Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (11 octubre 2026)

Isaïes 25:6-9 / Filipencs 4:12-14.19-20 / Mateu 22:1-14



Molt benvolguts: començo amb dues prèvies a l’homilia pròpiament dita.

Com que probablement a molts us ha estranyat el final de l’evangeli que acabem d’escoltar –aquest rei que convida tothom al banquet, bons i dolents, però que després recrimina fortament un que no va vestit com cal– us dic que hem escoltat no una sinó dues paràboles: la dels convidats a un banquet de noces i, en segon lloc, la del vestit que cal dur si acceptem la invitació; aquesta segona és un afegitó que només trobem en l’evangeli de sant Mateu. Després m’hi referiré.

I una segona prèvia que serveix per a totes les paràboles que ens explica Jesús. Si les escoltem com si, bo i asseguts a la platea d’un teatre, contempléssim el que s’esdevé a l’escenari, podeu estar segurs que no en captarem ni el significat ni, sobretot, la càrrega provocativa que conté i que està en la intenció de Jesús. Ens hem de posar a l’escenari, a la pell de cada personatge.

Jesús, ho hem sentit, proposa avui les paràboles als grans sacerdots i als notables del poble. Gent sàvia, gent important, gent segurament complidora de la llei, que predica i que imposa les normes que cal seguir, però que també, segurament, menysté els ignorants els tinguts per pecadors. Satisfets d’ells mateixos, enfeinats per mil coses sovint supèrflues, passen de llarg de què és més important: la justícia, la bondat, la misericòrdia... com aquells que passen de llarg tot i veure que a la vora del camí hi ha un ferit que demana ajut. Déu els convida a un banquet, a asseure’s a taula amb ell, a fruir del seu amor. Però ho refusen; tenen coses més importants a fer. Podem ser nosaltres, germans, per més que no ens considerem notables del poble ni, la immensa majoria, perquè no ho som, grans sacerdots, els qui cofois de la nostra pertinença a l’Església catòlica no som conscients que som convidats permanentment a la comunió amb Déu mateix; hi som, però no en fruïm, com el germà gran de la coneguda paràbola anomenada del fill pròdig: és a casa del pare i no en frueix. I no solament no en fruïm sinó que vivim atrets per mil coses i refusant tantes invitacions de Déu. Vols venir, ens diu? Ho tinc tot a punt, per a tu i per a tothom. Vols participar del meu goig, ens diu Déu? Però nosaltres refusem el seu menjar, la seva beguda, que és ell mateix, i anem darrere de pous sense aigua i de menjars que no satisfan.

Diu la paràbola que el rei envia tossudament els seus homes a avisar els convidats. Ara posem-nos a la pell d’aquests homes. Déu ens envia; tu i aquell altre i jo mateix, tots els qui ara som aquí i els qui des d’allà on sigui esteu units a Montserrat, tots som enviats; l’església és enviada. On? Al món, i qui diu al món diu a cada indret on vivim, on treballem, lluny o a prop. Hem de ser missioners, amb la nostra paraula i la nostra vida. Déu, que ens envia, no exclou ningú; no excloem nosaltres, doncs, tampoc ningú. Siguem portadors d’aquesta bona notícia: Déu acull tothom, sí, també, i sobretot, aquells que se senten exclosos per part dels benestants, dels perfectes complidors.

I ara ve el vestit de noces, l’altra paràbola que Mateu afegeix a l’anterior. Jesús ens hi diu que no n’hi ha prou de ser convidats al banquet; la invitació, que mai no ens mereixem, prové de la benignitat de Déu, és cosa d’ell, del seu amor. Nosaltres l’acceptem, d’acord. Però cal que ens en fem, almenys, una mica dignes, coherents amb la invitació que hem acceptat lliurement. El vestit de noces és la caritat, la justícia, la bondat, el perdó. Perquè, dit amb una expressió potser massa directe, no n’hi ha prou de venir a missa, d’asseure’ns a taula amb el Senyor; cal coherència de vida. Cal, com diria sant Pau, treure’ns el vestit vell i revestir-nos de Jesucrist mateix, el vestit de noces.

Germans, som a taula, hem acceptat la invitació que el Senyor ens ha fet a seure amb ell, a escoltar la seva paraula i a menjar l’aliment que és ell mateix. No ens ho mereixem, no en som dignes. Ell ens en fa dignes. Però mirem quin vestit portem; siguem coherents.