Avui, dia 8 de gener, celebrem la festivitat de: sant Llorenç Giustiniani, bisbe; de santa Gúdula de Brussel·les; i de sant Severí de Nòric.
Sant Llorenç Giustiniani, bisbe
Nascut a Venècia en el 1381 en una família noble, rebent una educació rigorosa i profunda. En 1404 ingressà als Canonges Regulars de Sant Jordi d’Alga, on es va distingir per la seva austeritat i la seva vida de pregària. Fou ordenat en 1433 bisbe de Castelló, fins que en 1451 esdevingué el primer Patriarca de Venècia que, amb la paraula i l’exemple, exercí una gran tasca de reforma de l’església. Encara que era un noble, demanava almoina amb una pobra saia i una bossa per obtenir “la victòria sobre un mateix” perquè “¿com puc demanar als altres que visquin amb rectitud si jo no dono exemple?”. Predicà contra l’humanisme paganitzant fins a la seva mort, ocorreguda el 8 de gener de 1456. Fou canonitzat en 1690.
Santa Gúdula de Brussel·les
Nasqué a Brabant, territori de Flandes, cap a l’any 650. Filla dels comtes de Brabant, estava estretament emparentada amb la corona franca. Va créixer en un ambient profundament religiós, i des de petita anava manifestant una fe sincera i una devoció a les coses santes. Després de passar els anys de la seva educació amb la seva tia santa Gertrudis, abadessa del monestir benedictí de Nivelles al sud de Brussel·les, visqué la resta de la seva vida a casa dels seus pares com a verge consagrada dedicada a la pregària, al servei dels pobres i les obres de caritat, però sense fer-se mai religiosa. Morí a Hamme, Flandes, probablement cap a l’any 712. Gairebé cent anys després de la seva mort, l’emperador Carlemany, en va difondre el culte i en va exposar les relíquies als fidels. És la patrona de Bèlgica i de Brussel·les.
Certa llegenda relata que quan anava a l’església per pregar de matinada, el dimoni intentava d’apagar-li la llàntia, però Déu la tornava a encendre miraculosament. Per això, s’acostuma a representar la nostra santa amb una llàntia encesa.
Sant Severí de Nòric, monjo
La seva vida la coneixem gràcies al seu deixeble Eugipi: el nostre sant es va establir a mitjans de segle V a la regió romana de Nòric, a la riba del Danubi austríac, vivint com a monjo. Fent honor al seu nom, visqué austerament. Després de la devastació dels huns d’Atila, organitzà l’ajuda als pobres repartint aliments i defensant-los d’altres incursions bàrbares. Donada la seva autoritat moral, era escoltat pels rics i pobres. Ajudà a cristianitzar la ribera austríaca del Danubi, enfortint la fe dels indígenes i fundant diversos monestirs, tot unint acció i contemplació. Morí un 8 de gener vers l’any 482.
Eugipi explica que, durant la incursió dels rugins, bàrbars d’origen escandinau o bàltic, que amenaçaven destruir la regió, el nostre sant es va presentar davant d’ells amb saviesa i confiança en Déu exhortant-los a desistir de la violència i a buscar la pau. Això va impressionar als bàrbars que desistiren de fer mal a la població.