Omplir el temps amb Jesucrist

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 1:17-23 / Mateu 28:16-20



L’Ascensió del Senyor ens situa en la tensió que mira cap al futur: Allà on ha arribat el cap, també el cos té l’esperança d’arribar-hi!

D’una banda, una espera, en aquell sentit de projecció temporal d’alguna cosa que ha de passar. Naturalment, avui estem fortament projectats a la solemnitat de la Pentecosta diumenge vinent i a la promesa de l’Esperit Sant. De l’altra banda, molta consciència del passat. De la història de Jesucrist que acaba una etapa, de la nostra com a comunitat.

Som convidats a omplir i donar sentit a aquesta dimensió personal. Tots imaginem allò que serà. Futur és precisament la forma llatina d’expressar el verb ser en l’esdevenidor. Quantes vegades no hem escoltat el desig de persones de saber què passaria en el seu propi futur, quant temps els quedava i preguntes semblants. Portat a l’extrem i a la superstició, quanta gent no omple aquest neguit amb consultes a tota mena de nigromants i vidents, que naturalment poden endevinar alguna cosa per pura estadística, però que queden lluny de satisfer aquella angoixa vital relacionada amb aquesta espera futura. Encara no he fet la prova de preguntar pel futur a la intel·ligència artificial, però segur que en diu alguna cosa.

També mirem el nostre passat, una història que té sempre al centre Jesucrist i l’embrió de la comunitat cristiana, formant-se en els dies previs a l’Ascensió.

La primera lectura ens situa també a nosaltres en aquesta tensió entre el passat i la incertesa del futur: Ho fa en la seva primera frase que és la de tot el Llibre dels Fets dels apòstols, en dir: “En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel” i ho fa quan posa en llavis del mateix Jesucrist les paraules: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l'autoritat del Pare...”.

Tinc la impressió que som com un avió a l’aeroport, que té en la pista d’enlairament la seva base, la seva història i en el cel, tot el futur per travessar.

Ser ben conscients d’això que ens passa en tant que humanitat, dotada d’esperit, ens ajuda a entendre millor per què la proposta cristiana sempre ve a buscar els neguits dels homes i de les dones, també el neguit del temps, i la resposta mai no és superficial, la resposta és fonamentada, profunda, i, tanmateix, deixa un espai a l’inefable, la veritable dimensió de Déu.

La resposta de l’Ascensió ve també així a enfortir la nostra història amb Jesucrist i a confirmar l’espera cristiana en la vinguda de l’Esperit Sant. El passat pertany a Déu que s’ha fet temps i carn en Jesucrist i fonamenta un demà que és també de Déu perquè l’Esperit Sant ens condueix i ens acompanya per continuar la seva obra de Déu, les seves paraules, la seva vida.

L’Ascensió no tanca el temps sinó que el deixa obert. Impressiona que l’Evangeli ens parli del dubte d’alguns. En aquest moment que ens presenta Jesucrist amb tota l’evidència de la realitat, quan per darrera vegada se’l veu, on sembla que s’hauria d’imposar la seva presència, alguns van dubtar. Potser en el fons ens consola que aquesta capacitat humana per negar fins i tot allò que veiem, estigui tan present en el Nou Testament amb relació a Jesús. Potser és una ajuda als nostres propis dubtes i a la nostra realitat, les certeses de la qual són sempre de fe.

Amb tot, poques coses a la vida poden ser més profundes que aquesta visió que posa el Senyor en el temps. Davant de tantes superficialitats amb les quals ens tempta el món, és bo i ajuda haver fet, ni que sigui una mica, l’experiència de la comunió propera amb Déu. Haver-la fet en la pregària, en l’estimació, en el compromís pastoral i social, tot això ens omple de sentit.

L’avió, però, després d’enlairar-se i volar en el cel, aterra. El missatge de les lectures d’avui també ens fa aterrar. Tant el final de la primera lectura: “homes de Galilea, perquè us esteu mirant al cel?” ; com el final de l’Evangeli: “Convertiu tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.”, ens indiquen que el darrer missatge d’aquest “passat de Jesús” és treballar en el futur pel seu Regne.

L’espera cristiana ens fa viure el present amb intensitat. Jesucrist ens dona l’Esperit Sant precisament perquè visquem tot el temps que esperarem el seu retorn d’una manera positiva i constructiva.  La conseqüència d’esperar quelcom futur no és una vida de sacrifici sinó la plenitud. Què ens deixa Jesús quan se’n va de la manera que avui recordem?

En primer lloc, ens deixa naturalment l’Esperit Sant, tal com celebrarem la setmana vinent. I per l’Esperit Sant vivim l’Ascensió de Jesucrist com un camí que ens assenyala que anem cap a Déu, com l’avió que corre per la pista. Per això la pregària col·lecta d’avui ens deia, com he recordat al principi, que “allà on ha arribat el cap, també el cos té l’esperança d’arribar-hi”    

Però també ens deixa, en segon lloc, la seva paraula sobre el Regne. La reialesa d’Israel és ser testimonis i tenir la missió d’evangelitzar. Això és el que ens assegurarà l’Esperit. I això és el que ens formarà com a comunitat.

Tenir precisament una missió és molt important per la identitat de qualsevol comunitat. Sense anar més lluny, penso en vosaltres, els escolans i escolanes de la Schola Cantorum. L’objectiu de cantar, de formar part de la nostra litúrgia és el que dona sentit a tota la resta d’experiència humana que feu a Montserrat. Segur que no us haguéssiu trobat ni viuríeu tot el que viviu sense aquesta missió, que no està lluny de l’evangelització per la música i la bellesa. I aquest objectiu comú és el que forma la vostra petita comunitat humana, amb tots els lligams d’amistat que s’hi creen, més forts que si es tractés només de passar-s’ho bé.

Com vosaltres amb el vostre compromís amb l’Escolania, tots hauríem de preguntar-nos què vol dir o com podem respondre a aquest testimoniatge que Jesús ens demana com la seva manera  d’implantar la reialesa d’Israel. En el fons quina és la nostra missió, la nostra resposta a les seves paraules: “Aneu i prediqueu a tot el món la bona nova de l’Evangeli”.

I finalment, en tercer lloc, es queda Ell. En la presència inexpressable que fa coincidir el mateix moment en el qual puja al cel amb les paraules: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

The solemnity of the Ascension of our Lord Jesus Christ into heavens, reminds us of his Past, his life and word, but it is not and end but a door to the future. We are aware that the Kingdom of God goes forward and that we will be helped in its announcement and construction by the Holy Spirit, whose presence we expect next Sunday, at the end of this Easter Time. He sends us on mission, and he promises us His presence until the end of the World. It would be difficult to ask for more!

D’entre les moltes maneres amb les quals Jesucrist és present, l’eucaristia és la més real, la que ve directament del seu manament de fer-ne memòria, com ara el recordarem i el rebrem en el pa i en el vi, en el seu cos i la seva sang.