Avui, dia 19 de maig, celebrem la festivitat: de sant Pere Celestí, papa; de sant Francesc Coll i Guitart, prevere; i la de sant Iu, sacerdot.
Sant Pere Celestí, papa
Pietro del Morrone, va néixer cap l’any 1215. En la recerca de Déu, després d’una vida monàstica itinerant, fundà una colònia eremítica d’inspiració benedictina a les muntanyes dels Abruzzi, al centre d’Itàlia, congregació que més tard seria coneguda com el de celestins. La pregària i la penitència assaonen els seus dies, sempre aferrat a la creu.
Després de més de dos anys de seu vacant, en 1294 els onze cardenals del conclave l’elegeixen unànimement i insospitadament com a papa, s’anomenà Celestí V. Posà en marxa el primer jubileu de la història, conegut com “Perdó”. Després d’un breu pontificat de sis mesos, marcat per les pressions polítiques que volien aprofitar-se de la seva inexperiència i de la seva edat, decidí renunciar al pontificat: “Jo Celestí V, impulsat per raons legítimes, per la humilitat i feblesa del meu cos i la malícia de les persones, amb la finalitat de recobrar la tranquil·litat perduda, abandono lliure i espontàniament el Pontificat i renuncio expressament al tron, a la dignitat i a l’honor que comporta”.
Fou reclòs al castell de Fumone, on morí un 19 de maig del 1296, després de disset mesos de presó. Fou canonitzat en 1313, i ha passat a la història com “el gran rebuig” deplorat per Dante a la Divina Comèdia, esdevenint un gran exemple de llibertat evangèlica i de santedat.
Sant Francesc Coll, prevere
Nasqué el 1812 a Gombrèn (Ripollès). Fill més petit d’onze d’una família modesta, amb 11 anys inicià els estudis com a alumne extern al seminari de Vic. Ingressà posteriorment als dominics de Girona, rebé el presbiterat poc després de l’exclaustració de 1835. Exercí el ministeri a Artés i a Moià, i es dedicà a les missions populars com el seu amic sant Antoni M. Claret, fen servir en els sermons paraules clares i senzilles per al poble, fugint d’intel·lectualismes. Se servia d’exemples, simpatia, humor, gesticulacions i d’un fervor que arribava al límit d’emocionar-se. Una de les seves màximes preferides era “cor net i coll dret” i no hi havia sermó que no digués “al cel, al cel!”; i és que per al P. Coll tots havíem estat creats per Déu per anar-hi. Cèlebre és la frase de sant Antoni M Claret: “allà on sego, espiga el P. Coll; però on sega el P. Coll, a mi no em queda res per espigar”.
Amoïnat per l’educació dels joves i sobretot de les noies, fundà l’any 1856 les Dominiques de l’Anunciata, per a les quals pogué obrir personalment cinquanta cases. El nom d’Anunciata no és més que un homenatge a l’església del convent de Sant Domènec de Girona que estava dedicada a aquesta advocació. Recomanava: “per ensenyar als altres la humilitat, s’ha de ser humil; per ensenyar la caritat, ha de practicar-la primerament el que l’ha d’ensenyar”. Perdé la vista el 1869 per un ictus i morí a Vic sis anys després. Fou canonitzat en el 2009.
Sant Iu, sacerdot
lu Hélory, nascut a la Bretanya francesa el 1253, estudià dret a París i dret canònic a Orleans. Fou jutge eclesiàstic i exercí com a tal, sense deixar-se corrompre i servint especialment els pobres i necessitats, als qui sovint acollia en la seva pròpia casa. Posteriorment fou ordenat sacerdot, i creà un hospital prop de la seva parròquia on ajudava als malalts. Morí el 19 de maig de 1303 i fou canonitzat ben aviat: l’any 1347; tota una novetat donat que no era ni bisbe, ni monjo, ni frare.