Avui, dia 14 de febrer, celebrem la festivitat dels sants: Ciril, monjo i el seu germà Metodi, bisbe; i la de sant Valentí, bisbe i màrtir.
Sant Ciril, monjo i sant Metodi, bisbe
Constantí i Miquel, foren dos germans de Tessalònica (Grècia actual) que nasqueren en la primera meitat del segle IX. Miquel, el germà gran, després d’exercir “d’arcont” (governador) a la frontera on vivien molts eslaus es feu monjo a un monestir al peu de l’Olimp prenent el nom de Metodi. Constantí estudià a Bizanci i fou ordenat capellà, i després d’una missió entre els sarraïns es retirà al monestir on vivia el seu germà, prenent el nom de Ciril.
Com que coneixien la llengua eslava foren enviats a Moràvia pel patriarca de Constantinoble per evangelitzar els pobles eslaus. El 868 anaren a Roma, on el papa Adrià II aprovà els seus mètodes evangelitzadors. Ciril i Metodi, són els noms que prengueren com a monjos, respectivament. Recorregueren diversos països, amb una gran voluntat d’acomodar els ritus i els textos, a la cultura dels pobles evangelitzats. Van crear un primer l’alfabet eslau, el “glagolític”, la fonètica del qual evolucionaria fins a donar lloc a l’alfabet “ciril·lic”, nom posat en honor seu, més simple i inspirat en l’alfabet grec.
Sant Ciril morí a Roma el 14 de febrer del 869, i Sant Metodi, ja ordenat bisbe, continuà la seva missió evangelitzadora a Moràvia fins al seu traspàs l’any 885. El cos de Ciril fou repatriat a Salònica, la seva ciutat natal, el 1976 en prova de comunió entre l’església llatina i les esglésies gregues i eslaves. El 1980 foren declarats patrons d’Europa.
Sant Valentí, bisbe i màrtir
És un sant reconegut com a veritable sant de l’Església, del qual poc se sap. El martirologi antic parlava de dos sants amb aquest nom el 14 de desembre, i actualment es creu que es tracta del mateix que va ser portat a Roma pel martiri. Nasqué cap a l’any 175 a Interamna (avui Terni) i hauria estat consagrat bisbe d’aquesta ciutat. Sembla que tenia fama de ser un home caritatiu i posseïdor del do de guarir malalts, i bon predicador. En temps de persecucions, possiblement sota l’emperador Aurelià, fou arrestat i interrogat per tal que renunciés a la seva fe, però com tants altres màrtirs de l’època, no va voler renunciar a la fe cristiana. Segons la tradició, per aquest motiu fou colpejat a cops de maces i condemnat a mort per decapitació, el 14 de febrer cap a l’any 269. Un grup de cristians en va recollir el cos, i el va enterrar a la vora de la Via Flaminia, on posteriorment, es va construir una basílica en honor del màrtir.
La seva festivitat data del segle XVI. Segons una llegenda medieval, tot i l’edicte imperial que prohibia el matrimoni als soldats perquè es pensava que els homes solters eren millors combatents, el nostre sant casava en secret parelles cristianes, ajudant els enamorats a unir-se davant Déu; això va fer que des de llavors la seva figura s’associés a l’amor i els enamorats. Altres raons que es poden evocar són la popularitat de la deessa romana Februata Juno que se celebrava a mitjan febrer i que es relacionava amb la fertilitat que comportava el festeig del joves; i també que, segons el pensament popular, a les portes de la primavera, és el temps en què els ocells i altres animals silvestres escullen les seves parelles.