Avui, dia 13 de setembre, celebrem la festivitat de:
Sant Joan Crisòstom, bisbe de Constantinoble i doctor
Nascut a Antioquia vers el 350, de jove va rebre una bona formació humanística i cristiana. Batejat d’adult, durant 6 anys va dur una vida eremítica en una cova, i posteriorment entrà a formar part del clergat d’Antioquia on esdevingué el braç dret del bisbe Flavià.
En aquesta època va excel·lir com a predicador, i per això se’l coneix amb el sobrenom de Crisòstom, és a dir, boca d’or: “M’havia pensat que quedaríeu tips dels meus sermons, perquè parlo massa. En canvi, m’adono que passa el contrari: la llarga duració del discurs no va ser causa d’enuig, sinó que va servir per a augmentar les ganes d’escoltar (…) El diumenge passat (…), en allargar-se excessivament el meu discurs, com mai, molts van creure que el vostre zel es refredaria (…) però va passar el contrari: el vostre cor no feia més que tornar-se més fervorós i el vostre desig més ardent. ¿Com em consta? Perquè cap al final del sermó els vostres aplaudiments varen ser més sorollosos, i més fortes les vostre aclamacions”. El nostre sant se situa entre els Pares més prolífics de l’església, considerant-se, juntament amb sant Basili i sant Gregori de Nazianz, un dels tres jerarques de la tradició litúrgica bizantina.
L’any 397, a la mort del Patriarca de Constantinoble, va ser elegit successor. Amb un gran talent pràctic i organitzador, va saber estar per damunt de les intrigues de la ciutat imperial, i amb la seva actitud justa i coherent, es guanyà enemics poderosos. “Certament, n’hi ha molts que no paren de dir-me: «Estàs atacant els rics». Ells sí que ataquen els pobres! ¿Jo ataco els rics? No ataco els rics, sinó als qui utilitzen malament de la riquesa. No em canso de repetir que no condemno el ric, sinó el lladre. Una cosa és l’opulent i una altra l’avariciós. Distingeix les coses i no confonguis el que no s’ha de confondre. ¿Ets ric? Enhorabona! ¿Ets lladre? Et condemno! ¿Tens allò teu? Gaudeix-ne! ¿T’apoderes del que és d’un altre? No callaré! ¿Em vols apedregar? Estic a punt per a vessar la meva sang si amb això impedeixo el teu pecat”.
Per les seves crítiques als càrrecs polítics i eclesiàstics, i la claredat de les seves homilies, van obligar-lo a un primer exili l’any 403, però les revoltes populars permeteren que pogués retornar. L’any següent va començar la persecució d’ell i dels seus seguidors anomenats “joanistes” i el tornen a exiliar a Armènia. L’any 407 s’ha de traslladar al Pont, però moriria durant el viatge, a la població de Comana. Les seves darreres paraules foren: “Glòria a Déu en totes les coses”. Poc després la seva figura fou rehabilitada i les restes tornaren a Constantinoble en el 438. Fou proclamat doctor de l’Església el 451.