Avui, dia 16 de setembre, celebrem la festivitat de: sant Corneli, papa; i sant Cebrià, bisbe, i màrtirs.
Celebrem junts la seva memòria al món cristià perquè tots havien mantingut en vida una sòlida amistat, basada en la mateixa fe i el mateix combat. Tots dos varen ser testimonis de fe en dies de persecució, tots dos van lluitar per la unitat i la fe de l’Església.
Sant Corneli, papa i màrtir
Nascut a finals del segle II, era prevere a la ciutat de Roma quan fou elegit papa l’any 251, després d’un temps en què la persecució de Deci havia deixat l’església sense responsables. Durant el seu breu pontificat, fou malvist pels rigoristes de Novacià, el qual es consagrà antipapa i promogué un cisma a la ciutat de Roma: Corneli fou acusat de ser massa tou amb els “lapsi”, els que havien apostatat durant les persecucions i que volien tornar a l’Església. Segons Novacià, com l’Església és una Església de sants, no pot tolerar la presència de pecadors en el seu si. Però l’adhesió a Corneli per part del bisbe Cebrià de Cartago i d’altres bisbes africans i antioquens pogué conjurar la situació. Per si no n’hi haguera prou, una epidèmia esclatà a Roma i també s’esdevingué una nova persecució dels cristians per part de Gal·lus. Aquest, l’any 253, l’exilià i l’empresonà a Civitaveccchia on morí poc després.
Sant Cebrià, bisbe i màrtir
Nascut a Cartago l’any 210, era un hàbil retòric famós i escriptor considerable, fins que l’any 246 es convertí a la fe gràcies a les predicacions del prevere Cecili, i posteriorment fou ordenat i esdevingué bisbe de Cartago el 249, que governà en secret durant la persecució.
Defensà el papa Corneli contra els novacians, però s’enfrontà amb el papa Esteve, a propòsit del baptisme dels heretges. Deixà un important llegat d’escrits sobre fe i la vida cristiana. Aquí també esclatà la disputa sobre “lapsi”, i Cebrià s’enfrontà al rigorisme dels novacians: mogut per la caritat pastoral, adoptà una postura menys rígida i estableix la norma que els apòstates de debò rebin el perdó després d’una dura i llarga penitència, i els que havien fingit l’apostasia ho facin després d’una penitència més lleugera, en el benentès que tots podien ser admesos a la comunió eclesial en perill de mort.
Un dels aspectes més característics de la personalitat de Cebrià és el seu amor per l’Església i la preocupació per assegurar-ne la unitat profunda, tant entre els fidels i lel bisbe de cada església particular, com entre tots els bisbes de l’Església Universal: “No pot tenir Déu per pare el qui no té l’Església per mare”.
Durant la persecució de Gal·lus, primerament s’amagà, però posteriorment retornà a Cartago per donar testimoni de la seva fe, morint decapitat l’any 258.