Ancians, vells o avis? (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021) és el títol del nou llibre del P. Bernabé Dalmau, en el qual dona uns motius a les persones d’edat per tal que superin la tendència a les nostàlgies, visquin l’etapa final amb dignitat i, encara més, lluitin pel propi rejoveniment global sigui quin sigui el seu estat de salut física. A més a més, el llibre ofereix una visió cristiana de l’última etapa de la vida per tal que, “en arribar-hi, no sigui un trauma sinó una font de felicitat”. L’any 2010, el P. Bernabé ja va tocar el tema en el llibre Envellir amb dignitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), i ara torna a tractar-lo després d’haver tingut contactes amb el moviment cristià “Vida creixent”.
 |
|---|
Si la paraula vellesa pot indicar una caducitat de facultats i de creativitat, el mot “avis” aporta un deix de familiaritat i de relació amb els altres, assegura el P. Bernabé. L’allargament de la vida ha capgirat els models ancestrals de nucli familiar i un possible allunyament físic de l’ancià. Però a la persona d’edat no li convé l’isolament, tant més que també té molt a aportar a la família i als qui estan en contacte amb ella.
En definitiva, el P. Bernabé apunta en el llibre que, per damunt del temperament de cadascú, la dignitat humana pressuposa i demana que la persona gran no sols no se senti un destorb sinó que des de l’etapa final doni un testimoniatge positiu a les noves generacions. El llibre també transmet que la fe cristiana no sols ajuda a acollir les xacres de la vellesa, sinó a valorar encara més el do de la vida i a preparar-se per al destí final amb una gran confiança en Déu i donant a tothom l’exemple d’haver estat útil als altres al llarg dels anys viscuts.
El rejoveniment global només s’obté si al progrés de l’edat hi correspon una maduració de la persona. Volent donar un sentit positiu a la darrera etapa de la vida, no podem deixar que la caricatura o la mala imatge que el mot “vell” ha anat adquirint se sobreposin a la realitat i a l’ideal a què aspirem. La tercera o quarta edat –segons com es miri- no ha de ser considerada tant un decaïment com més aviat una plenitud, una maduració. Aquest és l’ideal vers el qual, amb la fe com a estímul, cal tendir.
El P. Bernabé Dalmau (Igualada, 1944) és monjo de Montserrat i liturgista. Va ingressar al monestir l’any 1960 i va ser ordenat sacerdot el 1972. Va cursar estudis eclesiàstics a Montserrat i a Estrasburg, on es va llicenciar en teologia i en dret canònic. Va intervenir en l’organització del III Congrés litúrgic de Montserrat (1990) i va ser relator en el Concili Provincial Tarraconense (1995). Des del 1986 és director de la revista Documents d’Església i des de la creació del bisbat de Sant Feliu de Llobregat ha col·laborat en la delegació de pastoral litúrgica, en el Consell presbiteral i va ser designat un dels Missioners de la Misericòrdia. Com a traductor també ha format part en les edicions catalanes del Codi de dret canònic (1983), del Catecisme de l’Església catòlica (1993) i dels Documents del Concili Vaticà II (2003). Ha publicat diversos llibres sobre espiritualitat i divulgació religiosa I més recentment, una trilogia d’aproximació psicològica cristiana: Manual cristià d’autoestima (2017), El dol (2018) i Alimentació i vida espiritual (2019).
Última actualització: 18 febrer 2021