha de fer responsables de la nostra vida, de les nostres decisions: hem de viure segons la dignitat que hem rebut com a fills de Déu.
Per altra banda, la segona vinguda de Crist, la que el farà retornar al final dels temps, és la que ens ha de mantenir en vetlla: «perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra». Serà aquí on es posarà de manifest com hem viscut en el món, quina ha estat la nostra responsabilitat vers Déu i vers els altres. No sabem ben bé com serà aquesta vinguda final, però no hem de viure amb por o atemorits. L’espera d’aquesta segona vinguda ha de ser també joiosa, com els infants esperen els Reis. El Crist vindrà a salvar-nos.
Els primers cristians, esperaven la darrera vinguda de Crist de manera imminent. Amb el temps, van aprendre que l’essència del cristià era viure amb esperança. Com a pelegrins en un món que passa, l’esperança ens ensenya a caminar cap endavant, a cercar sempre l’encontre amb el Crist. Amb l’esperança superem els obstacles que sempre ens trobarem pel camí. Aquesta virtut ens diu que el pecat, el sofriment i la mort no són mai el final, sinó que en el Crist Ressuscitat la darrera paraula sempre la tenen la misericòrdia, el goig i la vida.
Les dues vingudes del mateix Crist, ens conviden a viure en el nostre món amb esperança. A l’hora d’iniciar el darrer viatge, com a bons pelegrins que som, sabem que no ens en podrem endur absolutament res. Només quedarà en nosaltres l’amor amb què hem estimat i ens hem deixat estimar. Heus aquí la font de la nostra esperança, perquè el nostre Déu és amor. I «quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats».
Abadia de MontserratDiumenge I d’Advent (28 de novembre de 2021)
Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat (14 de novembre de 2021)
Daniel 12:1-3 / Hebreus 10:11-14.18 / Marc 13:24-32
Estem acabant l’any litúrgic. Diumenge que ve és Crist Rei i l’altre diumenge començarem el temps d’Advent, que ens ajudarà a preparar el Nadal.
Les lectures de la missa d’avui ens fan prendre consciència de la tensió que vivim entre allò que nosaltres, per la nostra part, podem aconseguir amb la nostre bona voluntat i, per una altra part, el que Déu ens ofereix generosament en Jesucrist, que il·lumina la nostra intel·ligència i el nostre cor i ens obre sempre un camí a seguir. Al llarg de la nostra vida, l’exemple de Jesús i les seves paraules ens ajuden a seguir endavant per aconseguir el que és millor, que és el que Déu espera de nosaltres.
El profeta Daniel ens deia a la primera lectura que, malgrat totes les proves de la vida, els justos resplendiran com el sol i «els qui n’hauran acompanyat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre». Amb aquestes paraules, Daniel, ens anima a viure amb coratge, d’una manera solidària, i a treballar per crear un món pacífic i una bona convivència. Sabem que el projecte de Déu és un projecte de salvació, i que, tant els cristians com tota la gent de bona voluntat treballem per crear un espai ample de respecte, d’estimació i de justícia.
El Salm que hem cantat ens diu: «sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré… no abandonareu la meva vida enmig dels morts sinó que m’ensenyareu el camí que duu a la vida». Amb l’ajut de Déu anem seguint aquest camí que es recolza en el fons de bondat que hi ha en el més íntim de cada persona, a l’interior de tots nosaltres. D’aquest tresor de bondat n’ha de sortir una relació bona i noble amb tothom, en un ambient de bona convivència, que ens ajudi a posar en pràctica els dons que Déu ha donat a cadascú. Un camí que ens ha de portar a una vida recta i justa, gràcies als dons de Déu i a la nostra responsabilitat personal.
Que el camí no sempre és fàcil ens ho diu la 2a lectura de la Carta als Hebreus, quan ens presenta Jesucrist que ens parla no sols de paraula, sinó també, amb el seu exemple, mantenint-se ferm fins a donar la seva vida per tal de restablir la plena humanització de la persona. Tal com ho diu la carta als Hebreus, «amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats». Enmig de les dificultats que podem patir, Jesucrist ens obre un camí, ens infon coratge i fortalesa a cadascun de nosaltres. Així podrem avançar sempre de nou i podrem valorar i apreciar com n’és d’important tractar bé a tothom i compartir un autèntic esperit de reconciliació i de solidaritat, obrint sempre espais de diàleg, tant necessaris avui en dia, per viure dignament i en pau.
L’evangeli ens parla de la reunió de tots els elegits, de tota la gent de bona voluntat que vindran de tots els quatre vents de la terra. Serà un gran convit de festa. I per participar-hi plenament, ens omple d’esperança l’obra que Crist acompleix en cada persona a través del seu Esperit d’amor. D’aquesta manera ens proposa de viure amb sinceritat, amb humilitat i amb una disposició realista per millorar el que calgui i anar sempre endavant. En aquesta línia, tenim la sort de poder acollir la bonesa de Déu que ens infon confiança i ens empeny a treballar responsablement de manera constructiva.
