Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (12 abril 2026)
Diumenge II de Pasqua
CAT - Abadia de Montserrat
13 d'abril de 2026
Fets dels Apòstols 2:42-47 / 1 Pere 1:3-9 / Joan 20:19-31
El somriure de Déu
Six Seven.
Aquesta expressió, germans i germanes, va acompanyada d’un gest amb les mans com de ponderació o equilibri, i s’ha posat de moda entre les generacions més joves. I no només a casa nostra sinó que és un fenomen global o viral que s’ha estès per molts països de tot el món. Us he de confessar que fa mesos que estic intentant esbrinar quin significat té i en quin context social s’utilitza, però encara no me n’he sortit. Podria semblar una expressió d’anar al supermercat: «Quants iogurts vols?» Diu el dependent. «Six seven». Contesten els joves. Però es veu que no. Un dia em vaig atrevir a preguntar als escolans què volia dir, sabent que això m’identificava clarament com un individu del segle passat o fins i tot de l’època dels dinosaures. La resposta va ser molt poc aclaridora. Em van dir: «Ah, aquesta és una expressió random». O sigui que, res de res. Finalment, vaig anar a la intel·ligència artificial i em va respondre, sense entrar en cap mena de polèmica, que aquesta expressió es referia senzillament als números en anglès sis i set. Per tant, veritablement, sembla una expressió sense un sentit determinat ni un ús social clar.
Són els signes dels temps. Segurament molts de nosaltres preferiríem que els joves dels nostres dies utilitzessin frases extretes dels grans llibres de la literatura universal d’autors com Cervantes, Shakespeare o Pla... Però es veu que ens hem de conformar amb el six seven. De totes maneres, voldria fer sevir aquesta expressió, que espero que hagi arrancat algun petit somriure entre els més joves (o entre els no tan joves), per parlar del somriure de Déu. Crec que és una bona manera de parlar de la Pasqua. On trobem el somriure de Déu? Doncs, si ens hi fixem, no és una pregunta fàcil de respondre. Si agafem l’Antic Testament, no sembla pas que se’ns mostri un Déu gaire rialler. I si agafem el Nou Testament, la figura de Jesús tampoc no se’ns presenta com una persona riallera. La seva persona, més aviat, ens és descrita com algú seriós, digne, solemne. Reia Jesús? Segur que sí, no en dubtem pas. Però els evangelistes no van destacar aquest tret del seu caràcter en els seus escrits. En la mateixa línia, Regla de sant Benet diu als monjos que: «les grolleries i les paraules ocioses que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió».
En canvi, què en seria de la Pasqua sense l’alegria? La primera carta de sant Pere ens ho deia clarament: «Això us ha de donar una gran alegria, ni que ara, si convingués, us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves». També, en l’evangeli que ens ha estat proclamat, quan el Crist ressuscitat s’aparegué, «els deixebles s’alegraren de veure el Senyor». Cert que només cal llegir els diaris o veure les notícies per desesperar-se. Cert que sovint la nostra vida del dia a dia no és gens fàcil i que sol ploure sempre sobre mullat. Però el repte del cristià és el de viure amb alegria i esperança. Aquella alegria i esperança que provenen de saber que Crist ha ressuscitat. Que la lletjor, la maldat i la mentida ja no tenen més la darrera paraula sinó que ara, finalment, han triomfat la bellesa, el bé i la veritat. El cristià, a partir de la resurrecció del Senyor, és aquell que viu l’alegria de saber que la mort temporal ja ha fet el pas a la vida eterna.
Però tornem a la pregunta que ens formulàvem anteriorment i respecte de la qual encara no hem trobat una resposta: on trobem el somriure de Déu? En realitat el trobem en aquella pàgina final de la Sagrada Escriptura que encara no ha estat escrita. El trobem en aquell Crist ressuscitat que ens espera a l’altra banda de la darrera i gran cortina. Un dia, cadascú a l’hora que li toqui, ens haurem de trobar amb Déu. I és aquí on veurem el seu somriure. El somriure que tindrà dibuixat al rostre per acollir-nos. I quan el mirem, en realitat, hi veurem tots aquells rostres que al llarg de la nostra vida ens han mirat i ens han somrigut amb amor. El somriure d’uns pares quan veuen el seu fill acabat de néixer, el somriure dels avis quan veuen per primer cop el seu net, el somriure dels amics tot descobrint la vida, el somriure dels esposos que fan camí junts. I tots ells els veurem en el somriure de Déu quan ens rebi i ens doni la felicitat eterna. Perquè, germans i germanes, el somriure de Déu en aquest món l’hem de posar nosaltres.
Per això, quan ens trobem amb el Senyor, ell ens somriurà i, potser una mica burleta, farà un gest amb les mans i ens dirà: «Six seven».
