Avui, dia 3 d’octubre, celebrem la festivitat de: sant Francesc de Borja, prevere; de sant Gerard, prevere; de sant Dionís l’Areopagita, bisbe; i de sant Virila de Leyre, abat.
Sant Francesc de Borja, prevere
De la família dels Borja, nascut a Gandia el 1510, es casà amb Leonor de Castro, tingué vuit fills, i arriba a ser lloctinent de Catalunya. Fundà a Gandia, la seva ciutat natal, la primera escola dels jesuïtes. Sense perdre la influència damunt la cort, renuncià als seus títols i càrrecs, i ingressà un cop vidu a la Companyia de Jesús per servir “un Senyor que no pogués morir”. Fou el tercer prepòsit general de la Companyia i durant el seu mandat la va reorganitzar i consolidar, alhora que li donà una gran expansió a Europa, i als països de missió. Dues grans línies destaquen del seu govern: l’educació del jovent amb la creació de nombrosos centres d’educació pels quals creà la famosa Ratio studiorum, codi pedagògic de la Companyuia; i les missions: “els qui van a les missions no s’imaginin que van batejar milers d’indis, sinó a patir per nostre Senyor i a aprendre llengües bàrbares”. Tot i que les Lleis d’Índies prohibien l’esclavitud, el cert és que era una pràctica tolerada, per la qual cosa Borja ordenà: “En endavant no es tindrà en els nostres col·legis, cases i missions, esclaus, encara que a d’altres se’ls permeti”.
Destacà per la seva austeritat de vida i pregària: “l’autèntic valor dels béns que posseïm l’hem d’anar a buscar en els manaments de Déu”. Morí a Roma l’any 1572 i fou canonitzat en 1671.
Sant Gerard, prevere
Fou un laic que, format a l’abadia de Saint-Denis de França, va decidir el 919, edificar a les seves terres de la població de Brogne (actualment anomenada Saint-Gerard), al sud de la Bèlgica actual, un monestir que fos realment fidel a la regla benedictina. Ordenat prevere, treballà en la reforma d’un bon nombre de monestirs de la regió flamenca i propers, fins a la seva mort esdevinguda l’any 959.
Sant Dionís l’Areopagita, bisbe
Va néixer al segle I dC. Tenim poques fonts documentals sobre la vida d’aquest sant grec. La primera i més important és els Fets dels Apòstols, on s’explica que quan sant Pau va predicar a Atenes, va aconseguir convertir Dionís, que era jutge del tribunal més important de la ciutat, l’Areòpag. Una vegada convertit, Dionís es va dedicar a predicar la paraula de Déu per tot Atenes, i finalment, va acabar sent el primer bisbe de la ciutat. Les mateixes fonts afirmen que va morir màrtir cap a l’any 95, en una de les primeres grans persecucions contra els cristians que va decretar l’imperi romà.
Sant Virila de Leyre, abat
Al monestir de Sant Salvador de Leyre, a Navarra, en el segle X, ingressà de jove, introduint-se a la vida de pregària i comunitària. Allà arribà a ser abat on introduí la reforma monàstica.
El seu nom està lligat a una encisadora llegenda: el nostre monjo, turmentat per no poder entendre el misteri de l’eternitat, quan un dia de primavera, després de matines, s l’ancià abat ortí al bosc a meditar. De cop, entre el fullatge de les alzines sentí un rossinyol i el seu refilar el deixà abstret i caigué en un son profund. Quan despertà tot li semblava que havia canviat, fins que aconseguí retornar al monestir. En arribar veié que la petita església s’havia convertit en un gran temple, el monestir havia crescut misteriosament. Allà es trobà un monjo cistercenc que li preguntà “Què voleu, pare?”, li digué que era l’abat Virila. Consultant els arxius que aquell abat havia desaparegut un matí al bosc quan sortí a meditar feia tres-cents anys i del qui no es va saber després. I reunits els monjos per pregar, cantaren el salm 89, el verset que deia “mil anys als teus ulls són com un dia que ja ha passat” entrà al temple un rossinyol amb un anell al bec i el posà al dit de Virila. Aquest sentí la veu de Déu que li deia “si el cant d’un senzill ocell pot entretenir tres segles un home, ¿què no serà capaç de fer la llum divina del Salvador?”.