Avui, dia 2 de gener, celebrem la festivitat de dos sants que en vida estigueren units per una gran amistat; sant Basili el Gran i sant Gregori de Nazianzè, bisbes i doctors de l’església. I també la de sant Macari d’Alexandria, prevere.
Sant Basili el Gran, bisbe i doctor de l’Església
Nascut a Cesarea de Capadòcia vers el 329, pertany a una família de sants: la seva germana Macrina, i els seus germans Pere de Sebaste i Gregori de Nisa, foren també canonitzats. Tingué d’una sòlida formació a Cesarea, Constantinoble i Antenes, on va fer amistat amb sant Gregori de Nazianç, compartint habitatge, estudis i ideals, competint només “per veure qui seria més humil”. Inicialment, va ensenyar retòrica, però després de la seva conversió es convertí en un monjo auster retirant-se a la regió del Pont, tot visitant comunitats monàstiques d’Orient. Fou metropolità de Capadòcia, on desplegà una gran activitat caritativa que es podria resumir en una frase seva: “el pa que guardes pertany al famolenc; el vestit que tens a l’armeria, al que va nu; les sabates que no fas servir, al descalç”.
Defensà la fe de Nicea enfront de l’arrianisme que negava la divinitat del Crist, i contribuí a la formulació de la doctrina sobre l’Esperit Sant: “l’Esperit no és inferior ni separable del Pare i del Fill”. Els seus dots d’organitzador traduïren alhora una gran energia d’esperit i un sentit d’equilibri. Escriví Regles morals i Regles monàstiques i predicà nombroses homilies, defensant una vida comunitària equilibrada de pregària, treball i servei als pobres. Morí a Cesarea l’u de gener del 379.
Gregori de Nazianç, bisbe i doctor de l’Església
Nascut vers el 330 en una família cristiana: els seus pares foren sant Gregori, bisbe de Nacianç, i santa Nonna. També tingué dos germans sants: Gorgònia i Cesari. Portà una existència accidentada, a causa del seu tarannà contemplatiu i poètic. Es retirà a la solitud, cada vegada que li fou confiat un càrrec pastoral: tant a l’ordenació presbiteral que li donà el seu pare, bisbe de Nazianz, com quan rebé l’episcopat que li conferí sant Basili al patriarcat de Constantinoble.
Va ser conegut per la seva humilitat, honestedat i rigor doctrinal, tot mantenint una vida ascètica i contemplativa. Amb la seva oratòria excepcional, defensà amb fermesa la fe nicena i va desenvolupar la doctrina trinitària: “El Pare és Déu, el Fill és Déu, l’Esperit Sant és Déu; i, tanmateix, hi ha un sol Déu, on tres déus”. Ens ha deixat 45 discursos, 244 cartes i un conjunt de poemes que comporten divuit mil versos. Vers l’any 390 anà a l’encontre amb el Senyor.
Sant Macari d’Alexandria, prevere
Nascut vers el 300 a Alexandria, fou un antic marxant de fruita que als quaranta anys es retirà al desert de les Cel·les, al Baix Egipte, on exercí una gran influència sobre els anacoretes. És conegut per la seva disciplina ascètica extrema amb dejunis prolongats (“la veritable lluita no és contra els altres, sinó contra un mateix”), i una pregària constant (“l’home que prega contínuament és més fort que qualsevol enemic visible o invisible”). Traspassà vers el 390.