Avui, dia 2 de novembre, celebrem:
La Commemoració de tots els fidels difunts
El destí final de l’home no és dissoldre’s en la pols, sinó viure per sempre en Déu. I per contemplar Déu cal associar-nos a la mort de Jesús. Per això recordem els difunts i ens unim a ells en pregària perquè el Pare concedeixi a tots els seus fills gaudir del seu Amor etern. Aquest dia és una ocasió propícia per recordar amb l’oració, els nostres éssers estimats i meditar, sobre la realitat de la mort, que l’actual societat del benestar tracta de remoure amb freqüència de la consciència de la gent, submergida en les preocupacions de la vida quotidiana.
Jesús va revolucionar el sentit de la mort. Ho va fer amb el seu ensenyament, però sobretot afrontant Ell mateix la mort. “Morint va destruir la mort“, diu la litúrgia del temps pasqual. “Amb l’esperit que no podia morir -escriu un pare de l’església- Crist va vèncer la mort que matava l’home“. El Fill de Déu va voler d’aquesta manera, compartir fins al fons la nostra condició humana, per obrir-la a l’esperança. En l’última instància, va néixer per poder morir i d’aquesta manera, alliberar-nos de l’esclavitud de la mort.
Ja els antics cristians esculpien a les tombes la figura de Llàtzer ressuscitat, com a signe d’esperança que el difunt també tornaria a la vida gràcies al Crist. Més endavant, el ritu bizantí establí una celebració pels difunts el dissabte anterior a l’inici de la Quaresma. En el 809 el bisbe de Treveris instaurarà una memòria litúrgica dels difunts l’endemà de Tots Sants. Però fou obra de sant Odiló, abat de Cluny, a finals del primer mil·lenni, quan s’escampà arreu una commemoració pels difunts l’endemà de Tots Sants, que els monjos ja celebraven des del segle VII. Fixà també un període de preparació de nou dies, conegut com a novena dels Difunts, que comença el 24 d’octubre. La pregària pels morts enclou la fe en la comunió dels sants, i expressa el caràcter pasqual de la mort cristiana.