Avui, dia 31 de gener, celebrem la festivitat: de sant Joan Bosco, prevere; de sant Francesc Xavier M. Bianchi, sacerdot; i de santa Marcela, vídua.
Sant Joan Bosco, prevere
Neix el 1815 a Castelnuovo d’Asti, vora Torí, al Piemont. Després d’una infantesa difícil, orfe de pare i enviat a estudiar fora, a nou anys somnià que es trobava envoltat d’un grup nombrós de nois que es barallaven, i Jesús li va dir: “no pas amb cops, sinó amb amor i paciència te’ls guanyaràs i te’ls faràs amics, i podràs ensenyar-los a defugir el pecat i a obrar la virtut”. Es pagà els estudis treballant com a sastre, cambrer, fuster, sabater i ferrer. Un cop ordenat sacerdot en 1841, es dedicà a l’assistència i educació dels joves dels sectors més abandonats de Torí, ciutat, on creà un hospici per a estudiants i obrers.
D’horitzons il·limitats, instituí la Congregació dels Salesians (anomenada així, per l’admiració que tenia a sant Francesc de Sales), que arribà a tenir, ja en vida seva, 240 cases on els joves rebien educació cristiana i formació professional. Per a les noies fundà, amb santa Maria Mazzarello, l’Institut de les Filles de Maria Auxiliadora. El seu estil educatiu es fa des de l’amistat, des d’un diàleg cordial i afectuós, on la fe ocupa un paper cabdal: l’autèntica educació és integral, la que forma la persona sencera.
La seva finor psicològica quedà patent, en la tasca pedagògica que desplegà i en els opuscles que escriví: “ser bo no consisteix a no cometre errors, sinó en tenir la voluntat d’esmenar-se”. Fou promotor de la “bona premsa catòlica” destinada a la divulgació cultural, pedagògica i cristiana que contrarestés molta de la premsa que publicava falsedats i doctrines anticristianes. Morí a Torí, el 31 de gener de 1888. Fou canonitzat l’any 1934. És el patró dels educadors, dels joves, dels estudiants i dels editors.
Sant Francesc Xavier M. Bianchi, prevere
Neix l’any 1747 a Arpino, al sud d’Itàlia. Va ser un sacerdot dels Clergues Regulars de Sant Pau (barnabites), sempre fidel a la seva congregació. Ànima d’asceta, home de cultura i de govern, catedràtic a la universitat, va renunciar en dues ocasions a l’oferiment d’una seu episcopal. Va conèixer sant Alfons Maria de Ligouri, al seminari de Nola, l’any 1758. Samarità incansable dels malalts pels carrers de Nàpols i que donava el poc que tenia als pobres, és sobretot, en el ministeri de la reconciliació i direcció espiritual, on va destacar com a guia, orientador i forjador d’ànimes. Passava llargues hores al confessionari, fins i tot quan estava molt dèbil: “les ànimes no poden esperar”. Morí el 31 de gener de 1815. Fou canonitzat l’any 1951.
Santa Marcela, vídua
De família il·lustre, es va quedar vídua molt jove, però en lloc de tornar-se a casar, va decidir consagrar la seva vida a Déu. Fou la primera matrona romana que difongué els principis del monaquisme entre les verges i les vídues nobles de Roma. Reunides en el seu palau, convertit en un centre de vida ascètica, pregaven, dejunaven i feien penitència sota el guiatge de sant Jeroni. Durant el saqueig de la ciutat pels visigots de l’any 410, va ser ferida greument mentre defenia una verge consagrada, morint poc després.