Avui la paraula del Gènesi va adreçada pels qui, creient, se senten desanimats, cansats, desesperançats, és a dir, estant vivint en una gran foscor. Abram, el pare dels creients, té motius per pensar que la seva esperança s’havia gairebé esgotat: era vell, la seva dona Sara era estèril, i, per tant, tot el que tenia passaria a mans d’algú que no fos descendent d’ell, el seu futur era ben fosc. Déu li diu que la seva descendència, malgrat la seva foscor, seria tan gran com les estrelles del cel. «Abram cregué en el Senyor i el Senyor li ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa». I com tots sabem, així va ser. ¿La teva esperança de creient viu el desànim, el cansament, la desesperança? Malgrat tot, em refio de Déu?
Senyor, il·lumina els meus moments de foscor.