Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (26 d’octubre de 2026)
Jesús, Fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18 / Lluc 18:9-14
Aquest matí de diumenge, la majoria de vosaltres heu pujat a Montserrat; d’altres heu engegat la televisió per veure la missa; i alguns ja hi érem i simplement hem entrat a l’església quan ha estat l’hora de Conventual. Però siguem dels qui siguem, cadascú amb la nostra història particular, els nostres mèrits i les nostres mancances, amb ganes o per costum, tots hem vingut aquí amb l’esperança de trobar-nos amb Déu a dins d’aquest temple. I ara que ja hi som, també cadascú podem fer l’exercici de preguntar-nos: amb quina actitud m’he posat davant de Déu? Ho he fet conscient de les meves limitacions i confiant en la misericòrdia de Déu? O, pel contrari, he vingut a Missa amb l’esperança de guanyar-me el favor de Déu amb els meus mèrits, i obtenir d’Ell allò que em fa falta? En altres paraules: hem vingut en aquesta Missa amb l’actitud del fariseu, o amb la del publicà?
Les dues figures del fariseu i del publicà que ens ha presentat l’evangeli d’avui són molt humanes. El fariseu es creu just, complidor de la Llei i superior als altres; es pensa que Déu l’ha de premiar pel que fa i pel que és. El publicà, en canvi, només sap reconèixer la seva feblesa: «Déu meu, tingueu pietat de mi, que soc un pecador», deia. Però si Jesús ens ha posat avui aquests dos exemples, ha estat sobretot per mostrar-nos quina és l’actitud que més li plau a Déu: la humilitat del cor més que no pas l’orgull; la sinceritat, més que la vanaglòria; i la confiança en la misericòrdia de Déu, més que no pas en les pròpies forces. La justícia de Déu no és com la nostra; no és retributiva, sinó gratuïta: el que Déu ens dóna sempre és més gran que puguem aconseguir amb el nostre esforç. Per això ens ha dit que «tothom qui s’enalteix serà humiliat, i el qui s’humilia serà enaltit», perquè Déu valora més la pregària sincera feta amb el cor humil del qui coneix els seus límits i sap que tot el que té de bo prové d’Ell, que no pas la que està feta des d’un cor orgullós que es pensa que tot s’ho ha guanyat amb el seu treball. I aquesta és la clau de la paràbola: tot aquell qui confia en Déu i es reconeix dependent del seu amor, és just als ulls del Senyor.
Ara que estem celebrant l’Eucaristia, podem dir que també nosaltres hem “pujat al temple” per pregar. I aquí ens hi hem trobat el Crist ressuscitat, que ens ha parlat avui a través de la paràbola del fariseu i del publicà. I quan hem cantat «Senyor, tingueu pietat», o quan abans de rebre el seu cos direm «Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva», estarem pregant com el publicà. I serà així com Déu ens acollirà tal i com som: no pel que cadascú hagi fet o aconseguit, sinó pel que Ell pot arribar a fer amb nosaltres. La litúrgia ens recorda que el centre no som nosaltres ni les nostres virtuts, sinó Déu, que ens dóna la seva gràcia. L’Eucaristia és l’escola de la humilitat: ens ensenya a escoltar abans de parlar, a rebre abans d’oferir i a confiar abans de jutjar. És aquí, en la trobada amb Ell, on aprenem a viure la nostra fe amb autenticitat.
Finalment, la paràbola del fariseu i el publicà ens convida també a examinar l’actitud que tenim en la vida quotidiana. Perquè tots i cadascú de nosaltres podem ser fariseus o publicans, depenent del moment. Com el fariseu, podem sentir-nos orgullosos del que fem, comparar-nos amb els altres, pensar que Déu ens ha de recompensar. I altres vegades, com el publicà, podem reconèixer la nostra feblesa i demanar ajuda. Jesús mai no ens condemnarà per cap de les dues coses; però sí que ens indica quin és el camí que Ell prefereix: la humilitat, la sinceritat i la confiança en Déu. I també pot ser que en en la societat ens trobem amb “fariseus moderns”: aquells que es mostren com a “exemples” morals a les xarxes socials o en la política, o són professionals que només busquen reconeixement, o practiquen la religió per ostentació i aparença. O bé pot ser que coneguem “la versió moderna dels publicans”: persones que, coneixent els seus límits, demanen ajuda; els voluntaris silenciosos que fan el bé sense buscar reconeixement, i en general tots aquells que saben acceptar el seu error i acollir la misericòrdia dels altres. La paràbola ens ensenya que el camí de la vida cristiana passa per l’autenticitat i la humilitat, per ser iguals per dins que per fora, per acollir el bé com un do de Déu i no pas com un mèrit. Fer el bé sense ostentació, ajudar sense esperar res a canvi, reconèixer la nostra fragilitat i deixar-nos transformar per Déu són les actituds que Ell valora. La pregària del publicà: «Senyor, sigueu-me propici, que soc un pecador», conté una síntesi de tot l’Evangeli: humilitat, confiança i obertura a la gràcia de Déu. I en aquesta confiança hi trobem la joia de saber-nos estimats per Déu i de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Avui, tant si hem pujat a Montserrat com si ja hi érem, o si ens hem connectat trobar-nos amb Déu, Jesús ens convida a veure si som dels qui ens refiem de ser justos i tenim per no res a tots els altres, o bé si som dels qui confiem en la misericòrdia de Déu i ens presentem davant d’ell amb humilitat. Quan descobrim que Déu ens estima tal i com som, des d’aquesta confiança viurem més lliures, més alegres i més capaços d’estimar els altres. Que el Senyor ens ho concedeixi com a fruit d’aquesta Eucaristia.
Última actualització: 26 octubre 2025