La sequera ha agafat a tot el país. El profeta Elies ha escoltat el Senyor i li demana que es traslladi a Sarepta perquè allà una viuda el mantingui. Ho fa així i a l’entrada del poble troba la viuda i li demana el que aleshores havia de ser el valor més preciós: l’aigua; i quan la dona li ho anava portar li demana també menjar; la dona li confessa la seva pobresa extrema; només lli queda «un grapat de farina i una mica d’oli» per ella i el seu fill. Però la dona és capaç de confiar amb Elies quan li diu: «primer fes un panet per mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per tu i el teu fill». La història d’avui s’acaba amb aquest comentari: «no es va buidar el pot de farina ni s’abaixà l’oli de la gerra» ¿Què hauries fet si et trobessis en el lloc de la viuda? ¿I per què no et poses en el lloc de Déu, i mires que almenys una persona pobra tingui assegurada la subsistència d’ella i la seva família?.
Senyor, voldria ser generós, dóna el coratge de ser-ho com la viuda de Sarepta.