Avui, dia 12 de febrer, celebrem la festivitat de; santa Eulàlia de Barcelona, verge i màrtir; i sant Sadurní i companys, màrtirs d’Abitínia
Santa Eulàlia de Barcelona, verge i màrtir.
Una tradició barcelonina, que remunta almenys al segle VI, ens diu, que en la darrera i més dura de les persecucions que els cristians van sofrir sota l’imperi romà, la decretada per l’emperador Dioclecià l’any 304, Eulàlia, una noia barcelonina de dotze o tretze anys, no podent suportar la situació en què es troben els seus germans cristians, mort donant testimoniatge de la seva fe al pretori de la Barcino romana.
Les notícies sobre la màrtir són tardanes, però el seu culte va ser molt viu en l’època visigòtica, i destaca l’himne que li dedicà el bisbe Quirze, cap a l’any 630: “Jo soc Eulàlia, serventa del meu Senyor Jesucrist”, i narra les cruels tortures: assotada, estirada al poltre, l’ús dels ganxos, li arrenquen les ungles, li cremen els pits amb teies; finalment és penjada a una creu en forma de X perquè la devorin les aus, però una nevada li cobreix el cos.
Amagades les seves relíquies per salvar-les de la persecució sarraïna, foren descobertes el 877 pel bisbe Frodoí. Molt posteriorment, ja en època medieval, la tradició explica que va ser col·locada en un barril ple de vidres trencats i la van fer rodar pels carrers de la ciutat. L’any 1327, ja construïda la cripta de la catedral actual de Barcelona, hi foren instal·lades dins un majestuós sarcòfag. És patrona de la ciutat de Barcelona, juntament amb la Mare de Déu de la Mercè.
Sant Sadurní i companys, màrtirs d’Abitínia
Durant la persecució de Dioclecià, vers l’any 304, a l’Abitinia (actual Tunísia), van ser detinguts 48 cristians per haver celebrat la missa en diumenge, en contra del que establia l’autoritat. Conduïts a Cartago, i interrogats pel procònsol per què havien desobeït, un d’ells va respondre: “sine dominico non possumus”, “no podem viure sense celebrar el dia del Senyor”. Malgrat els turments, confessaren la fe cristiana fins a vessar la seva sang.