El Museu de Montserrat ha rebut un plafó format per 9 rajoles policromades amb l’emblema de Montserrat, recuperat arran d’una intervenció arqueològica a l’ermita de Santa Anna de Montserrat realitzada l’any 2022 per encàrrec del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Aquest conjunt, pertanyent al període d’esplendor renaixentista (s. XVI) -a l’època dels abats Cisneros i Pedro de Burgos i dels inicis de la impremta-, i que estava en un estat de fragmentació molt elevat —totalment fracturat en més de 500 fragments—, l’ha restaurat un equip d’arqueòlegs del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest conjunt es podrà veure a l’espai de la “Finestra Oberta al Dipòsit de Reserva” del Museu de Montserrat i, pel que representa, ajudarà a explicar un moment molt important de la nostra història, com és la destrucció a causa de la Guerra del Francès.
Gràcies a la seva restauració, extremadament laboriosa, i pel que representa, el conjunt ajudarà a explicar un moment important de la història montserratina, com és la destrucció a causa de la Guerra del Francès.
El plafó, de 90 x 90 cm, presenta una singular composició decorativa de l’escut de Montserrat -la muntanya i la serra de bastidor- encerclat per una sanefa en blau i envoltat per motius vegetals i florals, els quals han estat delimitats per una segona sanefa cordejada, amb els caps de quatre serafins a cada angle. La procedència de les rajoles era del Monestir de Montserrat, que al s. XVIII van ser reaprofitades com a paviment de l’ermita de Santa Anna. Posteriorment, van ser destruïdes de manera intencionada, amb especial intensitat en aquelles rajoles que formen el símbol de Montserrat -es poden apreciar impactes directes en diferents punts-. Aquesta acció destructiva es pot vincular als esdeveniments tràgics de la Guerra del Francès (1811), quan les tropes napoleòniques van provocar la ruïna de les ermites, incendiant-les i destruint-les.
L’ermita de Santa Anna és la més propera al Monestir. Es va edificar a finals del s. XV, en temps de l’abat Cisneros. Aquesta proximitat al monestir i l’equidistància amb les altres ermites, li va conferir el paper d’ermita principal. De totes les edificacions eremítiques de la muntanya, era l’única que no estava enganxada a la roca i la que tenia l’església més gran. Hi vivia un ermità i un monjo, vicari de l’abat, que era el superior immediat dels ermitans. Va ser destruïda i abandonada el 1811, arran dels esdeveniments de la Guerra del Francès i de la presa del monestir i la muntanya per l’exèrcit napoleònic. Aquests darrers anys ha estat objecte de diverses campanyes d’excavacions arqueològiques.
La restauració del plafó de rajoles, que està totalment reconstruït, fragment a fragment, al qual se li han reintegrat les parts desaparegudes amb guix i reproduïda la seva decoració, completant i perfilant el dibuix del motiu central de la Muntanya de Montserrat -que estava pràcticament desaparegut-, s’ha portat a terme seguint els criteris i directrius del servei de Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest element, que es considera de gran valor patrimonial i històric, s’ha col·locat en un suport d’aerolam, per tal que sigui visualitzat i exposat en conjunt.
Més informació sobre el plafó a https://bit.ly/PlafoSantaAnna.
Última actualització: 12 abril 2024