Avui, dia 18 de març, celebrem la festivitat: de sant Ciril de Jerusalem, bisbe i doctor; i la de sant Salvador d’Horta, religiós.
Ciril de Jerusalem, bisbe i doctor
Nascut cap el 315, es conegut i té un important paper en la història cristiana per les seves catequesis sacramentals. Ciril va rebre una òptima formació literària que es va convertir en el fonament de la seva cultura eclesiàstica, centrada en l’estudi de la Bíblia. És ordenat prevere pel bisbe Màxim, i quan aquest morí en el 348 el succeí com a bisbe de Jerusalem ordenat per Acaci, influent metropolità de Cesarea de Palestina.
El seu prestigi episcopal es veié amenaçat, abans del Concili I de Constantinoble, per la fluctuació en matèria de fórmules teològiques: en la seva joventut havia seguit les tendències arrianes però finalment s’adherí a la fe de Nicea que definia la preexistència del Crist. Això li portà enemistat amb els arrians, l’emperador Valente i d’altres, i arribà a ser exiliat tres vegades.
Conservem 24 lectures escrites per ell adreçades als catecúmens i als nou batejats anomenades “Catequesis”, que en fan un model de l’ensenyament religiós, i justifiquen el seu títol de Doctor: “Has caigut dins les xarxes de l’església. Per tant deixa’t capturar viu; no fugis, perquè és Jesús qui et pesca amb el seu amb, no per donar-te mort, sinó resurrecció després de la mort. (…) Des d’avui mors al pecat i vius per a la justícia”. La seva mort s’ha de situar cap a l’any 386.
Sant Salvador d’Horta, religiós
Salvador Pladevall, conegut com Salvador d’Horta i probablement és el més cèlebre taumaturg català. Nasqué a Santa Coloma de Farners el 1520. Orfe de pares, juntament amb la seva germana es traslladà a Barcelona per fer d’aprenent de sabater. Veí i feligrès de Santa Maria del Mar, li va sorgir una gran devoció a la Mare de Déu. Tot sembla que durant aquesta època pujà a Montserrat i passà una temporada al monestir. Més tard feu de pagès a la plana de Barcelona i quan la seva germana es casà, pogué ingressar com a germà llec al convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona, dels franciscans observants, on professa dos anys més tard amb el nom de Salvador. Exercí sempre els més humils oficis i de porter del convent. Aviat es guanyà la confiança i l’estimació tant dels indigents com dels adinerats, i la corrua de gent que acudia al convent anava creixent.
Per sostreure’s de l’enrenou que causava la gent fou destinat a Lleida, Bellpuig i finalment, arribà a l’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Allà començaren les guaricions miraculoses i al cap de poc temps venia gent de tota la península. Els sant els exhortava a tenir fe en Déu, a avorrir el pecat i a confessar-se.
Entre els innombrables miracles que hi figuren en els processos canònics o exposats per historiadors, destaquem aquest: Uns pares vinguts del País Basc demanaren al sant que curés la seva filla sordmuda. Després de beneir-la els digué: “estigueu-vos aquí vull dies pregant a la Verge Santíssima i després la vostra filleta parlarà”. Al quart dia la noieta comença a parlar en català i la gent cridava “miracle, miracle”. Els pares espaordits es queixaren que no entenien a la seva filla, llavors el sant els digué: “La Verge Santíssima ha fet el miracle d’aquesta manera perquè tots els aquí presents entenguin què diu la nena: per això parla la llengua d’aquesta terra”. “La Verge Santíssima vol que la vostra filla s’expressi en català aquí, fis que haureu eixit d’aquest Regne; en acabar, quan sigueu fora, parlarà en la vostra llengua basca”. Es posaren en camí, i efectivament així fou.
Allà, a Horta de sant Joan, romangué onze anys i és d’on prengué el cognom. A poc a poc, per la seva fama de taumaturg, vingueren gent de Flandes, d’Itàlia, França i fins i tot de les Índies. Un any per Setmana Santa s’aplegaren pels volts de quatre mil persones. Pel trasbals que causava tanta gent, el traslladaren a Reus i després a Barcelona on fou interrogat i absolt per la Inquisició.
La celebritat de la seva virtut i dels seus miracles, arriba fins a la cort de Felip II, que el crida a Madrid. De tornada anà a València on fou acollit pel Duc de Gandia, que més tard seria sant Francesc de Borja, i posteriorment retornà a Barcelona. Pocs anys més tard fou destinat al convent de Càller (Sardenya) on va continuar fent prodigis fins a la seva mort, l’any 1567. La seva canonització data del 1938.