Avui, dia 16 de novembre, celebrem la festivitat de: santa Margarida d’Escòcia, reina; i la de santa Gertrudis, verge.
Santa Margarida d’Escòcia, reina
D’origen anglès, nascuda a Hongria vers el 1046 on es trobaven exiliats els seus pares, tornà a Anglaterra a la cort del rei Eduard, fins que n’hagué de fugir a la mort del rei per la invasió dels normands. Instal·lada a Escòcia, el 1069 es casà amb el rei Malcolm III al que li donà vuit fills (tres d’ells, futurs reis), i exercí en el seu nou país un notable influx tant cultural com religiós. Per la seva cultura, el seu sentit polític i sobretot la seva caritat, contribuí molt a la vitalització religiosa del seu poble. Les portes del seu castell a Edimburg s’obren per acollir, ajudar i assistir als pobres i als malalts. Per a ells feu construir hospicis i albergs. Va ordenar el dejuni quaresmal, recomanà la confessió freqüent i la missa dominical, difongué l’educació religiosa i promogué la construcció d’esglésies i monestirs.
L’any 1093, en assabentar-se de la mort del seu marit i del seu fill digué: “Déu Omnipotent, us agraeixo enviar-me una aflicció tan gran en els darrers moments de la meva vida. Espero que, amb la vostra misericòrdia, serveixi per a purificar-me dels meus pecats”. Moria tres dies més tard, el 16 de novembre. Fou canonitzada en 1250 i és patrona d’Escòcia.
Santa Gertrudis, verge
Nasqué cap a l’any 1256 a Eisleben, Alemanya. A cinc anys fou confiada al monestir de Helfta, a la regió germànica de Saxònia. Encara que oficialment eren monges benedictines, van simpatitzar amb els ideals cistercencs, en una mena de pont entre les dues tradicions. A Helfta aconseguí una sòlida formació humanística i teològica, i pel que fa a la branca artística, excel·lia en el domini musical i en la il·lustració de manuscrits.
Però el tomb decisiu el feu a 25 anys, en què es convertí en una gran mística de referència. Com explica ella mateixa es va sentir tan seduïda per Déu que no va posar més resistència i es va deixar endur vers Ell. A partir d’aquest fet, inicià una intensa vida contemplativa, essent una monja de gran talla intel·lectual, centrada en l’amor diví.
Tingué l’habilitat d’harmonitzar la seva devoció al Cor de Jesús, amb una vivència litúrgica sòlida: “Vas voler admetre’m en la deliciosa intimitat de la teva amistat, posant a la meva disposició el teu Cor diví, a fi que trobés en aquest tota la meva felicitat. Ell ha estat l’instrument per mitjà del qual la teva tendresa ha fos moltes vegades la meva ànima”. Per a ella cada moment de la litúrgia, la Missa i l’Ofici diví, era una comunicació directa amb Jesús. No com una repetició ritual, sinó com una realitat mística present: “quan cantàvem l’Ofici Diví, veia el Senyor Jesús que s’alçava enmig del cor, vestit amb una túnica resplendent, i de cada paraula que sortia dels nostres llavis en feia una joia per coronar el seu cap”.
Va escriure diverses obres, entre les quals destaca “El missatger de l’Amor Diví” on recull les seves experiències místiques. S’adormí en el Senyor vers l’any 1302 amb gran serenor, envoltada de les monges: “O Jesús del capvespre, fes que dormi un somni tranquil i que assaboreixi el descans que Tu has preparat per al qui t’estima”. Fou canonitzada en 1738.