Avui, dia 30 de maig, celebrem la festivitat: de sant Ferran, rei; de santa Joana d’Arc, verge; i la del beat Pere Tarrés i Claret, prevere.
Sant Ferran, rei
Ferran III el Sant, nasqué prop de Zamora l’any 1198. Uní en la seva persona, les corones de Lleó i de Castella, i dona un impuls, també definitiu a la reconquesta d’Andalusia, que conquerí tota tret del regne de Granada. Amplià la Universitat de Salamanca i inaugurà les obres de les catedrals de Burgos, Toledo, Lleó, Osma i Palència. Al seu fill Alfons X el savi li va recomanar: “fill, treballa per ser bo i fer el bé, que ja tens amb què fer-ho“. Profundament piadós, molt devot de la Mare de Déu, de la qual sempre duia una imatge, i que va mantenir en un constant esperit d’agraïment a Déu pels seus èxits polítics i militars. Això es manifestà en el bon tracte envers els musulmans i jueus, evitant que es tractés de manera vexatòria els musulmans vençuts. El 30 de maig de 1252 a Sevilla, en sentir-se morir, es va agenollar a terra i va exclamar: “vaig sortir nu del si de la mare i nu tornaré al si de la mare”. Fou canonitzat el 1671. És el patró de Sevilla.
Santa Joana d’Arc, verge
Joana d’Arc, va néixer l’any 1412 a Domrémy, França, en una època de greus crisis i guerres inacabades. A l’edat de setze anys, se sent cridada per unes “veus” a alliberar França dels anglesos i restaurar la monarquia francesa, en la persona del delfí Carles VII. El maig de 1429, capitanejà un exèrcit que permeté l’alliberament d’Orleans: en només vuit dies, un prodigi en termes militars, els anglesos són repetidament derrotats en la batalla, on l’audàcia de la “donzella” és inigualable, de manera que Carles VII, pot ser coronat rei a Reims. Però mentre el rei busca pactes, Joana vol continuar la lluita, i és capturada i jutjada pels borgonyons i lliurada als anglesos, acusada per bruixeria i blasfèmia i cremada viva a la plaça de Rouen el 30 de maig de 1431, després d’un procés en què testificà la seva innocència i la fidelitat a l’església. Va pujar als altars l’any 1920.
El beat Pere Tarrés i Claret, prevere
Nasqué a Manresa l’any 1905. Fill d’obrers, alternà l’estudi de medicina i l’exercici de la professió a Barcelona, amb la plena dedicació a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Un company li preguntà: “I tu, Tarrés no tens xicota?”; ”la meva xicota és la Federació”, va ser la seva resposta. Exercí de metge al front de la guerra civil, practicà exemplarment la caritat: “aquests malalts (joves soldats del front pendents d’evacuar) són joves germans meus i els estimo”.
Acabada la contesa segui la vocació sacerdotal, que es concretà en una acció pastoral molt gran, en el camp parroquial, en el secretariat de beneficència, en l’assistència als tuberculosos i com a consiliari d’institucions d’apostolat. Home de profunda espiritualitat, punt de referència estimat i recordat del clergat barceloní, morí de càncer el 1950. Enterrat des del 1975 a l’església de Sant Vicenç de Sarrià, fou beatificat l’any 2004. Ell havia escrit: “per Déu sols existeix una llei, la del tot o res. Les ànimes grans mai no es lliguen a mitges”.