Avui, dia 14 de juliol, celebrem la festivitat de: sant Camil de Lel·lis, prevere; de sant Optacià de Brescia, bisbe; i del beat Bonifaci de Saboia, monjo i bisbe.
Sant Camil de Lel·lis, prevere
Nascut a la població italiana de Bucchianico l’any 1550, al morir el seu pare als disset anys, aquest li deixà només “la seva espasa i el seu punyal”, i aleshores es feu militar, capità d’infanteria, per provar fortuna. En naufragar en 1574 ho perdé tot, fins i tot la camisa, esdevenint un rodamon sense meta amb una úlcera a la cama que no se li va curar mai.
En portà una vida dissoluta fins que anà a raure a l’hospital d’incurables de Roma. Allà quedà trasbalsat veient els malalts, molts d’ells rebutjats per la societat i la família, d’aspecte horrible, es convertí i es posà al seu servei. Fou el gran reformador de la infermeria i de l’organització assistencial als hospitals. Busca ajudants que actuïn “no per obligació, sinó per voluntat i amor a Déu, perquè siguin capaços de tractar els seus incurables com una mare tracta els seus malalts”. Sense lletres, s’adonà que per obtenir credibilitat li podia ser útil ser sacerdot, i finalment fou ordenat en 1584. Se li adjuntaren alguns companys i fundà la congregació dels “Servidors dels Malalts”, coneguts després com els Pares Camils. En 1591 és reconeguda com a orde quan ja s’havia establert en diferents llocs.
Morí el 14 de juliol del 1614, no sense haver escrit el seu testament: “Jo, Camil de Lel·lis, deixo el meu pobre cos d’argila a la mateixa terra de la qual és producte (…). Deixo al dimoni, temptador únic, tots els pecats i totes les faltes comeses per mi davant de Déu i me’n penedeixo amb tota l’ànima (…). També deixo al món la meva vanitat (…). També deixo i dono la meva ànima amb totes les seves potestats a l’estimat Jesús i a la seva Santíssima Mare (…). Finalment, deixo a Jesucrist Crucificat tota la meva persona, en cos i ànima, confiant que -per la seva immensa bondat i misericòrdia- em rebi (…)”.
Fou canonitzat en el 1746. Juntament amb sant Joan de Déu va ser declarat en 1886 “Protector dels malalts i Hospitals” i en 1930 “Protector dels infermers”. La creu de color vermell que va portar sobre el pit de la sotana i que continuen distingint als Pares Camils, és la precursora de l’emblema de l’organització sanitària mundial que coneixem com a “Creu Roja”.
Sant Optacià de Brescia, bisbe
Bisbe de Brescia, a la regió de Venècia en el segle V. Va combatre el monofisisme i va subscriure les cartes sinòdiques sobre la fe catòlica en l’Encarnació, enviades per Eusebi, bisbe de Milà, al papa sant Lleó I el Gran.
Beat Bonifaci de Savoia, monjo i bisbe
De família noble, va néixer el 1217. Ingressà en la Gran Cartoixa, vora Grenoble, però abans d’acabar el noviciat va haver de deixar la vida monàstica al ser nomenat superior de Nàntua i preconitzat bisbe de Belley (França), i poc més tard administrador de diverses diòcesis de la Borgonya.
Elegit en 1242 arquebisbe de Canterbury, no va ser consagrat fins al 1245 al concili de Lió i finalment va poder prendre possessió en 1249. A partir de llavors, a Anglaterra treballà per reprimir els abusos del clergat i s’enfrontà amb el rei Enric III pels deutes de la corona. Defensà els drets eclesiàstics, tot en un ambient complicat i turbulent, amb fuites i exilis. Morí el 14 de juliol de 1270 en un viatge que va fer a la seva Savoia natal. El seu culte fou aprovat l’any 1838.