 |
|---|
«Sigueu sants, perquè jo soc sant.» Des d’aquesta afirmació del llibre del Levític (11,45) la història de la salvació i els llibres que ens la relaten i la mediten van plens del mot misteriós que transmet l’essència de Déu. La santedat és allò que apropa més l’home a l’Inaccessible i, alhora, el que el fa més semblant a Ell. La persona humana no obté la santedat per ella mateixa. Per bé que Déu s’apropa a l’home de moltes maneres i en diverses ocasions, la resposta d’aquest és cabdal. Altrament les obres meritòries queden en el no-res si no hi ha diàleg, i acaben perdent valor.
Déu és sant, «l’únic sant». I forma part d’aquesta santedat el fet de la crida adreçada a l’home a apropar-se-li. Aquest és el missatge que envolta l’Evangeli, perquè l’encarnació de Jesucrist és el gest màxim d’aproximació de Déu. «Què n’hauríem tret d’haver nascut, si no hi hagués redempció?» canta l’Església la nit de Pasqua.
La santedat merescuda per la redempció forma el canemàs de la vida cristiana. Els textos del Nou Testament no tenen escrúpol d’anomenar «sants» els creients, perquè formen part del poble sant. I no ho fan per simple constatació, sinó també com a proposta. En últim terme, santedat i vida cristiana s’identifiquen.
Als nostres dies, el Concili Vaticà II va dedicar pàgines a la crida universal a la santedat (Lumen gentium, 39-42). Són pàgines que difícilment envelliran, perquè van a l’essencial del que és la identitat del creient. En descriu les múltiples formes amb les quals valora tota mena de carismes dintre l’Església, des dels que estan vinculats a sagraments específics fins als que l’Esperit Sant suscita en les diverses condicions de vida. A més de la descripció, també narra els camins per a arribar-hi, sempre sobre el fonament que en proporciona l’Escriptura. Rere el Concili, molt s’ha escrit sobre el tema.
Però per damunt de la doctrina, els exemples dels qui formen el poble de Déu parlen més que els raonaments, sempre en la línia de la magistral afirmació de sant Pau VI: «l’home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres o, si escolta els mestres, és perquè són testimonis» (Evangelii nuntiandi, 41).
Això el cristianisme ho ha entès des dels orígens. No tenen altra finalitat les vides de sants, començant per les Actes dels màrtirs, la primera de les quals la constitueixen les quatre narracions evangèliques de la passió de nostre Senyor Jesucrist. Posteriorment han impactat en el poble de Déu els biògrafs que, seguint la tradició de la literatura universal, han presentat la semblança del seu personatge fins a fer-ne un heroi.
És innegable que qui té biògraf és perquè en alguna cosa deu haver destacat. La tendència dels biògrafs és convertir la persona en un personatge. I això ja ho respecta tothom. La gràcia és que el biògraf tingui habilitat per a presentar el seu admirat, cosa que depèn molt sovint de la recepció que el públic lector en fa.
Aterrant ja al camp cristià, ultra les esmentades pàgines evangèliques i les semblances que els Fets dels apòstols ens donen, trobem en l’antigor cristiana i sobretot a l’edat mitjana la tendència a ressaltar els prodigis, fins al punt de teixir biografies a base de donar-nos un enfilall de miracles. A l’home modern, això a vegades el molesta, perquè l’afany de veracitat li fa repugnar l’exageració. Però ha d’evitar pensar que l’hagiògraf és necessàriament un crèdul, un ingenu que vol encomanar als altres la pròpia limitació. En realitat, l’hagiògraf sovint és més llest del que aparenta, i no pretén altra cosa que presentar-nos
doctrina a través de l’anècdota.
Al capdavall, l’escriptor no ha tingut altre objectiu que donar a conèixer el personatge, perquè l’ha considerat digne d’edificació per al poble cristià. Ho ha fet, amb finalitat catequètica, instructiva, valent-se dels mitjans que gairebé fins als nostres dies han perdurat: exalçant les virtuts, subratllant els fets admirables, desitjant que el personatge esdevingui un model per a molts.
Entre aquests personatges, ben vius encara en la pietat cristiana, n’hem triat quatre, que han donat lloc a llegendes i sobretot a devoció popular. Estaríem temptats de creure que la popularitat els ve d’haver tingut un bon padrí, en aquest cas un hàbil biògraf. És veritat que ens han arribat escrits autèntics d’aquests sants populars, i generalment ens en donen una imatge no sols més realista, sinó més cristianament assenyada.
Però no hi fa res: el poble és el poble i, generalment, amant de les tradicions. I amb els sants no s’hi pot jugar a base de menysprear-los: cal saber fer-nos-en una imatge completa a partir de les fonts i del perquè han tingut biògraf destacat i el poble els ha acollit.
En aquest recull en presentem tres de l’antigor i un de medieval: Antoni de Tebes (gràcies a sant Atanasi), Martí de Tours (per obra de Sulpici Sever), Benet (fomentat per Gregori el Gran) i Francesc (el carisma del qual les Fonts franciscanes han testimoniat). Potser han resultat mitificats i el poble fidel s’ha quedat encisat per alguna de les contalles que ha excel·lit enmig d’una vida que devia tenir la seva prosa quotidiana.
Per això el nostre esperit crític ha de sanejar-se abans d’apropar-se a algun d’aquests clàssics de l’hagiografia. Potser l’aspecte més important a tenir en compte, tractant-se de personatges que han adquirit popularitat, és el de la traça del biògraf. Saber distingir en cadascun d’ells la trama històrica de la pretensió de l’hagiògraf serà un bon exercici de discerniment espiritual.
Aquest exercici segur que no defrauda.
Última actualització: 25 setembre 2023