El somriure de Déu
Six Seven.
Aquesta expressió, germans i germanes, va acompanyada d’un gest amb les mans com de ponderació o equilibri, i s’ha posat de moda entre les generacions més joves. I no només a casa nostra sinó que és un fenomen global o viral que s’ha estès per molts països de tot el món. Us he de confessar que fa mesos que estic intentant esbrinar quin significat té i en quin context social s’utilitza, però encara no me n’he sortit. Podria semblar una expressió d’anar al supermercat: «Quants iogurts vols?» Diu el dependent. «Six seven». Contesten els joves. Però es veu que no. Un dia em vaig atrevir a preguntar als escolans què volia dir, sabent que això m’identificava clarament com un individu del segle passat o fins i tot de l’època dels dinosaures. La resposta va ser molt poc aclaridora. Em van dir: «Ah, aquesta és una expressió random». O sigui que, res de res. Finalment, vaig anar a la intel·ligència artificial i em va respondre, sense entrar en cap mena de polèmica, que aquesta expressió es referia senzillament als números en anglès sis i set. Per tant, veritablement, sembla una expressió sense un sentit determinat ni un ús social clar.
Són els signes dels temps. Segurament molts de nosaltres preferiríem que els joves dels nostres dies utilitzessin frases extretes dels grans llibres de la literatura universal d’autors com Cervantes, Shakespeare o Pla... Però es veu que ens hem de conformar amb el six seven. De totes maneres, voldria fer sevir aquesta expressió, que espero que hagi arrancat algun petit somriure entre els més joves (o entre els no tan joves), per parlar del somriure de Déu. Crec que és una bona manera de parlar de la Pasqua. On trobem el somriure de Déu? Doncs, si ens hi fixem, no és una pregunta fàcil de respondre. Si agafem l’Antic Testament, no sembla pas que se’ns mostri un Déu gaire rialler. I si agafem el Nou Testament, la figura de Jesús tampoc no se’ns presenta com una persona riallera. La seva persona, més aviat, ens és descrita com algú seriós, digne, solemne. Reia Jesús? Segur que sí, no en dubtem pas. Però els evangelistes no van destacar aquest tret del seu caràcter en els seus escrits. En la mateixa línia, Regla de sant Benet diu als monjos que: «les grolleries i les paraules ocioses que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió».
En canvi, què en seria de la Pasqua sense l’alegria? La primera carta de sant Pere ens ho deia clarament: «Això us ha de donar una gran alegria, ni que ara, si convingués, us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves». També, en l’evangeli que ens ha estat proclamat, quan el Crist ressuscitat s’aparegué, «els deixebles s’alegraren de veure el Senyor». Cert que només cal llegir els diaris o veure les notícies per desesperar-se. Cert que sovint la nostra vida del dia a dia no és gens fàcil i que sol ploure sempre sobre mullat. Però el repte del cristià és el de viure amb alegria i esperança. Aquella alegria i esperança que provenen de saber que Crist ha ressuscitat. Que la lletjor, la maldat i la mentida ja no tenen més la darrera paraula sinó que ara, finalment, han triomfat la bellesa, el bé i la veritat. El cristià, a partir de la resurrecció del Senyor, és aquell que viu l’alegria de saber que la mort temporal ja ha fet el pas a la vida eterna.
Però tornem a la pregunta que ens formulàvem anteriorment i respecte de la qual encara no hem trobat una resposta: on trobem el somriure de Déu? En realitat el trobem en aquella pàgina final de la Sagrada Escriptura que encara no ha estat escrita. El trobem en aquell Crist ressuscitat que ens espera a l’altra banda de la darrera i gran cortina. Un dia, cadascú a l’hora que li toqui, ens haurem de trobar amb Déu. I és aquí on veurem el seu somriure. El somriure que tindrà dibuixat al rostre per acollir-nos. I quan el mirem, en realitat, hi veurem tots aquells rostres que al llarg de la nostra vida ens han mirat i ens han somrigut amb amor. El somriure d’uns pares quan veuen el seu fill acabat de néixer, el somriure dels avis quan veuen per primer cop el seu net, el somriure dels amics tot descobrint la vida, el somriure dels esposos que fan camí junts. I tots ells els veurem en el somriure de Déu quan ens rebi i ens doni la felicitat eterna. Perquè, germans i germanes, el somriure de Déu en aquest món l’hem de posar nosaltres.
Per això, quan ens trobem amb el Senyor, ell ens somriurà i, potser una mica burleta, farà un gest amb les mans i ens dirà: «Six seven».
Etiquetes
Homilies Ara a portada
13 d'abril de 2026
El més llegit