Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (3 d'abril de 2026)
Celebració de la passió del senyor
4 d'abril de 2026
Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16;5:7-9 / Joan 18:1-19.42
Aquesta celebració ens porta a una comunió intensa amb Jesucrist. I ho fa a partir de la seva mort, la més humana de les circumstàncies de la vida. En la creu, que avui és tan especialment al centre, els cristians ens hi hem identificat però mai no ens hi hem quedat.
La contemplació de tota la Setmana Santa, mira la creu i sense amagar que fou l’arbre d’on penjà el cos mort del salvador, en fa una bandera del triomf i de la victòria, anticipant la resurrecció a l’instrument on morí Jesucrist, com ho hem cantat en els himnes de la litúrgia de les hores, com trobem en les nostres majestats romàniques.
Però, avui contemplant la creu amb Jesús, és a dir a contemplar aquell que senzillament ens apareix com mort en la fusta en la qual fou executat, l’opció permanent de Déu per la seva aliança amb la humanitat que es manifesta com vida, des de la Creació a l’acompliment de tot, incorpora l’absurd, la fragilitat, el sense sentit. I ens fa restar en silenci.
Per això des de la pregària del matí ens hem volgut fer conscients del dolor i del drama real de Jesucrist. Ens hi han ajudat el llibre de les lamentacions i tantes altres profecies en els salms que parlaven d’aquesta dimensió sofrent del Messies. És veritat que no fou fàcil fer comprendre que la salvació passava per tot això. Que haver-se fet home portava a la passió, denúncia i evidència el mal del món.
Un mal que només en el relat de que hem llegit de Sant Joan pren tantes variacions: la traïció de Judes, un deixeble; la por, l’enveja i el tancament d’Anàs i de Caifàs; el benèvol dubte de Pilat, barreja interna del reconeixement d’alguna veritat en la pretensió de Jesús, més la intel·ligència de les raons jueves d’aquell procés, però no suficientment coratjós per aturar-lo; la grolleria final dels soldats que s’apunten al linxament.
Aquest primer davallament a una mena d’infern sobre la terra, va precedir el silenci de la mort.
La litúrgia d’aquest divendres sant ens fa passar per un aldarull per portar-nos cap a un gran silenci diferent. Si el nostre silenci d’ahir era sobretot acció de gràcies davant de l’amor fet eucaristia i era romandre sense paraules al costat de Jesús a Getsemaní, avui, la seva mort ho deixa tot com despullat. Però si fem l’esforç d’imaginar-nos nosaltres mateixos enmig de l’escena del Via Crucis, no trobarem silenci sinó més aviat una certa histèria, un desfermar-se de passions humanes, que en algun moment em recorden els moments actuals de tants llocs.
Quina capacitat explicativa no té, per aquesta raó, la Passió! Com ens ajuda a comprendre el mal del món. Les moltes creus clavades a tot arreu. Jesucrist va revelar que el cor humà era molt complicat i que bondat i maldat hi convivien. Però la seva vida, la seva paraula i la seva mort, permeten una comprensió en profunditat de la nostra vida, de la nostra paraula i de la nostra mort.
Aquest divendres Sant ens ajuda a tornar a col·locar el Senyor enmig del sofriment. Podem pensar i podem posar tot allò que hem experimentat als peus de la creu.
La histèria d’aquell moment es va tornar silenci al calvari. Després de la mort, imaginem la tranquil·litat i la soledat amb la qual aquells que havien quedat davallaren el cos de Jesús i el sepultaren.
Aquell silenci, aquella creu, aquella vida de Jesucrist també es van tornar misteri, perquè hi havia una vida que soterrada travessava fins i tot la mort, hi havia una esperança que xocava amb la realitat visible però que ho il·luminava tot.
Per això impressionen allò que jo en diria els testimonis pre-pasquals. Aquells que, cadascú d’una manera particular, veieren la resurrecció en la creu, el Messies en el crucificat: són el bon lladre, o les dones fidels i el deixeble estimat, Josep d’Arimatea i Nicodem, a qui una esperançada fidelitat personal els ajudà a ser al costat de Jesucrist en la seva mort. Ells són el contrast a la maldat que condemna.
La nostra fe cristiana ens permet també ser com testimonis pre-pasquals en aquest món en el qual vivim, que sovint s’assembla més visiblement al divendres sant que al diumenge de Pasqua.
La creu ens permet mirar les guerres, els infants innocents, el propi sofriment i no evadir-nos-hi. Ens permet pensar que si Déu mateix va sofrir la Passió, el seu dolor abasta tot allò que pugui venir.
Avui tenim present Terra Santa i tot el seu drama que es reprodueix encara un any més i per això farem una col·lecta unint-nos a l’Església a favor dels cristians que lluiten per mantenir la vida, el record i fe a la terra del Senyor.
Podem entrar amb tot això al silenci d’un dissabte sant que sigui també digestió i preparació a la gran revelació pasqual del diumenge. La incomprensió davant del drama del món s’assembla al que tenim davant de la Passió de Jesucrist. Tan de bo també visquem en aquest gran silenci, la dimensió que celebrem i que és present fins i tot en aquest divendres: la promesa de la pau, de la salvació i de la vida.
