Avui, dia 21 de juliol, celebrem la festivitat de: sant Llorenç de Brindisi, prevere i doctor; i la del profeta Daniel de l’Antic Testament.
Sant Llorenç de Brindisi, prevere i doctor
Juli de Rossi, nasqué a Brindisi, Itàlia el 1559, i al vestir l’hàbit al convent dels caputxins de Verona rebé el nom de Llorenç. Estudià a Pàdua i Venècia, mostrant gran habilitat per les llengües: llegia i parlava amb fluïdesa l’italià, el llatí, el castellà, el francès, l’alemany, el bohemi, el grec, el siríac i l’hebreu. Ordenat prevere en 1583 tingué una gran tasca com a predicador arreu d’Europa, tan sacsejada en el seu temps, dedicant-se especialment per la conversió dels jueus i dels protestants. La seva facilitat de predicació li venia com va dir ell mateix: “en bona parta a la meva bona memòria. En altra bona part a què dedico moltes hores a preparar-me. Però la causa principal és que encomano molt a Déu les meves predicacions, i quan començo a predicar m’oblido de tot el pla que tenia i començo a parlar com si estigués llegint un llibre místic vingut del cel”.
La seva contemplació sovint anava acompanyada de fenòmens místics, sentiments i llàgrimes, especialment quan celebrava la Missa que acostumava a durar hores, i en el seu amor apassionat a la Mare de Déu. S’esforçava per mostrar-se sempre alegre.
Del 1602 al 1605 fou vicari general de l’Orde dels Germans Menors Caputxins preocupant-se per l’estricta observança i amb ajuda dels jesuïtes va establir convents caputxins a Àustria i Alemanya promovent la contrareforma. Exercí de diplomàtic en diverses missions per reconciliar prínceps enfrontats. Fou un gran animador de la lluita contra els turcs. El 22 de juliol de 1619 morí a Lisboa, possiblement enverinat, en una missió diplomàtica prop de Felip III d’Espanya.
Fou canonitzat en 1881 i reconegut en 1959 com a doctor de l’Església amb el nom de “Doctor Apostolicus”. Deixà escrita una gran quantitat d’obres teològiques, exegètiques i homilies, moltes d’elles destinades a la conversió dels jueus i dels protestants.
Sant Daniel, profeta de l’Antic Testament
El llibre bíblic de Daniel, en la bíblia hebrea forma part dels escrits i no el considera profeta, mentre que pels cristians és un dels quatre profetes majors de l’Antic Testament, juntament amb Isaïes, Jeremies, i Ezequiel. El nom de Daniel significa “Déu és el meu jutge” mostrant que Déu es preocupa dels qui no tenen defensor.
El llibre narra la història d’un jove jueu deportat a Babilònia que es manté fidel al Déu d’Israel. Juntament amb altres dos joves jueus són allotjats al palau reial i educats per a ser escribes dins de la cort de Nabucodonosor II, formats en la cultura mesopotàmica, aprenent la seva llengua i tradició literària.
I a partir d’aquí el llibre mostra com Déu dona a Daniel una gran saviesa i fortalesa, destacant en el seu vessant tant d’intèrpret de somnis dels reis Nabucodonosor II i Baltasar, com de jutge com ens narra el passatge de la casta Susanna, acusada falsament. Déu també protegeix els joves tant dins del forn ardent com en el fossar dels lleons. L’escrit ens els mostra tot sovint fent pregària: destaca l’himne de lloança dels tres joves des de dins del forn on havien estat llençats pel rei, el qual convida a tota la creació a lloar Déu, creador i salvador de tot.