Avui, dia 30 de desembre, celebrem la festivitat de: el papa sant Fèlix I, dels bisbes sant Anisi i sant Roger; i de Santa Judit.
Sant Fèlix I, papa
Fou el 26è papa de l’Església del 269 al 274. El seu pontificat coincidí amb l’emperador Aurelià que havia abandonat les persecucions. Ratificà la deposició que havia aprovat el concili d’Antioquia del bisbe Pau de Samosata (tot i que l’emperador l’havia recolzat) defensant la doctrina sobre la Trinitat de Déu i l’Encarnació: afirmant “la divinitat i la humanitat de Jesucrist” i les “dues naturaleses distintes en una única persona”. Ordenà enterrar els màrtirs sota els altars dels temples i celebrar missa sobre els seus sepulcres. Cap al final del seu pontificat, Aurelià tornà a la política de persecucions que posaren fi a la seva vida el 30 de desembre del 274.
Sant Anisi d’Il·líria, bisbe
El papa Damas envià el sant bisbe Anisi a Il·líria, on prengué possessió de la seu de Tessalònica. En una època de grans tensions eclesials i disputes doctrinals i heretgies, va actuar com a defensor de l’ortodòxia i del lligam amb Roma. Defensà a sant Joan Crisòstom considerant que el seu exili era il·legítim i demanant al papa que intervingués en la seva defensa, afavorint el suport occidental al Crisòstom. Va reforçar la idea que l’Església no s’ha de plegar als abusos del poder civil. Morí a Tessalònica vers el 406.
Sant Roger de Canne, bisbe
Va néixer vers el 1060 a la població de Canne, a la regió italiana de la Púglia. Les convulsions polítiques i militars de l’època, com l’expansió normanda al sud d’Itàlia, ocasionares grans destruccions a la ciutat. Així, el seu ministeri episcopal es caracteritzà per una combinació d’austeritat personal, caritat, dedicació als pobres, així com la reconstrucció espiritual i material de la diòcesi. La seva residència episcopal es convertí en hospici permanent de pobres, pelegrins, viudes i ordes. Anava sovint descalç pels camps, buscant almoina pels necessitats. Va aplicar la reforma gregoriana que regenerà la vida eclesial.
Morí el 30 de desembre del 1129 a la seva diòcesi de Canne. El seu cos fou traslladat el 1276 a Barletta. A partir d’aquest moment, obtingué gran popularitat i veneració. Iconogràficament, s’acostuma a representar amb vestimenta episcopal, amb un bàcul, i una àguila: segons la llegenda, mentre feia pelegrinatge descalç al Mont Gargano en un dia de calor intensa, una gran àguila el va cobrir amb les seves ales.
Santa Judit, viuda de l’Antic Testament
La seva història és un relat de l’Antic Testament que apareix en el llibre homònim, considerat per l’Església deuterocanònic, però apòcrif pel judaisme i diverses tradicions reformades. Està ambientat en temps post-exílics, probablement en el segle V aC i tracta de la llibertat del poble d’Israel davant de l’opressió de les nacions enemigues.
Santa Judit és una viuda israelita, virtuosa, intel·ligent i valenta de la ciutat de Betúlia. És un moment d’amenaça del general assiri Holofernes que està a punt de rendir per la fam i la por la ciutat. Santa Judit, amb la seva fe i astúcia, es vesteix elegantment i, fingint deserció, aconsegueix entrar en el campament enemic, i es guanya la confiança del general. Quan ell, embriac, queda sol amb ella, la nostra santa aprofita el moment per decapitar-lo amb la seva espasa i retornar a Betúlia amb el seu cap com a trofeu victoriós. La mort del general provoca la fugida dels assiris i Israel és alliberat.