La contemplació de tota la Setmana Santa, mira la creu i sense amagar que fou l’arbre d’on penjà el cos mort del salvador, en fa una bandera del triomf i de la victòria, anticipant la resurrecció a l’instrument on morí Jesucrist, com ho hem cantat en els himnes de la litúrgia de les hores, com trobem en les nostres majestats romàniques.
Però, avui contemplant la creu amb Jesús, és a dir a contemplar aquell que senzillament ens apareix com mort en la fusta en la qual fou executat, l’opció permanent de Déu per la seva aliança amb la humanitat que es manifesta com vida, des de la Creació a l’acompliment de tot, incorpora l’absurd, la fragilitat, el sense sentit. I ens fa restar en silenci.
Per això des de la pregària del matí ens hem volgut fer conscients del dolor i del drama real de Jesucrist. Ens hi han ajudat el llibre de les lamentacions i tantes altres profecies en els salms que parlaven d’aquesta dimensió sofrent del Messies. És veritat que no fou fàcil fer comprendre que la salvació passava per tot això. Que haver-se fet home portava a la passió, denúncia i evidència el mal del món.
Un mal que només en el relat de que hem llegit de Sant Joan pren tantes variacions: la traïció de Judes, un deixeble; la por, l’enveja i el tancament d’Anàs i de Caifàs; el benèvol dubte de Pilat, barreja interna del reconeixement d’alguna veritat en la pretensió de Jesús, més la intel·ligència de les raons jueves d’aquell procés, però no suficientment coratjós per aturar-lo; la grolleria final dels soldats que s’apunten al linxament.
Aquest primer davallament a una mena d’infern sobre la terra, va precedir el silenci de la mort.
La litúrgia d’aquest divendres sant ens fa passar per un aldarull per portar-nos cap a un gran silenci diferent. Si el nostre silenci d’ahir era sobretot acció de gràcies davant de l’amor fet eucaristia i era romandre sense paraules al costat de Jesús a Getsemaní, avui, la seva mort ho deixa tot com despullat. Però si fem l’esforç d’imaginar-nos nosaltres mateixos enmig de l’escena del Via Crucis, no trobarem silenci sinó més aviat una certa histèria, un desfermar-se de passions humanes, que en algun moment em recorden els moments actuals de tants llocs.
Quina capacitat explicativa no té, per aquesta raó, la Passió! Com ens ajuda a comprendre el mal del món. Les moltes creus clavades a tot arreu. Jesucrist va revelar que el cor humà era molt complicat i que bondat i maldat hi convivien. Però la seva vida, la seva paraula i la seva mort, permeten una comprensió en profunditat de la nostra vida, de la nostra paraula i de la nostra mort.
Aquest divendres Sant ens ajuda a tornar a col·locar el Senyor enmig del sofriment. Podem pensar i podem posar tot allò que hem experimentat als peus de la creu.
La histèria d’aquell moment es va tornar silenci al calvari. Després de la mort, imaginem la tranquil·litat i la soledat amb la qual aquells que havien quedat davallaren el cos de Jesús i el sepultaren.
Aquell silenci, aquella creu, aquella vida de Jesucrist també es van tornar misteri, perquè hi havia una vida que soterrada travessava fins i tot la mort, hi havia una esperança que xocava amb la realitat visible però que ho il·luminava tot.
Per això impressionen allò que jo en diria els testimonis pre-pasquals. Aquells que, cadascú d’una manera particular, veieren la resurrecció en la creu, el Messies en el crucificat: són el bon lladre, o les dones fidels i el deixeble estimat, Josep d’Arimatea i Nicodem, a qui una esperançada fidelitat personal els ajudà a ser al costat de Jesucrist en la seva mort. Ells són el contrast a la maldat que condemna.
La nostra fe cristiana ens permet també ser com testimonis pre-pasquals en aquest món en el qual vivim, que sovint s’assembla més visiblement al divendres sant que al diumenge de Pasqua.
La creu ens permet mirar les guerres, els infants innocents, el propi sofriment i no evadir-nos-hi. Ens permet pensar que si Déu mateix va sofrir la Passió, el seu dolor abasta tot allò que pugui venir.
Avui tenim present Terra Santa i tot el seu drama que es reprodueix encara un any més i per això farem una col·lecta unint-nos a l’Església a favor dels cristians que lluiten per mantenir la vida, el record i fe a la terra del Senyor.
Podem entrar amb tot això al silenci d’un dissabte sant que sigui també digestió i preparació a la gran revelació pasqual del diumenge. La incomprensió davant del drama del món s’assembla al que tenim davant de la Passió de Jesucrist. Tan de bo també visquem en aquest gran silenci, la dimensió que celebrem i que és present fins i tot en aquest divendres: la promesa de la pau, de la salvació i de la vida.
Etiquetes
Homilies Ara a portada
El més llegit