Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, abat de Montserrat (13 d'octubre de 2026)

Innocentment, pensant què em podia dir un cercador d’internet sobre l’expressió «ets un màrtir», i buscant especialment els usos d’aquesta expressió quan la diem col·loquialment, fent-nos una mica víctimes però sense el pes vital i teològic del martiri, em vaig trobar que l’ordinador se sentia interpel·lat directament per aquest «ets un màrtir» i, a través de la intel·ligència artificial —que sempre és el primer que surt ara quan posem una paraula—, em deia:

«No soc un màrtir, sinó un model de llenguatge intel·ligent. No tinc sentiments, creences ni un cos físic, de manera que no puc patir ni sacrificar-me per cap causa.»

Dient-me allò que no era, em va donar la definició forta, no la col·loquial, de màrtir: una persona, amb cos, sentiments i creences, que se sacrifica per una causa.

Si hi afegim la referència cristiana, direm que un màrtir és, doncs, un testimoni de la veritat de Déu; aquesta és la causa d’un màrtir de Jesucrist.

Aquesta expressió té dos reptes importants. El primer és posar nom a la veritat de Déu. El segon, ser-hi fidels.

I la veritat, què és? És la pregunta que s’han fet els pensadors des de sempre. És tan antiga que ja la va fer Ponç Pilat a Jesucrist durant l’interrogatori del Divendres Sant, com ens relata l’Evangeli de Joan.

Necessitem tenir una mica clar de què som testimonis. I això no és tan fàcil, perquè la veritat de Déu és una sola cosa però és polièdrica, té molts costats, gairebé tants com realitats personals de cadascú i maneres d’apropar-nos-hi.

No l’entendreu exactament igual vosaltres, escolans, que els ancians de la nostra comunitat o que molts dels qui m’escolteu, però tots ens referirem a un sol Déu, en qui creiem per la fe.

La primera i la segona lectura d’avui volen dir-nos com per als nostres monjos màrtirs aquesta veritat de Déu estava lligada a la muntanya de Montserrat, i per ella se significava tot el que el profeta Isaïes i la Carta als Hebreus diuen de la muntanya de Sió: un lloc de felicitat, de salvació, de seguretat de la fe perquè ens situa al terme del nostre camí, in statu patriae, com deia sant Agustí.

Els màrtirs, per la persecució i la mort, passaren d’aquesta muntanya a la casa de Déu. Foren testimonis d’allò que vivien: la fe cristiana i la vocació monàstica, que es traduí en una mena d’obediència passiva a la realitat i a les circumstàncies que no haguessin mai imaginat. Les lectures i l’exemple dels beats màrtirs de Montserrat ens ajuden a nosaltres, monjos, a pensar que el fonament de la nostra veritat és tan simple com confessar la fe cristiana, la vida benedictina i la vocació de «ser muntanya», de ser santuari, de ser el lloc on «Déu es trobarà amb els homes». En aquesta darrera vocació de fer de Montserrat la Muntanya on Déu es troba amb nosaltres ens hi acompanyeu els escolans amb el vostre servei de pregària i d’acolliment a través de la música.

Com he dit, el segon repte de la frase d’avui és ser coherents, ser testimonis d’això que creiem. L’Evangeli d’avui ens deixa molt clar que aquesta veritat de Déu no és neutra. No ho és perquè reprodueix la imatge de Jesucrist, que tampoc no va ser neutre. «El món ens odia perquè l’odia a ell», diu amb llenguatge fort. La veritat de Jesucrist provoca que naturalment les raons del món es resisteixin i es rebel·lin.

No és fàcil definir què és del món i què és de Déu. Per quedar lliures de l’error que qualsevol ideologia s’apropiï de la figura de Jesucrist ens servirà potser veure què beneficia la persona humana concreta, què construeix una societat de l’amor que es preocupi dels més febles, i què serveix a altres interessos. I també tenir la humilitat del qui no es creu en possessió de tota la veritat, sinó que es posa en el paper del qui cerca i avança, deixant-se sempre interrogar per l’Evangeli.

Els nostres beats màrtirs, en tant que monjos benedictins, cercaven Déu i moriren per la coherència simple de ser allò que eren. Passaren de la muntanya de Montserrat, com del Sinaí palpable, a la muntanya de Sió. Ells acabaren el seu camí d’aquesta manera tràgica. L’ensenyament que ens donen a nosaltres, que segurament no serem morts violentament per la nostra fe, és el de la disponibilitat diària a creure i fer present Déu en aquesta muntanya perquè es converteixi també en esperança per a tants pelegrins.

En una de les inscripcions de la cripta on són enterrats els nostres màrtirs hi ha escrit: «L’odi s’ha convertit en amor». Si Déu hagués respost a l’odi del món amb la mateixa moneda, no seríem aquí. Hi som perquè Jesucrist és la resposta d’amor de Déu a la humanitat. I nosaltres voldríem fer el mateix tot plegat. Aquesta és la coherència martirial que ens demana avui el món: convertir l’odi en amor.

Ens sostenen en això les paraules del final de la lectura del llibre d’Isaïes: «És el Senyor en qui teníem posada l’esperança. Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat». Aquest sentiment i aquesta fe ens agermana amb tots els qui des del profeta han cregut, ens agermana amb els nostres màrtirs, ens dona la perspectiva de la història que ens permet confiar en el present i en el futur on és possible desitjar que la muntanya de Déu sigui més real en la nostra societat i en el nostre món, en el qual puguem respondre amb amor a l’odi.

Que lluny que està tot això de la fredor del cercador de Google que diu que no té cor, que no té sentiments! Afortunadament és prou honest per reconèixer-ho. Però siguem prou intel·ligents perquè, si un dia el cercador digués una altra cosa, no ens ho creguéssim. La veritat de la fe, la veritat de Déu, el testimoniatge i el martiri només són propis dels homes i de les dones. Conservem-ho com una dignitat i un patrimoni innegociable i insubstituïble.