Job, el prototipus de l’home abatut pel sofriment, ens planteja avui la qüestió dels límits de la naturalesa humana. Massa vegades l’ésser humà és considerat quelcom natural i prou, però en realitat és il·limitat en els seus desigs i aspiracions. La immensitat del mar, la insolència de les seves ones, fan veure el poder de Déu i alhora la petitesa humana. Afirmem que Déu és gran, infinit, immens, ¿què et sembla que hem de fer per viure aquesta realitat de Déu des de la pròpia petitesa?
Senyor, obre els ulls del meu cor perquè pugui intuir, si més no, què significa viure en tu.