Avui, dia 12 de gener, celebrem la festivitat dels sants abats: Benet Biscop, Elred de Rievaulx, i Victorià.
Sant Benet Biscop, abat
Nascut vers el 628 al comtat anglès de Northumberland, de família noble. Després de dos pelegrinatges a Roma, professà els vots monàstics a Lérins i retornà a Anglaterra. Introduí la Regla de sant Benet, així com el cant i la Litúrgia romana, fundant els monestirs benedictins de Wearmouth i Jarrow, dels quals en fou abat, i on visqué sant Beda, el seu deixeble i biògraf.
Dels seu altres tres viatges posteriors a Roma importà llibres, imatges i vestits litúrgics. També importà mà d’obra especialitzada com pica-pedrers i vitrallers: “portar el saber i la bellesa a la casa de Déu és servir a la humanitat i a la fe” perquè “l’estudi, l’oració i l’art són tres fils que teixeixen la vida del monjo”. Morí el 12 de gener de l’any 689.
Sant Elred (Alred, Etelred, Alfred) de Rievaulx, abat
Nascut vers el 1110 a Northumbria, al nord d’Anglaterra en el si d’una família noble d’arrels anglosaxones, però per la proximitat geogràfica fou educat a la cort d’Escòcia. Encara jove, cap al 1134 ingressà al monestir cistercenc de Rievaulx, d’on fou abat els darrers vint anys de la seva vida. El seu ensenyament, pensat sobretot per als monjos, se centra en la vida comunitària, la cridat i l’amistat espiritual. Fa una invitació a fomentar l’amistat amb Déu: “l’amistat perfecta és l’amor mutu en Crist”, conscient que “no hi ha res que enriqueixi més l’ànima que la caritat entre germans”. També defensava que la pregària i l’estudi eren instruments essencials per créixer en virtut i saviesa cristiana. Morí a Rievaulx el 12 de gener del 1167.
Sant Victorià, abat
Probablement era d’origen italià, el segle VI, abraçà la vida monàstica i es traslladà als Pirineus aragonesos. Fou fundador i abat del monestir de Sant Martí d’Assan, al Sobrarb aragonès. A més fundà altres ermites i cel·les monàstiques a totes dues bandes dels Pirineus.
Segles més tard, destruït el monestir de Sant Martí, a prop es fundà al segle XI, una abadia benedictina que mantingué el seu record i s’anomenà de Sant Victorià i que es pot veure encara ara, no gaire lluny de la localitat d’Aínsa.