Avui, dia 24 de març, celebrem la festivitat: de sant Òscar Romero, bisbe i màrtir; de sant Adelmar, abat; i la de santa Caterina de Suècia, abadessa.
Sant Óscar Romero, bisbe i màrtir
Óscar Arnulfo Romero nasqué en 1917 en la zona oriental del Salvador. Volia ser capellà, però sis anys després d’entrar al seminari menor hagué de sortir per treballar a les mines per ajudar econòmicament a la família. El bisbe, coneixent la seva vàlua, poc temps després aportà els diners perquè Romero pogués seguir els estudis i l’envià a Roma perquè adquirís formació acadèmica, una cultura europea i una mentalitat romana. És ordenat a Roma en plena Segona Guerra Mundial i a finals de 1943 retorna al Salvador on emprèn una gran activitat a la seva diòcesi. Mentrestant la situació dels camperols salvadorencs empitjorava de dia en dia amb la repressió dels grups paramilitars. En 1970 fou ordenat bisbe auxiliar de San Salvador, en 1974 bisbe de Santiago de María i en 1977 arquebisbe de San Salvador.
La tensió entre el govern i l’Església havia anat creixent per la mort de camperols, sacerdots i catequistes, fins a arribar a l’assassinat del jesuïta Rutilio Grande. El seu anunci de l’Evangeli és també una denúncia per la situació del seu ramat: crea una comissió per a la defensa dels drets humans i es fa veu dels qui no en tenen. Crida a la reconciliació acompanyada per la justícia, però no justifica la violència revolucionària com a resposta de la institucional. El nunci i la major part de l’episcopat se li posà en contra enviant a Roma informes acusant-lo de dividir el país, però Romero anirà a Roma i sant Pau VI li manifestà el seu suport animant-lo a seguir la nova línia que aquells fets li havien obert. Romero era un pastor de cap a peus, un bisbe que portava el seu poble al cor, un amic de la pau. La seva opció pels pobres no era ideològica, sinó evangèlica.
Romero va posar al servei de l’Evangeli la seva capacitat comunicativa per denunciar les contínues violacions dels drets humans, tant per escrit com per la ràdio, entre les quals cal destacar les seves cartes pastorals i les seves homilies, escoltades per moltíssima gent. Es va anar convertint en un home molt popular i molt estimat. Finalment, Sant Òscar Romero morí assassinat d’un tret pels Escuadrones de la Muerte mentre deia missa un 24 de març de l’any 1980.
Fou canonitzat com a màrtir per odi a la fe en 2018. D’ell digué el papa Francesc poc després dirigint-se als bisbes del Salvador: “Sant Òscar Romero va saber encarnar amb perfecció la imatge del bon Pastor que dona la vida per les seves ovelles. Per això, i encara molt més des de la seva canonització, poden trobar en ell un exemple i un estímul en el ministeri que els ha estat confiat. Exemple de predilecció pels més necessitats de la misericòrdia de Déu”.
Sant Adelmar, abat
Nascut a Càpua a finals del segle X, entrà com a monjo del monestir benedictí de Montecassino. La seva fama de bon administrador provocà que la princesa longobarda de Càpua el requerís com a rector del monestir femení de Sant Llorenç de Càpua que ella havia fundat. Després d’uns anys, l’abat de Montecassino volgué el seu retorn, cosa que ocasionà diferències amb la princesa. Així, el nostre sant hagué de marxar cap a la diòcesi de Chieti: allà difongué l’evangeli i fundà diversos monestirs. Morí en la segona meitat del segle XI, amb fama de santedat i de fer miracles.
Santa Caterina de Suècia, abadessa
Caterina Ulfsdotter, neix a Suècia el 1331 essent la quarta dels vuit fills de santa Brígida, que la dugué de petita al monestir cistercenc de Riseberg, on va ser educada. L’any 1350 coincidint amb el Jubileu, Caterina pogué viatjar fins a Roma on vivia la seva mare, que havia enviudat feia poc. A la ciutat del Tíber, durant més de vint anys, totes dues feren tasques d’ajut a la població pobra, i al mateix temps, es dedicaren a la catequesi de les famílies romanes. Des de Roma fan diversos pelegrinatges, un d’ells cap a Jerusalem. Quan la seva mare, santa Brígida, mor en 1373, Caterina va acompanyar-ne el fèretre de retorn a Suècia, on fou enterrada. Allà, es quedarà al seu país natal com a monja i, posteriorment, com a primera abadessa del monestir de Vadstena, fundat per la seva mare. Anys més tard, aconseguirà l’aprovació papal de l’orde fundat per la seva mare, les brigitines, i maldant per la seva canonització. S’adormí en la pau de Crist un 24 de març de l’any 1381.
Es va confirmar el seu culte en 1484. S’acostuma a representar amb un cérvol que segons la llegenda aparegué misteriosament en diverses ocasions per salvar-la dels perills.