Avui, dia 13 de novembre celebrem la festivitat dels sants: Eugeni i Leandre, bisbes i pares de l’església hispànica; i la de Dídac d’Alcalà, religiós.
Sant Eugeni de Toledo, bisbe
Eugeni, que significa ben nascut, era monjo a Saragossa, on col·laborà amb el sant bisbe Brauli, fins que el 646 fou elegit arquebisbe de Toledo, càrrec que acceptà a contracor. Hi ha presidi quatre concilis, promogué la litúrgia, escriví poemes, himnes, i un tractat sobre la Trinitat. Reposa en el Crist l’any 657
Sant Leandre de Sevilla, bisbe
Nascut a Cartagena vers el 540. Era germà de sant Isidor, a qui precedí en la seu episcopal de Sevilla (584-601). Promotor de la conversió d’Hermenegild, va haver d’exiliar-se a Constantinoble, on feu amistat amb el futur papa Gregori el Gran. La seva gran preocupació va ser la conversió al catolicisme dels visigots arrians, cosa que aconseguí amb la conversió del rei Recared, amb la seva cort i el seu clergat, oficialment proclamada en el concili de Toledo, l’any 589. Fomentà el renaixement de la vida cristiana a la Península. Escriví una regla per a verges i és autor d’escrits pastorals i litúrgics. Morí vers l’any 600.
Sant Dídac d’Alcalà, religiós
Va néixer a Sant Nicolás del Puerto, Sevilla, cap al 1400, fill d’una família humil. El jove Dídac va sentir molt aviat, la crida religiosa, i es va retirar a viure com ermità. Més tard va entrar a l’orde dels franciscans de l’estricta observança, com a germà llec, al convent de Còrdova. Durant els anys que hi va passar, destaca per la seva bondat, senzillesa i generositat.
La llegenda explica que quan estava destinat a Sevilla, tot passejant amb un altre germà, sent crits esgarrifosos d’una fornera demanant auxili perquè el seu fill s’havia amagat al forn i quan el van encendre, va quedar allà. Fra Dídac increpà el foc i ordenà que el nen sortís, i així ho feu, sa i estalvi. El 1441 és enviat de missioner a les Canàries, concretament a la comunitat de l’illa de Lanzarote i posteriorment a Fuerteventura, a fi d’evangelitzar els guanxes. Expliquen que un dia donaren a Dídac uns dàtils, i en prendre’n un se li va trencar una dent. Desitjós que ningú més no es fes mal, pregà Déu i des de llavors, aquella palmera va fer dàtils sense pinyol.
Més tard al convent d’Aracoeli a Roma. El 1456 ingressà al convent de Santa Maria de Jesús, d’Alcalá de Henares, on exercí un gran esperit de servei. Atesos els pobres que anaven a la porteria, sovint s’apropiava al refetor de les racions de pa disposades pels frares. Una vegada l’enxampà el guardià que li preguntà: “Fra Dídac, ¿què és aquest bony de plecs que tan guardat porteu?”. I tot enrojolat respongué: “Mireu, porto flors”. I en obrir-se el plec, el guardià va poder contemplar roses en temps que no tocava. Morí a Alcalà l’any 1463 i fou canonitzat el 1588.