Avui, dia 22 de juny, celebrem la festivitat de: sant Paulí de Nola, bisbe; i la dels sants màrtirs, Joan Fisher, bisbe, i Tomàs More, laic.
Sant Paulí de Nola, bisbe
Era originari d’Aquitània, en el sud de França, on va néixer vers l’any 355 en el si d’una família d’alt llinatge. De sòlida formació poètica i retòrica, va tenir per mestre el poeta Auson. Es va allunyar de la seva terra en una primera ocasió per seguir la seva precoç carrera política, fou cònsol i governador de Campània, al sud d’italià. Va ser a Milà, on gràcies a sant Ambrós l’inicià al cristianisme, fou batejat a Bordeus pel bisbe sant Delfí, va distribuir les seves riqueses i se’n va anar a Hispània amb la seva dona.
Passà un temps a Barcelona on, per pressió popular, fou ordenat prevere, cosa que ell acceptà a condició de no quedar vinculat a la diòcesi. Després anà a Itàlia passant per Florència, Roma fins a arribar a la Campània, a la ciutat de Nola, on es dedica a l’atenció als pobres. I allà en fou elegit bisbe l’any 409. Entre els seus escrits, destacables per la seva erudició i santedat, s’han preservat poemes religiosos i un bon nombre de cartes. Reposà en el Senyor el 22 de juny de 431. La seva canonització és antiga.
Sants Joan Fisher i Tomàs More, màrtirs
Amics ambdós i homes de gran cultura, l’un bisbe i l’altre laic, humanistes, cristians profunds, moriren el 1535, amb pocs dies de diferència, per haver defensat la fe catòlica enfront de les pretensions d’Enric VIII, d’erigir-se en cap de l’església d’Anglaterra.
Joan Fisher era professor a la universitat de Cambridge i més tard bisbe de Rochester. Abans de morir el 22 de juny del 1535 digué: “poble cristià, he vingut aquí a morir per la fe en la santa Església catòlica de Crist” i les seves darreres paraules foren del salm 31t. Morí decapitat com a màrtir “l’home més culte i el bisbe més sant”, com digué d’ell el seu amic Erasme de Rotterdam.
Tomàs More, pare de família, jurista, i el primer laic canceller del regne. Va escriure molts llibres, essent el més famós “Utopia” on descriu l’organització d’una societat ideal. També fou condemnat per no haver jurat obediència al rei: “haig d’obeir el que mana la meva consciència i pensar en la salvació de la meva ànima. Això és molt més importat que tot el que el món pot oferir. No accepto aquests errors del rei”. En el patíbul declarà que pregaria pel rei i pels seus perseguidors, declarant públicament que moria per ser fidel a l’Església catòlica.
Tots dos foren canonitzats en 1935.