Avui, dia 2 de juny, celebrem la festivitat: dels sants màrtirs Marcel·lí i Pere; Germà, Paulí, Just i Sici; la de sant Erasme (o Elm), bisbe i màrtir; i de sant Nicèfor, Patriarca de Constantinoble
Sant Marcel·lí i sant Pere, màrtirs
Foren dos màrtirs romans que es troben en el cànon romà de la Missa. Ambdós testimoniaren l’Evangeli, morint decapitats en la persecució de Dioclecià vers l’any 303. El segon dels quatre edictes amb els quals Dioclecià planifica eliminar els cristians imposava, en particular, la presó de bisbes, preveres i diaques, molts dels quals són ajusticiats perquè els tribunals poden fer ús de la pena capital.
El prevere Marcel·lí acaba en la presó, es nega a abjurar de la fe i allà coneix a Pere, un exorcista. Ambdós anuncien a Crist i molts es converteixen demanant el baptisme, amb la qual cosa són sotmesos a tortures i traslladats a un bosc anomenant “selva negra”, obligats a excavar la seva pròpia tomba en la part més amagada del bosc per intentar amagar el seu rastre i finalment decapitats. Segons la llei s’havia fet justícia. Però el botxí es convertí pel seu testimoni i informà del lloc on els havien enterrat; finalment foren traslladats a un cementiri sobre el qual s’edificà després una església.
Germà, Paulí, Just i Sici, màrtirs
Segons una antiga tradició, Germà, Paulí, Just i Sici foren quatre cristians, els quals a l’època medieval reberen l’atribució geogràfica de Girona com a lloc del martiri en les persecucions de l’imperi romà, i hi foren venerats: els Quatre Sants Màrtirs de Girona venerats a la capella dels Sants Màrtirs de la catedral, on hi ha un sepulcre gòtic coronat per quatre caps de fusta del segle XVII.
Sant Erasme d’Antioquia (sant Elm), bisbe i màrtir
És un màrtir del segle IV oriünd d’Antioquia. Sabem que ja era bisbe durant les persecucions de Dioclecià, de les quals va poder-ne fugir. Es va establir a la regió balcànica de la Il·líria i va aprofitar l’exili, per evangelitzar aquelles terres. Maximià ja era al poder, quan va ser arrestat de nou a la regió veïna de la Pannònia, i el van sotmetre a turments cruels.
Temps després, a l’edat mitjana, fou considerat patró dels navegants i mariners, i el seu nom s’anà transformant popularment. Aquest patronatge es deu al fet que el nostre sant havia estat predicant fins i tot quan un llamp va caure-li al costat. Les descàrregues elèctriques als pals dels vaixells, anomenades “foc de sant Elm”, són considerades com un senyal de protecció pels marineres. Progressivament el seu patronatge va anar essent substituït per el de la Mare de Déu del Carme o el de sant Pere. També se l’invoca pel mal de panxa perquè segons la llegenda els seus botxins utilitzaren el seu budellam per estirar-li i finalment bullit en una olla amb oli roent. Iconogràficament se’l representa amb vestimentes episcopals sostenint un vaixell a la mà.
Sant Nicèfor, Patriarca de Constantinoble
Nasqué a Constantinoble en el si d’una família al servei de l’emperador a mitjans del segle VIII. Ell mateix fou cap del gabinet imperial i sota l’emperadriu Irene formà part del sínode del 787 com a comissionat imperial. Fou elegit patriarca de Constantinoble en el 806, on posà la seva autoritat al servei de la doctrina referent a les imatges, promulgada a Nicea pel VII Concili ecumènic. És l’autor de diversos escrits apologètics de rebuig de la iconoclàstia i també d’una mena d’història universal des de Adam i Eva fins al seu temps. Al final de la seva vida és exiliat i es retirà a un monestir del Bòsfor per ell fundat, on finalment s’adormi en el Senyor l’any 828. Uns vint anys més tard, els seus ossos foren traslladats a Contantinoble.