Avui, dia 23 d’abril, celebrem la festivitat de: sant Jordi, màrtir; i la de sant Adalbert, bisbe i màrtir.
Sant Jordi, màrtir i patró secundari de Catalunya
Aquest militar romà va morir màrtir en negar-se a abjurar de la seva fe, decapitat durant la persecució de Dioclecià a començaments del segle IV. En el lloc del seu sepulcre a Lidda (actualment Lod, Israel), s’erigí una basílica que esdevingué un centre de veneració molt popular pels pelegrins i creuats de Terra Santa, fins que Saladí en va fer arrasar l’església. Són nombrosos, ja des del segle IV, els testimonis del culte extraordinari amb què el “gran màrtir” fou honorat.
Els croats influïren molt a transformar la figura de sant Jordi en un cavaller guerrer i estengueren la seva popularitat per tot l’Occident. Als Països Catalans el culte a sant Jordi, entrà amb la litúrgia romana des dels segles X i XI. L’abat Oliba, erigí un altar a sant Jordi al monestir de Ripoll. Els reis d’Aragó fomentaren la seva popularitat i les Corts reunides a Barcelona el 1456 el van declarar patró de Catalunya. A casa nostra els elements centrals de la celebració popular són la rosa i el llibre, l’amor i la cultura.
Existeixen innumerables llegendes fantasioses sobre la figura del nostre sant. Potser la més rellevant sigui el recollit en la llegenda àuria del dominic Jacobo Voragine a finals del segle XIII. Explica que prop de la ciutat africana de Silene hi havia un gran estany on vivia un terrible drac. Per calmar-lo, els veïns li oferien diàriament dues ovelles, i quan aquestes escassejaven oferien una ovella amb un jove triat a l’atzar. Un dia li tocà la sort l’única filla del rei. Mentre la jove es dirigia vers l’estany casualment passà per allà el nostre cavaller que es compadí d’ella. Aleshores, pujant al seu cavall i fent el senyal de la creu, arremeté el drac amb la seva llança i el matà. Abans de marxar instruí el rei sobre els quatre preceptes: que tingués cura de les esglésies de Déu, que honorés els sacerdots, que escoltés amb atenció l’ofici diví i que sempre tingués memòria dels pobres. Aquest episodi esdevindria el símbol de la fe que triomfa sobre el mal; el mal mai tindrà la darrera paraula.
Sant Adalbert de Praga, bisbe i màrtir
Va néixer cap a l’any 956 a Bohèmia, a l’actual República Txeca. Batejat amb el nom de Wojtisch, quan es confirmà prengué el d’Adalbert per estima del seu preceptor i bisbe: sant Adalbert de Magdeburg. Tingué una bona educació cristiana i al cap dels anys, fou nomenat bisbe de Praga, el segon que hi hagué a la ciutat. Es dedica amb ardor a l’evangelització dels pagans de la regió, però, vist el poc èxit, renuncià a l’episcopat, marxant a Roma per sol·licitar al papa que el rellevés del càrrec, vivint discretament durant quatre anys al monestir benedictí de Sant Bonifaci. Posteriorment, retornà a Bohèmia amb altres monjos fundant el monestir de Bienov a Praga, però la seva activitat reformadora no agradà i hagué de marxar per segona vegada. Després anà a Hongria, i també renuncià al judicar inútil la seva tasca. Finalment, fou cridat pel rei polonès perquè ajudés a la cristianització del seu país, però en passar per Prússia, prop de la ciutat de Gdansk, uns idòlatres el martiritzaren un 23 d’abril de l’any 997. Fou canonitzat dos anys després i és patró de Bohèmia, Polònia, Hongria i Prússia.