Avui, dia 4 d’octubre, celebrem la festivitat de:
Sant Francesc d’Assís, religiós.
Petit d’estatura i de caràcter extravertit, sempre tingué el desig de complir grans empreses. Així, quan tenia vint anys anà a la guerra entre Assís i Perugia, i després a les croades. Quan retornà, malalt i agitat, resultà irrecognoscible per a tothom. Alguna cosa l’havia marcat. Mai oblidarà les paraules escoltades quan dormia a Spoleto: “¿per què t’entestes en buscar el criat en lloc del Senyor?”. La seva existència canvià de direcció. En un món de traïdoria, de lucre i de violència, predica la pau després d’haver renunciat a tot. Obstinat en la pobresa, però molt més en la configuració al Crist, deixà una estela de seguidors que en perpetuaren l’esperit. Sant Francesc d’Assís, va entendre la promesa de la primera benaurança, en la seva màxima radicalitat.
Nascut a Assis l’any 1182, era fill d’un ric marxant tèxtil, tot feia suposar que Francesc, seguiria la tradició familiar del negoci. Però les coses van prendre un rumb molt diferent, després de patir una greu malaltia, durant la qual té temps de reflexionar. Un cop convertit, després d’un temps de pregària, d’austeritat i soledat per acostar-se a Déu, comença una tasca de predicació, a la qual s’uneixen un grup de companys. Amb ells, inicia l’orde dels framenors (anomenats després franciscans), que s’establiran a l’església de la Porciúncula i que, a diferència dels monjos, no viuran en monestirs aïllats i no tindran possessions.
Durant les seves anades per ciutats i pobles per predicar, sant Francesc, parla de la natura, dels animals i dels astres, és a dir, la seva vida fou una constant lloança al Creador. El “Càntic del germà sol”, que hom l’atribueix a ell, és considerada la primera obra mestra de la literatura italiana, i expressa la llibertat d’una ànima reconciliada amb Déu en Crist.
Després, amb santa Clara, fundarà a l’esglesiola de Sant Damià, l’orde de les “dames pobres“, les clarisses. Posteriorment, fundarà un orde terciari per als laics.
El seu amor ardent per Crist, expressat tendrament en la primera representació del naixement vivent durant el Nadal de 1223, portà al “poverello” a conformar-se en tot amb Jesús, i va ser el primer sant de la història en rebre la marca dels estigmes. “el joglar de Déu”, fou testimoni viu de l’alegria de la fe, apropant l’Evangeli” als no-creients.
Francesc voldrà morir nu i estès sobre la terra. S’adormí en el Senyor el 3 d’octubre de 1226 quan la “germana mort” el visità. Dos anys més tard, el 1228, es proclamar sant. És també el patró d’Itàlia.