Avui, dia 30 de gener, celebrem la festivitat: de santa Batilda, reina; de sant Adelelm, abat; i la de santa Martina, verge.
Santa Batilda, reina
Nascuda vers el 629 a Anglaterra en el si d’una família noble. Venuda com esclava per un rival anglosaxó, i després d’algun temps de servir al majordom de la cort franca fou alliberada de l’esclavitud i esdevenint l’esposa del rei dels francs Clovis II. Contribuí a l’expansió del monaquisme el segle VII fundant i protegint diversos monestirs, així com exercint una gran tasca de caritat. A la mort del seu marit esdevingué regent fins que el seu fill gran Clotari va assumir el poder. Llavors es retirà al monestir benedictí de Chelles, prop de París. Morí vers el 680.
Sant Adelelm (Lesmes), abat
Nascut a la Gàl·lia a començaments del segle XI, i dedicat pels seus pares, a l’ofici de les armes. Quan aquests moriren ho deixà tot i anà en pelegrinatge a Roma. A la tornada, ingressà al monestir benedictí de Casa Dei (Haute-Loire), d’on esdevingué abat. Cridat a la cort castellana per la reina Constança de Borgonya, que era d’origen francès, acompanyà el rei Alfons VI, en algunes campanyes de la reconquesta, fins que el rei construí per a ell el monestir i hospital de Sant Joan de Burgos, on visqué dedicat a la vida monàstica i a la cura de pelegrins i malalts fins a la seva mort, l’any 1097.
Santa Martina, màrtir
Les referències que tenim d’ella són poques. Sabem el significat original d’aquest nom, que deriva del llatí “martinus”, gentilici del déu romà Mart. Més endavant, però, es va impregnar de l’aurèola de pau de santa Martina, patrona de Roma i sobretot de sant Martí de Tours, el sant francès per excel·lència.
Segons la seva passió medieval, de caràcter hagiogràfic i llegendari, aquesta santa del segle III era filla d’un noble romà que es convertí al cristianisme i començà a repartir els seus béns entre els pobres. Arrestada pels guardes de l’emperador Alexandre Sever, i en negar-se abjurar de la fe fou sotmesa inútilment a diverses tortures de les quals se salvà miraculosament (surt indemne de flagel·lacions, de graelles roents i de l’amfiteatre perquè el lleó que havia de devorar-la s’ajeu mansament als seus peus, etc.), fins que finalment fou decapitada.