Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (10 de maig de 2026)

Fets dels Apòstols 8:5-8.14-17 / 1 Pere 3:15-18 / ​Joan 14:15-21

«Anuncieu aquesta nova amb crits d’alegria», cantàvem en començar aquesta Missa. La primera lectura ens deia que la gent de Samaria “se n’alegrà” molt de sentir el que Felip els explicava sobre Jesús. El salmista ha cantat que “Ell, [el Senyor], és la nostra alegria”, i l’oració col·lecta parlava del temps de Pasqua com “aquest temps de joia”. I és que, com veiem, l’alegria és un tema que recorre tota la Pasqua de forma transversal. Per això avui comencem aquesta homilia amb una invitació a preguntar-nos: què és realment l’alegria? Imaginem que els alumnes d’una escola van anar a passar un dia en un conegut parc d’atraccions. S’ho van passar molt bé; feia temps que esperaven aquell dia amb il·lusió, i quan va arribar el moment les expectatives no van quedar curtes. I, naturalment, hi va haver emoció, entusiasme i alegria. Però és aquesta, l’alegria en majúscules? Podríem dir que aquesta és una part de l’alegria, però que no l’esgota. Com deia un autor antic: «La veritable alegria no ve de les coses que passen, sinó d’allò que habita dins del cor». Per tant, hi ha alguna cosa més… Tornem a les lectures per intentar esbrinar-la. A Samaria, la gent s’alegrà no només perquè havien vist coses sorprenents, sinó perquè havien acollit la paraula de Déu i havien rebut el do de l’Esperit Sant. I a l’evangeli, Jesús no prometé només un moment agradable, sinó una presència estable a través de l’Esperit: «No us deixaré orfes… vindrem a fer estada en vosaltres». Potser aquí comencem a entendre que l’alegria de la Pasqua no és un instant, sinó una presència: la del Senyor ressuscitat que habita enmig nostre gràcies a la presència de l’Esperit Sant.

I per això anomenem aquest temps pasqual que celebrem com el temps de “la gran alegria dels cristians”. Mirem, doncs, de fer un pas més per veure en què consisteix aquesta alegria. La mateixa litúrgia ens hi ha introduït quan cantàvem: «Anuncieu aquesta nova amb crits d’alegria… el Senyor ha salvat el seu poble». No es tracta d’una alegria superficial, sinó de l’alegria d’una salvació que ens ha estat donada. I l’evangeli ens en donava la clau: «Vindrem a fer estada en ell». Déu no només actua des de fora, sinó que ve a habitar en nosaltres gràcies al seu Esperit Sant. Per això un altre autor deia que “allà on Déu habita, hi ha una alegria que no s’acaba”. Aquesta és l’alegria pasqual: no depèn d’allò que ens passa, sinó del fet que Crist és viu, que no ens deixa sols, i que el seu Esperit habita en nosaltres. Per això sant Pere ens deia en la segona lectura que podem donar raó de la nostra esperança fins i tot enmig de dificultats. Perquè l’alegria cristiana no elimina els problemes, sinó que els travessa amb una llum nova. I això és el que fem en aquesta celebració: no només parlem d’aquesta alegria, sinó que hi entrem. El Senyor ressuscitat es fa present, ens parla, i ens dona el seu Esperit perquè aquesta alegria arreli dins nostre.

Tornem ara a aquell grup d’alumnes. Després d’haver viscut aquell dia, en una estona de reflexió es van preguntar què era realment l’alegria. I un d’ells va dir una cosa molt senzilla: «Jo estic content quan sé que algú m’estima». Aquí ja es van acostar molt més al centre de la qüestió. Perquè quan ens sabem estimats, l’alegria no és només un moment passatger, sinó una realitat més profunda i estable. I si això és així quan ens estimem entre nosaltres, no serà millor quan ens sabem estimats per Déu? Què hi ha millor que saber que Jesucrist ha donat la vida per nosaltres, que ha ressuscitat, i que ens obre un camí que no s’acaba? La resurrecció de Jesús ens diu que les dificultats no tenen l’última paraula, que la nostra vida té sentit, i que estem cridats a una plenitud eterna. Aquesta és l’alegria de la Pasqua: saber que no estem sols, que som estimats, i que la nostra vida està en mans de Déu. I això canvia la manera de viure del cristià. No viu igual qui pensa que tot s’acaba aquí, que qui sap que la seva vida està orientada cap a la vida eterna. Aquesta alegria es nota en la manera d’afrontar les dificultats, en la manera de tractar els altres, en la serenor amb què vivim. I així podem tornar a la pregunta del començament: què és l’alegria? Aquells alumnes segurament recordaran durant molt temps les atraccions, el riure i el bon ambient d’aquell dia; però, si hi pensen bé, descobriran que l’alegria més gran no venia només de passar-s’ho bé, sinó de sentir-se units, estimats i acompanyats. I això ens acosta molt al misteri de la Pasqua. Perquè l’alegria pasqual és precisament aquesta certesa: que Crist és viu, que no ens deixa orfes, i que Déu habita en nosaltres. I aquesta presència de Déu en el nostre interior és obra de l’Esperit Sant, aquell “Defensor” que Jesús prometia avui a l’evangeli, i que els deixebles reberen plenament el dia de la Pentecosta. Per això, a mesura que avancem cap a aquesta gran festa que celebrarem d’aquí a dues setmanes, la litúrgia ja ens comença a preparar el cor: l’Esperit Sant és qui fa possible aquesta alegria que no depèn només de les circumstàncies, sinó de saber que Déu és amb nosaltres i actua dins nostre. Aquesta és l’alegria que recorre tota la Pasqua i que avui celebrem d’una manera especial: una alegria que no passa, perquè neix de la presència viva de Déu en nosaltres. Per això l’Església pot continuar anunciant aquesta nova “amb crits d’alegria”.