Avui, dia 24 de juliol, celebrem la festivitat de: sant Xarbel Makhlouf, prevere; santa Cristina, màrtir; i dels germans Boris i Gleb, màrtirs.
Sant Xarbel Makhlouf, prevere
Youssef Antoun nasqué en 1828 en el si d’una família pagesa. A l’edat de vint-i-tres anys, es feu monjo maronita al monestir libanès de Nostra Senyora de Mayfouq al Líban adoptant el nom de Xarbel (que significa “la història de Déu”). Allà visqué vint anys en comunitat per després portar una vida eremítica centrada en l’adoració i la comunió eucarística. “Tot home és una flama, creada per nostre Senyor per il·luminar el món. Tot home és una llàntia que déu ha fet perquè resplendeixi i il·lumini”. Cercà Déu en silenci i pregària, vivint amb gran austeritat, dejunant i pregant. Se l’atribuïren molts miracles després del seu traspàs la nit de Nadal del 1898.
Fou canonitzat en 1977 i el papa Pau VI digué d’ell: “Pot fer-nos comprendre, en un món fascinat per la comoditat i la riquesa, el gran valor de la pobresa, la penitència, l’ascetisme, per alliberar l’ànima en la seva ascensió a Déu”.
Santa Cristina, verge i màrtir
A Bolsena, a la Itàlia central del segle III, de jove va ser iniciada en el cristianisme per una de les serventes de palau sense que els pares se n’adonessin. La llegenda ens parla que aquesta noieta d’uns onze o dotze anys va esmicolar les estàtues de metall dels déus pagans Júpiter, Apol·lo i Venus del seu pare, per a distribuir els bocins als pobres. Quan el seu pare s’assabentà dels fets intentà d’apropar-la al culte als ídols, i al no aconseguir-lo, ordenà que la recloguessin i torturessin repetidament fins que finalment va morir, possiblement un 24 de juliol.
Sants Boris i Gleb, màrtirs
Dos dels dotze fills del sant Gran Duc Vladimir I de Kiev van néixer a finals del segle X. La cristianització d’Ucraïna i de Rússia va ser tardana si la comparem amb la resta d’Europa. Segons la tradició, pocs dies després de la mort de sant Vladimir, van ser assassinats l’any 1015 per sicaris enviats pel seu germà gran que no es conformava amb el repartiment de territoris. L’Església els reconeix com a màrtirs, no per la seva mort violenta en defensa de la fe, sinó per la seva pacífica actitud davant l’agressió del seu germà, destacant el seu sacrifici en defensa de l’amor fratern. L’església ortodoxa els va canonitzar en el 1071 i la catòlica en el 1724.