Les lectures de la missa d’avui ens ofereixen, doncs, un missatge d’esperança per l’avui de la nostra església i de la nostra societat, en diàleg constant amb aquells valors ètics que fonamentalment compartim i que creiem més necessaris. Per tal de seguir endavant, confiem que no ens falti mai ni l’ajut del Senyor, ni la intercessió de la Mare de Déu de Montserrat a la qual venerem de tot cor i que ens acull amorosament en aquest santuari.
Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (14 de novembre de 2021)
Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (7 de novembre de 2021)
1 Reis 17:10-16 / Hebreus 9:24-28 / Marc 12:38-44
Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va donar al tresor, perquè segons li havien dit era el que Déu demanava. No s’ho va pensar. Era un exemple que contrastava amb el dels mestres de la Llei, que deien una cosa però en feien una altra: la pobra vídua era una persona autèntica, igual per dins que per fora. I això és el que el Senyor valora. Perquè l’evangeli és per viure’l amb plenitud i autenticitat, no pas per aparentar.
Aquests dos relats i tots els altres que contenen les escriptures i que a nosaltres ens són proclamats en el si de la celebració litúrgica no són tan sols el record d’uns fets passats, sinó que van molt més enllà: són relats que si els interioritzem i els fem nostres, poden transformar les nostres vides. Tots ells tenen un sentit més profund i nosaltres estem cridats a escatir-lo, perquè pot ser diferent per a cadascú i per a cada moment de la vida. I en referència al relat de la vídua pobra, val la pena també notar que l’evangelista no el situa en un lloc qualsevol de l’evangeli sinó en els darrers dies abans de la passió i mort de Nostre Senyor, en la darrera pujada de Jesús a Jerusalem. És un moment en què els textos resumeixen tot el que Jesús havia anat ensenyant llargament als deixebles, és un lloc de l’evangeli en el que s’expliquen de forma sintètica els eixos principals de l’ensenyament de Jesús. I pel fet que sigui un relat important, ens és una invitació a portar el seu ensenyament a la pràctica.
Aquelles pobres vídues, donant un trosset de pa i tirant al tresor del temple dues monedes de les més petites, no van donar només allò que tenien: el seu gest ens va donava també tot un exemple de vida que encara ens és vàlid. Va ser un gest que ens diu com vol Déu que visquem: amb fe i generositat. I no només nosaltres: aquella pobra vídua que es quedava sense res i es confiava plenament de Déu, li estava donant també un exemple al mateix Jesús, que el seguiria uns dies més tard quan es va donar ell mateix per nosaltres, sense reservar-se res per a ell. Ho va fer generosament i gratuïta, perquè poguéssim tenir uns béns infinitament més grans. Aquell gest de les vídues, a més, ens ensenya que encara que la vida ens hagi tractat malament sense culpa, sempre podem donar: podem donar el nostre temps, la nostra confiança, la nostra escolta, el nostre somriure; podem donar-nos als altres de moltes maneres, siguem qui siguem, i estiguem en l’etapa de la vida que estiguem. Un nen que jugui a “lego”, pot donar a un altre aquella fitxa que sap que li fa falta, encara que ell la vulgui. Un pare o una mare, encara que estiguin cansats, s’aixecaran a l’hora que sigui de la nit per ajudar el seu fill que no pot dormir. Una família que hagi de cuidar un ancià s’estarà de fer segons què en atenció a aquells que abans li van donar el seu temps i el seu amor. Un avi, amb una sola frase dita en el moment oportú donarà tota una lliçó de vida. Un malalt, pot també animar els qui el van a veure. I així podríem anar posant infinits exemples… Perquè un dels grans ensenyaments de l’evangeli d’avui és que, aquells petits gestos que es fan per amor, per insignificants que siguin, poden deixar una empremta inesborrable en els altres. Com aquelles dues monedes de la vídua que, tot i tenir en aquell temps un valor ínfim, avui tenen per a nosaltres un valor incalculable perquè dos mil anys després encara ens ensenyen què és el que Déu espera de nosaltres: espera que donem, amb generositat, d’allò que tenim i necessitem, no pas d’allò que ens sobra. Si volem, cada dia del món tenim l’oportunitat de fer-ne experiència i posar-ho en pràctica.
Abadia de MontserratDiumenge XXXII de durant l’any (7 de novembre de 2021)
En aquest temps de Quaresma, la Paraula de Déu es dirigeix a nosaltres com es va dirigir a Leví, que després va ser l’apòstol Mateu. Jesús ens diu també a nosaltres: “Segueix-me”
Tots som convidats a deixar-ho tot, com qui troba un tresor en un camp i ho ven tot per quedar-se amb el camp.
Tots som cridats a seguir Jesús. I seguir-lo implica imitar-lo, viure com Ell, identificar-nos-hi, estimar-lo.
La Quaresma és temps de conversió. La Paraula de Déu avui ens dóna pautes concretes per convertir-nos.
El mestre no va donar la resposta per vàlida.
El camí perquè el dia de la felicitat regni en nosaltres i en tota la humanitat, és el camí de la fraternitat universal.
