Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (24 maig 2026)

La vostra confirmació ens permet avui, estimats escolans Pau, Oriol, Miquel, Lluc, Martí, Boris i Oriol, viure amb més intensitat, més de prop l’escena que hem llegit a la primera lectura. Tots junts, evoquem aquest matí a Montserrat aquell dia, cinquanta després del Diumenge de Pasqua, en el qual l’Esperit Sant davallà sobre els apòstols reunits a Jerusalem.

No només ho celebrem com un fet passat, sinó que per la força del sagrament ho reproduïm. Déu ens ha fet el do de ser present en els seus sagraments, en aquests signes que provoquen alguna cosa. I avui hi és. Això és així i ho és especialment per la vostra confirmació. La part més important la fa Ell, l’Esperit Sant, però també us demana i ens demana a tots alguna cosa. Ho diu el sentit més literal de la paraula: confirmar. Déu es torna a comprometre en el seu amor i vosaltres també us torneu a comprometre amb la fe que vau rebre en el vostre baptisme, en la fe que creieu, i per això en repetireu les veritats essencials amb tots nosaltres; i en l’acte de fe, perquè rebre voluntàriament un sagrament, com la confirmació, és fer un acte personal de fe, molt important i significatiu en el vostre entorn i en el món que vivim. També la teva primera comunió Bernat, participa d’aquesta fe en Jesús, a qui rebràs en el seu cos a partir d’avui.

L’altre dia, en una breu trobada amb vosaltres després de dinar, em preguntàveu com podia ser això que algú entrés dins nostre. No seria possible si fos una altra persona, o només entraria físicament algun objecte si l’empasséssim, però mai no s’uniria amb nosaltres de la manera que ho fa Déu. Ell sí que pot entrar perquè és precisament aquest Esperit, en majúscules, que ve a trobar el nostre esperit, la nostra part més sensible, més interior, on podem estar amb nosaltres mateixos. Per això qualifiquem l’Esperit Sant amb algunes paraules que ens ajuden a entendre aquesta idea: per exemple li diem, hoste dolç de l’ànima, és a dir, aquell que convidem amb gust de quedar-se amb nosaltres, perquè és amic i és agradable.

Què va passar en aquell moment, a Jerusalem, que avui recordem?, en aquell lloc, en el cercle dels apòstols, als quals la tradició hi ha unit la Mare de Déu, la conseqüència primera i immediata de rebre l’Esperit Sant és el do de parlar moltes llengües. Aquest do no és un mèrit per posar en el currículum, o per fer exercicis d’idiomes entre ells que, per altra banda, s’entenien bé en arameu, sinó que allò important és què passa després. Ens ho diu la lectura amb la frase:   

Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Per tant, aquells onze apòstols de sobte es converteixen en focus d’atracció i en possibilitat de comunicar!

La gent hi va anar! Aquest és un repte per a la nostra Església! Que la gent vingui, que l’Esperit Sant ho provoqui...

I després que quan hi siguin, si queden desconcertats sigui precisament perquè entenen el llenguatge que parlem i les coses que diem! La capacitat de comunicar-se és el primer efecte de l’Esperit Sant.

Podríem pensar que en aquella època, abans de les aplicacions de traducció dels mòbils que tenim avui, això d’entendre’s en diversos idiomes era un miracle important!!!

També ho és ara perquè, la tecnologia, per molt que avanci, no li treu cap valor a la Pentecosta, ja que aquí es parla d’una comunicació més profunda, que fa que el do l’Esperit Sant sigui molt actual. Fa unes setmanes, una entrevista a un psicòleg alertava de la soledat i la incomunicació que pateix la nostra societat, envoltada de “likes”, però sola. He dit més d’una vegada, que sembla que com més connectats estem, menys som capaços de comunicar-nos i d’entendre’ns. En la Pentecosta, celebrem el repte que ens posa la nostra fe a atreure, a parlar i a entendre’ns en la diversitat del nostre món, com ja va passar a Jerusalem, precisament a Jerusalem.

Perquè tot això que diem tingui un sentit cal viure també la nostra humanitat, el nostre ser, persones d’una manera autèntica. Estaria bé que l’Esperit Sant ens sacsegés. Aquest Esperit realment arriba a totes les dimensions de les persones: és Ell que tal com li hem cantat en la seqüència ve a netejar allò brut, a regar allò que està sec, curar allò que està malalt,  a flexibilitzar la nostra rigidesa, a enfervorir la fredor, a redreçar allò desviat. No se li escapa res! És consol pels qui heu passat situacions difícils, la mort d’una persona estimada, i tant de dolor amagat.

Aquest any litúrgic, ens proposa per Pentecosta llegir l’Evangeli de la primera aparició de Jesucrist ressuscitat als apòstols. L’Evangeli ens ha tornat a portar al Diumenge de Pasqua, “al vespre d’aquell mateix diumenge”, quan Jesús, segons Sant Joan, avança als apòstols l’Esperit Sant perquè ja des d’aquell dia comencin a comunicar la bona nova, que no és res més que una traducció de la paraula evangelitzar. I el primer missatge d’aquest enviament, la primera facultat, com la carta de presentació del missatge pasqual, és perdonar.

Als escolans, en la trobada de l’altre dia, us vaig fer una pregunta que podia semblar que no tenia molt a veure amb la confirmació, era: Què us agradaria que canviés al món?

I vau respondre amb alguns dels desitjos més normals a aquesta pregunta. La justícia, la pau, el final de la guerra, el final de la pobresa. Els repetim perquè, tot i que fa segles que responem això mateix, hi estem molt lluny. Algú també va dir que volia que canviés el govern dels Estats Units, però això, com que no depèn de nosaltres, ho deixarem en mans dels nord-americans.

Avui, desitgem i preguem perquè l’acció de l’Esperit Sant no trobi obstacles en el món. Voldríem que no els trobés tampoc en vosaltres i que per la confirmació el sentiu com una presència forta en cadascú.  Viure així, viure essent cristians, té molt a veure amb aquests grans reptes del nostre temps i la capacitat de perdonar, que ens va deixar Jesús, és un bon començament per a resoldre conflictes, a vegades per a no deixar ni que comencin.

El món també ve aquí a Montserrat, i cada dia a Salve hi és especialment present, tan variat com ho era a Jerusalem fa dos mil anys.  El cant de l’Escolania és una pregària que pot despertar en cadascú la consciència de Déu, i així, cantant, continueu allò que Jesús va demanar als apòstols el dia de Pasqua, ser instruments de l’Esperit Sant, que crida tota la humanitat a la comunió amb Déu i a la pau que desitgem.