Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (17 de març de 2026)

Isaïes 25:6a.7-9 / 1 Corintis 15:20-24ª.25-28 / Mateu 25:31-46



“Envellint amb joia”

Davant de la realitat de la mort, no ens és fàcil als homes i a les dones de qualsevol temps, creure això que és el fonament de la fe cristiana i que Sant Pau escrivia, als cristians de Corint: la resurrecció de Jesucrist és l’esperança de la resurrecció de tots els éssers estimats que ens deixen, l’esperança que a partir del moment de la mort, són en un lloc millor, que anomenem cel o vida eterna, que allà ens esperen i que allà ens hi retrobarem.

Això que nosaltres tenim i veiem és una vida humana, de la qual en sabem moltes coses: records, anècdotes, capacitat d’estimar, fe. Desitgem i confiem que hi ha una vida futura en la realitat de Déu, del seu Regne, que ara però ni tenim ni veiem. Dic que això darrer no és fàcil, perquè és una qüestió de fe, i per tant d’acceptar el do que Déu ens fa. Només la fe ens permet creure que aquest gran contrast entre la vida i la mort aquí i la vida allà, es poden viure com la nostra veritable realitat humana, la d’uns homes i unes dones cridats a una visió molt més gran de l’existència, perquè toca la transcendència de Déu.

Tan intricades són les dues dimensions, que en una litúrgia de difunts, en aquesta missa exequial pel repòs del P. Joan M. Recasens, monjo de la nostra comunitat de Montserrat i prevere, no hi manca ni la mirada a la seva vida, ni una joia i una pau serena que il·lumina aquest moment i que ens venen de la fe en la resurrecció.

És el mateix contrast que celebràvem diumenge passat, el dia que va morir el P. Joan M. Era abans-d'ahir, diumenge quart de Quaresma, dit laetare, això és “alegreu-vos!” Perquè enmig d’aquest temps quaresmal, de penitència i consciència de la nostra fragilitat, se’ns recordava la Pasqua, se’ns avançava el dia en el qual la resurrecció prevaldrà sobre la mort. Només aquest fet fa que tota la nostra Quaresma quedi també il·luminada per la Pasqua. Sant Benet ho té clar quan en la seva Regla, deixa clar que el propòsit final d’aquest temps que vivim és que el monjo "amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua".

Un contrast que també la fe de l’Antic Testament, com hem llegit en la lectura del profeta Isaïes, imaginava entre la nostra realitat i la d’una muntanya on es preparava un convit, és a dir una festa, equiparada a la salvació. Un lloc on qui actua és Déu: “Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu de qui esperàvem que ens salvaria. Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat” (Is 25,9).

A una muntanya com aquesta, tots hi peregrinem amb l’alegria del salm que hem cantat, tot sabent que el camí cap a la casa del Senyor és un símbol de la nostra vida, de la tensió d’aquest contrast entre aquí i allà. Prenem el nostre dia a dia com un moment que naturalment volem viure, moguts per l’esperança d’arribar a la Jerusalem del cel, lloc de pau i de joia. Sovint hi ha qui fa més lleuger el camí, fins i tot amb serveis molt materials. Penso en els divuit anys que el P. Joan M. va ser el refetorer de la comunitat i es va preocupar de la cuina i de l’alimentació dels monjos, dels escolans i dels hostes.

Encara Sant Pau ens parlava finalment del contrast còsmic, universal, entre aquest món que gemega, que pateix, que sovint ens resulta tan incomprensible i la prevalença de Déu al final. Ho fa en una de les frases més definitives del Nou Testament que tancava la segona lectura: “Així Déu serà tot en tots”.

Quin és el nostre repte com a cristians? Viure el contrast. Viure’n els dos termes, els dos moments, els dos extrems. Però un és inevitable: el dia a dia. L’altre és realment la nostra opció de fe: Déu, el Regne, l’esperança i la joia.

El testimoniatge del P. Joan M. Recasens ha inspirat les lectures que hem llegit i aquesta reflexió. Tots els qui l’hem conegut sabem que va voler viure aquest contrast amb alegria. El P. Abat President Ignasi M., ens deia que li esqueia haver mort un dia de l’any que porta per nom: “alegreu-vos”.

Quan aquests darrers anys li preguntaven com estava, deia, recuperant l’italià, “invechiando con gioia”, fent-me vell amb alegria.

Aquesta vellesa, aquest fer-se gran, era precedit de molts anys de vida, 92 que van començar al Poble Nou, d’on era fill; de molts anys de vida monàstica, quasi setanta-cinc anys en la comunitat, des que hi arribà amb setze anys el setembre de 1951.

Anys repartits en les comunitats del Miracle, de Cuixà, de Sant Anselm a Roma, on residí divuit anys, durant els quals va conviure i acompanyà molts joves monjos de tot el món. El mateix Abat Primat Jeremies em comentava ahir en un missatge que el seu sentit de l’humor i la seva cordialitat havia deixat petjades en el cor de molts i en són una prova les mostres d’afecte que hem rebut. De tornada a Montserrat, a setanta anys continuà servint la comunitat com a sotsprior durant deu anys i encarregat de l’arxiu fotogràfic.

L’evangeli d’avui ens diu clarament que la connexió entre aquesta vida en Déu, justa i misericordiosa, i la nostra realitat a la terra, està representada en aquest judici, en el qual el criteri és precisament l’amor i l’atenció a tots els qui trobem pel camí. La consciència de viure la fe cristiana, que ens proposa que la nostra vida s’encamina cap al Regne acomplert, hauria de portar-nos a la compassió i a la caritat de Jesucrist envers tots els nostres germans i germanes. És el que se’ns exigirà.

Déu ens reconeixerà per la caritat. Nosaltres ens podem reconèixer com a germans per aquest amor que es compadeix dels necessitats. Al final de la vida sabem que la nostra confiança és la misericòrdia de Déu perquè sempre ens hem quedat una mica lluny de l’ideal evangèlic. Per això demanem també perdó pels nostres germans que han mort, com ho fem avui, al mateix temps que admirem les seves vides, ben conscients que una part molt important de cadascú, roman amagada en la mútua intimitat de Déu i dels seus fills.

El P. Joan M. Recasens i Puig ens ha deixat aquest exemple de la joia que ve de la simplicitat, del bon seny, d’una gran capacitat d’acollir, aterrada per exemple, en les més de dues mil parelles que va casar a Sant Anselm, de les quals era capaç d’explicar anècdotes infinites, també per la seva fe sostinguda. Donem-ne també gràcies a Déu mentre ens preparem per a reproduir i recordar en aquesta eucaristia la passió i la Pasqua de Jesucrist, la tensió entre la mort i la vida a la qual associarem la pregària pel nostre germà difunt.